led zeppelin. stairway to heaven

Hi han moltes cançons que marquen les nostres vides, que identifiquem amb persones, amb moments, amb temps més alegres o més tristos. Totes son importants i composen les nostres própies bandes sonores. Jo també en tinc moltes de diferents autors i gèneres musicals que us aniré descobrin des del bloc. Per mi n'hi ha una d'especial, que vaig descobrir en els temps d'adolescència, que em recorda els trajectes de bus des de Girona al Collell en els temps de batxiller en una casset que crec recordar era d' en Toni Ferran, i és una canço que m'ha anat acompanyant tot aquest temps, i que he escoltat centenars de vegades. És una canço dels 70, d'una de les bandes més importants de l'història del rock i una de les meves predilectes: els led zeppelin. La canço és stairway to heaven que us ofereixo en la versió que més m'agrada i que prové de la pel.lícula i disc the song remains the same. Escolteu la impressionant i mística veu de Robert Plant, el delicat só als teclats d'inici de John Paul Jones, el millor "solo" de guitarra de tota l'història del rock del virtuosíssim Jimmy Page, i la força a la bateria de John Bonham.

M'identifico tant amb les medolies d' stairway to heaven que sempre he pensat que les notes d'aquesta cançó podrien ser les darreres que escoltés a la meva vida o que m'acompanyaran com a darrera voluntat el dia del meu funeral. Tot i axí és una cancó vital, que et transmet energia amb el seus canvis de ritme, amb lletres per l'interpretació i el "solo" de Page que aixecaria de la cadira el més passiu.

El meu petit homenatge en el meu bloc als Led Zeppelin que dijous després de vintiset anys van tornar a tocar junts a Londres al o2 arena- sense John Bonham mort al 1.980 i substituit pel seu fill - en un concert homenatge al fundador d'Atlantic records Ahmet Ertegun. M'hauria encantat ser-hi però hauré d'esperar si els sexagenaris músics tenen les ganes o els incentius econòmics d' iniciar alguna gira que ens els apropi a casa. Ho esperarem! Si no coneixeu stairway to heaven, de veritat dediqueu-hi deu minuts a escoltar-la, ja em direu que us sembla!

Catalunya un sol poble

Si algú tenia dubtes sobre assistir o no a la manifestació de dissabte, i ho volia fer únicament per reclamar una major atenció de l'administració de l'Estat sobre la de deixadesa de les rodalies i la gestió millorable de RENFE, crec que va encertar no anant a la manifestació. Molts ho van fer en aquest sentit molestos pels inconvenients que tenen dia rera dia qua un servei públic de primera necessitat per anar a la feina els impedeix arribar a l'hora o fer-ho obligant-los a canviar de tren i autobusos en condicions poc eficients. Però els organitzadors de la plataforma del dret a decidir, i bona part dels partits polítics que hi donaven suport han transformat l'èxit de la manifestació en un suposat clam pel sobiranisme i la independència.

Els socialistes hem demanat disculpes pels inconvenients de la suspensió de la circulació de les rodalies, i per les dificultatrs que una obra de l'envergadura de l'alta velocitat al seu pas per Barcelona està ocasionant als usuaris del transport ferroviari, però no podiem dona suport a una convocatòria feta en clau electoral i per confondre. Avui no sabem si la convocatòria era un clam contra la gestió de les rodalies o un clam per la indepencència.

El propi president del govern Jose Luis Rodriguez Zapatero no ha defugit la seva pròpia responsabilitat i la del govern de l'Estat en aquesta situació, i ha reconegut expressament una i altre vegada el dèficit d'infrastructures que pateix Catalunya des de fa un munt d'exercicis presuupuestaris, i els problemes derivats de la gestió de rodalies i de l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona. El compromís del govern socialista amb Catalunya i les infrastructures es demostra amb fets: primer el reconeixement del dèficit, després l'acord de finançament i els projectes no només d'alta velocitat sinó també per les rodalies. Hauria estat raonable que el dirigents del partit que va governar Catalunya vint-i-tres anys reconeguessin que tenen part de responsabilitat en la manca de definició de les infrastructures bàsiques i en la deixadesa dels pressupostos de l'Estat dels governs populars als qui van donar suport. Molts anys de sentir la cantarella de peix al cova, de la capacitat de decisió amb els governs del PSOE i del PP, de pactes del Majestic, i resulta que ara tots els mals son dels governs socialistes. Crec que els ciutadans apreciaran la responsabilitat d'uns reconeixent que governar vol dir acceptar els problemes presents o heretats i intentar solucionar-los i l'oportunisme d'altres no acceptant errors propis i carregant-los tots a l'adversari.

Convergència democràtica encara ha fet més que això, en una cursa incomprensible per demostrar qui es més independentista: si els de veritat (ERC) o els conversos (CDC) proposen una reflexió entorn a la refundació del catalanisme i el dret a decidir. En un document francament decepcionant sobre les bases d'aquesta nova "casa gran" i en un discurs erràtic del seu dirigent Artur Mas pretenen en primer lloc recuperar l'hegemonia del catalanisme - això sí sota un fals oferiment d'obertura a altres forces polítiques - i pretenen que els ciutadans creguin que els problemes de gestió, els mals del país es resolen únicament amb suposat patriotisme i gestió des de Barcelona. Potser hem de recordar quan avui descobrim que altres comunitats autònomes ( informe Pisa ) gestionen millor els recursos educatius i obtenen millors resultats que nosaltres després d'anys de destinar-hi major despesa que el que hi destinaven els governs de Convergència i Unió des de la proximitat. El debat està en garantir uns serveis públics de qualitat independenment de qui els gestioni. Altra cosa és mirar des de la superioritat, des del menysteniment també a les institucions de l'Estat, i des de l'agitació permanent d'un conflicte Catalunya-Espanya que ni existeix ni volem que es produexi la majoria dels catalans, i que amaga les debilitats i deficiències del discurs d'algunes formacions polítiques.

La utilització del catalanisme que ens uneix al conjunt de catalanes i catalans i als partits polítics, mostra el grau d'incapacitat de convergència democràtica de Catalunya i del seu lider Artur Mas per ser una altrenativa solvent al president Montilla i al govern d'Entesa.
Els socialistes per contra estem preocupats en fer allò que sabem: governar i resoldre problemes. Fa pocs dies vam reunir-nos el conjunt del PSC a Girona no per parlar de cap refundació sinó de temes que interessen al dia dia dels ciutadans: infrastructures, habitatge i convivència. Nosaltres no tenim cap complex, ens estim més catalanistes que ningú, si per això s'entén el fort sentiment identitari, el respecte a les institucions catalanes i a la voluntat d'autogovernar-nos. Això sí ens sentim partícips del projecte integrador que és una Espanya moderna, pròspera i solidària, que respecte la diversitat del seus pobles i els seus sentiments nacionals.

El president Pujol sens dubte té una herència positiva, però sota el meu parer la seva principal debilitat va ser intentar fer el seu ideari catalanista hegemònic, i excloent. Potser pretenia que només podia ser bon català el que doonava el vot a la seva formació nacionalista. Avui Artur Mas intenta copiar i malament, potser aspira a dividir el país entre sobiranistes-independentistes i el que no ho som. No cal que recordi el mal que això provoca en el referent basc però no ho aconseguiran. Potser cal recordar-los-hi el que ens uneix i no ens separa: Catalunya un sol poble. El govern de Catalunya d' Entesa ho posa de manifests, amb el president Montilla i les diferents formacions polítiques que participen i donen suport al govern.

2.- Eduard Batlle. Ploro amb l'amic Eduard l'absència del pare i maleeixo la dissort de no haver escoltat a temps la bústia de veu en que la Sònia m'avisava de l'infortuni. Sento haver fallat a l'amic, per no haver estat al seu costat.

3.- Guillem Terribes. He començat a llegir el llibre autobiogràfic del llibreter Terribes, i els seus origens saltencs. Li agraeixo la dedicatòria, i especialment que em defineixi com... un home de Girona:fantàstic qualificatiu. També n'exerceixo des de Madrid.

4.-Manel Lucas. El periodista ha escrit un entretingut llibre: Soc perico i què?. També fa referència a pericos gironins: Salvador Carrera, Sebastià Salellas, Ponç Feliu, Ignasi Thió... i algun més....

victor jara

Impressionant el reportatge de diumenge al 3O minuts sobre l'assassí de Victor Jara. Memòria històrica. La meva admiració pel cantautor xilé, pel seu compromís i la seva música.

Manifiesto,

" ... el canto tiene sentido del que morirá cantando las verdades verdaderas.."

" Ahí donde llega todo y donde todo comienza canto que ha sido valiente siempre será canción nueva."

conferència nacional psc. Auditori de Girona. 24 i 25 de Novembre.

Dissabte i diumenge el conjunt del PSC ens reunim a Girona per debatre a l'entorn de tres temes d'actualitat i d'interés per les polítiques públiques de benestar, per ajudar a resoldre problemes de la gent i per millorar-ne la qualitat de vida i garantir-ne major igualtat d'oportunitats: les infraestrucutres, l' habitatge, i la convivència. Una bona oportunitat per demostrar que les nostres prioritats i preocupacions son les mateixes que la majoria de ciutadans i del país: la mobilitat, l'accés a un habitatge digne, el progrés econòmic, la cohesió social. L'aval de la gestió descentralitzada, les noves competències derivades del desplegament del nou estatut d'autonomía de Cataluya, el compromís del govern d'Espanya, la coordinació i cooperació entre l'administració estatal, l'autonòmica i els governs locals, i els nous recursos de finançament han de permetre solventar alguns dels neguits que expressen avui les catalanes i catalans.

La conferència nacional s'enmarca en un conjunt d'iniciatives que permeten debatre a dins i fora del PSC els elements estratègis de present i de futur, i ajudar a vèncer el corrent de desafecció democràtica i de manca de participació. La jornada de la convenció pel futur del passat divendres 16 de novembre a Girona i el document pre-congressual per un nou impuls del socialisme son també altres bons exemples.

How i wish you were here

How i wish, how i wish you were here

we're just two lost souls swimming in a fish bowl

year after year

pressupostos

Aquesta setmana el Congrés de diputats està dedicat majoritàriament - no totalment, demà per exemple ens reunim a la comissió de cultura per l'aprovació de la llei del cinema -, a l' aprovació dels pressupostos generals de l' Estat per l'any 2.008 , els darrers de la present legislatura.

Sense sorpreses i majors tensions- si descomptem una votació d'esmena ahir que vam guanyar només per dos vots i que ens hauria pogut desequilibrar el pressupost - aprovarem aquests darrers pressupostos amb acords amb la majoria de grups parlamentaris i ens permetrà afrontar el darrer tram de legislatura amb la tranquilitat i el recolzament majoritari que ja va assolir José Luis Rodríguez Zapatero i el grup socialista des del primer ple d'investidura.

Queden alguns projectes o proposicions de llei per discutir - per exemple la setmana vinent pot veure l'aprovació definitiva la reforma del codi penal en matèria de seguretat vial de la que he estat ponent -, però tot es comença a tenyir de l'ambient propi de final de curs amb l'horitzó de les properes eleccions generals previstes al març de l'any vinent.

Arriba per una banda el moment de començar a fer balanç d'acord amb el programa amb que ens vam presentar a les eleccions generals de 2.004 en que haurem de destacar-ne els compliments i assumir en algun cas els temes pendents. L'evaluació de les polítiques públiques i del representants públics és esencial pel control i qualitat democràtica - prometo fer més endavant també un exercici d'autoevaluació -, i la millor manera és fer-ho d'acord amb els compromisos adquirits en els programes electorals. Per altra banda, els partits polítics hem iniciat el procés de treball previ a la redacció dels futurs programes electorals que haurem de presentar i discutir amb el conjunt de militants i la societat civil.

Cal aprofundir en el nostre sistema democràtic, en millorar la transperència, el control i la proximitat dels ciutadans en la presa de decisions polítiques. Cada cop més les polítiques públiques i els representants polítics som més evaluables, però sens dubte el control principal és cada quatre anys i permet renovar o canviar els governs. Novament el moment de major exercici de democràcia s'aproxima.

Sentència

En moments en que el màxim òrgan dels jutges i tribunals el consejo general del poder judicial i el tribunal constitucional questionen l'imparcialitat, la qualitat de la justícia a Espanya també enmig de la dura batalla política, la sentència sobre els atemptats de l'onze de març prestigia , aporta credibilitat i confiança en les institucions judicials. No es pot negar que la sentència es d'un rigor d'anàlisi i de qualitat jurídica que completen les sessions de judici oral, el bon treball del ministeri fiscal i una bona instrucció i aportació de proves dels cossos i forces de seguretat de l' Estat. La sentència ha rebut elogis dins i fora del país i aconsegueix establir una veritat judicial fonamentada i amb proves concluyents. Algunes acusacions han mostrat la seva insatisfacció que també podran deixar impresa en l'exercici dels recursos.

El que resulta menyspreable és que tots els que van alimentar la teoria de la conspiració , que pretenien implicar a ETA com a justificació de la gran mentida dels dies posteriors a l'atemptat, ni hagin presentat excuses, ni acceptin la sentència judicial.

Cada cop que veig a Angel Acebes en els passadissos del Congrés no puc evitar tenir-li certa rancúnia. Recordo perfectament l'11 de març, era a l'alcaldia de Girona, amb l'alcaldessa i el conseller Nadal quan vam conèixer l'atemptat de Madrid. Recordo perfectament que les meves primeres impressions van ser les de que estavem davant d'un atemptat islamista i fins i tot em vaig atrevir a pronosticar que el govern del PP aplaçaria la convocatòria electoral prevista pel dia catorze. Això no va succeir però Acebes es va convertir en l'emisor de la gran mentida, induit o no, ens va confondre a tots, tenien pressa per guanyar les eleccions. Jo vaig defensar-lo en el seu moment. Si el llavors ministre d'interior afirmava en aquells moments que era ETA deuria ser veritat. Ens va confondre a molts, també al lendakari Ibarretxe que va condemnar l'autoria d' ETA. Acebes no ens ha demanat mai disculpes, ni ens ha explicat per què afirmava tan categoricament l'autoria d'ETA, continúa exercint responsabilitats polítiques amb un cinisme insuportable. Espero poder-li exigir aquestes disculpes públiques si algún dia tinc l'oportunitat parlamentària de debatre amb ell.

2.- Modest Cuixart. El meu record pel magnífic pintor desaparegut, i la meva aproximació personal a l'artista amb motiu del tapís d'una obra seva que el mestre Delclaux i les seves col.laboradores van fer a l'escola d'art del centre cultural de la Mercè en el meu temps de regidor de cultura.

Aproximació personal també a través de l´admiració, amistat i devoció que sentia Ricard Planas de BonArt pel pintor de Palafrugell.

IDEES I PARTIT

Celebro que els meus posts generin algun debat i comentaris, malgrat agrairia que no fossin comentaris anònims. No he censurat mai els comentaris del bloc siguin agradables o àcids, tot i que de moment per més desafortunats o desagradables que hagin estat alguns d'ells no han arribat a l'insult -però s'hi han aproximat-. A vegades imagino qui pot estar darrera d'alguns comentaris i prefereixo pensar que m'equivoco, tot i que la naturalesa de les persones sovint és indestriable de les pròpies envejes i frustracions personals identificades en els altres.

En algun dels darrers comentaris, algun amic em deia que estava fora dels darrers moviments del partit, que no m'hi volen els catalanistes, els critics, o els burgesos. En altres comentaris o blocs confidencials he estat tractat de montillista o nadalista. Encertadament, Lluís Gamell deia en el seu comentari que les classes han desaparegut o haurien de desparèixer dels llenguatges dels partits, i que "necessitem arquitectes i ens sobren constructors".

Em vaig afiliar al partit dels socialistes de Catalunya l'endemà de la derrota de Felipe González a les eleccions generals. Ho vaig fer com un acte de suport i de compromís en unes idees i en unes persones que havien assolit amb l'acció de govern dels socialistes uns alts nivells de modernització i de transformació a la nostra societat, i ho havien fet reduint desigualts i donant oportunitats a tots. El partit d'Ernest Lluch, de Joaquim Nadal o Just Casero havia de ser també el meu.

Mai m'he sentit en un partit de dues ànimes, ni he contribuït ni ho faré a crear divisions internes. Un partit polític amb vocació de govern i de transformació social ha de debatre les idees a dins i fora del partit, però ha de tenir una acció comú. Les crítiques benvingudes si són constructives i milloren les idees i propostes, incomprensibles si només pretenen afavorir determinades lluites de poder i són destructives. Sovint son els mediocres, els que menys tenen que aportar els més interessats en crear corrents o grups opositors simplement per desplaçar del poder o lideratge a uns i posar-s'hi ells. Desconfio sempre del company de partit o de l'adversari polític que fa critica destructiva d'un altre company de partit -desafortunadament n'hi han-, sovint son els menys interessats en el debat de les idees o els més interessats en sobreviure.

Per tant, menys burgesos, menys crítics i més treball en les responsabilitats de govern, major participació en el debat de les idees, en els documents congressuals, en les propostes de debat extern i ni cinc segons d'atenció als que els interessa la política no com a lluita de classes, sinó únicament com una simple i ferotge lluita pel poder. A mi que no m'hi comptin.

PD: He estrenat una selecció músical a Deezer.com. Espero que us agradi tant com a mi.

ELS PAPERS

Em deia un anònim en el post d'ahir que parlés menys de rugby i més dels problemes polítics d'actualitat com per exemple el del conflicte reobert amb els papers de Salamanca.

Us haig de dir que sempre m'he plantejat aquest bloc com un petit divertimento on volia explicar moltes de les coses que m'interessen, que no sempre tenen que coincidir amb la política. Malgrat a vegades no ho sembli... hi ha vida més enllà de la política!.

No vull de totes maneres defugir l' interpel.lació directe que em feia el comunicant anònim - per cert prefereixo que t'identifiquis, que soc persona que accepta perfectament les crítiques! -, i podem parlar si voleu dels papers de Salamanca.

En primer lloc cal reconèixer que amb el govern socialista és quan definitivament s'ha acabat amb l'injusticia històrica que els documents del govern de la Generalitat i de particulars confiscats en temps de repressió franquista no fossin Catalunya. Els documents de la Generalitat son des de fa un temps a l' Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat, gràcies també al treball previ de digitalització que s'havia fet amb anterioritat a la aprovació al Congrés de la llei de restitució.

Ens queda el retorn dels documents dels particulars que per llei han de ser tornats als legítims propietaris o familiars que els reclamin, deixant-ne la cópia digitalitzada. El procés és molt més lent del que tots hauriem desitjat, i és cert que algunes declaracions confoses d'alguns representants del govern d' Espanya no ens han ajudat. No s'ha de vincular el retorn dels papers dels particulars a la definició del futur equipament de l'arxiu de la memòria històrica de la Guerra Civil a Salamanca. Cal convocar la comissió mixte Generalitat- Ministeri, definir calendari, posar mitjans per tal de que s'identifiquin els documents, que és digitalitzin i que és tornin en un termini breu els documents als particulars. Alguns com el cartellista Carles Fontseré desaparegut fa uns mesos no haura pogut recuperar els seus cartells originals, i no podem permetre que una dilatació en el retorn de documents no justificats deixi sense la legitima reparació a una generació que poc a poc va desapareixent.

Sens dubte que els documents dels particulars tornaran aviat a Catalunya, als seus propietaris, a les seves families, i que l' Arxiu de la memòria a Salamanca i l' Arxiu Nacional de Catalunya disposaran d'aquests documents digitalitzats pel seu estudi. Puc entendre l'engoixa i el capteniment de familiars i de la Comissió de la dignitat però confio que definitivament i en poc temps l'injust i ignominiós conflicte dels papers de Salamanca quedara definitivament tancat.

COPA DEL MON DE RUGBY

S'ha acabat un fantàstic campionat del món de rugby, amb més qualitat que mai, més competit que mai, i on les nacions petites de l'hemisferi sud també han demostrat que poden aspirar al més alt. Molt bona nota per l'Argentina que demana a crits poder participar en les màximes competicions anuals - o al sis nacions a l'hemisferi nord o al tres nacions a l'hemisferi sud -, per les seleccions petites de Fidji i Tonga, i també pels azzurri d'Itàlia que per dos puntets no van poder accedir als quarts de final. Els meus estimats dragons de Gales van tornar a decepcionar.

Els mitjans de comunicació a casa nostra han parlat una mica de rugby - excel.lents les cròniques de Segarra a la vanguardia -, i els pubs irlandesos a Girona i arreu han respirat rugby compartint cervessa i converses amb els amics - com manen els canons - mentre es gaudia d'un espectacle esportiu de primera categoria.

Em quedo amb la segona part del Nova Zelanda- França dels quarts de final a Cardiff a l'estadi del mileni, amb la capacitat de reacció i la defensa que van fer del resultat els bleus davant els totpoderosos all-blacks, un dels millors partits que recordo dels darrers anys. Em queda per veure la final Sudafrica- Anglaterra, novament la manca de puntualitat dels avions em van impedir veure en directe el partit al pub irlandés de la rambla amb els meus amics i ex-companys en el GEIEG de rugby Jordi Margarit, Enric Estrach i Isidre Mor. Però vaig tenir la sort de veure en directe a Paris, a Saint-Denis a l'imponent camp de l' Stade de France el partit de la primera volta entre els dos finalistes. Quin ambient de Rugby a Paris aquests dies, de color, de confraternització de les aficions. En aquell partit em va quedar clar que Sudafrica seria campiona : quina impotència d'Anglaterra davant la poderosa davantera sudafricana i la rapidesa dels seus tres quarts amb el magnífic ala Brian Habana i la seguretat del quinze Percy Montgomery en la direcció de l'equip i amb el peu en els cops de càstig. Però quedava un dubte la baixaper lesió a la primera volta d'un dels millors jugadors en actiu l'anglès Sir Jonny Wilkinson, un jugador diferent, completíssim: com placa, quina visió de joc, com mana i ordena l'equip, el millor peu del món... però en rugby com a cap altre esport l'equip és sempre més important que les individualitats i Wilkinson no va ser suficient per batre a Sudafrica. L'heroi del partit, un xicot que juga a poca distància de casa :a l'USAP de Perpinyà Percy Montgomery, la seva efectivitat va rematar l'excel.lent joc del seu equip. Els springboks novament campions. Enhorabona!

ON VEUS L'INFORMACIÓ?

Segueix la campanya-concurs del diari de girona, per posar-nos a prova en el nostre coneixement de les terres gironines. Aquesta vegada alguns tenim poca excusa per equivocar-nos... si mireu des d'on mireu l'edifici proposat ha dominat la nostra própia existència des del primer dia de les nostres vides...

AMUNT BÀSQUET GIRONA!!!!!!!!

Diumenge comença la lliga ACB, el CB. Girona- Akasvayu novament amb les màximes il.lusions i aspiracions a competir pels títols. A Girona no ens en quedarem fora, la primera pedra de toc el totpoderós TAU de Vitoria...hi competirem de tu a tu amb un club, una ciutat i una demarcació de molta qualitat.

Darrera el club, l'orgull i l'empenta de tots el gironins. SOM-HI GIRONA!!!!!

ON VEUS L'INFORMACIÓ?

Cert, cert fa molts dies que no actualitzo el bloc prometo fer-ho aquesta setmana, però de veritat que no he tingut moment de respir. Ho faig de moment per respondre al compromís de difondre la campanya del diari de girona: on veus l'informació?, i que ens proposa revisar el nostre coneixement sobre diferents localitzacions de les comarques gironines.

Aquesta setmana proposen, el que potser és el meu lloc preferit de la costa brava, i on hi porto als forasters que ens visiten, i on m'agrada passejar-m'hi i també anar-hi a menjar en algun dels bons restaurants que hi ha prop del mar. El mar, les barques dels pescadors, les cases de primera línea ens recorden que la nostra costa és una de les meravelles del mediterrà i més ho seria si l'haguessim conservat tal com aquesta vila.

NOU CURS

Sense temps per recuperar-se, inici dimarts del nou curs parlamentari amb la convalidació d'un decret-llei i elecció de la vicepresidència quarta del congrés i les compareixences a la comissió de cultura dels diferents sectors afectats en la tramitació de la llei del cinema.

Com us he comentat en altres ocasions la comissió de cultura del congrés és un oasis en les dificultats de recerca de consensos en el parlament espanyol. A excepció feta de la llei dels papers de salamanca, en aquesta legislatura hem estat capaços d' aprovar per consens de tots els grups parlamentaris lleis tan complicades d'equilibrar com la llei del llibre o la llei de reforma de la propietat intelectual. Tot sembla indicar que malgrat les dificultats de conciliació d'interessos de la llei del cinema, i les polèmiques que l'han precedit en aquest cas també podría arribar-se a acords satisfactoris... sempre que superem els esculls plantejats de competències. El nou escenari de l' Estatut d' Autonomia de Catalunya i bona part de les competències exclusives otorgades a l' Estatut en matèria de cultura al govern de la Generalitat afloren un conflicte competencial que pot dificultar l'acord. Un informe elaborat amb el rigor de l' institut d'estudis autonòmics i Carles Viver Pi i Sunyer no deixa dubtes sobre l'invasió competencial en alguns aspectes de la llei. Crec que serem capaços de trobar les fòrmules jurídiques que respectin els aspectes competencials i permetin en el futur que el govern de Catalunya pugui desplegar sense problemes la futura llei de l'audiovisual. En les qüestions de contingut, les ajudes al sector de l'animació en els percentatges que les televisions han de destinar a les produccions, les contraprestacions als exhibidors per les quotes de pantalla, la figura del productor independent o la nacionalitat de les pel.lícules han centrat bona part de les intervencions.

També aflora en la discussió de fons l'estat de salut del cinema espanyol, sens dubte un dels millors en el context europeu però constanment amenaçat per l'enorme exhibició de pel.licules americanes, no sempre justificades per la seva qualitat i sí per la pressió de les Majors. El reconeixement internacional al cinema espanyol i català - Marc Recha o Isabel Coixet en son bons exemples -, així com la progressiva acceptació del públic. Evidenment el manteniment de les quotes de pantalla - una pel.licula europea de cada tres foranies -, i la obligació de producció de les televisions amb el 5% de beneficis son realment imprescindibles, a la que televisions i exhibidors en mostren la seva disconformitat .

Aquest mes de setembre i també a l' octubre son claus per desencallar projectes legislatius d'importància, a més de la llei de pressupostos, novembre i desembre seran dos mesos clarament pre-electorals.

CONFIDENCIAL: El darrer en intervenir a les compareixences de la llei del cinema és el director David Trueba, al que conec des de la seva visita a Girona en ocasió de la realització de la pel.licula Soldados de Salamina. Parlem dels amics comuns Javier Cercas, Guillem Terribes i em demana que dóni molts records a l'alcaldessa Anna Pagans i a la gent de l' ajuntament. Em promet visitar-nos aviat, tot i que ell per raons familiars i de residència d'estiu ( a la garrotxa ) és sovint per terres gironines.

Tinc ocasió de reclamar-li en to de broma, el per qué va eliminar de la pel.lícula el cameo que teniem a Soldados de Salamina, en que compartia pla a més de amb l'Ariadna Gil, amb la Zoila Riera i en Santi Niell quan els tres erem regidors de l' Ajuntament de Girona.

POSTAL DE NOVA YORK (5)

He visitat el consulat general d'Espanya a NY, al Midtown East Side (150 east 58th street, 30th floor), i conegut al cònsul Roberto Varela responsable de política cultural del consulat i que edita una publicació mensual Spain in NY amb una oferta cultural impressionant. Pel proper mes de setembre, per exemple, un homenatge a l'escriptor Francisco Ayala amb activitats de cinema, conferències i taules rodones, teatre, concerts de Savall i de Macaco, dança, cicles de cinema i excel·lents exposicions de Manolo Valdes o Juan Genoves en bones galeries d'art novaiorqueses. Amb Roberto Varela hem acabat trabant una bona amistat i em facilita reunir-me amb la misió espanyola a les Nacions Unides i amb responsables del Instituto Cervantes. M'entrevisto amb l'embaixador Íñigo de Palacio a la seu de la missió espanyola (245 east 47th street) amb qui intercanviem diferents punts de vista sobre la situació política americana i les perspectives futures de les Nacions Unides. Comprovo fins a quin extrem la declaració d'intencions de l'Aliança de les Civilitzacions del president Zapatero i el primer ministre Erdogan és una autèntica fulla de ruta pel futur de les pròpies Nacions Unides i que s'avança en el desenvolupament de les seves línees mestres amb el bon treball de la nostra diplomàcia i de la pròpia institució. Compartim amb l'ambaixador que els reptes immediats de Nacions Unides estan en la immigració i els fluxes migratoris, la defensa dels temes mediambientals i la lluita contra el terrorisme. Em recomforta pensar que el somni de les Nacions Unides és més que un desig i que nacions com la nostra estan més preocupades per la resolució de conflictes, per la cooperació internacional molt més que per intentar ser membres algun dia del Consell de Seguretat.

Visito també la seu del Instituto Cervantes de NY (211 east 49th street ), en ple Midtown East en una antiga finca residencial respectada en la seva rehabilitacio per seu de l'Instituto. D'entrada em sorprèn una excel·lent exposició que es pot visitar aquests dies "a propósito de hombres y mujeres", que prové de la col·lecció del museu d'art contemporani artium de Vitòria, i que conté pintures de Dalí, Antonio Saura, Picasso o Miró i escultures d'Oteiza i Chillida. L'Instituto Cervantes, que fins fa poques dates era dirigit per l'actual ministre de Cultura César Antonio Molina, ha aconseguit ser una autèntica punta de llança de la cultura espanyola a l'exterior, incorporant-hi a més el conjunt de les llengües i cultures d'Espanya.

Dirigeix el centre de NY Eduardo Lago, amb més de tres mil inscrits en les classes lingüístiques aquest any, és evident que l'interès d'aprendre espanyol a NY és enorme i em diuen que molt especialment en alts directius d'empreses, però també s'han inscrit a les classes de català sis alumnes -el perfil són novaiorquesos que per motius de treball o de turisme es traslladen a Catalunya i tenen interès en conèixer el nostre idioma- cap en euskera o gallec. Una biblioteca perfectament dotada i també una enorme programació cultural em donen la impressió que la seu del Instituto quedarà ben aviat petita. M'expliquen també que hi ha una excel·lent cooperació amb l'Institut Ramon LLull -que intentaré visitar en els pocs dies que em queden a NY-, que té com a principal activitat l'organització de la setmana catalana a NY, que cada any aconsegueix major impacte en la capital nord-americana.

POSTAL DE NOVA YORK (4)

Quan visites una gran ciutat i tens pocs dies no té sentit perdren cap visitant museus per més interessants que siguin, cal deixar-los per a una altra visita, De totes maneres, NY, com d'altres capitals com Parés o St. Petersburg, mereix una visita temàtica per als interessats en l'art modern i l'art contemporani.

Tothom diu que no cal perdre's la visita al MOMA (Museum of Modern Art), però jo em permeto recomenar primer el WHITNEY (Whitney Museum of American Art), un centre d'art contemporani atent i obert a les noves tendències. Una breu exposició permanent ocupa la cinquena planta dedicada a l'art modern americà, amb excel·lents expressions com la dels artistes Edward Hooper o George Belous, però el que desperta major interès són les exposicions temporals amb nous noms de referència i que cerquen noves connexions amb les arts visuals, el vídeo, la música. Summer of love art of the psychedelic era ocupa dues plantes de la Whitney aquests dies: posters, performances, fotografies, discs, mobiliari, festivals (Woodstock 69 com no!), Beatles, Stones, Joplin, Dylan, la protesta... experimentació, influències asiàtiques en l'art, art visual combinat amb la música, happenings... un excel·lent exemple de com mantenir un espai d'exposició viu i en permanent provocació. A la planta quarta una temporal de Rudolf Stingel, pintura, fotografia, cromatismes, miralls... i un espai que permet als visitants rotular o posar tac's composant una peça més de l'espai expositiu.

El Guggenheim (Solomon R. Guggenheim Museum), dissenyat per l'arquitecte Frank LLoyd Wright es sens dubte un dels espais arquitectònics destinats a l'art més brillant que he pogut conèixer. Una rampa en espiral que baixa des de la cúpula de l'edifici va deixant pas en els seus laterals a les diferents col·leccions permanents del museu i a les temporals. Em quedo sense poder veure la façana de l'edifici que porta mes d'un any en rehabilitació. Com a Bilbao i Venècia, el Guggenheim de NY conté una excel·lent selecció dels millors autors d'art modern del XIX i del XX: Mondrian, Kandinsky, Picasso, Manet... combinada també amb noves apostes d'artistes visuals. Dues temporals durant aquest mes d'agost: The shapes of space, diferents propostes de nous espais d'habitatge des d'un contenedor a una habitació a l'himalaia i una excel·lent exposició del considerat el més jove dels artistes abstractes expressionistes Richard Poussete-Dart.

El MOMA després de la seva renovació i ampliació s'ha convertit en el museu d'art modern més gran i important del món, -les col·lecions que conte difícilment deixen resistir al museu d'orsay o a l'ermitage la comparació-, en un espai amb molta llum gràcies a les grans finestres de vidre amb fantàstiques vistes al diferents carrers del Midtown (53d street), potser l'ampliació li ha fet perdre personalitat i l'ha convertit en una espècie de part temàtic de l'art. Tot i així, la cinquena i quarta planta d'aquest museu representen el millor del nostre art modern. L'obra de Picasso en qualitat i quantitat és potser la mes impactant. Salvador Dalí també hi està ben representat, tot i que la seva obra mes reconeguda la persistencia de la memòria ha iniciat un llarg periple per diferents museus que no el retornara al MOMA fins l'any 2009.

El MET (Metropolitan museum of Art) el més gran i el que pretén abastar la totalitat de la història de l'art conté també una extensa i excel·lent col·lecció d'art modern i aquests dies a més augmentada amb mes impressionistes Impressionist and early modern paintigs: the clarck brothers collect.

Em sorprenent gratament les sales destinades a l'art d'Àfrica, Amèrica i Oceania: màscares, escultures... i en canvi de les recent obertes noves sales d'art romà, grec i etrusc no em convenc el projecte museístic massa antic pel que ha de ser un museu de referència com el MET.

Per últim, pels interessats en el medi natural també hi ha la visita obligada al American Museum of Natural History, un inabastable museu que conté tot tipus d'espècies naturals. Penso en les hores que hi destinaria el meu bon amic biòleg i regidor Ponç Feliu, que no són exactament les meves. En destacaria la quarta planta dedicada als dinosaures que desperta la meva curiositat.

Em queda per veure si visitare The cloisters, museu d'art medieval, a la perifèria de Manhattan i que conte claustres i capelles, alguns de catalans malvenuts a l'inici del segle XX.

POSTAL DE NOVA YORK (3)

Em va costar decidir el viatge als Estats Units, potser per la visió negativa i injusta que a vegades en tenim des d'Europa, però certament Nova York, tal vegada, és la ciutat nord-americana més propera a la nostra cultura europea.

La meva primera il·lusió, el primer impuls per anar-hi des de fa temps, era conèixer els temples del jazz modern. Desaparegut el Cotton Club de Harlem, els locals de referència de tot aficionat el jazz estan entre Broadway i el Village. El local Blue Note -on l'admirat Jarrett trio va gravar sis discs amb un directe irrepetible- el Village Vanguard -on hi han gravat admirats pianistes com Uri Caine o Brad Mehldau- o el mític Birdland eren motius suficients per justificar el meu viatge a Nova York.

Realment, NY és un autèntic paradís per algú que estimi el jazz. Es fa difícil fer una tria cada dia de quin concert anar a sentir entre l'oferta de músics de qualitat que viu en aquesta ciutat. La majoria de locals son petits, acollidors, d'atmòsfera on a més es pot sopar i per un preu suplemetari entre 10 i 30 dòlars escoltar a primeres figures de jazz.

A Broadway -prop de Times Square- entrar al temple del Birldand ja produeix emoció: les llums de neó amb el logo dels dos ocells, l'escenari presidint el local, una barra de bar i un petit hemicile ple de taules per acompanyar els músics tot sopant o prenent alguna copa. Assiteixo a un concert memorable del vell saxofonista James Moody, amb qui també tinc ocasió d'intercanviar algunes paraules i demanar-li que em signi un autògraf. Probablement, aquesta setmana també hi aniré a escoltar al baixista del Jarrett trio: Gary Peacock, que actua acompanyat del gran baterista Paul Motian i del pianista Paul Bley. Un nou local que emergeix amb forca a Broadway és el Iridium, amb una programació de molta qualitat, que ahir em va permetre escoltar una de les big bands mes reconegudes: la Mingus Big Band i que aquesta mateixa setmana acull al trio del pianista John Patitucci.

Em reservo pels darrers dies els plats forts, ja he anat a veure els locals que coneixia per fotografies, que els tenia ben gravats i imaginats a la meva memòria i que tantes ganes tenia d'anar-hi. Son tots al barri de Greenwich Village, potser el barri que més m'agrada de NY: residencial, amb bons restaurants -seguint els consells de l'amic Donaire vaig sopar al Pearl Oyster Bar, i tambe en un excel·lent restaurant italia Sant Ambroeus- i amb el millor jazz possible: el Blue Note i el Village Vanguard. Al Blue Note a partir d'avui hi toca Dave Holland Sextet, a qui hem tingut ocasió tambe d'escoltar als festivals de Terrassa i Vitòria- Gasteiz, i Village Vanguard, un quintet del excel·lent trompeta Tom Harrell, a qui també he tingut l'ocasió de gaudir fa uns anys en el festival de jazz de Granada. El toldo vermell del "village" sembla presidir la setena avinguda (178 seventh ave south at 11th street), després unes estretíssimes escales et baixen al paradís del jazz.

Aquests potser en són els temples més destacats però desenes de bons locals de jazz amb genials programacions composen una oferta inabastable i irressistible. El Dizzy's Club -en honor al mestre GIllespie-, el Jazz Standard -on m'agradaria anar-hi a sentir la sorprenent vocalista de bossa nova Luciana Souza-, el Joe's Pub també al Village, o al Kitano lounge potser hauran de quedar per a posteriors visites.

Diumenge sota la pluja també tinc ocasió de presenciar un dels concerts del Summer Festival a Central Park de la nova figura emergent del pop nord-americà i nova icona de la comunitat gai Rufus Wainwright. Em decepciona el seu directe i en canvi descobreixo en els teloners The Magic Numbers, un grup a tenir en compta amb bones melodies i bons músics que no haurien desagradat l'històric grup de referència novaiorquès The Ramones. A prop d'on es celebra el concert hi ha Strawberry Fields, zona del parc restaurada en memòria de John Lennon, on hi ha un mosaic amb la paraula Imagine i 161 espècies de plantes -una per cada nació-. Patti Smith també toca aquests primers dies de setembre al Music Hall de Williamsburg amb totes les entrades venudes, tot i així crec no incorpora al seu repertori cap cançó catalana a pesar d'haver estat estrella convidada? Com va passar amb Lou Reed, en la passada setmana catalana a Nova York.

POSTAL DE NOVA YORK (2)

Potser sigui perquè NY és la capital tambe del capitalisme, que el privat estigui sempre per davant del que és públic, que les infraestructures i els serveis públics no estan a l' alçada del país. En ple debat sobre les infraestructures a Catalunya i a Espanya ajuda a relativitzar-ho observar que en altres models, l'estat del benestar no està desenvolupat com el nostre, i que les infraestructures deixen molt que desitjar.

Coneixem que els Estats Units no han estat capacos de crear un acces públic i universal a la sanitat -tant de bo els democrates en el proper mandat ho aconsegueixin!-, però sorprèn la deixadesa de les infraestructures, del mobiliari urbà, dels carrers, del sanejament, de la neteja en alguns lloc... i com no del metro. El subway que deuria ser avancadíssim en el primer període del segle passat i que transporta centenars de milers de passatgers cada dia per l' illa de Manhattan de nord a sud (Uptown-Downtown ) està vell i deixat. Una setmana abans d'arribar a NY van haver-hi talls intermitents en la xarxa elèctrica i en el funcionament del metro a conseqüència de les pluges. L'utilitzo durant tot el dia i funciona correctament -massificat no cal dir-ho a les primeres hores del matí-, però de nit es diferent: vaig voler fer la prova d'utilitzar-lo de matinada fa dos dies i quasi no puc resistir la calor insuportable que vaig patir en els vint minuts d'espera del metro a l'estació de Columbus Circle per manca total de refrigeració. No cal dir que la sensació de seguretat no és la mateixa de dia -molta presència policial en el metro- que de nit desengelat i sense aparent vigilància.

Sens dubte que prefereixo el nostre model d'estat del benestar, l'estat protector davant el lliberalisme salvatge, que pagui la pena treballar des de la politica per garantir bons serveis públics i bones infraestructures i que cal exigir-les de qualitat amb el nivell de pressió fiscal que tenim pero ajuda a veure-ho diferent des d'un país en que l'individu és el que vetlla pel seu benestar personal sense pensar en la xarxa protectora de l'estat. L'altre dia parlant amb la productora audiovisual Millie Stanisic -bona amiga del meu amic Juan Moscoso-, em deia que era impensable que pugues rebre subvencions per la pel·lícula que actualment està produint, i que preferia que fos així perquè sense risc tampoc hi hauria èxit. La conversa em va fer veure un altre punt de vista en l'actual llei del cinema que comencarem a treballar el proper mes de setembre en el Parlament i on bona part de la discussió està en les qüotes de pantalla, les ajudes de les televisions i les subvencions.

CONFIDENCIAL: Vaig decidir venir a NY com estudiant, contractant classes d'anglès i allotjament, però la prova és més difícil del que pensava. Per diferents malentesos em trobo vivint en una residència en ple barri de Harlem compartint habitació amb un estudiant corea i bany amb una dotzena d'estudiants més. El meu company coreà es raríssim, diu que ha vingut a NY a estudiar anglès però no surt massa de l'habitació. De fet la te ocupada... en desordre!, i no deixa d'estar pendent de mi mentre jo hi sóc a dins, per marcar territori. Dormo en una llitera: quines dificultats que tinc per pujar i baixar del meu llit! Sembla que dissabte podré tornar a la residencia inicial en la que vivia en el Upperwest Side, com a mínim tenia una habitació individual -només hi cabia el llit i una taula-, molt semblant a la meva vella habitació d'intern al Collell quan estudiava C.O.U, i un bany compartit també amb una dotzena d'estudiants d'anglès i d'arts dramàtiques. De fet, viure a Manhattan és una sort: hi treballen mes de deu milions de persones i només n'hi viuen tres milions. El cost de l'habitatge és astronòmic, els lloguers elevadíssims i els hotels també molt cars: per tant, no tenia elecció en una estança a NY de més de dues setmanes.

En quan a les classes d'anglès -de dilluns a divendres durant tres hores i mitja- signifiquen una regressio a l'etapa escolar. No cal dir que sócc el mes vell de la classe, entre estudiants coreans, taiwanesos, japonesos, turcs, suïssos, italians, i em fa certa gràcia tornar a sortir a la pissarra a fer un exercici o fer tests i exàmens.

POSTAL DE NOVA YORK (1)

Inicio les meves vacances d'estiu! Destí de les properes setmanes: Nova York, amb doble propòsit conèixer la que diuen es la capital del món i rebre unes quantes classes d'anglès, una de les moltes assignatures que tinc pendents.

Paul Auster, en la seva trilogia de Nova York, la defineix com un espai inexhaurible, un laberint de passos inacabables, i, que per molt que caminis, per molt que coneguis cada carrer i cada barri, sempre et quedes amb la sensació d'estar perdut dins la ciutat i dintre teu. No puc compartir la visió d' Auster. Alguna cosa té aquesta ciutat que dos dies després d'arribar-hi tens la sensació de sentir-la una mica teva. Un no se sent un extrany a Nova York, tots som novaiorquesos mentre hi vivim -encara que només sigui temporalment-, potser hi ajuda el crisol de cultures, origens i llengües que hi conviuen i que NY sembla tenir-hi la perfecta mixtura.

Nova York és diferent a totes les capitals que he conegut, de la dimensió i les proporcions dels grans edificis a Time Square o al districte financer a la personalitat dels barris acollidors del Soho o Greenwich Village, en els barris de Chelsea o de l'Upper West Side la vida passa de pressa, a un ritme vertiginós que t'atrapa i no t'incomode.

Les meves primeres bones impressions per al Central Park -quina delícia passejar-hi, llegir un llibre en un banc prop del llac, o practicar-hi esport- i per l'enorme oferta cultural: musica, teatre, espectacles...

No he deixat de visitar en els primers dies la Zona Zero de l'atemptat de l' 11-S que et deixa sense paraules quan n'observes la magnitud des del World Financial Center.

Tinc dies per endavant per explicar-vos algunes coses més, mentre intento alguna cosa més que sobreviure amb el domini de l'idioma anglès!

Infraestructures i Magdalena Álvarez

No és fàcil sortir avui defensant a la ministra Magdalena Álvarez, i avui el diputat i coordinador dels diputats i diputades del PSC Dani Fernández ho ha fet amb valentia i arguments. Els representants del PP, CIU, ERC, ICV han sortit criticant la gestió i demanant dimissions.

El cert és que mai com ara a la recent etapa democràtica el govern de l'Estat no havia fet un esforc inversor com el que s'esta fent, de la mateixa manera que el govern de la Generalitat i el conseller Quim Nadal estan invertint i solucionant problemes amb les infraestructures del nostre país com no ho havia fet cap dels responsables dels darrers governs de CIU. No només deu ser responsabilitat dels actuals gestors de Foment el dèficit d'infraestructures a Catalunya, o es que els governs de CIU que van governar i pactar amb satisfacció amb els executius del PP no tenen cap responsabilitat en la situació actual? Tenia interés el PP en invertir a Catalunya en els seus anys de govern o preferia fer-ho a Madrid o València?

Potser les crítiques són necessàries però el que cal és compromís, treball i dedicació per revertir aquesta situació i crec que en aquests aspectes el govern de l'Estat ha respós des del primer dia.

Malgrat això, també és cert que no podem demanar mes paciència als ciutadans que dia si i dia es veuen atrapats en les demores de les rodalies de RENFE. Cal demanar-los disculpes i treballar sense descans per revertir la situació. Em nego a compartir les crítiques destructives i més comprovant a Girona les millores en les carreteres que el departament de politica territorial està portant a terme, la resolució lenta però que avanca del desdoblament de la N-2, les inversions en l'aeroport de Girona o la construcció de la linea d'alta velocitat amb soterrament a la ciutat de Girona.

Exigència màxima i compromís i admissió de les responsabilitats que pertoquen a cadascú, les presents i les passades. Evidenment la resposta i les solucions corresponen als responsables del govern i els partits de l'oposició han d'exercir la fiscalització de l'acció de govern, però cal reconèixer també els avenços fets amb l'actual govern i els errors i dèficits dels que avui alcen la veu però que ahir van permetre les dificultats d'avui.

FESTIVALS D'ESTIU ( 2 )

A punt de començar el darrer dels grans festivals d'estiu a les comarques de girona: la shubertiada a Vilabertran, el balanç de l'oferta musical aquesta temporada d'estiu és difícilment superable. Aquest any no podré assistir a la meva cita anual a Vilabertran i a Torroella de Montgrí, segurament els dos festivals amb més personalitat, i que gràcies a l'excel·lent direcció dels amics Miquel Alsina i Josep Lloret han aconseguit -cadascú en la seva dimensió- situar-se en el panorama estatal de grans festivals.

El Festival de la Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols també mereix aquest any una menció especial, amb una programació espectacular i una resposta magnífica de públic. M'ha agradat també el nou escenari del port nou, on tinc la sort de poder sentir en directe a la vocalista Noa, en un concert difícil d'oblidar. A l'esplanada de Vilartagues, èxit de públic en la gira més multitudinària d'aquest estiu amb Serrat i Sabina.

A Perelada la meva visita anual per escoltar òpera a la fresca, per la proposta de Lindsay Kemp dels contes d'Hofmann d'Offenbach, que resulta discreta i lluny de la proposta de flauta màgica que em va enlluernar i fascinar ara fa uns deu anys a Peralada i que va influir en el meu interés pel gènere operístic.

IOLANDA PINEDA

Una de les principals alegries de les passades eleccions municipals va ser la victòria de Iolanda Pineda al municipi de Salt i la seva elecció com alcaldessa. No ho tenia fàcil després de dos mandats seguits de Jaume Torramadé com alcalde, reforçat com a vicepresident de la Diputació -sembla que el pas dels alcaldes per la Diputació dóna més desgast del previst-, amb un nou relleu de lideratge a la llista del PSC després que Carles Barceló no aconseguí recuperar l'alcaldia ara fa quatre anys.

Pineda sabia del repte que assumia quan fa poc més d'un any el PSC va demanar-li que tornés de Lleida -on residia i treballava amb el seu marit- novament a Salt per preparar la seva candidatura al seu municipi d'origen. Ben envolcallada per un entorn familiar que l'ha recolzat sempre en les idees i projectes polítics -especialment el seu pare Luciano i ara el seu marit Moisés-, i amb l'aposta clara de Quim Nadal, Marina Geli i Pep Quintanas, va fer un treball perfectament dirigit abans i durant la campanya electoral, de proximitat, de creació d'equips, d'immersió en les necessitats de Salt que la van portar a donar el tomb al seu municipi. La clara demostració que en política el treball ben fet normalment dóna fruits -vaig tenir ocasió de comprovar-ho en la campanya electoral-.

M'és senzill parlar d'algú amb qui he col.laborat i compartit professió i treball per més de quatre anys i que per tant en conec l'intel.ligència, capacitats i dedicació. No tinc dubte que te Salt al cap i sap que necessita, que l'hi convé, el que cal fer per resoldre algún dels seus problemes estructurals i com permetre la millora de la qualitat de vida de la gent i el reforç de l'orgull de ser saltenc. Quatre anys per endavant per demostrar que amb Ilanda Pneda i els socialistes és millora la gestió i l'acció de govern i permet a Salt donar un pas endavant com un dels municipis més importants de les comarques gironines.

Penso tot això mentre dinem a Girona - hem variat la nostra elecció inicial a Salt al trobar tancat can vilanova -, en una conversa afectuosa i on comprobo els projectes que prepara i els que estan en marxa, que hauran de permetre el canvi desitjat. Si el govern de la Generalitat s'ha compromés d'una manera clara amb Salt amb el projecte ambiciós del pla de barris, ara també li correspón al govern de l'Estat i per tant em comprometo amb l'alcaldessa a facilitar financiació de projectes des de Madrid.

No tinc dubtes de l'èxit de la gestió de Pineda i que ens sens cap menda de dubte ens trobem davant d'un dels referents immediats del socialisme gironí pels propers anys.

Els sous dels polítics

En els darrers dies es produeix cert debat a Girona sobre els sous dels representants polítics arran dels acords dels ajuntaments i de la Diputació de Girona.

En termes generals no pot dir-se que tots els representants polítics: de govern i electes tinguin compensacions econòmiques desproporcionades. En molts casos els alcaldes i alcaldesses de les comarques de Girona tenen sous inferiors a molts alts funcionaris dels seus propis consistoris, tot i la major dedicació i responsabilitat que exerceixen. Molts dels responsables de govern, i no cal dir -per exemple el president del govern- tenen assignacions contingudes, que no aguanten comparació amb el camp privat. Conec molts responsables polítics i de l'administració pública que prefereixen, per vocació, el servei públic que presten a treballar amb més ingressos econòmics en l'empresa privada. Possiblement en alguns casos podem compartir que existeix alguna desproporció però no és així en la majoria de casos. Es cert també que cal adecuar-se als sous mitjos de les treballadores i treballadors de Girona, molts dels quals els costa arribar al salari de mil euros, però també cal concloure que si volem tenir bons gestors i servidors públics també hem de retribuir-los correctament.

Possiblement el cas de la Diputació de Girona mereix alguna reflexió, com a institució al servei dels ajuntaments, on l'increment en aquesta ocasió d'alguns dels sous dels seus representants ha augmentat significativament per sobre del que ho han fet les retribucions en els respectius ajuntaments. La diferència de la Diputació amb els ajuntaments és que les decisions no tenen el control directe dels electors. Per aquest motiu els increments en les retribucions en els Ajuntaments son en molts casos els increments de l'IPC i els de la diputació han estat sensiblement per sobre. No hi estic en desacord perquè crec en el treball, la dedicació i l'esforç dels representants polítics a la diputació, i com en conec a la majoria del govern i de l'oposició em mereixen confiança. A mi el que em sembla exigible és que se'ns evaluin per la feina feta, i només si no és compleix amb les responsabilitats atribuides, si no hi ha dedicació a l'órgan o carrec pel qual se'ns retribueix que hi hagi la crítica però no abans.

El que no seria de rebut és que la diputació pagui als seus diputats i asessors per tal que només treballin pels seus respectius ajuntaments o només pels partits, també han de respondre per l'institució que representen o els contracta per donar servei a tots els ajuntaments i als ciutadans de les comarques de Girona.

Oasis o l'estil gironí de fer política

Sovint s'ha utilitzat el terme "l'oasis gironí" o"l'estil gironí de fer política", fent referència a una situació suposadament atípica de la pràctica política a les comarques gironines, basada en un exquisit respecte institucional, de col.laboració entre partits, de defensa de l'interés comú, de verb florentí amb l'adversari i d'oposició dura però constructiva. Probablement el métode ha fet una certa escola, i malgrat els presents temps més convulsos electoralment, les noves generacions de representants polítics fem nostre l'interés en la política del diàleg, de la col.laboració i denostem la política de confrontació i destrucció del adversari. Avui mateix un polític experimentat però jove generacionalment, l'alcalde de Puigcerdà i diputat provincial Joan Planella, en feia esment en el seu discurs com portaveu repubilicà en el ple de constitució de la diputació. Apel.lava a aquesta manera de fer política per tal que la diputació de Girona no és convertís en un escenari de confrontació dialèctica i política fora dels límits habituals de "l'oasi gironí".

Sembla que la primera resposta ha estat negativa ja que el portaveu de CIU Jaume Torramadé ha fet un discurs extremadament crític contra el pacte legítim de govern ERC-PSC que ha portat a l'alcalde de Vilabrareix Enric Vilert a la presidència de la Diputació de Girona. M'ha extranyat en un polític de la talla, de la capacitat de diàleg i del tarannà del saltenc, només ho puc entendre des de la profunda decepció i amargor de deixar al mateix moment les tasques de govern al seu municipi i a la pròpia diputació. M'ha recordat també un dels motius pels que un dia em vaig decidir identificar-me amb el partit dels socialistes de catalunya, cansat de que només uns pensessin que son els únics que genuinament podien defensar els interessos de Catalunya i els únics capacitats per governar-ne les institucions. Per això també he trobat a faltar a l'acte de constitució l'ex-president Carles Páramo, convençut com n'estic de que les institucions i les persones estan per damunt, maltrat les decepcions i frustracions personals i partidistes.

Potser per tot això qui més m'ha agradat avui ha estat l'alcaldessa de Palamós i vicepresidenta primera Teresa Ferrés que ha defensat la legitimitat del pacte i s'ha dedicat a oferir el nou govern per treballar per tots i cadascún dels municipis de les comarques de girona , per la seva gent i per potenciar les polítiques de proximitat. La política com a compromís personal i servei públic des d'on pertoqui fer-ho, des del govern o des de l'oposició, i amb professionalitat i diàleg, que és el que ens demanen els ciutadans.

Després de viure un període a Madrid de confrontació dura i partidista, confio que els polítcs gironins sapiguem entendre'ns, discrepar, i respectar-nos, i si cal exportar el suposat model que ens diferencia qualitativament, més enllà de Girona.

FESTIVALS D'ESTIU (I)

Arriba l'estiu i de cop una enorme oferta de festivals musicals ens dóna l'oportunitat de tenir a prop de casa els millors intérprets i de diferents géneres musicals. Perelada, Palafrugell, Girona, St. Feliu de Guixols, Vilabertrán, Torroella de Montgrí tenen programes irresistibles i si fem alguns quilòmetres més l'oferta s'amplia. Tant de bó tingués pressupost i vacances al juliol per fer una bona inmersió en l'oportunitat que ens ofereixen tots aquests festivals.

El meu primer tast de l'estiu va començar per casa, amb l'inaguració del festival de músiques religioses i del món de Girona, que aquest any de la mà de Victor Garcia, David Ibañez i Ignasi Thió ha decidit obrir-se a noves músiques i nous interprets. Césarea Évora i Taj Mahal dos figures de renom i d'acceptació del gran públic han passat per l'incomparable auditori de les escales de la catedral. Únicament vaig assitir al concert inagural al nou auditori de la devesa amb el the sacred concert de Duke Ellington dirigida per un dels virtuosos del jazz espanyol, el valencià Perico Sambeat, i amb la participació de bona part de les corals de Girona. Feliç idea la de fer participar els conjunts orquestrals i corals locals com a produccions própies del festival. El concert no va ser fàcil i em vaig quedar amb les ganes de disfrutar de veritat amb el saxo excepcional de Sambeat.

Paga la pena també apropar-se a Barcelona per consumir alguna de les excel.lents propostes del seu festival grec. Aquest any he tingut la sort de assistir a un concert excepcional d' Antony and the johnsons. Antony Hegarty és un vocalista inclassificable però dotat d'una veu i sensibilitat fora del comú. Descobert per Lou Reed i Laurie Anderson s'ha convertit en un dels artistes revelació de l'escena neoyorkina. El concert al Grec va ser espectacular, amb una banda de músics impressionant, interpretant bona part dels temes del seu disc imprescindible i'm bird now i alguns temes i versions noves. Coincideixo amb el primer tinent d'alcalde i regidor de cultura Carles Martí i amb l'artista olotí Kim domene.

La meva visita d'aquest any fora de les fronteres pel festival d'aix en provence. Una bona excusa per visitar la provenza - cal perdres per St. Remy ! - i el seu festival operistic que enguany estrenava nou auditori amb die walküre. Decideixo però anar a algún dels escenaris tradicionals a l'aire lliure, concretament al Théâtre du Grand Saint-Jean per assistir a l'ópera die entführung aus dem serail - el rapte al serrallo - de Mozart, que compta amb una escenografía brillant del pintor mallorquí Miquel Barceló. Ambient festiu, amb la tradició del picnic previ al concert als camps de la provenza i això sí amb repartiment de mantetes per combatre la fred humida de la nit... que no em priva del constipat de l'estiu!

El festival de Perelada ens ha regalat novament la visita del Jarrett trio , un concert auténticament excepcional, l'éxtasi de l'equilibri musical. Keith jarrett, Gary Peacock i Jack deJohnette van oferir un concert perfecte amb moments irrepetibles amb el Round midnight i la deliciosa when i fall in love. Fan de la deconstrucció própia del jazz la perfecció musical. La nómina d'admiradors de l'estimat Keith Jarrett em fa coincidir amb la consellera Montserrat Tura, el delegat del govern Jordi Martinoy, el periodista Salvador García " gaddafi" , el critic de cinema Àngel Quintana i els advocats Elena Rossich i Joaquim Bech de Careda. La majoria repetim - jo l'he escoltat en directe sis vegades - lluny de les 136 de l'entrenador de futbol Enzo Ansalone que descriu amb precisió en el programa de mà les sensacions i satisfaccions d'escoltar en directe al mestre Jarrett.

CARME CHACÓN

El president ha remodelat avui el govern, com un nou impuls per afrontar el darrer tram de la legislatura i preparar les eleccions generals del proper mes de març de 2008. Si ja deia en els posts anteriors que el Debat de Política General havia deixat clarament a Zapatero i el govern socialista en la millor disposició de cara a la comtessa electoral de l'any vinent, el canvi d'executiu referma les millors impressions i deixa l'oposició del PP abatuda i desarmada d'arguments.

Personalment, la notícia és un motiu d'alegria pel que signfica per la meva companya diputada i amiga Carme Chacón. Un nou pas endavant d'una política brillant, capaç, preparada i líder generacional al PSC. Després d'un bon tram de legislatura lluint en la difícil tasca de la vicepresidència del Congrés, on ha sabut dirigir -quan ha hagut de substituir al president de la cambra, Manuel Marín-, i de l'aval de les tasques de direcció com a presidenta del grup de diputats del PSC, i com a membre de la executiva federal del PSOE i de l'executiva nacional del PSC es veu compromesa a una màxima responsabilitat en el govern executiu de l'Estat. Podia haver estat el ministeri de Cultura, que coneixia bé per les responsabilitats federals com a secretaria de cultura del PSOE, però serà el ministeri de la Vivenda, una tasca probablement més difícil però on segur que deixarà la seva emprenta personal de capacitat de gestió i eficàcia. No tinc dubta que inicia un període llarg al govern de l'Estat i que tindrem ocasió en el futur de valorar-la com un dels polítics catalans de major influència en la governabilitat de l'Estat en el nostre recent període democràtic.

Ahir el vespre vaig tenir una llarga conversa amb la Carme, fruit d'alguna diferència política en els darrers dies, i va saber separar molt bé la bona relació personal de la direcció política per demostrar-me amb fermesa i autoritat la meva equivocació política. Va dedicar-me temps, quan feia poques hores que debia haver rebut una de les notícies més importants de la seva vida. Avui és ministra però és ahir quan va guanyar-me definitivament la meva lleialtat absoluta.

Molta sort estimada ministra!

ESCO 1706: Crònica del debat (III).

El tercer dia de debat correspon a les propostes de resolució dels diferents grups parlamentaris conseqüència del debat dels dos dies precedents. La tarda i nit prèvia han estat llarg de negociacions per consensuar-ne propostes. Dani Fernández i Tere Cunillera, coordinador dels diputats del PSC i membre de la direcció del grup parlamentari respectivament, han estat els diputats socialistes catalans encarregats per una banda d'impulsar dues propostes: una per accelerar el desplegament de l'estatut de Catalunya en l'àmbit de la comissió bilateral Generalitat- Estat i un altre per definir la metodología per el càlcul de les inversions, i per altra banda d'acostar postures amb la resta de forces polítiques, i arribar a acords transaccionals.

Després de les intervencions dels portaveus dels grups en el debat, avui era el torn dels "números 2" dels grups parlamentaris amb motiu de les discussions de les propostes de resolució. He trobat excessivament negatiu al diputat republicà Joan Tardà, que amaga darrera una imatge a voltes dura i contundent, una persona lleial, emotiva i de sòlides conviccions d'esquerres. I és que amb els companys d'esquerra republicana no ha estat possible en aquesta ocasió arribar a acords en les propostes que han dut a votació.

Julio Villarrubia (PSOE) ha tornat a demostrar força parlamentària amb un discurs en que ha deixat en evidència les mentides i l'estratègia de confusió del PP. Per la seva banda Eduardo Zaplana (PP) - a qui sempre he tingut ganes de preguntar-li si finalment va poder-se comprar l'opel astra setze vàlvules a que feia referència en les escoltes del cas Naseiro- ha donat la sensació de replicar la crítica monolítica a la gestió de Zapatero amb el tema del terrorisme i amb la recent i irresponsable novetat incorporada de demanar fer públiques les suposades actes de les converses amb ETA en el marc del procés de pau a Euskadi,

La sensació en els passadissos del Congrés es que Zapatero afronta amb bones condicions el tram final de legislatura i que Rajoy va fer probablement el seu darrer debat de política general, cada cop més qüestionat internament. Un article de Carlos Cué a EL PAIS on explicitava les decepcions i dissidències en les files populars després del debat perdut per Rajoy dimarts, ha provocat molts nervis a la direcció popular, senyal inequívoca de que efectivament l'autoritat de Rajpy Brey comença a desaparèixer.

A quarts de dues s'aproven trenta tres de les setanta vuit propostes de resolució sotmeses a debat i es clou el període de session. El Congrés no es tornarà a reunir - sempre i quan no ho acordi la diputació permanent per situació excepcional- fins el mes de setembre. S'inicien les vacances parlamentàries, que han de permetre que durant el mes de juliol diputades i diputat puguin dedicar-se al treball a les seves circunscripcions.

ESCÓ 1706: CRÓNICA DEL DEBAT ( II ).

Minuts abans de les nou del matí ressona en tots els edificis del congrés un so d'avís que anuncia l'inici de la segona jornada del debat de l'estat de la nació. El so és repeteix sempre a l'inici de cada sessió i també minuts abans de l'inici de les votacions, sempre el mateix i també idèntic al que utilitzen molts aeroports internacionals per anunciar algun dels vols, fet que ens pot provocar en ocasions cert trasbals o desorientació en qualsevol lloc del món. Per cert, la gestió aeroportuaria també ha estat element de debat en aquesta jornada i novament el president del govern s'ha compromés a que la Generalitat de Catalunya hi tingui capacitat decisiva en la gestió futura dels aeroports catalans.

Ahir Durán i Lleida (CIU) i Agustí Cerdà (ERC) van participar en la primera jornada de debats després del líder del PP. Tots els grups prefereixen intervenir el primer dia, per que en el segon l'atenció i el seguiment dels debats decauen lleugerament. L'ordre ve determinat pel nombre de diputats de major a menor, situant-se els darrers en intervenir el grup mixte - que el formen els diputats que reglamentàriament no poden conformar un grup parlamentari propi- i el grup socialista que dóna suport al govern.

A les nou en punt es reprèn el debat amb la participació del portaveu del PNV, Josu Erkoreka. Presenciem el debat una seixantena de diputats, i bona part del govern. Em sorprenen les absències de diputats nacionalistes catalans - només dos de CIU i un d' ERC - i de diputats populars, únicament tres - o només un si tenim en compte que dos són els diputats del Burgo i Carlos Salvador diputats d'Unión del Pueblo Navarro (UPN) molt interessats en el que puguin dir els nacionalistes bascos-. El PP en prou feines sumarà mitja dotzena de diputats en tota la sessió, en un acte d'escàs respete als grups parlamentaris petits i Rajoy únicament s'incorporarà en el tram final del matí. La poca presència de diputats a l'hemicile tan sovint criticada no és símptoma de manca de treball. En els despatxos, en diferents reunions l'activitat parlamentaria segueix ben viva mentre duren els debats a l'hemicicle.

Erkoreka - com el conjunt de diputats del grup parlamentari basc del PNV- és un excel.lent parlamentari, de la prestigiosa "factoria" de Deusto. Amb to i verb elegant ha estat un dels més durs en el debat, amb una llarga crítica de retrets al govern fonamentats en el suposat centralisme del president Zapatero, que fins i tot el porta a qüestionar les diferències amb els populars, en un mesurat exercici de tacticisme propi del darrer any de legislatura.

Gaspar Llamazares (IU i Joan Herrera (ICV) - que s'ha convertit en un sòlid orador en aquests tres anys de legislatura - comparteixen els temps del seu grup parlamentari, i tornen a centrar el debat en l'agenda social. Li demanen al president que aprofiti la bonança econòmica per millorar les situacions de les famílies mitges amb dificultats de vivenda i precarietat laboral.

Després del trencament de Coalició Canària ( CC ) i també amb la deserció d'un diputat del partit popular, el grup mixt s'ha convetit en el tercer grup més numerós de la camera amb nou diputats. Oramas (CC), Rodriguez (BNG), Labordeta (Chunta), Lasagabaster (EA), Barkos ( NaBai) i Rodriguez (Nueva Canària) intervenen per fer balança de l'acció de govern però amb to constructiu.

El darrer en intervenir és el portaveu socialista Diego López Garrido que supleix amb solvència, en les funcions de portaveu, un dels millors diputats, oradors i portaveus de la nostra recent etapa democràtica, l'actual ministre Alfredo Pérez Rubalcaba.

El president del govern Jose Luis Rodriguez Zapatero ha tornat a exhibir aquest segon dia el millor del seu estil de fer política, encaixant les crítiques , defensant l'acció de govern, valorant els adversaris i estenent la mà al diàleg i la col.laboració, en el millor exemple de la doctrina republicanisme. Philip Pettit - teòric del republicanisme - deia fa pocs dies que el govern de Zapatero ha establert estàndards d'honestadat, coratge i efectivitat, i que malgrat els enormes reptes amb els que s'ha enfrontat els darrers anys ha mantingut una direcció constant i ha fet d' Espanya un model d'actuació per una democràcia avançada.

Quan la legislatura afronta el darrer tram el president del govern presenta un balanç positiu, també amb errors, però amb un horitzó d'oportunitats i de projectes de futur. Per la jornada de demà queden les discussions sobre les propostes de resolució dels diferents grups parlamentaris, i a partir d'ara moltes més coses per què tal com va dir ahir el president Zapatero " el futur comença avui ".

CONFIDENCIAL: El nostre dinar amb el company i amic Francesc Vallés, que forma part del ritual dels debats de l'estat de la nació, ens ha portat a visitar aquest any el Principe de Viana al carrer Manuel de Falla. Recomenació de fa uns dies de Juli Soler de el bullí, amb qui vaig coincidir fa uns dies a Madrid, després de demanar-li un nom entre tots els restauradors madrilenys.
El cap de sala ens explica que Juli Soler i Ferrà Adrià hi van a menjar croquetes, les consideren les millors del món, i a fé que tenen una textura i un cruixent especial. En Francesc i jo degustem unes excel.lents pochas de temporada i una lengua de ternera con aceitunas, i aprovem la suggerència del Juli Soler.

ESCÓ 1706: Crónica del debat de l' Estat de la Nació (I)

El debat de l'estat de la nació es sens dubte el més important del curs parlamentari. El d'aquest any es presentava decisiu per ponderar les forces de govern i oposició davant les futures eleccions generals de l'any vinent i per demostrar la fortalesa del president Rodriguez Zapatero i l'aval de la gestió del govern.

El congrés s'envolta aquests dies d'una gran expectació, he tingut serioses dificultats per travessar el pati del congrés que dóna accés al palau del congrés davant la gran quantitat de periodistes, fotoperiodistes i cameres que esperaven l'arribada del president.

Des del meu primer debat compleixo alguns rituals: arribar el primer a l'hemicicle i dinar el segon dia de debat amb el company diputat Francesc Vallés, amic previ a coincidir en el congrés. Aquesta vegada no he estat el primer en arribar se'm han avançat els diputats populars Fernández Díaz i Pujalte. A la tribuna de convidats el primer en arribar-hi ha estat el president d'Aragó Marcelí Iglesias i el primer membre del govern que ocupa els escons blaus es la ministra Carmen Calvo. Observo també a la tribuna l'esposa del president Sónsoles Espinosa, que discreta, atenta i també amb molta tensió seguirà totes les intervencions de la sessió. A la mesa del congrés Gabriel Cisneros, pare de la constitució, aguantarà amb dignitat i moltes dificultats bona part de la jornada, malgrat el seu delicat estat de salut. També tinc ocasió de saludar al president de l'Espanyol Dani Sánchez-Llibre que assisteix també com a convidat als debats i m'assegura que el club no vendrà Raul Tamudo.

Posteriorment l'hemicicle s'anirà omplint fins que a les dotze en punt, i després d'un minut de silenci - de fet uns segons - en memòria de les víctimes del Iemen, Rodriguez Zapatero pren la paraula.

Al meu parer aquest ha estat el debat més sòlid i contundent que he escoltat al president del govern en la present legislatura, tan en la seva primera intervenció, com sobretot a les répliques i dúpliques, en les que en altres debats no havia respós amb tanta solvència.

Gran part del debat l'ha centrat en l'obra de govern, en la gestió feta, en els compromisos acomplerts, malgrat reconèixer que resten problemes per resoldre i molt a fer. La bona situació de l'economía ( el PIB s'ha incrementat més de 100.000 m€ des de 2.004, Espanya és el tercer inversor estranger entre els països de l'OCDE ), la puja de les pensions ( les pensions mínimes han pujat entre un 13% i un 25% afectant a 3.000.000 de persones ), la puja del salari mínim interprofessional un 24% i la posada en funcionament del quart pilar de l'estat del benestar amb la llei de dependència que atendrà aquest any a 200.000 famílies que tenen una persona amb gran dependència al seu càrrec, son bons exemples dels avenços i de la bona gestió del govern. També ha assumit responsabilitats en el fracassat procés de pau a Euskadi i ha tancat qualsevol oportunitat pel diàleg amb ETA. Aquesta manifestació ha deixat al partit popular sense el discurs com el tenien previst. Tot i així Rajoy a més de les desqualificacions i la manca de respecte cap al president, ha intentat novament pivotar el seu discurs en la crítica a la política antiterrorista del govern i al procés de pau com argumentari únic i possible d'atacar l'acció de govern. Cap crítica a la política econòmica o a la política social i cap idea, ni cap alternativa. Això sí un altre argument de pes ha tornat a sortir en el discurs de Rajoy: el suposat error de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Per primera vegada en un debat de l'estat de la nació tinc la sensació de que el líder de l'oposició ha perdut molt clarament, amb un discurs sense cap argument i sense credibilitat. Amb l'atenta mirada de la presidenta Esperanza Aguirre des de la tribuna i amb el futur retorn de Rodrigo Rato, el lideratge conservador de Rajoy sembla definitivament declinar.

Crec sincerament que el president Zapatero en surt reforçat del debat i que ha aconseguit també traslladar-nos projectes i objectius de futur: assolir la plena ocupació a la propera legislatura, ampliacions de protecció socials, més inversions en educació i investigació i ciència, lluita contra el canvi climàtic, dotació d'infraestructures i com a proposta més rellevant l'ajuda universal de 2.500 euros per cada fill que neixi a partir d'avui o que s'adopti i que rebran totes les famílies amb residència legal a Espanya.

Quan tanco aquesta crònica d'urgència, Josep Antoni Durán i Lleida es dirigeix a la tribuna d'oradors, potser avui decideixi aclarir les intencions de futur sota l'atenta mirada dels diputats de convergència democràtica, no sempre conformes amb l'estratègia del líder democristià. La primera jornada del debat s'allargarà fins al capvespre.