Sentència

En moments en que el màxim òrgan dels jutges i tribunals el consejo general del poder judicial i el tribunal constitucional questionen l'imparcialitat, la qualitat de la justícia a Espanya també enmig de la dura batalla política, la sentència sobre els atemptats de l'onze de març prestigia , aporta credibilitat i confiança en les institucions judicials. No es pot negar que la sentència es d'un rigor d'anàlisi i de qualitat jurídica que completen les sessions de judici oral, el bon treball del ministeri fiscal i una bona instrucció i aportació de proves dels cossos i forces de seguretat de l' Estat. La sentència ha rebut elogis dins i fora del país i aconsegueix establir una veritat judicial fonamentada i amb proves concluyents. Algunes acusacions han mostrat la seva insatisfacció que també podran deixar impresa en l'exercici dels recursos.

El que resulta menyspreable és que tots els que van alimentar la teoria de la conspiració , que pretenien implicar a ETA com a justificació de la gran mentida dels dies posteriors a l'atemptat, ni hagin presentat excuses, ni acceptin la sentència judicial.

Cada cop que veig a Angel Acebes en els passadissos del Congrés no puc evitar tenir-li certa rancúnia. Recordo perfectament l'11 de març, era a l'alcaldia de Girona, amb l'alcaldessa i el conseller Nadal quan vam conèixer l'atemptat de Madrid. Recordo perfectament que les meves primeres impressions van ser les de que estavem davant d'un atemptat islamista i fins i tot em vaig atrevir a pronosticar que el govern del PP aplaçaria la convocatòria electoral prevista pel dia catorze. Això no va succeir però Acebes es va convertir en l'emisor de la gran mentida, induit o no, ens va confondre a tots, tenien pressa per guanyar les eleccions. Jo vaig defensar-lo en el seu moment. Si el llavors ministre d'interior afirmava en aquells moments que era ETA deuria ser veritat. Ens va confondre a molts, també al lendakari Ibarretxe que va condemnar l'autoria d' ETA. Acebes no ens ha demanat mai disculpes, ni ens ha explicat per què afirmava tan categoricament l'autoria d'ETA, continúa exercint responsabilitats polítiques amb un cinisme insuportable. Espero poder-li exigir aquestes disculpes públiques si algún dia tinc l'oportunitat parlamentària de debatre amb ell.

2.- Modest Cuixart. El meu record pel magnífic pintor desaparegut, i la meva aproximació personal a l'artista amb motiu del tapís d'una obra seva que el mestre Delclaux i les seves col.laboradores van fer a l'escola d'art del centre cultural de la Mercè en el meu temps de regidor de cultura.

Aproximació personal també a través de l´admiració, amistat i devoció que sentia Ricard Planas de BonArt pel pintor de Palafrugell.