12.18.2007

Àngel Pes. Necessitem governants

L'amic Àngel Pes ha escrit un llibre d'obligada lectura i destinat a ser referència de politòlegs i d'exercents en responsabilitats públiques. Se'm fa difícil trobar un exercici més complert de reflexió profunda i de cerca de solucions des de la racionalitat i des de l'experiència històrica dels reptes que com a país tenim plantejats pels propers anys. Haig de reconèixer que cada plana que he llegit del seu llibre "necessitem governants" ( editorial Mina ) es una invitació a la reflexió i al debat, i en molts casos a compartir les crítiques i les solucions de futur que ens proposa. El títol te un punt de provocació i és una interpel.lació clara al conjunt de les forces polítiques, a les catalanistes en el sentit més ampli de que cal arbitrar solucions i deixar el plany permanent i les utopies sobiranistes.

Alguns exemples i sàvies reflexions de l'Àngel: - Catalunya no es dirigeix exclusivament des de la Generalitat, ja que el Govern central també hi participa. Podríem dir que l'estat autonòmic consagra una cohabitació permanent entre la Generalitat i l'administració central per governar Catalunya (...) interessa que hi hagi la millor relació possible entre ambues administracions, ja que el bon funcionament de la cohabitació beneficiarà els interessos catalans (...) participar en el Govern central hauria de formar part de l'estratègia política catalana que no s'ha d'aplicar en clau de tenir ministre catalans, sinó de fer valer el pes que dóna ser la comunitat autònoma més poblada, amb partits polítics propios, per aconseguir que es reflecteixi en els programes de govern de Madrid.

-És una paradoxa que des de Catalunya no s'hagi explorat amb convicció la possibilitat de teixir aliances, sumant voluntats d'altres parts d'Espanya interessades a reforçar l'autonomia

- La sobirania s'ha convertit en el "nord enllà" del moment, en la diversió que serveix per fugir de la tossuda realitat dels recursos contra l'Estatut al Tribuanal Constitucional i del dèficit d'inversions.

Pes dixit, lectura recomenada!

CONFIDENCIAL: 1. Satisfet amb la proposta per unanimitat de la meva agrupació de Girona per repetir en les llistes del Congrés.

2.- Tinc mala sort amb el vol Girona- Madrid. Ahir tenia que volar amb el d'Spanair de les 14:55, però l'avió estava averiat i ens van portar en bus fins a l'aeroport de Barcelona per embarcar-nos en el pont aeri de les 17:45... d'Iberia. Vaig coincidir amb el meu ex-company d'escola i alcalde de Besalú Lluís Guinó que anava a una reunió del comité executiu de la FEM del que forma part.

12.13.2007

led zeppelin. stairway to heaven



Hi han moltes cançons que marquen les nostres vides, que identifiquem amb persones, amb moments, amb temps més alegres o més tristos. Totes son importants i composen les nostres própies bandes sonores. Jo també en tinc moltes de diferents autors i gèneres musicals que us aniré descobrin des del bloc. Per mi n'hi ha una d'especial, que vaig descobrir en els temps d'adolescència, que em recorda els trajectes de bus des de Girona al Collell en els temps de batxiller en una casset que crec recordar era d' en Toni Ferran, i és una canço que m'ha anat acompanyant tot aquest temps, i que he escoltat centenars de vegades. És una canço dels 70, d'una de les bandes més importants de l'història del rock i una de les meves predilectes: els led zeppelin. La canço és stairway to heaven que us ofereixo en la versió que més m'agrada i que prové de la pel.lícula i disc the song remains the same. Escolteu la impressionant i mística veu de Robert Plant, el delicat só als teclats d'inici de John Paul Jones, el millor "solo" de guitarra de tota l'història del rock del virtuosíssim Jimmy Page, i la força a la bateria de John Bonham.

M'identifico tant amb les medolies d' stairway to heaven que sempre he pensat que les notes d'aquesta cançó podrien ser les darreres que escoltés a la meva vida o que m'acompanyaran com a darrera voluntat el dia del meu funeral. Tot i axí és una cancó vital, que et transmet energia amb el seus canvis de ritme, amb lletres per l'interpretació i el "solo" de Page que aixecaria de la cadira el més passiu.

El meu petit homenatge en el meu bloc als Led Zeppelin que dijous després de vintiset anys van tornar a tocar junts a Londres al o2 arena- sense John Bonham mort al 1.980 i substituit pel seu fill - en un concert homenatge al fundador d'Atlantic records Ahmet Ertegun. M'hauria encantat ser-hi però hauré d'esperar si els sexagenaris músics tenen les ganes o els incentius econòmics d' iniciar alguna gira que ens els apropi a casa. Ho esperarem! Si no coneixeu stairway to heaven, de veritat dediqueu-hi deu minuts a escoltar-la, ja em direu que us sembla!

12.03.2007

Catalunya un sol poble


Si algú tenia dubtes sobre assistir o no a la manifestació de dissabte, i ho volia fer únicament per reclamar una major atenció de l'administració de l'Estat sobre la de deixadesa de les rodalies i la gestió millorable de RENFE, crec que va encertar no anant a la manifestació. Molts ho van fer en aquest sentit molestos pels inconvenients que tenen dia rera dia qua un servei públic de primera necessitat per anar a la feina els impedeix arribar a l'hora o fer-ho obligant-los a canviar de tren i autobusos en condicions poc eficients. Però els organitzadors de la plataforma del dret a decidir, i bona part dels partits polítics que hi donaven suport han transformat l'èxit de la manifestació en un suposat clam pel sobiranisme i la independència.

Els socialistes hem demanat disculpes pels inconvenients de la suspensió de la circulació de les rodalies, i per les dificultatrs que una obra de l'envergadura de l'alta velocitat al seu pas per Barcelona està ocasionant als usuaris del transport ferroviari, però no podiem dona suport a una convocatòria feta en clau electoral i per confondre. Avui no sabem si la convocatòria era un clam contra la gestió de les rodalies o un clam per la indepencència.
El propi president del govern Jose Luis Rodriguez Zapatero no ha defugit la seva pròpia responsabilitat i la del govern de l'Estat en aquesta situació, i ha reconegut expressament una i altre vegada el dèficit d'infrastructures que pateix Catalunya des de fa un munt d'exercicis presuupuestaris, i els problemes derivats de la gestió de rodalies i de l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona. El compromís del govern socialista amb Catalunya i les infrastructures es demostra amb fets: primer el reconeixement del dèficit, després l'acord de finançament i els projectes no només d'alta velocitat sinó també per les rodalies. Hauria estat raonable que el dirigents del partit que va governar Catalunya vint-i-tres anys reconeguessin que tenen part de responsabilitat en la manca de definició de les infrastructures bàsiques i en la deixadesa dels pressupostos de l'Estat dels governs populars als qui van donar suport. Molts anys de sentir la cantarella de peix al cova, de la capacitat de decisió amb els governs del PSOE i del PP, de pactes del Majestic, i resulta que ara tots els mals son dels governs socialistes. Crec que els ciutadans apreciaran la responsabilitat d'uns reconeixent que governar vol dir acceptar els problemes presents o heretats i intentar solucionar-los i l'oportunisme d'altres no acceptant errors propis i carregant-los tots a l'adversari.

Convergència democràtica encara ha fet més que això, en una cursa incomprensible per demostrar qui es més independentista: si els de veritat (ERC) o els conversos (CDC) proposen una reflexió entorn a la refundació del catalanisme i el dret a decidir. En un document francament decepcionant sobre les bases d'aquesta nova "casa gran" i en un discurs erràtic del seu dirigent Artur Mas pretenen en primer lloc recuperar l'hegemonia del catalanisme - això sí sota un fals oferiment d'obertura a altres forces polítiques - i pretenen que els ciutadans creguin que els problemes de gestió, els mals del país es resolen únicament amb suposat patriotisme i gestió des de Barcelona. Potser hem de recordar quan avui descobrim que altres comunitats autònomes ( informe Pisa ) gestionen millor els recursos educatius i obtenen millors resultats que nosaltres després d'anys de destinar-hi major despesa que el que hi destinaven els governs de Convergència i Unió des de la proximitat. El debat està en garantir uns serveis públics de qualitat independenment de qui els gestioni. Altra cosa és mirar des de la superioritat, des del menysteniment també a les institucions de l'Estat, i des de l'agitació permanent d'un conflicte Catalunya-Espanya que ni existeix ni volem que es produexi la majoria dels catalans, i que amaga les debilitats i deficiències del discurs d'algunes formacions polítiques.

La utilització del catalanisme que ens uneix al conjunt de catalanes i catalans i als partits polítics, mostra el grau d'incapacitat de convergència democràtica de Catalunya i del seu lider Artur Mas per ser una altrenativa solvent al president Montilla i al govern d'Entesa.
Els socialistes per contra estem preocupats en fer allò que sabem: governar i resoldre problemes. Fa pocs dies vam reunir-nos el conjunt del PSC a Girona no per parlar de cap refundació sinó de temes que interessen al dia dia dels ciutadans: infrastructures, habitatge i convivència. Nosaltres no tenim cap complex, ens estim més catalanistes que ningú, si per això s'entén el fort sentiment identitari, el respecte a les institucions catalanes i a la voluntat d'autogovernar-nos. Això sí ens sentim partícips del projecte integrador que és una Espanya moderna, pròspera i solidària, que respecte la diversitat del seus pobles i els seus sentiments nacionals.

El president Pujol sens dubte té una herència positiva, però sota el meu parer la seva principal debilitat va ser intentar fer el seu ideari catalanista hegemònic, i excloent. Potser pretenia que només podia ser bon català el que doonava el vot a la seva formació nacionalista. Avui Artur Mas intenta copiar i malament, potser aspira a dividir el país entre sobiranistes-independentistes i el que no ho som. No cal que recordi el mal que això provoca en el referent basc però no ho aconseguiran. Potser cal recordar-los-hi el que ens uneix i no ens separa: Catalunya un sol poble. El govern de Catalunya d' Entesa ho posa de manifests, amb el president Montilla i les diferents formacions polítiques que participen i donen suport al govern.
2.- Eduard Batlle. Ploro amb l'amic Eduard l'absència del pare i maleeixo la dissort de no haver escoltat a temps la bústia de veu en que la Sònia m'avisava de l'infortuni. Sento haver fallat a l'amic, per no haver estat al seu costat.

3.- Guillem Terribes. He començat a llegir el llibre autobiogràfic del llibreter Terribes, i els seus origens saltencs. Li agraeixo la dedicatòria, i especialment que em defineixi com... un home de Girona:fantàstic qualificatiu. També n'exerceixo des de Madrid.

4.-Manel Lucas. El periodista ha escrit un entretingut llibre: Soc perico i què?. També fa referència a pericos gironins: Salvador Carrera, Sebastià Salellas, Ponç Feliu, Ignasi Thió... i algun més....