12.21.2006


ESPERIT DE NADAL

Moltes vegades passem del desànim a l'ànim amb facilitat, potser per les ganes de veure les coses en sentit més positiu. Alguna cosa semblant sento avui que és el darrer dia del període de sessions al Congrés, on hem aprovat definitivament els pressupostos generals de l' Estat pel 2.007 i entre d'altres lleis aprovem la llei d'igualtat. Dos bons exemples d'una legislatura històrica: els pressupostos sense entrebancs, malgrat la majoria relativa del congrés, amb esmenes pactades amb tots els grups parlamentaris i una nova llei que amplia drets i que trenca amb desigualtats.

Si també aquesta és la legislatura del diàleg, de les formes, del consens, haurà de ser la legislatura del fi de la violència i de la pau al país basc. Com us deia avui estic/estem amb altres ànims, ho deduim dels rostres més serens del president del govern i del ministre de l'interior, de les converses entre companys, amb els periodistes. En certa manera remuntem el desànim que s'havia instalat els darrers dies en relació al procés de pau, en part alimentat pel partit popular i pels seus altaveus mediàtics i de l'associació de víctimes, d'un imminent trencament de la treva.

Per tant bones notícies per anar acomiadant l'any, que espero no només siguin per allò que anomenem l' esperit nadalenc.

CONFIDENCIAL: Les votacions dels pressupostos generals de l'Estat són llarguíssimes i seguides. Es voten centenars d'esmenes i no és molt difícil equivocar-se en alguna de les votacions, que marquen les direccions dels grups a través d' un portaveu ( la nostra jefa de votacions és la companya diputada de Jerez Mamen Sánchez ) que amb el braç aixecat marca el sentit de vot de tot el grup parlamentari: positiu amb un dit, l'abstenció amb dos dits i el vot negatiu amb tres dits. Amb tanta votació no és difícil equivocar-se en alguna. Avui us haig d'admetre que m'he equivocat en una en que tota la càmara ha votat a favor però amb dos vots negatius: el meu... i el del president del govern! - I és que potser no anava tant equivocat!-

12.19.2006


JOVES, FUTUR, SOCIALISME

Dissabte l'agrupació de la JSC de Girona ens va oferir una jornada de reflexió que reconforta a aquelles i aquells que ens agrada la política i que hi creiem com eina transformadora de la societat en la que vivim.

Després de les eleccions autonòmiques, on les companyes i companys de la JSC a Girona van estar molt actius treballant en la campanya amb els militants, van ser els primers en manifestar la necessitat de generar un debat sobre els resultats i sobre les arrels i futur del socialisme. El trident de la JSC a Girona, Pere Simón, Alfons Jiménez i Marc Lamuá van organitzar una sessió de dissabte estimulant, on vam ser capaços entre tots de reflexionar sobre l'influència del marxisme, sobre la necessitat del mercat i el futur del socialisme democràtic. Ens hi van ajudar magnífiques intervencions de Jose A. Donaire, Xavier Amores o Germán Rodríguez.

Tindrà continuitat, però em va quedar clar que amb la pedrera gironina de la JSC el socialisme de futur té les arrels ben fortes.

12.12.2006


ALLENDE


La mort de Pinochet no m'ha produït cap mena de sentiment, que si vaig tenir -de profunda alegria- quan l'any 2000 vam tenir per uns mesos l'esperança de la justícia. He pensat amb Salvador Allende, la mort digna i conseqüent un onze de setembre de 1.973, commocionat pel cop d' estat i probablement amb la sorpresa de la traïció, d'entre d'altres, del seu cap militar. A Allende no li van donar l'oportunitat de què la Unitat Popular consolidés un projecte social per Xile, que no interesava per res als governs dels Estats Units preocupats que no avancés suposadament el comunisme. De les reformes d'Allende poc va quedar, per obra i gràcia de Pinochet i l'escola de Chicago, que va afavorir les classes poderoses. Per contra, el terror i les injústicies van planar en els vint anys de dictadura.

No vull pensar amb Pinochet i si en Salvador Allende, amb Víctor Jara ( "canto que has sido valiente, siempre será canción nueva...."), amb Joan Alsina, amb els detinguts a l'estadio nacional, els desapareguts, amb els que van patir repressió de la DINA i les institucions del règim.

A Pinochet, en qualsevol cas, la mort li ha arrivat trenta tres anys tard.
CASAMENT PAU SANZ-MARTA NADAL

( A petició d'alguns companys de partit, amics i dels propis nuvis us reprodueixo les paraules que vaig dedicar-los-hi en el seu casament de dissabte 9 de desembre ).

Divendres 8. Immaculada concepció. Fine termini text casament Marta-Pau de dissabte.

La Marta va demanar-me fa un munt de mesos algunes paraules pel dia del seu casament, en nom dels amics, i suposo també per la part de "culpa" conscient o inconscient, de que ells dos és coneixessin, però com advocat que soc, com quan hem d'interposar recurs o contestar una demanda, tant si val que el termini sigui d'un dia o de vint, sovint l'acabem fent el darrer dia de plaç, com avui!.

En altres temps potser hauria celebrat o concelebrat el casament, però no ho haria pogut fer millor que en Jofre, tot i que casar és una de les responsabilitats - delegades per l'alcalde com totes - més difícils del regidor sobretot quan el qui l'exerceix desconeix -encara- les virtuts del matrimoni.

Què els hi diras a ells i als convidats?. Crec que no hauré de fer patir a en Pau glosant algunes de les aventures viscudes en els darrers vint anys, si per exemple expliqués l'episodi de la gacela de lloret acompanyat dels "Tibus", el "canvia gos" d' aquell cap d'any amb en Xevi o els sempre -o no- repentins mareigs d'en Pau en cotxe o en barca. Crec que la Marta els coneix i sinó resten reservats al secret professional, a més si els expliqués en el casament no seria allò que se'm suposa...políticament correcte.

Tampoc a la Marta de qui també en conec algunes aventures - no tantes com les d' en Pau - , i d'altres de caire més polític, que si les sentissin algún dels convidats potser ens estirerien de les orelles a més d'un.

Així doncs, potser caldrà que expliqui als convidats com son ells dos i com son quan estan junts. En podria dir moltes coses d'en Pau, és llest,noble,familiar,amic dels seus amics, i amb un riure net i inconfundible,contagiós. Un tennista dins i fora de la pista, m'explicaré: bon jugador des del fons de la pista, amb una bona dreta i millor esquerra- com no podria ser d'altre manera! - i amb bones cames - molt bones diria jo, i sinó que ho preguntin a la gacela de lloret!.
La Marta també te bona esquerra, però aquesta no és producte del tennis sinó de les conviccions i el treball personal. És organitzada i li agrada molt organitzar, és eficient,autoexigent, amb aquella combinació tan coneguda en la seva nissaga familiar d'emotivitat,afectivitat, i fort caràcter i rigor.

Els diré en nom dels amic, i per extensió dels familiars, que estem contents que es casin, que és una decisió valenta,encertada i madurada després d'una convivència feliç, corregida i augmentada amb la seva filla Paula.

Els donaré la sincera enhorabona, i les gràcies per haver-nos convidat, sabem que els fa feliços que els acompanyem i a nosaltres de veritat que també, a pesar del pont de l'immaculada frustrat.

Potser també hauria de dir alguna cosa sobre el matrimoni, sobre la "traditio", l' acte formal,la cerimònia civil davant la comunitat. A mi també em resultarà difícil - quasi tant com en Jofre - al ser una institució per mi desconeguda. No existeix la vocació de solter, però tampoc existeix la vocació de casat. Vaig reflexionar-hi no fa encara una setmana en el casament d'uns amics a Barcelona, on el celebrant subratllava com a valors esencials del matrimoni: la vocació i el sacrifici, i com objectiu principal la descendència. En Pau i la Marta tenien molta feina feta doncs, i crec que ells dos, tots aquells que decideixen casar-se, viure en comú, tenir parella els mouen sentiments i valors més forts encara: l'estimació,l'alegria d'estar junts,de compartir projecte,de ser feliços i de ser més lliures.

Ens hauria d'interessar del matrimoni tot allò que significa de compromís, d'ajuda mútua,de solidaritat,de familia en temps en que sembla que l'únic que importa és el projecte individual. Potser sí que el matrimoni te un punt de sacrifici,de renúncia, però ho és en benefici d'un valor superior, la felicitat compartida,el projecte comú.

La vida en comunitat familiar,associativa,veinal,política ajuda a fer societats més justes i més solidàries i per contra -malgrat ser una opció respectable- la vida en solitari,el projecte únic i professional,l'absència de participació en comunitat ens avoca a models de societats una mica més injustes,egoïstes i insolidàries.

En temps que ens preocupem per la desafecció democràtica, potser estigui en la pèrdua de valors,en el culte a la persona, en l'individualisme,l'inici del mal. El matrimoni,el projecte compartit,la familia democràtica,lliurament escollida que respecte l'individualitat d'un i de l'altre, però que també significa renúncia acceptada ens trasmet valors no sempre comuns en el nostre entorn. Per tant feliç exemple el d'en Pau i la Marta, als qui desitgem éxit,felicitat,salut i que ens hi volguin a tots nosaltres per compartir-ho.

Com no voldria finalitzar amb les meves maldestres paraules, n'utilitzaré de poetes per expressar el que volia dir-los-hi,



Sol, i de dol, i amb vetusta gonella
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de licorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts
JV FOIX, sol i de dol


Damunt l'escorça faré
El senyal del meu amor.
Seran tot ú, l'arbre tendre
I el senyal del meu amor.
Veuré créixer el senyal de l'arbre tendre
I el senyal del meu amor

I encara junts creixeran
Després de la meva mort.
JM López Picó, Poesies



La tarda d'or ran l'horitzó declina;
Brinquen els poltres en la pau del prat;
Tot lliurament, plens d'ansietat divina,
Els dos joves pastors s'han desposat.
La núvia, que ha sentit la poderosa
Unció carnal de les seves aures,
Dels braços de l'espós s'ha alçat joiosa;
I ha somrigut pensant si, en nits properes,
Les eugues braves pariran centaures,
I fruitaran estrelles les pomeres...
Miquel de Palol, Noces




12.07.2006


BANDERES

La polèmica dels darrers dies sobre les banderes em sembla francament estèril, fins i tot si la conclusió final és que el president manté el principi d' autoritat en el govern. Em sembla de país petit, de deformació del sentit del nacionalisme pensar que despenjant una bandera espanyola es fan passos endavant en l'autoafirmació patriótica. M'irrita veure la gegantina bandera espanyola a la plaça Colón de Madrid, però em produiria quasi la mateixa reacció si algú ara per exemple volgués que en posessim una de ben gran a cada plaça Catalunya del país - per fortuna ningú ho ha proposat.

Situacions similars és produeixen no sols a les institucions de la Generalitat, sinó en els ajuntaments on sovint són un element de discusió gratuïta, i acabem despenjant les banderes el dia de la festa major o col.locant una de catalana més gran que l'espanyola, o una catalana visible al balcó de l'ajuntament.

Fa uns mesos en una visita al Parlament de Catalunya acompanyant a uns diputats de la Duma rusa, en la meva condició de membre del grup d' amistat Congrés-Duma, em vaig sorprendre del discurs que el President del Parlament va fer als diputats russos, i les explicacións que després els hi van fer el personal del Parlament, al meu entendre se'ls hi va donar una explicació parcial i partidària o per dir-ho clar d' accent independentista, i potser no era el to en representants de l'institució del Parlament. La segona sorpresa la vaig tenir a l'hemicicle, darrera les cadires reservades al President i als membres de la Mesa, presidint el Parlament hi havien les dues banderes oficials: la catalana i l'espanyola, però ai làs! per gràcia d'algú ,discretament la catalana tapava completament a l'espanyola com si l'embolcallés. Segur que el detall va passar desapercebut als diputats russos, però no així per qualsevol de nosaltres, que entre els discursos i les banderes haurien pogut pensar que més enllà dels problemes d'encaix i de desplegament estatutari, tenim un greu conflicte amb Espanya, que sincerament crec que no existeix.

Si hi ha una realitat que solem dir-ne estat de dret, amb unes normes i unes lleis, les hem de complir els ciutadans i també les institucions- que algún exemple han de donar- i si no ens agraden intentem canviar-les per les vies democràtiques. Si ens molesta que alguns ens demostrin els atributs nacionalistes amb banderes no fem nosaltres exactament el mateix. L'autoafirmació del país no dependrà de més o menys banderes, si a mi m'emociona la meva bandera catalana i el cant dels segadors més que altres himnes i banderes perfecte, però a d'altres a Catalunya els hi serà al revés, però tampoc haurien de molestar-nos ni la bandera, ni els símbols constitucionals, que també son els nostres.

Sentiments, respecte i legalitat.

12.05.2006


MOSCA GROSSA


Ahir la Demarcació a Girona del col.legi de periodistes feia entrega dels premis anuals: les mosques, no n'hi va haver de borda - la que s'otorga a la persona o entitat que dificulta la feina als periodistes - i en canvi n'hi van haver dues de grosses - pels que la fan més fàcil - per l' alcalde de Salt Jaume Torramadé i per Càrites.

Considero a en Jaume un amic, ha estat al meu costat en algún moment difícil malgrat ser de partit polític diferent, i sempre m'hi he entés defensant posicions diferents, i interessos no sempre comuns en defensa de Girona. Em consta el tracte deferent amb els periodistes d'ell i del seu gabinet d'alcaldia, i per tant no va ser sorprenent la seva elecció. M'agrada d'ell també que no hagi deixat mai l'exercici de la medicina, malgrat l'alcaldia requereixi una dedicació intensa. De totes maneres estic segur que ben aviat Salt tindrà alcaldessa, per que la nostra candidata Iolanda Pineda, sabrà defensar un programa ambiciós i una gestió manifestament millorable de l' alcalde Torramadé.

De la mosca de Càritas segur que en te tota la culpa el seu secretari general Salvador Maneu. De tracte cordial, de ferms valors, amb sensibilitat, rigurós i un jurista excel.lent, ahir va ocupar un discret segon pla, però tots sabiem que la mosca era ben seva.


A més d'aquestes mosques grosses, una mosca de Sant Narcís per Lluís Llach en l'any del comiat, i pels periodistes Collelldemont i Jaume Teixidor.

Cal felicitar l'iniciativa del col.legi, que presideix Narcís Genís, per haver donat a l'acte una dimensió més pública, i prova de l'encert va ser l'èxit de gent al saló de descans del teatre municipal per seguir l' acte molt ben conduït per la Bàrbara Julbe i en Màxim Castillo.

TAMUDO


La meva admiració per Raúl Tamudo, probablement el jugador més important de l'història de l' Espanyol, per la seva trajectòria i pel seu excel.lent gol de diumenge davant el Sevilla.

Tamudo te bona part de culpa en els darrers èxits de l' Espanyol i molt especialment en les dues copes del rei de l'any 2.000 i 2.006 amb dos gols de davanter llest tot just arrencar el partit. Recordo perfectament com amb llàgrimes als ulls i per disciplina se'n anava del Espanyol en el fitxatge després frustrat pel Blackburn Rovers - suposo que el responsable escocés que va dir que tenia una lesió crònica es dedica a altres coses -. És tracta d'un jugador que encara que ben pagat, sent els colors i s'implica amb el club, i també amb la selecció catalana i l'espanyola quan l'han convocat. Els pericos admirem també a Ronaldinho però em reconeixereu que si el gol de diumenge l'hagués fet el gauxo s'hauria vist a mig món, però era del noi de Sta. Coloma...

Sort al Barça avui amb els alemanys i que arrivin lluny a la Champions !, i esperem que l' Espanyol deu anys després s'emporti la UEFA novament amb Valverde a la banqueta. Clemente va deixar a Valverde a la banqueta en el partit de tornada de Leverkusen quan era jugador, i ara des de la banqueta com a entrenador podria portar-nos a un títol que es mereixeria el club i l' afició.
Com ens desvetlla el futbol! - I això que jo soc home de rugbi!