IDEES I PARTIT

Celebro que els meus posts generin algun debat i comentaris, malgrat agrairia que no fossin comentaris anònims. No he censurat mai els comentaris del bloc siguin agradables o àcids, tot i que de moment per més desafortunats o desagradables que hagin estat alguns d'ells no han arribat a l'insult -però s'hi han aproximat-. A vegades imagino qui pot estar darrera d'alguns comentaris i prefereixo pensar que m'equivoco, tot i que la naturalesa de les persones sovint és indestriable de les pròpies envejes i frustracions personals identificades en els altres.

En algun dels darrers comentaris, algun amic em deia que estava fora dels darrers moviments del partit, que no m'hi volen els catalanistes, els critics, o els burgesos. En altres comentaris o blocs confidencials he estat tractat de montillista o nadalista. Encertadament, Lluís Gamell deia en el seu comentari que les classes han desaparegut o haurien de desparèixer dels llenguatges dels partits, i que "necessitem arquitectes i ens sobren constructors".

Em vaig afiliar al partit dels socialistes de Catalunya l'endemà de la derrota de Felipe González a les eleccions generals. Ho vaig fer com un acte de suport i de compromís en unes idees i en unes persones que havien assolit amb l'acció de govern dels socialistes uns alts nivells de modernització i de transformació a la nostra societat, i ho havien fet reduint desigualts i donant oportunitats a tots. El partit d'Ernest Lluch, de Joaquim Nadal o Just Casero havia de ser també el meu.

Mai m'he sentit en un partit de dues ànimes, ni he contribuït ni ho faré a crear divisions internes. Un partit polític amb vocació de govern i de transformació social ha de debatre les idees a dins i fora del partit, però ha de tenir una acció comú. Les crítiques benvingudes si són constructives i milloren les idees i propostes, incomprensibles si només pretenen afavorir determinades lluites de poder i són destructives. Sovint son els mediocres, els que menys tenen que aportar els més interessats en crear corrents o grups opositors simplement per desplaçar del poder o lideratge a uns i posar-s'hi ells. Desconfio sempre del company de partit o de l'adversari polític que fa critica destructiva d'un altre company de partit -desafortunadament n'hi han-, sovint son els menys interessats en el debat de les idees o els més interessats en sobreviure.

Per tant, menys burgesos, menys crítics i més treball en les responsabilitats de govern, major participació en el debat de les idees, en els documents congressuals, en les propostes de debat extern i ni cinc segons d'atenció als que els interessa la política no com a lluita de classes, sinó únicament com una simple i ferotge lluita pel poder. A mi que no m'hi comptin.

PD: He estrenat una selecció músical a Deezer.com. Espero que us agradi tant com a mi.