COPA DEL MON DE RUGBY

S'ha acabat un fantàstic campionat del món de rugby, amb més qualitat que mai, més competit que mai, i on les nacions petites de l'hemisferi sud també han demostrat que poden aspirar al més alt. Molt bona nota per l'Argentina que demana a crits poder participar en les màximes competicions anuals - o al sis nacions a l'hemisferi nord o al tres nacions a l'hemisferi sud -, per les seleccions petites de Fidji i Tonga, i també pels azzurri d'Itàlia que per dos puntets no van poder accedir als quarts de final. Els meus estimats dragons de Gales van tornar a decepcionar.

Els mitjans de comunicació a casa nostra han parlat una mica de rugby - excel.lents les cròniques de Segarra a la vanguardia -, i els pubs irlandesos a Girona i arreu han respirat rugby compartint cervessa i converses amb els amics - com manen els canons - mentre es gaudia d'un espectacle esportiu de primera categoria.

Em quedo amb la segona part del Nova Zelanda- França dels quarts de final a Cardiff a l'estadi del mileni, amb la capacitat de reacció i la defensa que van fer del resultat els bleus davant els totpoderosos all-blacks, un dels millors partits que recordo dels darrers anys. Em queda per veure la final Sudafrica- Anglaterra, novament la manca de puntualitat dels avions em van impedir veure en directe el partit al pub irlandés de la rambla amb els meus amics i ex-companys en el GEIEG de rugby Jordi Margarit, Enric Estrach i Isidre Mor. Però vaig tenir la sort de veure en directe a Paris, a Saint-Denis a l'imponent camp de l' Stade de France el partit de la primera volta entre els dos finalistes. Quin ambient de Rugby a Paris aquests dies, de color, de confraternització de les aficions. En aquell partit em va quedar clar que Sudafrica seria campiona : quina impotència d'Anglaterra davant la poderosa davantera sudafricana i la rapidesa dels seus tres quarts amb el magnífic ala Brian Habana i la seguretat del quinze Percy Montgomery en la direcció de l'equip i amb el peu en els cops de càstig. Però quedava un dubte la baixaper lesió a la primera volta d'un dels millors jugadors en actiu l'anglès Sir Jonny Wilkinson, un jugador diferent, completíssim: com placa, quina visió de joc, com mana i ordena l'equip, el millor peu del món... però en rugby com a cap altre esport l'equip és sempre més important que les individualitats i Wilkinson no va ser suficient per batre a Sudafrica. L'heroi del partit, un xicot que juga a poca distància de casa :a l'USAP de Perpinyà Percy Montgomery, la seva efectivitat va rematar l'excel.lent joc del seu equip. Els springboks novament campions. Enhorabona!