Príncep de Girona
Felip de Borbó, príncep d' Asturies i de Girona va ser novament a Girona convidat per la Cambra de Comerç amb motiu dels premis a l'exportador. Una vegada més el representant de la casa Reial i hereu de la Corona va demostrar que la monarquía manté un alt sentit institucional, d'adaptació als temps, i de voluntat de servei. No he tingut mai la sensació quan he compartit algún acte públic amb el príncep que sigui una persona excessivament propera i afable, però el considero molt professional, sempre mostra la màxima predisposició, escolta i compleix el paper de perfecte embaixador del país. A Girona en vam tenir novament un bon exemple, va dirigir al tot girona ,en el dinar al Mas Marroch (Vilabrareix), un discurs de pràcticament una hora en un català més que correcte, elogiós amb el poble català i gironí, amb la cultura emprenedora i la vitalitat empresarial de les comarques gironines. Va complaure a propis i extranys i va propiciar després del dinar converses amb tot aquell que hi va tenir interés.
Felip de Borbó, príncep d' Asturies i de Girona va ser novament a Girona convidat per la Cambra de Comerç amb motiu dels premis a l'exportador. Una vegada més el representant de la casa Reial i hereu de la Corona va demostrar que la monarquía manté un alt sentit institucional, d'adaptació als temps, i de voluntat de servei. No he tingut mai la sensació quan he compartit algún acte públic amb el príncep que sigui una persona excessivament propera i afable, però el considero molt professional, sempre mostra la màxima predisposició, escolta i compleix el paper de perfecte embaixador del país. A Girona en vam tenir novament un bon exemple, va dirigir al tot girona ,en el dinar al Mas Marroch (Vilabrareix), un discurs de pràcticament una hora en un català més que correcte, elogiós amb el poble català i gironí, amb la cultura emprenedora i la vitalitat empresarial de les comarques gironines. Va complaure a propis i extranys i va propiciar després del dinar converses amb tot aquell que hi va tenir interés.
El pas dels anys ha demostrat que la monarquía manté un paper institucional, neutre políticament, amb voluntat de servei i que ha ajudat a consolidar les nostres institucions democràtiques. És evident que a molts - genéticament republicans- ens costa admetre que al segle XXI algú tingui prerrogatives diferents que la resta de ciutadanes i ciutadans per haver nascut en una família concreta. Els valors democràtics ens obliguen a respectar les institucions constitucionals, a la vegada que hem de reconèixer a la monarquía un valor d'estabilitat inqüestionable. El rei Joan Carles ha refrendat per la seva manera de fer i en fets la seva vàlua, a més dels valors i conviccions profundament democràtics. Crec que el príncep Felip va en la mateixa línea, i és coneixedor de la necessitat de guanyar-se l'estima del poble espanyol treballant per fer-se'n mereixedor de la seva confiança. El discurs en català i la sensibilitat cap a la pluralitat de l' estat demostrada a Girona el passat dilluns pot ser un bon indicador de que Felip de Borbó príncip de Girona i la monarquía volen ser útils als ciutadans del segle XXI.
5 comentarios:
Àlex estàs segur del discurs que fas que la monarquia vol ser útil? i si ho vol ser creus, de veritat que ho és? i si encara el rei va poder tenir un paper en la transició-com reconeixes- en un moment determinat, de veritat, et creus la feina de príncep?
Jo realment crec més amb el meu príncep blau!
Estic d'acord amb el teu anàlisi, tot i que m'ha sorprès que fossis tan explícit, ja que requereix certes dosis de valentia quan es parla en contra de prejudicis populars que tendeixen a ser acceptats de manera mecànica.
Tenir una monarquia representa un problema de principis, al qual fas referències, que també succeeix en l'Estatut, és a dir, tant la monarquia com l'actual Estatut tenen en compte criteris de memòria, i en això són profundament conservadors.
Més que tenir en compte la voluntat ciutadana (escollir un president de República o bé som una nació perquè el poble ho així ho vol) funcionen com Edmund Burke és la força de la tradició, dels morts i de la memòria l'argument que utilitzen per tal de ser defensats, això resulta problemàtic.
En els dos casos, a la pràctica, tanmateix, hi ha punts positius: el respecte a la diferència en el cas de la nació; i el fet que la Monarquia té més prestigi internacional que molts presidents de República (Chirac?), és més econòmica que la República, i ens ha evitat tenir de president de República a l'Aznar, que tot i que li encanta la història, la tradició, etc., de cap manera hagués permès que Catalunya tingués un nou Estatut que ens defineix com a nació.
amiga, ja ens ho deien els nostres entranyables sopa de cabra ( tot queda igual ) que no hi han princeps blaus...
alfons, ets un autèntic referent. En aquest bloc m'he compromés a dir el que penso...encara que vagi contracorrent.
Àlex, puc entendre que a la distancia curta i com persones de carrer milloren, peró no et deixis portar per la sindrome d'Estocolm. Son reis i princeps , amb tota l'extensió de la paraula, posant-nos a tots sota la seva tutela i supremacia. No ho puc acceptar
Veure la facilitat reproductora dels Borbons espanyols , fa que em pregunti fins quan ha d’aguantar aquest país als hereus del lamentable Felip V .
Havíem aconseguit un país lliure de reis i princeses , una república legalment constituïda , que va fulminar un aixecament il·legal feixista , una guerra civil i la seva posterior repressió durant 40 anys.
Els pares de la constitució actual, per poder tirar endavant varen haver d’ empassar-se un rei triat pel dictador, que traspuava tota la seva herència.
Tot i les males sensacions inicials, per comoditat o per encert, Joan Carles I, va permetre una evolució democràtica reconeguda per tothom, que ens ha portat a l’estat democràtic actual.
Certament la seva figura , pot haver estat clau per la transició, però no caldria començar a parlar serenament de canviar la monarquia per una legitima república com la que teníem abans de l’aixecament del 36 ?
Al segle XXI , no es pot estar parlant d’herència de sang, ni permetre que un senyor , per naixement , visqui a càrrec nostre tota la seva vida , ell i la seva família, només per que l’historia del seu llinatge, remuntant-nos a èpoques feudals , digui que esta per sobre meu i jo li he de rendir vassallatge.
No ho puc acceptar.-
Vull esser representat per un càrrec electe , que sigui el que la majoria digui que es l’adequat, que pugui plegar si no ho fa be, el pugui criticar públicament i que la seva família sigui normal, amb 30 dies de vacances , una hipoteca per pagar i un sou mes o menys carregat en funció de les seves obligacions.
Certament no vull un altre Felip de Borbó .....
Per cert la representativitat de princep de Girona, l'ha portada fins ara d'una manera prou galdosa, vinguent de puntetes sense fer soroll, tardant 39 anys a poder fer un discurs fonetic complert en català.
En tardarà 39 mes a parlar i entendre el català que hauria de dominar el princep de girona ?
Bones Àlex:
La Soberania ha de residir en el poble. Exclusivament en el vot dels ciutadans.
Si defensem que certes persones tinguin un càrrec polític per motius familiars estem defensant valors dictatorials: s'ha criticat a Fidel Castro per no convocar eleccions presidencials serioses: el Rei només va guanyar-ne unes: la del referéndum del 78: que ni jo ni els meus pares vàrem poder votar.
Ha estat una figura conciliadora, cert. Però no ens podem estancar en el passat. Jo no vull ser el vassall de ningú, ni haver de ser representat per una figura antidemocràtica i escollida pel tirà.
Sembla una broma de mal gust que al segle XXI encara hi hagi reis; aquí, a Aràbia Saudita i a Swatzilàndia.
Però prefereixo pensar el que va dir Jaime Peñafiel "El que se li ha perdonat a aquest Rei, no se li perdonarà al seu fill".
Salut i Igualtat!
Publicar un comentario