GREGORI ELORZA

Aquest matí, conjuntament amb en Joan Manel del Pozo, he acompanyat al nostre nou candidat a l'alcaldia de Lloret Gregori Elorza, en la seva primera presentació pública després d'haver estat escollit per l'agrupació de Lloret del PSC per disputar-li l'alcaldia a Xavier Crespo.

Bon començament el d'en Gori enllaçant amb l'herència honesta i compromesa del socialisme a Lloret, amb voluntat de compromís per un projecte col.lectiu i per treballar per totes les persones que viuen i treballen a Lloret.

M'ha agradat que fes referència al deute que les nostres generacions tenim amb el servei públic. Efectivament si som gent que ens hem format després de l'important aposta que els governs socialistes van fer als anys vuitanta per l'educació, per l'accés a l'universitat en condicions d'igualtat, en alguna mesura l'inversió que les generacions que ens han precedit han fet per nosaltres és hora de tornar-la amb treball pel comú. Un bon argument que demostra les seves sólides conviccions que jo conec des de la seva etapa universitària.

Ha dit coses assenyades i no ha avançat les línees del futur programa que treballa amb un equip jove i renovat, amb gent compromesa com en Joan Carles Amaya i la Lluïsa Parrilla. La participació en la presa de decisions, governar per a totes i a tots, i eliminar qualsevol pràctica abusiva de l'administració, han estat alguns dels principis que inspiraràn aquest programa. Com a primera carta de presentació déu n'hi dó!. Segur que arriben bons temps pel socialisme a Lloret.
Sort Gori!

URI CAINE

Ens estem acostumant a Girona de gaudir d'una programació musical excepcional, estimulada i augmentada des de l'entrada en funcionament de l' Auditori de Girona. Molts anys de treball per convertir Girona en una autèntica capital de la cultura a Catalunya, i l'excel.lent feina que a cultura despleguen l'amic regidor Ignasi Thió, i els programadors musicals David Ibáñez i Victor Garcia.
Ahir un nou exemple en un magnífic i inoblidable concert del pianista Uri Caine acompanyat del trompetista, fiscornista Paolo Fresu, del standards que tan li agrada deconstruir a Caine al bebop més punyent que hauria complagut al mestre Dizzy Gillespie.

Uri Caine està en el meu podium personal de pianistes de referència, amb el jove talent Brad Mehldau- que també ha trepitjat la sala de cambra de l'auditori de Girona-, i amb el qui anomeno déu, el mític Keith Jarrett - és diferent a tot, un ésser sobrehumà, si una divinitat toqués música ho faria amb l'entrega, sensibilitat i perfecció com jarret toca el piano-.

Uri Caine és un pianista que explora totes les possibilitats del jazz des del format de trio clàssic amb standards, a les deconstruccions dels clàssics musicals de Bach, Wagner, Schumann, o Mahler. Alguns dels meus discs preferits de Caine: Uri Caine trio, live at the village vanguard ( winter & winter, 2004 ), Uri Caine/Gustav Mahler, ulricht-primal light ( winter & winter, 1997 ).

Algunes recomenacions més de grans pianistes de jazz contemporanis, els nordics Ethan Iverson - primer amb el seu trio EST i ara amb The bad plus -, i Esbjörn Svensson, un parell de més de pianistes clàssics en actiu Monty Alexander i l'elegant Mc Coy Tyner, i dos més llatins el dominicà Michel Camilo i el barceloní Chano Dominguez.

Príncep de Girona

Felip de Borbó, príncep d' Asturies i de Girona va ser novament a Girona convidat per la Cambra de Comerç amb motiu dels premis a l'exportador. Una vegada més el representant de la casa Reial i hereu de la Corona va demostrar que la monarquía manté un alt sentit institucional, d'adaptació als temps, i de voluntat de servei. No he tingut mai la sensació quan he compartit algún acte públic amb el príncep que sigui una persona excessivament propera i afable, però el considero molt professional, sempre mostra la màxima predisposició, escolta i compleix el paper de perfecte embaixador del país. A Girona en vam tenir novament un bon exemple, va dirigir al tot girona ,en el dinar al Mas Marroch (Vilabrareix), un discurs de pràcticament una hora en un català més que correcte, elogiós amb el poble català i gironí, amb la cultura emprenedora i la vitalitat empresarial de les comarques gironines. Va complaure a propis i extranys i va propiciar després del dinar converses amb tot aquell que hi va tenir interés.

El pas dels anys ha demostrat que la monarquía manté un paper institucional, neutre políticament, amb voluntat de servei i que ha ajudat a consolidar les nostres institucions democràtiques. És evident que a molts - genéticament republicans- ens costa admetre que al segle XXI algú tingui prerrogatives diferents que la resta de ciutadanes i ciutadans per haver nascut en una família concreta. Els valors democràtics ens obliguen a respectar les institucions constitucionals, a la vegada que hem de reconèixer a la monarquía un valor d'estabilitat inqüestionable. El rei Joan Carles ha refrendat per la seva manera de fer i en fets la seva vàlua, a més dels valors i conviccions profundament democràtics. Crec que el príncep Felip va en la mateixa línea, i és coneixedor de la necessitat de guanyar-se l'estima del poble espanyol treballant per fer-se'n mereixedor de la seva confiança. El discurs en català i la sensibilitat cap a la pluralitat de l' estat demostrada a Girona el passat dilluns pot ser un bon indicador de que Felip de Borbó príncip de Girona i la monarquía volen ser útils als ciutadans del segle XXI.

THE POLICE,"we are the police and we are back"

CONFIDENCIAL. Així ho van anunciar al dia següent de l'entrega dels premis Grammy a Los Angeles, som els Police i tornem, Sting, Andy Summers i Stewart Copeland preparen tour que arrivarà a Europa el mes de setembre d'aquest any.

Els Police van ser el primer grup del que vaig ser reconegudament seguidor en la meva adolescència, coneixia totes les seves cançons, portava les carpetes escolars ben forrades de fotografies seves, em pasava tardes escoltant-los amb el vell tocadiscs i fent play back ajudat per la raqueta de tennis que em feia de rèplica de guitarra, i presentava adaptacions de les seves composicions als examens de música de primer de bup als maristes. Pensava que definitivament no els podria veure mai en directe, la darrera vegada que van tocar a Barcelona fa més de vint anys, no vaig tenir per edat l'autorització paterna per anar-hi, i ara sembla que The police seran a Barcelona el setembre vinent de la mà del promotor Gay Mercader.
Every little think she does is magic, Next to you, Roxanne, Tea in the sahara, Message in a bottle...hi han tantes cançons que formen part de la banda sonora de la meva vida que l'anunci del retorn de Police ha estat un gran regal. A Sting vaig decidir castigar-lo i mai vaig comprar-li cap dels seus discs en solitari enfadat per la responsabilitat que va tenir en la dissolució del grup. Avui amb l'anunci del retorn m'hi he començat a reconciliar. A Police els vaig substituir als anys de final del batxillerat coincidint amb els anys en que vaig estudiar al Collell, pels Iron Maden i altres grups de heavy i hard rock com AC/DC o Led Zeppelin. Després els meus gustos musicals s'han anat refinant: jazz, bossa nova, ópera, mpb, però sempre he tingut moments per recordar als police i per intentar trobar en els U2 o els Coldplay la seva enorme herència musical.

SELECCIONS NACIONALS

Periódicament torna al debat d'actualitat la demanda de les seleccions esportives nacionals a Catalunya, ara amb un nou impuls de la combativa federació de patinatge i del seu president Ramon Basiana. L'avenç en els darrers anys és indubtable, per una part la voluntat de la ciutadania i la majoria dels partits polítics de veure competir a la selecció nacional catalana en partits internacionals, i per altre la major facilitat de les institucions esportives de l'Estat en que això sigui possible. Un bon exemple és el darrer partit oficial de la selecció catalana i d'euskadi de futbol al Camp Nou, que anys enrera hauria estat impensable i que gràcies al actual secretari d'estat per l'esport Jaime Lisavetzki, al president de la federació catalana de fútbol Jordi Roche , i al consentiment de la federació espanyola es va disputar amb gran èxit de públic i de suport popular. Les vies de futur estàn obertes, ara caldrà explorar i revisar la llei de l'esport i treballar per què algún dia en determinats esports i/o en determinades competicions puguin competir les seleccions nacionals i/o autonòmiques.
No comparteixo la via difícil i complexe que ha anat utilitzant la federació de patinatge després de l'èxit de Macau i la frustració per no acceptar Catalunya com a membre de ple dret de la federació internacional. Ara ens sorprén la decisió d'acceptar Catalunya com a membre de la confederació sudamericana de patinatge que podria permetre competir a Catalunya en les competicions internacionals que organitzi aquesta confederació. A mi m'agradaria veure un dia la selecció d'hockey competint en el campionat d'Europa però no crec que tingui cap sentit veure-la competir en el campionat americà.

Mentre tant aquests dies estic d'enhorabona seguint el sis nacions de rugbi, on gales, escòcia i irlanda s'enfronten a Anglaterra sense cap problema - per cert quin magnífic partit el de diumenge entre Irlanda i França !-. Ja he explicat alguna vegada que soc fidel seguidor de la selecció nacional de Gales, i que poques coses m'emocionen més- esportivament parlant - que sentir l'himne de gales - land of my father - cantat pels milers de galesos a Cardiff, i viure-hi en directe un partit. Si tot va bé el mes vinent amb els meus amics i també ex-jugadors del GEIEG Jordi Margarit, Isidre Mor, Jordi Vich i Enrich Estrach seré al Millenium stadium per seguir el Gales- Anglaterra, i tot i que no hi ha res millor pels galesos que guanyar a Anglaterra... no és trenca la Gran Bretanya!

CONFIDENCIAL: vol Girona-Madrid. Dimarts vaig estrenar el vol d'Spanair girona-madrid que hauria de millorar la meva qualitat de vida i de treball. Per exemple podré deixar de conduir de Girona a Barcelona per agafar el pont aèri d'Iberia en les matinades boiroses d'hivern. Confiava que aquest vol no patiria els habituals retards del pont aèri, però de moment dimarts el vol de les set va arribar més de mitja hora tard i em va impedir atendre el meu primer compromís del día amb la cadena Ser amb qui havia compromés entrar en directe a tres quarts de nou del matí.

JUAN FERNANDO LÓPEZ AGUILAR

Ara que tots els focus informatius son amb el nou titular del ministeri de justícia, el fiscal del tribunal suprem Mariano Fernández Bermejo, em permeto destacar modestament des del meu bloc un dels polítics que com a parlamentari i com a titular de ministeri més m'ha impressionat en la meva recent etapa a les Corts espanyoles: el ministre Juan Fernando López Aguilar. Amb una trajectòria académica brillant, uns coneixements jurídics sólids, de la nova fornada de líders socialistes, López Aguilar tenia pràcticament assegurada la seva presència en el primer executiu de Rodríguez Zapatero, i així va ser. Home de verb fàcil i amb enormes capacitats de generar consensos i empaties - va ser l'artifex del pacte per la justícia des de l'oposició- ha tingut anys difícils tant per l'actitut de permanent bloqueig del PP en els projectes de llei que el ministre ha presentat, abandonat el PP en la pràctica unilateralment tots els acords suscrits en el pacte per la justícia de la darrera legislatura, com per la política de blocs del órgan de govern dels jutges que s'ha extés a les màximes institucions judicials: Suprem, Constitucional i en alguna mesura l'Audiència Nacional.

En la seva primera compareixença davant la comissió de justícia al congrés com a ministre López Aguilar va desgranar els objectius del seu mandat amb una ocurrent declaració de principis. Va dir-nos que ell no cauria en el penelopisme ni en l' adanisme, que no volia desteixir els canvis legislatius que s'havien produit en els anys de govern d'Aznar - com la Penélope d' Ulyses que desteixia el vespre la roba que teixia el matí per evitar casar-se amb algún dels seus pretendents mentre esperava l'espós-, i que no pensava que en el passat tot s'havia fet malament i ell tenia la recepte màgica per solucionar tots els problemes que afecten a l'administració de justícia, per tant no tot començava amb el seu mandat.

El ministeri de justícia ha treballat de valent per impulsar reformes legislatives profundes per ampliació de drets ( modificació codi civil en matèria de matrimoni, reforma de la llei del divorci ) , o per reformes processals i de modernització a l'administració de justícia ( llei orgànica del poder judicial: oficina judicial, consells territorials de justícia, justícia de proximitat, estatut del ministeri fiscal, tutela propietat intelectual, reforma de la llei del menor, del codi penal... ).

L'obstaculització del PP i les dificultats d'assolir acords per majoria estàn fent molt difícil que algunes d'aquestes puguin completar-se en la present legislatura pel seu caràcter d'orgàniques i que per tant precissen de majories reforçades, algunes tan necessàries o imprescindibles com les reformes de la llei orgància del poder judicial. L'altre pedra a l'espardenya constant en la gestió del ministre ha estat el contrapoder que ha volgut exercir la majoria conservadora del màxim órgan de govern dels jutges, el Consejo, així com les controvertides sentències de l'Audiència Nacional i Tribunal Suprem enmarcades en el frustrat procés de pau a Euskadi.

Probablement en la designació del nou ministre i el seu perfil de carrera judicial i fiscal cal veure-hi una voluntat de reconduir l'actual deriva de les màximes institucions judicials, massa sovint influenciades per posicions ideològiques properes al PP, on López Aguilar de perfil acadèmic hauria tingut serioses dificultats d'interlocució.

Per algú que estima el dret com López Aguilar, no deu haver estat fàcil acceptar la candidatura a la presidencia del govern autònom de Canàries i deixar el ministeri, però com escau a un bon polític i un bon gestor, el que sempre importa és el projecte col.lectiu i per tant que Canàries guanyi un excel.lent president i un bon govern.

CONFIDENCIAL: Dimecres passat López Aguilar va tenir la seva darrera intervenció al Congrés en una interpel.lació del PP. Em va costar fer-ho pel respecte que em produeixen els membres del govern, per un punt de timidesa, o per que no semblés una adulació gratuïta però finalment ho vaig fer, vaig acostar-me al seu escó per agrair-li com a jurista tot el que havia après d'ell compartint les sessions a la comissió de justícia i en les reunions i estones que m'havia dedicat de discussió en els temes en que he estat ponent o durant el debat de l'estatut de Catalunya, sempre predisposat, un luxe com a ministre. Em sembla que van emocionar-li les meves paraules, i que paga la pena reconèixer la feina entregada i ben feta malgrat les enormes dificultats, i també que aquestes coses cal dir-les.

Després el PP no va tenir l'elegància de respectar-lo una mica, la diputada del PP Ana Torme va dedicar-li una intervenció penosa, plena d'improperis, desacreditacions i electoralisme. El ministre va contestar-la amb la seva brillant oratòria i coneixement, i recitant Molière com a bon comiat.

Sort Juan Fernando a Canàries!

INDEPENDÈNCIA JUDICIAL? (2)

La recusació del magistrat del tribunal constitucional (TC) Pablo Pérez Tremps, per part del bloc conservador del TC ha obert un nou front de crisi institucional a la vegada que posa novament de relleu la voluntat d'utilització del poder judicial amb finalitats estríctament polítiques.

A aquestes alçades no cal amagar el que tothom sabia i és que amb la recusació o no de Pérez Tremps es jugaven bona part de les espectatives del partit popular (PP) en que prosperés el recurs d'inconstitucionalitat interposat contra l' Estatut de Catalunya. En l'entorn del PP ja feia mesos que tenien coll avall que la recusació es confirmaria, i que per tant que Rajoy podria reobrir l'altre gran argument d'oposició - a més del del bloqueig al procés de pau a Euskadi -: el de " l'estatut i españa se rompe ", amb l' única finalitat de que el PP torni novament al govern d'Espanya en les properes eleccions i de passada emportar-se per davant el govern d'Entesa a la Generalitat.

És evident que l'única sortida és la dimissió de Pérez Tremps, el nomenament d'un nou magistrat per tal de reestablir l'equilibri en el TC i esperar la decisió judicial que podria o no declarar l'inconstitucionalitat d'algún dels articles però no l'estructura de l'Estatut. En cas contrari coneixem anticipadament la decisió del tribunal: l'estimació en bona part del recurs d'inconstitucionalitat interposat pel PP i per tant l'eliminació dels fonaments, de l'arquitectura de l'Estatut de Catalunya aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. En aquest cas el grau de frustració i victimització que es viuria a Catalunya obriria riscos de fractura institucional i de radicalització, i qüestionaria el nou encaix de Catalunya en l'Espanya plural i moderna construides amb les reformes estatutàries.

El que ja és irreversible amb les darreres decisions dels màxims tribunals: suprem i constitucional, és el qüestionament polític i sobretot dels ciutadans de les própies institucions judicials i de que aquestes vetllin en tots els casos per l'estat de dret i per l'imperi de la llei. Com home de dret em resisteixo a no poder confiar en el dret i la justícia i per tant espero que les properes decisions ens permetin recuperar la confiança en les institucions judicials i la seva independència, autèntica garantia del nostre estat de dret.

CONFIDENCIAL: EL MUNDO en portada i altres mitjans en pàgines interiors com LA VANGUARDIA, recullen manifestacions de companyes i companys diputats i senadors de la reunió que ahir vam tenir a porta tencada amb la vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega.
Vaig aprendre ràpidament que en aquestes reunions internes no has de dir res que no és vulgui que sàpiguen els mitjans. Va ser en ocasió de la tramitació de la llei de retorn dels "papers de Salamanca" a la Generalitat, de la que era ponent, vaig intervenir en una reunió interna per demanar a la direcció del grup parlamentari, a Alfredo Pérez Rubalcaba, que estudiés l'inteposició d'accions penals contra les joventuts del PP a Castella-Lleó que en la seva web reproduien fotografies dels companys diputats d'aquesta comunitat autónoma amb rètols de "traidors" per haver votat a favor de la llei. Al cap de poques hores tenia a periodistes demanant-me que fes declaracions i l'endemà EL MUNDO i diferents confidencials se'n feien ressò.

INDEPENDÈNCIA JUDICIAL?

Difícil situació la que ens deixen les darreres actuacions judicials en el context del frustrat procés de pau a Euskadi. És evident que toca defensar des de les responsabilitats polítiques i des del govern l'independència judicial i el respecte a les sentencies i actuacions judicials. Altra cosa - des del meu punt de vista - és que les actuacions i sentències judicials no puguin ser qüestionades des de criteris estrictament jurídics i d'oportunitat política sempre que no tinguin per objecte les crítiques influir i condicionar les actuacions judicials.

La sentència condemnatòria de De Juana per amenaces, o la controvertida vinculació de JARRAI com a banda terrorista o armada són objectables des d'un punt de vista jurídic, i a més demostren escasa sensibilitat a un procés de pau que des del punt de vista de l'interés general i del bé jurídic protegit més important la vida, poden resultar fins i tot contraproduents. La possible imputació del president Ibarretxe - malgrat no sempre actui amb la prudència que cal exigir al lendakari - per iniciar diàleg amb l'esquerra abertzale és un nou episodi de noves dificultats i de decisions judicials objectables.

Per altra banda el poder judicial ja fa temps que intentar subvertir el poder legislatiu, a través de la majoria conservador en el Consell General del Poder judicial, que massa sovint ha estat utilitzat com un dels darrers ressorts de poder de la dreta espanyola.

La situació per tant és delicada per totes bandes, i si als governs autonòmics i a l' estatal cal exigir-los-hi certa cura amb les seves manifestacions públiques per tal que no erosionin al nostre estat de dret, també cal fer-ho amb jutges i magistrats i amb el poder judicial si amb les seves decisions forcen interpretacions jurídiques o actuen contra l'interés general, la voluntat popular i la sobirania nacional.

CONFIDENCIAL: Fa pocs dies vaig visitar per primera vegada la presó model per assistir-hi a un client. Em va demanar ajuda a través d'una emotiva carta i no em podia negar a anar-lo a veure i intentar-lo ajudar. No m'he tret encara la sensació de fred i de tristor que em va deixar la visita. El meu client a punt d'arribar a la seixantena d'anys se n'hi ha passat uns quants de tancat, ara però fa molt temps que no delinqueix i hi ha entrat novament per l'execució de condemna d'una vella sentència de l' Audiència nacional per falsificació de moneda. M'assegura que per primera vegada està complint una sentència injusta per fets que no va cometre, i m' admet una vida plena d'errors i de problemes amb la justícia mentre parlem amb l'impediement físic del vidre en un dels locutoris.
Escolto també un altre pres, un noi jove, de bona presència parlant per telèfon amb el seu pare, li parla esperençat amb que potser el mes de febrer podrà sortir de permís.

En temps en que es parla massa alegrement de l'enduriment o compliment íntegre de penes, una visita a la vetusta i inhòspita presó model deixa palès la duresa d'un sol dia de privació de llibertat.