Àngel Pes. Necessitem governants

L'amic Àngel Pes ha escrit un llibre d'obligada lectura i destinat a ser referència de politòlegs i d'exercents en responsabilitats públiques. Se'm fa difícil trobar un exercici més complert de reflexió profunda i de cerca de solucions des de la racionalitat i des de l'experiència històrica dels reptes que com a país tenim plantejats pels propers anys. Haig de reconèixer que cada plana que he llegit del seu llibre "necessitem governants" ( editorial Mina ) es una invitació a la reflexió i al debat, i en molts casos a compartir les crítiques i les solucions de futur que ens proposa. El títol te un punt de provocació i és una interpel.lació clara al conjunt de les forces polítiques, a les catalanistes en el sentit més ampli de que cal arbitrar solucions i deixar el plany permanent i les utopies sobiranistes.

Alguns exemples i sàvies reflexions de l'Àngel: - Catalunya no es dirigeix exclusivament des de la Generalitat, ja que el Govern central també hi participa. Podríem dir que l'estat autonòmic consagra una cohabitació permanent entre la Generalitat i l'administració central per governar Catalunya (...) interessa que hi hagi la millor relació possible entre ambues administracions, ja que el bon funcionament de la cohabitació beneficiarà els interessos catalans (...) participar en el Govern central hauria de formar part de l'estratègia política catalana que no s'ha d'aplicar en clau de tenir ministre catalans, sinó de fer valer el pes que dóna ser la comunitat autònoma més poblada, amb partits polítics propios, per aconseguir que es reflecteixi en els programes de govern de Madrid.

-És una paradoxa que des de Catalunya no s'hagi explorat amb convicció la possibilitat de teixir aliances, sumant voluntats d'altres parts d'Espanya interessades a reforçar l'autonomia

- La sobirania s'ha convertit en el "nord enllà" del moment, en la diversió que serveix per fugir de la tossuda realitat dels recursos contra l'Estatut al Tribuanal Constitucional i del dèficit d'inversions.

Pes dixit, lectura recomenada!

CONFIDENCIAL: 1. Satisfet amb la proposta per unanimitat de la meva agrupació de Girona per repetir en les llistes del Congrés.

2.- Tinc mala sort amb el vol Girona- Madrid. Ahir tenia que volar amb el d'Spanair de les 14:55, però l'avió estava averiat i ens van portar en bus fins a l'aeroport de Barcelona per embarcar-nos en el pont aeri de les 17:45... d'Iberia. Vaig coincidir amb el meu ex-company d'escola i alcalde de Besalú Lluís Guinó que anava a una reunió del comité executiu de la FEM del que forma part.

led zeppelin. stairway to heaven

Hi han moltes cançons que marquen les nostres vides, que identifiquem amb persones, amb moments, amb temps més alegres o més tristos. Totes son importants i composen les nostres própies bandes sonores. Jo també en tinc moltes de diferents autors i gèneres musicals que us aniré descobrin des del bloc. Per mi n'hi ha una d'especial, que vaig descobrir en els temps d'adolescència, que em recorda els trajectes de bus des de Girona al Collell en els temps de batxiller en una casset que crec recordar era d' en Toni Ferran, i és una canço que m'ha anat acompanyant tot aquest temps, i que he escoltat centenars de vegades. És una canço dels 70, d'una de les bandes més importants de l'història del rock i una de les meves predilectes: els led zeppelin. La canço és stairway to heaven que us ofereixo en la versió que més m'agrada i que prové de la pel.lícula i disc the song remains the same. Escolteu la impressionant i mística veu de Robert Plant, el delicat só als teclats d'inici de John Paul Jones, el millor "solo" de guitarra de tota l'història del rock del virtuosíssim Jimmy Page, i la força a la bateria de John Bonham.

M'identifico tant amb les medolies d' stairway to heaven que sempre he pensat que les notes d'aquesta cançó podrien ser les darreres que escoltés a la meva vida o que m'acompanyaran com a darrera voluntat el dia del meu funeral. Tot i axí és una cancó vital, que et transmet energia amb el seus canvis de ritme, amb lletres per l'interpretació i el "solo" de Page que aixecaria de la cadira el més passiu.

El meu petit homenatge en el meu bloc als Led Zeppelin que dijous després de vintiset anys van tornar a tocar junts a Londres al o2 arena- sense John Bonham mort al 1.980 i substituit pel seu fill - en un concert homenatge al fundador d'Atlantic records Ahmet Ertegun. M'hauria encantat ser-hi però hauré d'esperar si els sexagenaris músics tenen les ganes o els incentius econòmics d' iniciar alguna gira que ens els apropi a casa. Ho esperarem! Si no coneixeu stairway to heaven, de veritat dediqueu-hi deu minuts a escoltar-la, ja em direu que us sembla!

Catalunya un sol poble

Si algú tenia dubtes sobre assistir o no a la manifestació de dissabte, i ho volia fer únicament per reclamar una major atenció de l'administració de l'Estat sobre la de deixadesa de les rodalies i la gestió millorable de RENFE, crec que va encertar no anant a la manifestació. Molts ho van fer en aquest sentit molestos pels inconvenients que tenen dia rera dia qua un servei públic de primera necessitat per anar a la feina els impedeix arribar a l'hora o fer-ho obligant-los a canviar de tren i autobusos en condicions poc eficients. Però els organitzadors de la plataforma del dret a decidir, i bona part dels partits polítics que hi donaven suport han transformat l'èxit de la manifestació en un suposat clam pel sobiranisme i la independència.

Els socialistes hem demanat disculpes pels inconvenients de la suspensió de la circulació de les rodalies, i per les dificultatrs que una obra de l'envergadura de l'alta velocitat al seu pas per Barcelona està ocasionant als usuaris del transport ferroviari, però no podiem dona suport a una convocatòria feta en clau electoral i per confondre. Avui no sabem si la convocatòria era un clam contra la gestió de les rodalies o un clam per la indepencència.

El propi president del govern Jose Luis Rodriguez Zapatero no ha defugit la seva pròpia responsabilitat i la del govern de l'Estat en aquesta situació, i ha reconegut expressament una i altre vegada el dèficit d'infrastructures que pateix Catalunya des de fa un munt d'exercicis presuupuestaris, i els problemes derivats de la gestió de rodalies i de l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona. El compromís del govern socialista amb Catalunya i les infrastructures es demostra amb fets: primer el reconeixement del dèficit, després l'acord de finançament i els projectes no només d'alta velocitat sinó també per les rodalies. Hauria estat raonable que el dirigents del partit que va governar Catalunya vint-i-tres anys reconeguessin que tenen part de responsabilitat en la manca de definició de les infrastructures bàsiques i en la deixadesa dels pressupostos de l'Estat dels governs populars als qui van donar suport. Molts anys de sentir la cantarella de peix al cova, de la capacitat de decisió amb els governs del PSOE i del PP, de pactes del Majestic, i resulta que ara tots els mals son dels governs socialistes. Crec que els ciutadans apreciaran la responsabilitat d'uns reconeixent que governar vol dir acceptar els problemes presents o heretats i intentar solucionar-los i l'oportunisme d'altres no acceptant errors propis i carregant-los tots a l'adversari.

Convergència democràtica encara ha fet més que això, en una cursa incomprensible per demostrar qui es més independentista: si els de veritat (ERC) o els conversos (CDC) proposen una reflexió entorn a la refundació del catalanisme i el dret a decidir. En un document francament decepcionant sobre les bases d'aquesta nova "casa gran" i en un discurs erràtic del seu dirigent Artur Mas pretenen en primer lloc recuperar l'hegemonia del catalanisme - això sí sota un fals oferiment d'obertura a altres forces polítiques - i pretenen que els ciutadans creguin que els problemes de gestió, els mals del país es resolen únicament amb suposat patriotisme i gestió des de Barcelona. Potser hem de recordar quan avui descobrim que altres comunitats autònomes ( informe Pisa ) gestionen millor els recursos educatius i obtenen millors resultats que nosaltres després d'anys de destinar-hi major despesa que el que hi destinaven els governs de Convergència i Unió des de la proximitat. El debat està en garantir uns serveis públics de qualitat independenment de qui els gestioni. Altra cosa és mirar des de la superioritat, des del menysteniment també a les institucions de l'Estat, i des de l'agitació permanent d'un conflicte Catalunya-Espanya que ni existeix ni volem que es produexi la majoria dels catalans, i que amaga les debilitats i deficiències del discurs d'algunes formacions polítiques.

La utilització del catalanisme que ens uneix al conjunt de catalanes i catalans i als partits polítics, mostra el grau d'incapacitat de convergència democràtica de Catalunya i del seu lider Artur Mas per ser una altrenativa solvent al president Montilla i al govern d'Entesa.
Els socialistes per contra estem preocupats en fer allò que sabem: governar i resoldre problemes. Fa pocs dies vam reunir-nos el conjunt del PSC a Girona no per parlar de cap refundació sinó de temes que interessen al dia dia dels ciutadans: infrastructures, habitatge i convivència. Nosaltres no tenim cap complex, ens estim més catalanistes que ningú, si per això s'entén el fort sentiment identitari, el respecte a les institucions catalanes i a la voluntat d'autogovernar-nos. Això sí ens sentim partícips del projecte integrador que és una Espanya moderna, pròspera i solidària, que respecte la diversitat del seus pobles i els seus sentiments nacionals.

El president Pujol sens dubte té una herència positiva, però sota el meu parer la seva principal debilitat va ser intentar fer el seu ideari catalanista hegemònic, i excloent. Potser pretenia que només podia ser bon català el que doonava el vot a la seva formació nacionalista. Avui Artur Mas intenta copiar i malament, potser aspira a dividir el país entre sobiranistes-independentistes i el que no ho som. No cal que recordi el mal que això provoca en el referent basc però no ho aconseguiran. Potser cal recordar-los-hi el que ens uneix i no ens separa: Catalunya un sol poble. El govern de Catalunya d' Entesa ho posa de manifests, amb el president Montilla i les diferents formacions polítiques que participen i donen suport al govern.

2.- Eduard Batlle. Ploro amb l'amic Eduard l'absència del pare i maleeixo la dissort de no haver escoltat a temps la bústia de veu en que la Sònia m'avisava de l'infortuni. Sento haver fallat a l'amic, per no haver estat al seu costat.

3.- Guillem Terribes. He començat a llegir el llibre autobiogràfic del llibreter Terribes, i els seus origens saltencs. Li agraeixo la dedicatòria, i especialment que em defineixi com... un home de Girona:fantàstic qualificatiu. També n'exerceixo des de Madrid.

4.-Manel Lucas. El periodista ha escrit un entretingut llibre: Soc perico i què?. També fa referència a pericos gironins: Salvador Carrera, Sebastià Salellas, Ponç Feliu, Ignasi Thió... i algun més....

victor jara

Impressionant el reportatge de diumenge al 3O minuts sobre l'assassí de Victor Jara. Memòria històrica. La meva admiració pel cantautor xilé, pel seu compromís i la seva música.

Manifiesto,

" ... el canto tiene sentido del que morirá cantando las verdades verdaderas.."

" Ahí donde llega todo y donde todo comienza canto que ha sido valiente siempre será canción nueva."

conferència nacional psc. Auditori de Girona. 24 i 25 de Novembre.

Dissabte i diumenge el conjunt del PSC ens reunim a Girona per debatre a l'entorn de tres temes d'actualitat i d'interés per les polítiques públiques de benestar, per ajudar a resoldre problemes de la gent i per millorar-ne la qualitat de vida i garantir-ne major igualtat d'oportunitats: les infraestrucutres, l' habitatge, i la convivència. Una bona oportunitat per demostrar que les nostres prioritats i preocupacions son les mateixes que la majoria de ciutadans i del país: la mobilitat, l'accés a un habitatge digne, el progrés econòmic, la cohesió social. L'aval de la gestió descentralitzada, les noves competències derivades del desplegament del nou estatut d'autonomía de Cataluya, el compromís del govern d'Espanya, la coordinació i cooperació entre l'administració estatal, l'autonòmica i els governs locals, i els nous recursos de finançament han de permetre solventar alguns dels neguits que expressen avui les catalanes i catalans.

La conferència nacional s'enmarca en un conjunt d'iniciatives que permeten debatre a dins i fora del PSC els elements estratègis de present i de futur, i ajudar a vèncer el corrent de desafecció democràtica i de manca de participació. La jornada de la convenció pel futur del passat divendres 16 de novembre a Girona i el document pre-congressual per un nou impuls del socialisme son també altres bons exemples.

How i wish you were here

How i wish, how i wish you were here

we're just two lost souls swimming in a fish bowl

year after year

pressupostos

Aquesta setmana el Congrés de diputats està dedicat majoritàriament - no totalment, demà per exemple ens reunim a la comissió de cultura per l'aprovació de la llei del cinema -, a l' aprovació dels pressupostos generals de l' Estat per l'any 2.008 , els darrers de la present legislatura.

Sense sorpreses i majors tensions- si descomptem una votació d'esmena ahir que vam guanyar només per dos vots i que ens hauria pogut desequilibrar el pressupost - aprovarem aquests darrers pressupostos amb acords amb la majoria de grups parlamentaris i ens permetrà afrontar el darrer tram de legislatura amb la tranquilitat i el recolzament majoritari que ja va assolir José Luis Rodríguez Zapatero i el grup socialista des del primer ple d'investidura.

Queden alguns projectes o proposicions de llei per discutir - per exemple la setmana vinent pot veure l'aprovació definitiva la reforma del codi penal en matèria de seguretat vial de la que he estat ponent -, però tot es comença a tenyir de l'ambient propi de final de curs amb l'horitzó de les properes eleccions generals previstes al març de l'any vinent.

Arriba per una banda el moment de començar a fer balanç d'acord amb el programa amb que ens vam presentar a les eleccions generals de 2.004 en que haurem de destacar-ne els compliments i assumir en algun cas els temes pendents. L'evaluació de les polítiques públiques i del representants públics és esencial pel control i qualitat democràtica - prometo fer més endavant també un exercici d'autoevaluació -, i la millor manera és fer-ho d'acord amb els compromisos adquirits en els programes electorals. Per altra banda, els partits polítics hem iniciat el procés de treball previ a la redacció dels futurs programes electorals que haurem de presentar i discutir amb el conjunt de militants i la societat civil.

Cal aprofundir en el nostre sistema democràtic, en millorar la transperència, el control i la proximitat dels ciutadans en la presa de decisions polítiques. Cada cop més les polítiques públiques i els representants polítics som més evaluables, però sens dubte el control principal és cada quatre anys i permet renovar o canviar els governs. Novament el moment de major exercici de democràcia s'aproxima.

Sentència

En moments en que el màxim òrgan dels jutges i tribunals el consejo general del poder judicial i el tribunal constitucional questionen l'imparcialitat, la qualitat de la justícia a Espanya també enmig de la dura batalla política, la sentència sobre els atemptats de l'onze de març prestigia , aporta credibilitat i confiança en les institucions judicials. No es pot negar que la sentència es d'un rigor d'anàlisi i de qualitat jurídica que completen les sessions de judici oral, el bon treball del ministeri fiscal i una bona instrucció i aportació de proves dels cossos i forces de seguretat de l' Estat. La sentència ha rebut elogis dins i fora del país i aconsegueix establir una veritat judicial fonamentada i amb proves concluyents. Algunes acusacions han mostrat la seva insatisfacció que també podran deixar impresa en l'exercici dels recursos.

El que resulta menyspreable és que tots els que van alimentar la teoria de la conspiració , que pretenien implicar a ETA com a justificació de la gran mentida dels dies posteriors a l'atemptat, ni hagin presentat excuses, ni acceptin la sentència judicial.

Cada cop que veig a Angel Acebes en els passadissos del Congrés no puc evitar tenir-li certa rancúnia. Recordo perfectament l'11 de març, era a l'alcaldia de Girona, amb l'alcaldessa i el conseller Nadal quan vam conèixer l'atemptat de Madrid. Recordo perfectament que les meves primeres impressions van ser les de que estavem davant d'un atemptat islamista i fins i tot em vaig atrevir a pronosticar que el govern del PP aplaçaria la convocatòria electoral prevista pel dia catorze. Això no va succeir però Acebes es va convertir en l'emisor de la gran mentida, induit o no, ens va confondre a tots, tenien pressa per guanyar les eleccions. Jo vaig defensar-lo en el seu moment. Si el llavors ministre d'interior afirmava en aquells moments que era ETA deuria ser veritat. Ens va confondre a molts, també al lendakari Ibarretxe que va condemnar l'autoria d' ETA. Acebes no ens ha demanat mai disculpes, ni ens ha explicat per què afirmava tan categoricament l'autoria d'ETA, continúa exercint responsabilitats polítiques amb un cinisme insuportable. Espero poder-li exigir aquestes disculpes públiques si algún dia tinc l'oportunitat parlamentària de debatre amb ell.

2.- Modest Cuixart. El meu record pel magnífic pintor desaparegut, i la meva aproximació personal a l'artista amb motiu del tapís d'una obra seva que el mestre Delclaux i les seves col.laboradores van fer a l'escola d'art del centre cultural de la Mercè en el meu temps de regidor de cultura.

Aproximació personal també a través de l´admiració, amistat i devoció que sentia Ricard Planas de BonArt pel pintor de Palafrugell.

IDEES I PARTIT

Celebro que els meus posts generin algun debat i comentaris, malgrat agrairia que no fossin comentaris anònims. No he censurat mai els comentaris del bloc siguin agradables o àcids, tot i que de moment per més desafortunats o desagradables que hagin estat alguns d'ells no han arribat a l'insult -però s'hi han aproximat-. A vegades imagino qui pot estar darrera d'alguns comentaris i prefereixo pensar que m'equivoco, tot i que la naturalesa de les persones sovint és indestriable de les pròpies envejes i frustracions personals identificades en els altres.

En algun dels darrers comentaris, algun amic em deia que estava fora dels darrers moviments del partit, que no m'hi volen els catalanistes, els critics, o els burgesos. En altres comentaris o blocs confidencials he estat tractat de montillista o nadalista. Encertadament, Lluís Gamell deia en el seu comentari que les classes han desaparegut o haurien de desparèixer dels llenguatges dels partits, i que "necessitem arquitectes i ens sobren constructors".

Em vaig afiliar al partit dels socialistes de Catalunya l'endemà de la derrota de Felipe González a les eleccions generals. Ho vaig fer com un acte de suport i de compromís en unes idees i en unes persones que havien assolit amb l'acció de govern dels socialistes uns alts nivells de modernització i de transformació a la nostra societat, i ho havien fet reduint desigualts i donant oportunitats a tots. El partit d'Ernest Lluch, de Joaquim Nadal o Just Casero havia de ser també el meu.

Mai m'he sentit en un partit de dues ànimes, ni he contribuït ni ho faré a crear divisions internes. Un partit polític amb vocació de govern i de transformació social ha de debatre les idees a dins i fora del partit, però ha de tenir una acció comú. Les crítiques benvingudes si són constructives i milloren les idees i propostes, incomprensibles si només pretenen afavorir determinades lluites de poder i són destructives. Sovint son els mediocres, els que menys tenen que aportar els més interessats en crear corrents o grups opositors simplement per desplaçar del poder o lideratge a uns i posar-s'hi ells. Desconfio sempre del company de partit o de l'adversari polític que fa critica destructiva d'un altre company de partit -desafortunadament n'hi han-, sovint son els menys interessats en el debat de les idees o els més interessats en sobreviure.

Per tant, menys burgesos, menys crítics i més treball en les responsabilitats de govern, major participació en el debat de les idees, en els documents congressuals, en les propostes de debat extern i ni cinc segons d'atenció als que els interessa la política no com a lluita de classes, sinó únicament com una simple i ferotge lluita pel poder. A mi que no m'hi comptin.

PD: He estrenat una selecció músical a Deezer.com. Espero que us agradi tant com a mi.

ELS PAPERS

Em deia un anònim en el post d'ahir que parlés menys de rugby i més dels problemes polítics d'actualitat com per exemple el del conflicte reobert amb els papers de Salamanca.

Us haig de dir que sempre m'he plantejat aquest bloc com un petit divertimento on volia explicar moltes de les coses que m'interessen, que no sempre tenen que coincidir amb la política. Malgrat a vegades no ho sembli... hi ha vida més enllà de la política!.

No vull de totes maneres defugir l' interpel.lació directe que em feia el comunicant anònim - per cert prefereixo que t'identifiquis, que soc persona que accepta perfectament les crítiques! -, i podem parlar si voleu dels papers de Salamanca.

En primer lloc cal reconèixer que amb el govern socialista és quan definitivament s'ha acabat amb l'injusticia històrica que els documents del govern de la Generalitat i de particulars confiscats en temps de repressió franquista no fossin Catalunya. Els documents de la Generalitat son des de fa un temps a l' Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat, gràcies també al treball previ de digitalització que s'havia fet amb anterioritat a la aprovació al Congrés de la llei de restitució.

Ens queda el retorn dels documents dels particulars que per llei han de ser tornats als legítims propietaris o familiars que els reclamin, deixant-ne la cópia digitalitzada. El procés és molt més lent del que tots hauriem desitjat, i és cert que algunes declaracions confoses d'alguns representants del govern d' Espanya no ens han ajudat. No s'ha de vincular el retorn dels papers dels particulars a la definició del futur equipament de l'arxiu de la memòria històrica de la Guerra Civil a Salamanca. Cal convocar la comissió mixte Generalitat- Ministeri, definir calendari, posar mitjans per tal de que s'identifiquin els documents, que és digitalitzin i que és tornin en un termini breu els documents als particulars. Alguns com el cartellista Carles Fontseré desaparegut fa uns mesos no haura pogut recuperar els seus cartells originals, i no podem permetre que una dilatació en el retorn de documents no justificats deixi sense la legitima reparació a una generació que poc a poc va desapareixent.

Sens dubte que els documents dels particulars tornaran aviat a Catalunya, als seus propietaris, a les seves families, i que l' Arxiu de la memòria a Salamanca i l' Arxiu Nacional de Catalunya disposaran d'aquests documents digitalitzats pel seu estudi. Puc entendre l'engoixa i el capteniment de familiars i de la Comissió de la dignitat però confio que definitivament i en poc temps l'injust i ignominiós conflicte dels papers de Salamanca quedara definitivament tancat.

COPA DEL MON DE RUGBY

S'ha acabat un fantàstic campionat del món de rugby, amb més qualitat que mai, més competit que mai, i on les nacions petites de l'hemisferi sud també han demostrat que poden aspirar al més alt. Molt bona nota per l'Argentina que demana a crits poder participar en les màximes competicions anuals - o al sis nacions a l'hemisferi nord o al tres nacions a l'hemisferi sud -, per les seleccions petites de Fidji i Tonga, i també pels azzurri d'Itàlia que per dos puntets no van poder accedir als quarts de final. Els meus estimats dragons de Gales van tornar a decepcionar.

Els mitjans de comunicació a casa nostra han parlat una mica de rugby - excel.lents les cròniques de Segarra a la vanguardia -, i els pubs irlandesos a Girona i arreu han respirat rugby compartint cervessa i converses amb els amics - com manen els canons - mentre es gaudia d'un espectacle esportiu de primera categoria.

Em quedo amb la segona part del Nova Zelanda- França dels quarts de final a Cardiff a l'estadi del mileni, amb la capacitat de reacció i la defensa que van fer del resultat els bleus davant els totpoderosos all-blacks, un dels millors partits que recordo dels darrers anys. Em queda per veure la final Sudafrica- Anglaterra, novament la manca de puntualitat dels avions em van impedir veure en directe el partit al pub irlandés de la rambla amb els meus amics i ex-companys en el GEIEG de rugby Jordi Margarit, Enric Estrach i Isidre Mor. Però vaig tenir la sort de veure en directe a Paris, a Saint-Denis a l'imponent camp de l' Stade de France el partit de la primera volta entre els dos finalistes. Quin ambient de Rugby a Paris aquests dies, de color, de confraternització de les aficions. En aquell partit em va quedar clar que Sudafrica seria campiona : quina impotència d'Anglaterra davant la poderosa davantera sudafricana i la rapidesa dels seus tres quarts amb el magnífic ala Brian Habana i la seguretat del quinze Percy Montgomery en la direcció de l'equip i amb el peu en els cops de càstig. Però quedava un dubte la baixaper lesió a la primera volta d'un dels millors jugadors en actiu l'anglès Sir Jonny Wilkinson, un jugador diferent, completíssim: com placa, quina visió de joc, com mana i ordena l'equip, el millor peu del món... però en rugby com a cap altre esport l'equip és sempre més important que les individualitats i Wilkinson no va ser suficient per batre a Sudafrica. L'heroi del partit, un xicot que juga a poca distància de casa :a l'USAP de Perpinyà Percy Montgomery, la seva efectivitat va rematar l'excel.lent joc del seu equip. Els springboks novament campions. Enhorabona!

ON VEUS L'INFORMACIÓ?

Segueix la campanya-concurs del diari de girona, per posar-nos a prova en el nostre coneixement de les terres gironines. Aquesta vegada alguns tenim poca excusa per equivocar-nos... si mireu des d'on mireu l'edifici proposat ha dominat la nostra própia existència des del primer dia de les nostres vides...

AMUNT BÀSQUET GIRONA!!!!!!!!

Diumenge comença la lliga ACB, el CB. Girona- Akasvayu novament amb les màximes il.lusions i aspiracions a competir pels títols. A Girona no ens en quedarem fora, la primera pedra de toc el totpoderós TAU de Vitoria...hi competirem de tu a tu amb un club, una ciutat i una demarcació de molta qualitat.

Darrera el club, l'orgull i l'empenta de tots el gironins. SOM-HI GIRONA!!!!!

ON VEUS L'INFORMACIÓ?

Cert, cert fa molts dies que no actualitzo el bloc prometo fer-ho aquesta setmana, però de veritat que no he tingut moment de respir. Ho faig de moment per respondre al compromís de difondre la campanya del diari de girona: on veus l'informació?, i que ens proposa revisar el nostre coneixement sobre diferents localitzacions de les comarques gironines.

Aquesta setmana proposen, el que potser és el meu lloc preferit de la costa brava, i on hi porto als forasters que ens visiten, i on m'agrada passejar-m'hi i també anar-hi a menjar en algun dels bons restaurants que hi ha prop del mar. El mar, les barques dels pescadors, les cases de primera línea ens recorden que la nostra costa és una de les meravelles del mediterrà i més ho seria si l'haguessim conservat tal com aquesta vila.

NOU CURS

Sense temps per recuperar-se, inici dimarts del nou curs parlamentari amb la convalidació d'un decret-llei i elecció de la vicepresidència quarta del congrés i les compareixences a la comissió de cultura dels diferents sectors afectats en la tramitació de la llei del cinema.

Com us he comentat en altres ocasions la comissió de cultura del congrés és un oasis en les dificultats de recerca de consensos en el parlament espanyol. A excepció feta de la llei dels papers de salamanca, en aquesta legislatura hem estat capaços d' aprovar per consens de tots els grups parlamentaris lleis tan complicades d'equilibrar com la llei del llibre o la llei de reforma de la propietat intelectual. Tot sembla indicar que malgrat les dificultats de conciliació d'interessos de la llei del cinema, i les polèmiques que l'han precedit en aquest cas també podría arribar-se a acords satisfactoris... sempre que superem els esculls plantejats de competències. El nou escenari de l' Estatut d' Autonomia de Catalunya i bona part de les competències exclusives otorgades a l' Estatut en matèria de cultura al govern de la Generalitat afloren un conflicte competencial que pot dificultar l'acord. Un informe elaborat amb el rigor de l' institut d'estudis autonòmics i Carles Viver Pi i Sunyer no deixa dubtes sobre l'invasió competencial en alguns aspectes de la llei. Crec que serem capaços de trobar les fòrmules jurídiques que respectin els aspectes competencials i permetin en el futur que el govern de Catalunya pugui desplegar sense problemes la futura llei de l'audiovisual. En les qüestions de contingut, les ajudes al sector de l'animació en els percentatges que les televisions han de destinar a les produccions, les contraprestacions als exhibidors per les quotes de pantalla, la figura del productor independent o la nacionalitat de les pel.lícules han centrat bona part de les intervencions.

També aflora en la discussió de fons l'estat de salut del cinema espanyol, sens dubte un dels millors en el context europeu però constanment amenaçat per l'enorme exhibició de pel.licules americanes, no sempre justificades per la seva qualitat i sí per la pressió de les Majors. El reconeixement internacional al cinema espanyol i català - Marc Recha o Isabel Coixet en son bons exemples -, així com la progressiva acceptació del públic. Evidenment el manteniment de les quotes de pantalla - una pel.licula europea de cada tres foranies -, i la obligació de producció de les televisions amb el 5% de beneficis son realment imprescindibles, a la que televisions i exhibidors en mostren la seva disconformitat .

Aquest mes de setembre i també a l' octubre son claus per desencallar projectes legislatius d'importància, a més de la llei de pressupostos, novembre i desembre seran dos mesos clarament pre-electorals.

CONFIDENCIAL: El darrer en intervenir a les compareixences de la llei del cinema és el director David Trueba, al que conec des de la seva visita a Girona en ocasió de la realització de la pel.licula Soldados de Salamina. Parlem dels amics comuns Javier Cercas, Guillem Terribes i em demana que dóni molts records a l'alcaldessa Anna Pagans i a la gent de l' ajuntament. Em promet visitar-nos aviat, tot i que ell per raons familiars i de residència d'estiu ( a la garrotxa ) és sovint per terres gironines.

Tinc ocasió de reclamar-li en to de broma, el per qué va eliminar de la pel.lícula el cameo que teniem a Soldados de Salamina, en que compartia pla a més de amb l'Ariadna Gil, amb la Zoila Riera i en Santi Niell quan els tres erem regidors de l' Ajuntament de Girona.

POSTAL DE NOVA YORK (5)

He visitat el consulat general d'Espanya a NY, al Midtown East Side (150 east 58th street, 30th floor), i conegut al cònsul Roberto Varela responsable de política cultural del consulat i que edita una publicació mensual Spain in NY amb una oferta cultural impressionant. Pel proper mes de setembre, per exemple, un homenatge a l'escriptor Francisco Ayala amb activitats de cinema, conferències i taules rodones, teatre, concerts de Savall i de Macaco, dança, cicles de cinema i excel·lents exposicions de Manolo Valdes o Juan Genoves en bones galeries d'art novaiorqueses. Amb Roberto Varela hem acabat trabant una bona amistat i em facilita reunir-me amb la misió espanyola a les Nacions Unides i amb responsables del Instituto Cervantes. M'entrevisto amb l'embaixador Íñigo de Palacio a la seu de la missió espanyola (245 east 47th street) amb qui intercanviem diferents punts de vista sobre la situació política americana i les perspectives futures de les Nacions Unides. Comprovo fins a quin extrem la declaració d'intencions de l'Aliança de les Civilitzacions del president Zapatero i el primer ministre Erdogan és una autèntica fulla de ruta pel futur de les pròpies Nacions Unides i que s'avança en el desenvolupament de les seves línees mestres amb el bon treball de la nostra diplomàcia i de la pròpia institució. Compartim amb l'ambaixador que els reptes immediats de Nacions Unides estan en la immigració i els fluxes migratoris, la defensa dels temes mediambientals i la lluita contra el terrorisme. Em recomforta pensar que el somni de les Nacions Unides és més que un desig i que nacions com la nostra estan més preocupades per la resolució de conflictes, per la cooperació internacional molt més que per intentar ser membres algun dia del Consell de Seguretat.

Visito també la seu del Instituto Cervantes de NY (211 east 49th street ), en ple Midtown East en una antiga finca residencial respectada en la seva rehabilitacio per seu de l'Instituto. D'entrada em sorprèn una excel·lent exposició que es pot visitar aquests dies "a propósito de hombres y mujeres", que prové de la col·lecció del museu d'art contemporani artium de Vitòria, i que conté pintures de Dalí, Antonio Saura, Picasso o Miró i escultures d'Oteiza i Chillida. L'Instituto Cervantes, que fins fa poques dates era dirigit per l'actual ministre de Cultura César Antonio Molina, ha aconseguit ser una autèntica punta de llança de la cultura espanyola a l'exterior, incorporant-hi a més el conjunt de les llengües i cultures d'Espanya.

Dirigeix el centre de NY Eduardo Lago, amb més de tres mil inscrits en les classes lingüístiques aquest any, és evident que l'interès d'aprendre espanyol a NY és enorme i em diuen que molt especialment en alts directius d'empreses, però també s'han inscrit a les classes de català sis alumnes -el perfil són novaiorquesos que per motius de treball o de turisme es traslladen a Catalunya i tenen interès en conèixer el nostre idioma- cap en euskera o gallec. Una biblioteca perfectament dotada i també una enorme programació cultural em donen la impressió que la seu del Instituto quedarà ben aviat petita. M'expliquen també que hi ha una excel·lent cooperació amb l'Institut Ramon LLull -que intentaré visitar en els pocs dies que em queden a NY-, que té com a principal activitat l'organització de la setmana catalana a NY, que cada any aconsegueix major impacte en la capital nord-americana.

POSTAL DE NOVA YORK (4)

Quan visites una gran ciutat i tens pocs dies no té sentit perdren cap visitant museus per més interessants que siguin, cal deixar-los per a una altra visita, De totes maneres, NY, com d'altres capitals com Parés o St. Petersburg, mereix una visita temàtica per als interessats en l'art modern i l'art contemporani.

Tothom diu que no cal perdre's la visita al MOMA (Museum of Modern Art), però jo em permeto recomenar primer el WHITNEY (Whitney Museum of American Art), un centre d'art contemporani atent i obert a les noves tendències. Una breu exposició permanent ocupa la cinquena planta dedicada a l'art modern americà, amb excel·lents expressions com la dels artistes Edward Hooper o George Belous, però el que desperta major interès són les exposicions temporals amb nous noms de referència i que cerquen noves connexions amb les arts visuals, el vídeo, la música. Summer of love art of the psychedelic era ocupa dues plantes de la Whitney aquests dies: posters, performances, fotografies, discs, mobiliari, festivals (Woodstock 69 com no!), Beatles, Stones, Joplin, Dylan, la protesta... experimentació, influències asiàtiques en l'art, art visual combinat amb la música, happenings... un excel·lent exemple de com mantenir un espai d'exposició viu i en permanent provocació. A la planta quarta una temporal de Rudolf Stingel, pintura, fotografia, cromatismes, miralls... i un espai que permet als visitants rotular o posar tac's composant una peça més de l'espai expositiu.

El Guggenheim (Solomon R. Guggenheim Museum), dissenyat per l'arquitecte Frank LLoyd Wright es sens dubte un dels espais arquitectònics destinats a l'art més brillant que he pogut conèixer. Una rampa en espiral que baixa des de la cúpula de l'edifici va deixant pas en els seus laterals a les diferents col·leccions permanents del museu i a les temporals. Em quedo sense poder veure la façana de l'edifici que porta mes d'un any en rehabilitació. Com a Bilbao i Venècia, el Guggenheim de NY conté una excel·lent selecció dels millors autors d'art modern del XIX i del XX: Mondrian, Kandinsky, Picasso, Manet... combinada també amb noves apostes d'artistes visuals. Dues temporals durant aquest mes d'agost: The shapes of space, diferents propostes de nous espais d'habitatge des d'un contenedor a una habitació a l'himalaia i una excel·lent exposició del considerat el més jove dels artistes abstractes expressionistes Richard Poussete-Dart.

El MOMA després de la seva renovació i ampliació s'ha convertit en el museu d'art modern més gran i important del món, -les col·lecions que conte difícilment deixen resistir al museu d'orsay o a l'ermitage la comparació-, en un espai amb molta llum gràcies a les grans finestres de vidre amb fantàstiques vistes al diferents carrers del Midtown (53d street), potser l'ampliació li ha fet perdre personalitat i l'ha convertit en una espècie de part temàtic de l'art. Tot i així, la cinquena i quarta planta d'aquest museu representen el millor del nostre art modern. L'obra de Picasso en qualitat i quantitat és potser la mes impactant. Salvador Dalí també hi està ben representat, tot i que la seva obra mes reconeguda la persistencia de la memòria ha iniciat un llarg periple per diferents museus que no el retornara al MOMA fins l'any 2009.

El MET (Metropolitan museum of Art) el més gran i el que pretén abastar la totalitat de la història de l'art conté també una extensa i excel·lent col·lecció d'art modern i aquests dies a més augmentada amb mes impressionistes Impressionist and early modern paintigs: the clarck brothers collect.

Em sorprenent gratament les sales destinades a l'art d'Àfrica, Amèrica i Oceania: màscares, escultures... i en canvi de les recent obertes noves sales d'art romà, grec i etrusc no em convenc el projecte museístic massa antic pel que ha de ser un museu de referència com el MET.

Per últim, pels interessats en el medi natural també hi ha la visita obligada al American Museum of Natural History, un inabastable museu que conté tot tipus d'espècies naturals. Penso en les hores que hi destinaria el meu bon amic biòleg i regidor Ponç Feliu, que no són exactament les meves. En destacaria la quarta planta dedicada als dinosaures que desperta la meva curiositat.

Em queda per veure si visitare The cloisters, museu d'art medieval, a la perifèria de Manhattan i que conte claustres i capelles, alguns de catalans malvenuts a l'inici del segle XX.

POSTAL DE NOVA YORK (3)

Em va costar decidir el viatge als Estats Units, potser per la visió negativa i injusta que a vegades en tenim des d'Europa, però certament Nova York, tal vegada, és la ciutat nord-americana més propera a la nostra cultura europea.

La meva primera il·lusió, el primer impuls per anar-hi des de fa temps, era conèixer els temples del jazz modern. Desaparegut el Cotton Club de Harlem, els locals de referència de tot aficionat el jazz estan entre Broadway i el Village. El local Blue Note -on l'admirat Jarrett trio va gravar sis discs amb un directe irrepetible- el Village Vanguard -on hi han gravat admirats pianistes com Uri Caine o Brad Mehldau- o el mític Birdland eren motius suficients per justificar el meu viatge a Nova York.

Realment, NY és un autèntic paradís per algú que estimi el jazz. Es fa difícil fer una tria cada dia de quin concert anar a sentir entre l'oferta de músics de qualitat que viu en aquesta ciutat. La majoria de locals son petits, acollidors, d'atmòsfera on a més es pot sopar i per un preu suplemetari entre 10 i 30 dòlars escoltar a primeres figures de jazz.

A Broadway -prop de Times Square- entrar al temple del Birldand ja produeix emoció: les llums de neó amb el logo dels dos ocells, l'escenari presidint el local, una barra de bar i un petit hemicile ple de taules per acompanyar els músics tot sopant o prenent alguna copa. Assiteixo a un concert memorable del vell saxofonista James Moody, amb qui també tinc ocasió d'intercanviar algunes paraules i demanar-li que em signi un autògraf. Probablement, aquesta setmana també hi aniré a escoltar al baixista del Jarrett trio: Gary Peacock, que actua acompanyat del gran baterista Paul Motian i del pianista Paul Bley. Un nou local que emergeix amb forca a Broadway és el Iridium, amb una programació de molta qualitat, que ahir em va permetre escoltar una de les big bands mes reconegudes: la Mingus Big Band i que aquesta mateixa setmana acull al trio del pianista John Patitucci.

Em reservo pels darrers dies els plats forts, ja he anat a veure els locals que coneixia per fotografies, que els tenia ben gravats i imaginats a la meva memòria i que tantes ganes tenia d'anar-hi. Son tots al barri de Greenwich Village, potser el barri que més m'agrada de NY: residencial, amb bons restaurants -seguint els consells de l'amic Donaire vaig sopar al Pearl Oyster Bar, i tambe en un excel·lent restaurant italia Sant Ambroeus- i amb el millor jazz possible: el Blue Note i el Village Vanguard. Al Blue Note a partir d'avui hi toca Dave Holland Sextet, a qui hem tingut ocasió tambe d'escoltar als festivals de Terrassa i Vitòria- Gasteiz, i Village Vanguard, un quintet del excel·lent trompeta Tom Harrell, a qui també he tingut l'ocasió de gaudir fa uns anys en el festival de jazz de Granada. El toldo vermell del "village" sembla presidir la setena avinguda (178 seventh ave south at 11th street), després unes estretíssimes escales et baixen al paradís del jazz.

Aquests potser en són els temples més destacats però desenes de bons locals de jazz amb genials programacions composen una oferta inabastable i irressistible. El Dizzy's Club -en honor al mestre GIllespie-, el Jazz Standard -on m'agradaria anar-hi a sentir la sorprenent vocalista de bossa nova Luciana Souza-, el Joe's Pub també al Village, o al Kitano lounge potser hauran de quedar per a posteriors visites.

Diumenge sota la pluja també tinc ocasió de presenciar un dels concerts del Summer Festival a Central Park de la nova figura emergent del pop nord-americà i nova icona de la comunitat gai Rufus Wainwright. Em decepciona el seu directe i en canvi descobreixo en els teloners The Magic Numbers, un grup a tenir en compta amb bones melodies i bons músics que no haurien desagradat l'històric grup de referència novaiorquès The Ramones. A prop d'on es celebra el concert hi ha Strawberry Fields, zona del parc restaurada en memòria de John Lennon, on hi ha un mosaic amb la paraula Imagine i 161 espècies de plantes -una per cada nació-. Patti Smith també toca aquests primers dies de setembre al Music Hall de Williamsburg amb totes les entrades venudes, tot i així crec no incorpora al seu repertori cap cançó catalana a pesar d'haver estat estrella convidada? Com va passar amb Lou Reed, en la passada setmana catalana a Nova York.

POSTAL DE NOVA YORK (2)

Potser sigui perquè NY és la capital tambe del capitalisme, que el privat estigui sempre per davant del que és públic, que les infraestructures i els serveis públics no estan a l' alçada del país. En ple debat sobre les infraestructures a Catalunya i a Espanya ajuda a relativitzar-ho observar que en altres models, l'estat del benestar no està desenvolupat com el nostre, i que les infraestructures deixen molt que desitjar.

Coneixem que els Estats Units no han estat capacos de crear un acces públic i universal a la sanitat -tant de bo els democrates en el proper mandat ho aconsegueixin!-, però sorprèn la deixadesa de les infraestructures, del mobiliari urbà, dels carrers, del sanejament, de la neteja en alguns lloc... i com no del metro. El subway que deuria ser avancadíssim en el primer període del segle passat i que transporta centenars de milers de passatgers cada dia per l' illa de Manhattan de nord a sud (Uptown-Downtown ) està vell i deixat. Una setmana abans d'arribar a NY van haver-hi talls intermitents en la xarxa elèctrica i en el funcionament del metro a conseqüència de les pluges. L'utilitzo durant tot el dia i funciona correctament -massificat no cal dir-ho a les primeres hores del matí-, però de nit es diferent: vaig voler fer la prova d'utilitzar-lo de matinada fa dos dies i quasi no puc resistir la calor insuportable que vaig patir en els vint minuts d'espera del metro a l'estació de Columbus Circle per manca total de refrigeració. No cal dir que la sensació de seguretat no és la mateixa de dia -molta presència policial en el metro- que de nit desengelat i sense aparent vigilància.

Sens dubte que prefereixo el nostre model d'estat del benestar, l'estat protector davant el lliberalisme salvatge, que pagui la pena treballar des de la politica per garantir bons serveis públics i bones infraestructures i que cal exigir-les de qualitat amb el nivell de pressió fiscal que tenim pero ajuda a veure-ho diferent des d'un país en que l'individu és el que vetlla pel seu benestar personal sense pensar en la xarxa protectora de l'estat. L'altre dia parlant amb la productora audiovisual Millie Stanisic -bona amiga del meu amic Juan Moscoso-, em deia que era impensable que pugues rebre subvencions per la pel·lícula que actualment està produint, i que preferia que fos així perquè sense risc tampoc hi hauria èxit. La conversa em va fer veure un altre punt de vista en l'actual llei del cinema que comencarem a treballar el proper mes de setembre en el Parlament i on bona part de la discussió està en les qüotes de pantalla, les ajudes de les televisions i les subvencions.

CONFIDENCIAL: Vaig decidir venir a NY com estudiant, contractant classes d'anglès i allotjament, però la prova és més difícil del que pensava. Per diferents malentesos em trobo vivint en una residència en ple barri de Harlem compartint habitació amb un estudiant corea i bany amb una dotzena d'estudiants més. El meu company coreà es raríssim, diu que ha vingut a NY a estudiar anglès però no surt massa de l'habitació. De fet la te ocupada... en desordre!, i no deixa d'estar pendent de mi mentre jo hi sóc a dins, per marcar territori. Dormo en una llitera: quines dificultats que tinc per pujar i baixar del meu llit! Sembla que dissabte podré tornar a la residencia inicial en la que vivia en el Upperwest Side, com a mínim tenia una habitació individual -només hi cabia el llit i una taula-, molt semblant a la meva vella habitació d'intern al Collell quan estudiava C.O.U, i un bany compartit també amb una dotzena d'estudiants d'anglès i d'arts dramàtiques. De fet, viure a Manhattan és una sort: hi treballen mes de deu milions de persones i només n'hi viuen tres milions. El cost de l'habitatge és astronòmic, els lloguers elevadíssims i els hotels també molt cars: per tant, no tenia elecció en una estança a NY de més de dues setmanes.

En quan a les classes d'anglès -de dilluns a divendres durant tres hores i mitja- signifiquen una regressio a l'etapa escolar. No cal dir que sócc el mes vell de la classe, entre estudiants coreans, taiwanesos, japonesos, turcs, suïssos, italians, i em fa certa gràcia tornar a sortir a la pissarra a fer un exercici o fer tests i exàmens.

POSTAL DE NOVA YORK (1)

Inicio les meves vacances d'estiu! Destí de les properes setmanes: Nova York, amb doble propòsit conèixer la que diuen es la capital del món i rebre unes quantes classes d'anglès, una de les moltes assignatures que tinc pendents.

Paul Auster, en la seva trilogia de Nova York, la defineix com un espai inexhaurible, un laberint de passos inacabables, i, que per molt que caminis, per molt que coneguis cada carrer i cada barri, sempre et quedes amb la sensació d'estar perdut dins la ciutat i dintre teu. No puc compartir la visió d' Auster. Alguna cosa té aquesta ciutat que dos dies després d'arribar-hi tens la sensació de sentir-la una mica teva. Un no se sent un extrany a Nova York, tots som novaiorquesos mentre hi vivim -encara que només sigui temporalment-, potser hi ajuda el crisol de cultures, origens i llengües que hi conviuen i que NY sembla tenir-hi la perfecta mixtura.

Nova York és diferent a totes les capitals que he conegut, de la dimensió i les proporcions dels grans edificis a Time Square o al districte financer a la personalitat dels barris acollidors del Soho o Greenwich Village, en els barris de Chelsea o de l'Upper West Side la vida passa de pressa, a un ritme vertiginós que t'atrapa i no t'incomode.

Les meves primeres bones impressions per al Central Park -quina delícia passejar-hi, llegir un llibre en un banc prop del llac, o practicar-hi esport- i per l'enorme oferta cultural: musica, teatre, espectacles...

No he deixat de visitar en els primers dies la Zona Zero de l'atemptat de l' 11-S que et deixa sense paraules quan n'observes la magnitud des del World Financial Center.

Tinc dies per endavant per explicar-vos algunes coses més, mentre intento alguna cosa més que sobreviure amb el domini de l'idioma anglès!