Àlex Sáez

SERENITAT

Ahir a Madrid em va deixar molt preocupat l'exasperació que demostraven els parlamentaris de CIU davant el nou context polític. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho, primer en la discussió a la comissió de justícia de la llei de societats professionals, a la que teniem garatida el vot afirmatiu de CIU que va acabar convertint-se en abstenció. La llei de societats professionals és una llei molt técnica, molt debatuda i acceptada per tots els col.lectius i col.legis professionals, i perfectament consensuada amb tots els grups parlamentaris, també amb el PP que ens va donar el vot afirmatiu. Vam acceptar una quinzena d'esmenes de CIU que justificaven sobradament el seu suport al projecte de llei, però ja han decidit exercir de frontal oposició a Madrid. En la meva intervenció vaig demanar al seu portaveu Jordi Jané que rectifiqués, sense éxit, dónen la legislatura per finalitzada i no pensen respectar cap dels acords parlamentaris previs. La mateixa actitud mantenien a la comissió de pressupostos que també celebrava sessions ahir.

Més tard vaig tenir ocasió de conversar amb Jordi Vilajoana (CIU) amb qui mantinc amistat de quan era conseller de cultura i jo regidor a Girona. És persona de tracte afable, cordial i amb gran capacitat de diàleg i d'arribar a acords, mai l'havia vist tant ofuscat i crispat com ahir. Ells creien que el govern de Catalunya el pactarien a Madrid amb el president Zapatero, i van menystenir l'advertència de que les decisions del PSC que afecten a Catalunya és decideixen a Barcelona. Començo a entendre l'estratègia de la protesta, de la manifestació a les seus d'ERC i em preocupa moltíssim. En el PP li dóna rèdits per que manté actius els seus però a un cost de crispació social molt alt, i no voldria que això acabés passant a la política catalana.

Els hi demanem serenitat i llegir bé el resultat d'aquestes eleccions en que els partits grans en una mesura o altre hem patit desgast. S'han acabat les grans majories hegemòniques, qui vulgui governar haurà de tenir capacitat d' acord, d' entesa, i per tant aviat hauran de canviar de formes i crear nous ponts de diàleg amb altres forces polítiques, si no volen caure en l'ostracisme. Els primers missatges dels partits que formem la majoria de govern cap a CIU han estat respectuosos, serens, sense rancúnia, l' oposició també te que ser tranquila si vol tornar a formar part del govern en properes legislatures.

Necessariament hi hauran espais de col.laboració amb CIU, en el desplegament de l'Estatut, en les grans infraestructures, a Barcelona i a Madrid. Però tampoc cal oblidar que malgrat el PSOE pot comptar també amb una majoria parlamentària a Madrid formada pels partits que integren l'entesa, poden decidir sobre la seva política d'aliances i fer-ho amb CIU (de manera permanent o no ). Aquest és un escenari que pot produir-se i que pot no ser dolent per ningú. Si CIU s'enroca en el ressentiment i la crispació potser no tingui altre remei que renunciar a l'acta notarial i col.laborar amb el PP, i qui sap si començar un període de convulsions internes i de dissolució. Serenitat.