DEMOCRÀCIA INTERNA
Joaquin leguina escriu avui a El país, un interessant article a propòsit de la designació d' alcaldable del PSOE a Madrid, on reflexiona sobre el pes de l'aparell del partit en la presa de decisions i sobre el paper dels parlamentaris.
Els partits sempre hem estat instruments, maquinàries electorals, ho erem a l' inici de la democràcia i ho som ara, i les direccions dels partits han exercit el poder amb mà de ferro. Sigui González o Zapatero, Reventós o Montilla, Pujol o Mas, qui mana mana, i ens hem inventat un conjunt d'órgans més o menys executius, més o menys participatius de democràcia formal dintre dels partits. Segurament ha de ser així, no sé si hauria precissament ajudat conèixer les discussions internes que s'han produit a l'interior dels partits en els darrers dies i ja hem comprovat els riscos de les decisions assemblearies en alguna formació política. Els nostres consells nacionals ratifiquen sense fisures les decissions de la direcció com a prova de la maduresa de partit i en benefici dels interessos estratègics.
Un dia al PSC- i també al PSOE - vam assajar la fórmula de les primàries sense massa èxit, i hem tornat als vells usos de decisió de les cúpules, amb ratificació més o menys formal. Així ho fem amb els programes polítics amb debats més o menys limitats i sense possibilitat de que aflorin veus o pensaments discrepants. Ho aprovem tot per unanimitat, donem imatge de perfecte unitat, de democràcia interna però no se si es creible pel conjunt de ciutadans. Ens hem també inventat la fórmula que la revisió d'idees es faci en els think-tanks dels partits, o en petits grups de treball, deixant a la nostra militància sovint el paper d'organització en el territori d'actes, de campanyes, segons les instruccions dels nostres aparells. Haurem de revisar si amb el nostre funcionament intern també contribuim a la desafecció democràtica. Els militants fem confiança a les nostres direccions i sovint no ens cal ni generar debats, i els electors contents o descontents prefereixen no anar a votar per que ja fan confiança al resultat que dónin les urnes.
Leguina també fa una crítica a com escollim internament els candidats a parlamentaris i el treball excessivament tutoritzat per la direcció de les diputades i diputats. Probablement ajudaria a l'identificació dels electors amb el seu diputat un canvi de llei electoral, que permetés l'elecció directa del diputat. Vull recordar que aquest era el model de llei electoral del PSC basada en el model alemany, l'elector podria votar una llista de diputats de partit de la circunscripció i també votar directament el diputat de la seva comarca. Mentre això no sigui així és evident que el pes de la direcció del partit en els parlamentaris ha de ser total. Em pertany la meva acta de diputat però jo he estat escollit en una llista del PSC i els electors majoritàriament han votat al meu partit i no a mi nominalment. La coneguda tentació de Leguina de no votar l'Estatut d'autonomía de Catalunya no hauria estat en aquest sentit justificada únicament per la convicció individual del diputat contra la direcció del grup parlamentari.
No em resisteixo a fer una crítica final al company Leguina, a qui m'he acostumat a veure sovint com entra a la comissió de cultura, signa en el full de control d'assistència i se'n va fins a la votació, i que després d'una trajectoria política extensa i plena d'encerts, no se li coneix cap iniciativa, ni intervenció parlamentària en la present legislatura. L' il.lusió és imprescindible en política, com ho és la renovació, si l'has perduda millor deixar pas a d'altres, i si et quedes les teves crítiques perden força.
Els partits sempre hem estat instruments, maquinàries electorals, ho erem a l' inici de la democràcia i ho som ara, i les direccions dels partits han exercit el poder amb mà de ferro. Sigui González o Zapatero, Reventós o Montilla, Pujol o Mas, qui mana mana, i ens hem inventat un conjunt d'órgans més o menys executius, més o menys participatius de democràcia formal dintre dels partits. Segurament ha de ser així, no sé si hauria precissament ajudat conèixer les discussions internes que s'han produit a l'interior dels partits en els darrers dies i ja hem comprovat els riscos de les decisions assemblearies en alguna formació política. Els nostres consells nacionals ratifiquen sense fisures les decissions de la direcció com a prova de la maduresa de partit i en benefici dels interessos estratègics.
Un dia al PSC- i també al PSOE - vam assajar la fórmula de les primàries sense massa èxit, i hem tornat als vells usos de decisió de les cúpules, amb ratificació més o menys formal. Així ho fem amb els programes polítics amb debats més o menys limitats i sense possibilitat de que aflorin veus o pensaments discrepants. Ho aprovem tot per unanimitat, donem imatge de perfecte unitat, de democràcia interna però no se si es creible pel conjunt de ciutadans. Ens hem també inventat la fórmula que la revisió d'idees es faci en els think-tanks dels partits, o en petits grups de treball, deixant a la nostra militància sovint el paper d'organització en el territori d'actes, de campanyes, segons les instruccions dels nostres aparells. Haurem de revisar si amb el nostre funcionament intern també contribuim a la desafecció democràtica. Els militants fem confiança a les nostres direccions i sovint no ens cal ni generar debats, i els electors contents o descontents prefereixen no anar a votar per que ja fan confiança al resultat que dónin les urnes.
Leguina també fa una crítica a com escollim internament els candidats a parlamentaris i el treball excessivament tutoritzat per la direcció de les diputades i diputats. Probablement ajudaria a l'identificació dels electors amb el seu diputat un canvi de llei electoral, que permetés l'elecció directa del diputat. Vull recordar que aquest era el model de llei electoral del PSC basada en el model alemany, l'elector podria votar una llista de diputats de partit de la circunscripció i també votar directament el diputat de la seva comarca. Mentre això no sigui així és evident que el pes de la direcció del partit en els parlamentaris ha de ser total. Em pertany la meva acta de diputat però jo he estat escollit en una llista del PSC i els electors majoritàriament han votat al meu partit i no a mi nominalment. La coneguda tentació de Leguina de no votar l'Estatut d'autonomía de Catalunya no hauria estat en aquest sentit justificada únicament per la convicció individual del diputat contra la direcció del grup parlamentari.
No em resisteixo a fer una crítica final al company Leguina, a qui m'he acostumat a veure sovint com entra a la comissió de cultura, signa en el full de control d'assistència i se'n va fins a la votació, i que després d'una trajectoria política extensa i plena d'encerts, no se li coneix cap iniciativa, ni intervenció parlamentària en la present legislatura. L' il.lusió és imprescindible en política, com ho és la renovació, si l'has perduda millor deixar pas a d'altres, i si et quedes les teves crítiques perden força.
4 comentarios:
magistral! comencem per la democràcia interna!
en els partits gent com en leguina demanen democracia interna quan no els hi sembla bé la decisió política del moment. per tant la reflexió i el debat sobre el funcionament dels aparells dels partits és important que hi hagi un canvi, ara en leguina les ha sobrescut totes per tant un camaleo no pot donar lliçons de democracia
La democràcia interna s'ha de basar, al meu entendre, en dos puntals bàsics:
1. Participació interna.
2. Transparència interna.
Mentre això no sigui possible, serà molt difícil que s'arregli res de res. Si ni tan sols la gent que està dins els partits pot sentir-s'hi pròxim, és improbable que siguem quelcom pròxim a la resta de la societat.
Personalment crec que la opacitat interna ens està matant a tots mica a mica, però per a molts la lluita acaba de començar, mentre que per d'altres el sol ja es pon, i Cronos és l'aliat més poderos de la política.
carles, d'acord amb teu comentari, a vegades les crítiques com les del company leguina es fan quan un va abandonant la política i tindrien molt més sentit si s'haguessin fet en la primera de les seves legislatures o quan ostentava responsabilitats de govern, però benvingut el debat.
Agrippa excel.lent comentari,segur que no ens resistirem ni tu ni jo de tractar de canviar les coses des de dins. Ho farem!
Gràcies per les visites als dos i espero vostres comentaris.
Publicar un comentario