AUTONOMIA PERSONAL


Intervé aquest matí el president del govern en l'aprovació definitiva de la llei d'autonomia personal, l'anomenada llei de dependència. Sens dubte el pas més avançat en la present legislatura, que permet consolidar una societat més justa, més integradora, més solidaria i més digne. Podem sentir-nos satisfets que amb un govern socialista, amb un govern genuïnament d'esquerres, social siguem capaços d'universalitzar els serveis de dependència, amb càrrec als pressupostos generals de l' Estat. No era el model que pretenien altres grups parlamentaris com CIU o PNV que defensaven el copagament, i per tant un model distint i menys afavoridor per les persones més modestes i amb menys recursos, i en base això i a suposades ingerències competencials han votat en contra.

Certament la riquesa d'un país no es mesura només amb el creixement de la productivitat, i el creixement econòmic, amb lleis com la que s'aprova avui en que ampliem la nostra xarxa social i de benestar ens posem allà on volem : al capdavant dels països més avançats en polítiques d'estat del benestar i polítiques públiques per a les persones.

NOU GOVERN


Comença a caminar el nou govern, han passat pocs dies des de les eleccions, i les institucions catalanes tornen a estar a ple rendiment. Avui al Palau de la Generalitat han près posessió les conselleres i consellers de l'entesa, amb solemnitat, amb emoció i amb responsabilitat. Repeteixen els nostres consellers gironins Quim Nadal i Marina Geli, i no ho fa Joan Manel del Pozo a qui tothom li reconeix una brillant trajectoria al davant de la conselleria d' educació. No sempre son fàcils els equilibris en la composició de govern que ha comportat sacrificis dolorosos: Mascarell, Valls, Figueras... també repeteix Montse Tura, que canvia la conselleria d'interior per la de justícia, una nova immersió política per la ségolène catalana. A la nòmina de gironins hi afegim també Joan Puigcercós i Carme Capdevila, els dos consellers d'erc desprenen una intensa emoció durant tot el matí. M'impressiona especialment en Joan que es resisteix a deixar-se anar aguantant un posat quasi marcial, però es apunt de desfer-se com un sucre.

Un gran estímul pels socialistes gironins que en Quim i la Marina continuin al davant de les conselleries de PTOP i de Salut, sense ells alguns ens hauriem sentit una mica órfes, amb ells, amb el conjunt del govern i amb el president Montilla de ben segur assistirem a una política de fets i no de paraules.

ESTIL MONTILLA


El president electe José Montilla comença a exercir de president, i si algú tenia dubtes de si tornariem a caure en errors de l'anterior legislatura, en els primers gestos des de que ha estat escollit president comença a demostrar que no serà així. S' anirà confirmant allò que asseguraven la gent del seu entorn més immediat, que serà millor president que candidat. L'avala la seva trajectòria política i el lideratge al partit, a la diputació, a l' ajuntament i al ministeri, on ha sabut fer equips i dirigir-los. Tothom li reconeix ara en els tres partits de l'entesa, que part de la garantia de l'èxit dels propers anys descansa en que el president pugui exercir com a tal sense traves. El propi Carod- Rovira reconeix que la seva vice-presidència està limitada competencialment i que únicament suplirà al president en allò que li demani.

Montilla ha sabut tancar un acord de govern amb poca fressa i molta endreça, i a més ha evitat tant com ha pogut que en els darrers dies es parlés de repartiment de carteres i de càrrecs. Ell vol decidir i anunciar el govern quan toqui, sense soroll, segur sabrà combinar experiència amb persones noves, i escollir-ne les més aptes i preparades. A partir d'avui i no abans les futures conselleres i consellers hauràn de restar pendents del seu telèfon mòbil.

ERNEST LLUCH

Demà a Maià de Montcal el PSC fem un homenatge a Ernest Lluch, el temps passa però el record és viu, i si en els darrers anys ens ha acompanyat el president Maragall demà ho farà el president Montilla. Probablement serà el primer acte que farà el nou president de la Generalitat, i ex-ministre i ex-diputat a l'ex-ministre, i ex-diputat LLuch. Dues personalitats diferents però amb molts punts en comú, amb una visió d' Espanya moderna i integradora, i amb una contribució decisiva com a catalans al bon govern de l' Estat.

No vaig conèixer personalment a Lluch, el recordo per darrera vegada al congrés del PSC- Comarques gironines a Olot on vam escollir a la Marina Geli, primera secretària de la federació, ell també es sentía garrotxí per la seva residència a Maià on avui descansa, i per això era amb nosaltres. Lluch va ser diputat a Corts per Girona, i aquest detall sempre m'ha imposat, era un intel.lectual i polític molt complert, difícilment comparable. No sols va protagonitzar un dels períodes més importants de l'història recent del nostre país, amb una contribució decisiva universalitzant els serveis sanitaris a tota la població, sino que anem descobrint la seva erudició en tots els camps, des de la música a l'història. El Festival de Torroella amb en Josep Lloret al davant i la Fundació Lluch amb en Lluís Maria de Puig i el PSC permeten tenir-nos molt present a Lluch a tots aquells que no vam tenir la fortuna de compartir la seva amistat i el seu mestratge.

MONTILLA, PRESIDENT.


He escoltat el discurs d'investidura des del meu despatx al Congrés de Diputats, i gràcies al canal internacional de TV3, m'ha agradat. Em quedo amb la frase que "la política es fer el que és necessari en cada moment",i amb l'impressió que el nou president i el seu nou govern es dedicaràn a gestionar amb eficàcia i a treballar per la millora de la qualitat de vida de totes i tots. Gestió, gestió, i gestió aquest és el missatge que crec ha volgut transmetre el futur president. i per això bona part del seu discurs s'ha centrat amb un programa de govern exhaustiu i quasi detallat. No s'ha oblidat de reconèixer el paper decisiu del president Maragall, i de l'herència del president Pujol a qui pretén consultar les grans decissions de país, com així vol fer-ho amb tots els grups parlamentaris sense excepció. L'estil Montilla és comença a imposar: discreció, treball, eficàcia, govern, tranquilitat...i si a vegades li trobem a faltar passió, emotivitat , amb allò que diu o fa, avui ha volgut cloure el seu discurs deixant veure per l'escletxa part dels seus sentiments, i el seu capteniment i il.lusió per dedicar-se al servei públic.

SÉGOLÈNE



Visc amb certa expectació el procés de designació de Ségolène Royal a la candidatura a la presidència de l'Elisi. El procés de primàries al partit socialista sembla que ha donat una empenta a l'il.lusió i a l'esperança d'una victòria socialista. Sembla que l'iniciativa, el projecte, la renovació està en la candidatura de Ségolène davant d'un Nicolas Sarkozy a remolc, estendard de la França en crisi.

És difícil fer-ne paral.lelismes, però recordo com un moment d'inflexíó, de participació de les bases en les primàries Borrell-Almúnia, però no vam saber aprofitar l'empenta per presentar-nos a les eleccions generals amb una candidatura guanyadora. Probablement part de la culpa va ser interna, la direcció del partit no va saber llegir el mandat de les bases, i també el propi Borrell no va saber gestionar l'ampli suport rebut. Sembla que a França la frustrada experiència espanyola no es repetirà, la sensació de que el socialisme francés tancarà files entorn a la candidata Royal es total, i les possibilitats de derrotar la dreta amb una candidata nova, amb noves idees, moderna i que connecta amb els problemes de la gent és alta. La nova candidata tindrà com a principal aliat el propi aparell del partit liderat pel seu company Hollande, a qui en bona mesura també se l'ha de fer partícep de l'èxit del procés, i els barons del partit fins ara crítics Jospin o Fabius també han anunciat el suport a la candidata.

No es fàcil fer-ne paral.lelismes en el procés a Catalunya, amb una designació de candidat molt precipitada per la renúncia tardana del president Maragall. Potser si aquesta s'hagués produit en el moment d'aprovar l' estatut, s'hauria disposat de més temps per assajar un procés de primàries que te molts elements positius de debat i de mobilització de les bases. En el darrer consell federal del PSOE, el diputat Barrios d' izquierda socialista va preguntar a la direcció per l'eliminació a pràcticament tots els processos de designació de candidats d' eleccions primàries en el nostre partit. Serà interessant seguir l'èxit final de Ségolène en la seva candidatura, i reflexionar si els processos interns de participació no ens poden ajudar més a arribar als nostres electors i a fer les nostres organitzacions polítiques més creibles.

ZAPATERO I CHIRAC A GIRONA



No s'ha complert la dita de " hostes vingueren que de casa us tregueren" a Girona, la celebració de la cimera hispano-francesa ha comportat el mínim destorb a les ciutadanes i ciutadans de Girona. He fet la comprovació anant-me a comprar un llibre de viatges a la llibreria Ulyssus al carrer ballesteries sense cap problema. Certament hi havia molta presència policial, però discreta i educada i no impedien la deambulació pels carrers de la ciutat. Després com bon gironí he anat a fer el tafaner prop de la Fontana d'Or, exponent del millor gòtic civil de la ciutat, on tenia lloc una de les reunions, i on esperava el President Maragall a la comitiva que venia des de l' ajuntament, a la plaça del vi. Zapatero i Chirac venien passejant pel carrer ciutadans saludant afectuosament a tothom, com després ho han fet amb el President.

Després aprofitant que avui no soc a Madrid he esmorzat un cafè amb llet i un xuxu - els en hi hauran ofert als nostres distingits visitants?-, i he anat a saludar a l'alcaldessa molt contenta amb la visita. Us reconec que sento una mica d'enveja de no poder dinar amb ells a St. Pere galligans, no tant pel suculent dinar que els hi oferiran els germans Roca - que també !- com pel privilegi de dinar en una de les joies del nostre romànic.

La notícia trista del matí m'arriba per sms del partit: avui ha mort Carmel Rosa, històric militant i vell lluitador del POUM.

AMIC EDU



L'amic Eduardo Madina ens va donar ahir una nova lliçó de fermesa política i de serenitat, de conviccions democràtiques. Les seves darreres paraules, en el judici que es segueix contra els seus pressumptes botxins, Madina va assegurar que l'atemptat no havia canviat les seves profundes conviccions i els compromissos individuals i polítics.

Molts amics i companys que van ser ahir a la vista oral a l'Audiència Nacional em deien consternats que el més difícil d'entendre era l'actitut desafiant i burlesca dels botxins i dels seus familiars. Sempre he cregut que aquesta posada en escena respón a justificar una vida al servei del terror, i el buit que els quedarà després d'entregar tota la joventut i part de la seva maduresa a la reclusió penitenciaria, potser no els queda altre remei que intentar quedar com herois davant de la seva gent. El que si contribueixen amb aquestes actituts es a dificultar el procés de pau i a qüestionar les voluntats i bones intencions de tanta gent a Espanya.

Cap paraula de rencúnia de l'Eduardo, que va patir personalment i en el seu entorn familiar la crueltat dels violents. Segurament aquests li van impedir seguir una trajectòria esportiva d'alt nivell, però no l'hi han impedit que avui sigui un dels polítics joves més preparats, més brillants i amb més futur del nostre projecte socialista.

L' Eduardo va dir al Tribunal que va patir ferides físiques i ferides al cor, però us asseguro que l'emotivitat i sensibilitat de l'Eduardo han quedat intactes.

ENTESA AL CONGRÉS



Ha tornat a reaparèixer al debat polític la recuperació del grup parlamentari a Madrid, ara ja no del PSC sinó de l' Entesa catalana de progrés. Cap novetat si tenim en compte que al Senat ja fa dues legislatures que funciona prou bé, es acceptada per tothom, i en bona mesura es el precedent de l' acord del Tinell i la reedició del govern catalanista i d'esquerres després de les eleccions de l'1-N.

El PSC mai ha renunciat a recuperar el grup parlamentari, ho ha defensat el president del partit i també el nostre primer secretari i futur president de la Generalitat, i en el protocol que va liquidar el grup parlamentari presidit per Ernest Lluch es feia constar que el PSC no renunciava a recuperar-lo més endavant, tot això amb la signatura i el consentiment d' Alfonso Guerra. En el darrer congrés del PSC a Barcelona va tornar a estar en el debat amb una esmena que defensava la nostra agrupació del PSC a Girona, i finalment el document polític aprovat deixava en mans del nostre primer secretari i de l'executiva nacional decidir el moment i l'oportunitat de vindicar-lo.

En la present legislatura a Madrid es difícil la constitució del grup parlamentari del PSC o de l' Entesa que deixaria al grup parlamentari popular com a grup més numerós de la cambra i a més provocaria un desgast al PSOE i al propi Zapatero poc assumible. No obstant, sí que podriem assajar a partir d'ara alguna fórmula que permetés que periòdicament els 21 diputats del PSC, els 8 diputats d' ERC i els 2 diputats d'IC-V ens reunissim a Madrid per acostar postures i evitar contradiccions en les nostres tasques parlamentaries, i visualitzar també la cohesió entre les nostres formacions polítiques.

A futur amb un Congrés amb una majoria socialista més àmplia - si aixís fos el resultat a les generals del 2.008 - s'hauria d'estudiar el benefici de crear un grup parlamentari de l' Entesa, que es constituiria molt probablement com a tercer grup parlamentari del Congrés, amb les avantatges de parlar amb una sola veu, i aprofitar els valors i especificitats dels seus parlamentaris. Penseu que els grups parlamentaris més petits difícilment poden seguir amb rigor totes les tramitacions parlamentàries per excés de treball i que per tant amb un grup parlamentari més gran la divisió del treball i l' especialització també els faria guanyar en eficiència política.

El debat és espinós, sembla que IC-V ja se'n ha desmarcat, i es evident que es tracta d'un debat que no convé massa als nostres companys del PSOE, tot i així caldrà valorar-ho discreta i serenament. El que no s'entendria es que a Madrid mantinguessim diferències polítiques que no tenim a Barcelona. Confio plenament amb les diputades i diputats d' ERC i d'IC-V que també a Madrid sabrem trobar espais de diàleg i d'acords, i traslladar l'esperit de l'Entesa del Senat i del govern de Catalunya al Congrés de diputats.

DEMOCRÀCIA INTERNA

Joaquin leguina escriu avui a El país, un interessant article a propòsit de la designació d' alcaldable del PSOE a Madrid, on reflexiona sobre el pes de l'aparell del partit en la presa de decisions i sobre el paper dels parlamentaris.

Els partits sempre hem estat instruments, maquinàries electorals, ho erem a l' inici de la democràcia i ho som ara, i les direccions dels partits han exercit el poder amb mà de ferro. Sigui González o Zapatero, Reventós o Montilla, Pujol o Mas, qui mana mana, i ens hem inventat un conjunt d'órgans més o menys executius, més o menys participatius de democràcia formal dintre dels partits. Segurament ha de ser així, no sé si hauria precissament ajudat conèixer les discussions internes que s'han produit a l'interior dels partits en els darrers dies i ja hem comprovat els riscos de les decisions assemblearies en alguna formació política. Els nostres consells nacionals ratifiquen sense fisures les decissions de la direcció com a prova de la maduresa de partit i en benefici dels interessos estratègics.

Un dia al PSC- i també al PSOE - vam assajar la fórmula de les primàries sense massa èxit, i hem tornat als vells usos de decisió de les cúpules, amb ratificació més o menys formal. Així ho fem amb els programes polítics amb debats més o menys limitats i sense possibilitat de que aflorin veus o pensaments discrepants. Ho aprovem tot per unanimitat, donem imatge de perfecte unitat, de democràcia interna però no se si es creible pel conjunt de ciutadans. Ens hem també inventat la fórmula que la revisió d'idees es faci en els think-tanks dels partits, o en petits grups de treball, deixant a la nostra militància sovint el paper d'organització en el territori d'actes, de campanyes, segons les instruccions dels nostres aparells. Haurem de revisar si amb el nostre funcionament intern també contribuim a la desafecció democràtica. Els militants fem confiança a les nostres direccions i sovint no ens cal ni generar debats, i els electors contents o descontents prefereixen no anar a votar per que ja fan confiança al resultat que dónin les urnes.

Leguina també fa una crítica a com escollim internament els candidats a parlamentaris i el treball excessivament tutoritzat per la direcció de les diputades i diputats. Probablement ajudaria a l'identificació dels electors amb el seu diputat un canvi de llei electoral, que permetés l'elecció directa del diputat. Vull recordar que aquest era el model de llei electoral del PSC basada en el model alemany, l'elector podria votar una llista de diputats de partit de la circunscripció i també votar directament el diputat de la seva comarca. Mentre això no sigui així és evident que el pes de la direcció del partit en els parlamentaris ha de ser total. Em pertany la meva acta de diputat però jo he estat escollit en una llista del PSC i els electors majoritàriament han votat al meu partit i no a mi nominalment. La coneguda tentació de Leguina de no votar l'Estatut d'autonomía de Catalunya no hauria estat en aquest sentit justificada únicament per la convicció individual del diputat contra la direcció del grup parlamentari.

No em resisteixo a fer una crítica final al company Leguina, a qui m'he acostumat a veure sovint com entra a la comissió de cultura, signa en el full de control d'assistència i se'n va fins a la votació, i que després d'una trajectoria política extensa i plena d'encerts, no se li coneix cap iniciativa, ni intervenció parlamentària en la present legislatura. L' il.lusió és imprescindible en política, com ho és la renovació, si l'has perduda millor deixar pas a d'altres, i si et quedes les teves crítiques perden força.

SERENITAT

Ahir a Madrid em va deixar molt preocupat l'exasperació que demostraven els parlamentaris de CIU davant el nou context polític. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho, primer en la discussió a la comissió de justícia de la llei de societats professionals, a la que teniem garatida el vot afirmatiu de CIU que va acabar convertint-se en abstenció. La llei de societats professionals és una llei molt técnica, molt debatuda i acceptada per tots els col.lectius i col.legis professionals, i perfectament consensuada amb tots els grups parlamentaris, també amb el PP que ens va donar el vot afirmatiu. Vam acceptar una quinzena d'esmenes de CIU que justificaven sobradament el seu suport al projecte de llei, però ja han decidit exercir de frontal oposició a Madrid. En la meva intervenció vaig demanar al seu portaveu Jordi Jané que rectifiqués, sense éxit, dónen la legislatura per finalitzada i no pensen respectar cap dels acords parlamentaris previs. La mateixa actitud mantenien a la comissió de pressupostos que també celebrava sessions ahir.

Més tard vaig tenir ocasió de conversar amb Jordi Vilajoana (CIU) amb qui mantinc amistat de quan era conseller de cultura i jo regidor a Girona. És persona de tracte afable, cordial i amb gran capacitat de diàleg i d'arribar a acords, mai l'havia vist tant ofuscat i crispat com ahir. Ells creien que el govern de Catalunya el pactarien a Madrid amb el president Zapatero, i van menystenir l'advertència de que les decisions del PSC que afecten a Catalunya és decideixen a Barcelona. Començo a entendre l'estratègia de la protesta, de la manifestació a les seus d'ERC i em preocupa moltíssim. En el PP li dóna rèdits per que manté actius els seus però a un cost de crispació social molt alt, i no voldria que això acabés passant a la política catalana.

Els hi demanem serenitat i llegir bé el resultat d'aquestes eleccions en que els partits grans en una mesura o altre hem patit desgast. S'han acabat les grans majories hegemòniques, qui vulgui governar haurà de tenir capacitat d' acord, d' entesa, i per tant aviat hauran de canviar de formes i crear nous ponts de diàleg amb altres forces polítiques, si no volen caure en l'ostracisme. Els primers missatges dels partits que formem la majoria de govern cap a CIU han estat respectuosos, serens, sense rancúnia, l' oposició també te que ser tranquila si vol tornar a formar part del govern en properes legislatures.

Necessariament hi hauran espais de col.laboració amb CIU, en el desplegament de l'Estatut, en les grans infraestructures, a Barcelona i a Madrid. Però tampoc cal oblidar que malgrat el PSOE pot comptar també amb una majoria parlamentària a Madrid formada pels partits que integren l'entesa, poden decidir sobre la seva política d'aliances i fer-ho amb CIU (de manera permanent o no ). Aquest és un escenari que pot produir-se i que pot no ser dolent per ningú. Si CIU s'enroca en el ressentiment i la crispació potser no tingui altre remei que renunciar a l'acta notarial i col.laborar amb el PP, i qui sap si començar un període de convulsions internes i de dissolució. Serenitat.

HUMILTAT

M'ha agradat la compareixença d'avui al Parlament per donar a conèixer l'acord per l'Entesa Catalana de Progrés entre PSC, ERC i ICV. Sense eufòries, amb seriositat, respecte i humiltat. Tant de bó sigui un signe de la present legislatura. Els partits que conformaran el nou govern han expressat el que ens uneix: la lluita per les desigualtats, millores de les polítiques de benestar, el treball per les persones que viuen i treballen a Catalunya, i la lluita per la seva cohesió social. Ningú vol perdre aquesta segona oportunitat de consolidar un govern estable de les esquerres. No fallarem! -hem pogut sentir-.

Tot va prou ràpid: l'acord de govern, el repartiment de responsabilitats entre els partits i ben aviat els consellers i conselleres escollits per acompanyar el president Montilla. La veritat és que tinc ganes que arribi el moment de constituir el nou Parlament, escollir el nou President i que comencem a treballar com a millor resposta a les tensions dels darrers dies. Que no sorgeixin les discussions internes de repartiment de poder i la insensibilitat amb els qui han treballat els darrers anys amb eficàcia al govern.

El meu reconeixement personal i polític a la consellera Tura, que discretament deu haver acceptat que el seu departament sigui gestionat en breu pel conseller Joan Saura. Així ha de ser: aquest és el resultat de la negociació, en que la vàlua personal, l'eficàcia de la gestió i els projectes pendents queden per darrera de la necessitat de l'acord. El mateix podria dir del conseller Mascarell, el conseller Sabaté, o la consellera Figueras. Això no treu que m'incomodi, que malgrat la voluntarietat i accidentalitat d'aquesta professió sovint la sortida sigui poc justa. Per que darrera dels polítics hi ha persones. El meu afecte per tots ells i espero que sapiguem aprofitar tota la seva vàlua i experiència política.

ENTESA



L'acord de governabilitat pels propers anys comença a donar les primeres passes. Neix la nova entesa de les forces d'esquerra amb voluntat de prioritzar allò que més ens uneix: la lluita per les desigualtats i les polítiques socials.

Estem d'enhorabona i probablement prenem les primeres decisions encertades per tal que la política i els polítics recuperem crèdit. Un pacte entre CIU i PSC després d'haver posat de manifest en la campanya electoral les profundes diferències ideològiques i de programa d'ambdues formacions polítiques o un pacte CIU i ERC després de les dures crítiques de Mas a ERC en el DVD i la seva voluntat de governar en solitari haurien semblat interessats, un frau electoral de manca de respecte pels electors i per la militància dels partits amb conseqüències molt negatives.

Però no n'hi ha prou en anunciar l'acord i el repartiment de responsabilitats en el nou govern. Aquest nou pacte no genera l'il.lusió i les espectatives de l'acord del Tinell, després dels desencontres viscuts en el primer assaig de govern de coalició del nostre recent període democràtic. El primer repte es recuperar la confiança i les il.lusions, aprendre dels errors i això passa per cohesionar el govern i centrar-se en millorar les polítiques públiques al servei dels ciutadans. Caldrà també tenir respecte a l'adversari que encapçalarà l'oposició amb un ampli suport electoral i comptar amb ells en el desplegament estatutari.

La primera compareixença de Carod ahir davant els mitjans de comunicació va ser tota una declaració d'intencions, pel que sembla l'entesa neix amb unes noves bases. Esperem fer camí junts i construir un país socialment cohesionat, aquesta és una alta responsabilitat, un repte en que esperem tothom estigui a l'alçada. Llarga vida a l' Entesa!

TRIPARTIT AMB GARANTIES I SINÓ OPOSICIÓ

Hem d'intentar repetir el govern catalanista i de progrés, per continuar avançant en les polítiques socials i per desplegar l'estatut. Amb les forces d'esquerres hi tenim afinitats programàtiques, ideològiques i també personals. Amb Convergència i Unió - com hem comprovat en la present campanya - ens separa el model social i també el de país. Venim d'una experiència de govern positiva, amb tres anys aquest govern ha donat un salt qualitatiu al país sense precedents i ha trencat l'ensopiment i paràlisis dels darrers governs de CIU. Tenim ganes de repetir l'experiència però sense els enfrontaments i discrepàncies dels darrers anys. Pactem també la cohesió d'aquest govern, i si intuim que s'han de repetir algún dels episodis viscuts, potser haurem de valorar passar a l'oposició.

DECEPCIÓ

A vosaltres amigues i amics no us puc enganyar, vaig establir també com objectiu a l'inici d'aquest bloc donar-vos a conèixer la versió més personal de profundis, i per tant us reconec una profunda decepció. Vagi per endavant que comparteixo plenament les decisions del meu partit, i que segueixo creient en les virtuts del canvi de candidat i en el missatge social que hem intentat trasmetre, però també cal reconèixer clarament la derrota.

L'escenari que es dibuixa ens deixa tres alternatives i cap exenta de problemes: reeditar el tripartit, la sociovergència i l'oposició volguda o induïda. Tot sembla indicar que serà la primera, que planteja algunes dificultats a Madrid i alguns riscos d'inestabilitat. Sense precipitar-se cal prendre decisions aviat i no allargar el procés de pactes que ens pot erosionar.

Caldrà serenament analitzar els resultats, comencem per admetre errors i rectifiquem si cal en vistes a les municipals que tenim a tocar. La bona notícia es que en bona mesura tot depèn de nosaltres.