POSTALS DE NOVA YORK II ( 14 ). THE HISPANIC SOCIETY OF AMERICA.

Una any més haig d'agrair al que ja considero bon amic meu, el consul espanyol encarregat d'assumptes culturals al consulat general de Nova York Roberto Varela, que m'aconselli i em faciliti també conèixer la projecció de la cultura espanyola i també la catalana a Nova York. En Roberto és un excel.lent diplomàtic que fa una important tasca de promoció i coordinació d'activitats culturals d'Espanya a Nova York, i edita una programació bimensual ( Spain in NY ). Ell és qui va suggerir-me la visita a The Hispanic Society ( 155th street cantonada amb Broadway, cal agafar la línea vermella 1 que pràcticament t'hi deixa al davant ), una visita que no s'ha de deixar de fer si un està mínimament interessant en l'art i molt especialment amb la pintura espanyola del segle d'or .

The hispanic society of America, va ser fundada al 1.904 per Archer Milton Huntington, hereu d'una de les fortunes americanes provinents de l'explotació del transport per ferrocarril i navier, que es va interessar per la cultura espanyola a través de diferents obres literaries, i que va dedicar-se a col.lecionar art, llibres provinents d' Espanya i que podia comprar fora del territori de l'estat espanyol per fer-ne un museu espanyol a Nova York. El museu ha quedat clarament antic, amb el mateix concepte i espai en que va obrir-se a principi de segle passat. Ens l'ensenya amb delicadessa i passió un dels curadors , però em sorprén les escases visites. És evident que cal fer-hi urgent intervenció, i que potser el ministeri de Cultura hauria d'intentar-hi tenir una participació activa en la definició de futur d'aquest important museu que compta amb pintures de Goya - entre d'elles un excepcional retrat de la duquessa d'Alba -, tres Velázquez, i altres d' El Greco i Antonio Moro. A més hi ha una sala dedicada al pintor valencià Joaquin Sorolla, Las regiones de España ( 1911-1919 ), que actualment està en itinerància per Espanya, i que conjuntament amb d'altres obres exposades al museu completen una de les col.lecions més importants del pintor.

Tal vegada la própia experiència de The Cloisters, museu associat al MET sería també bona per l'Hispanic Society per tal de donar a conèixer el museu i el seu important llegat pictòric.

POSTALS DE NOVA YORK II ( 13 ). EL P.S.1 MOMA A QUEENS

A Long Island City, a Queens ( 22-25 jackson avenue amb la 46th avenue ), el Metropolitan museum of modern art ( MOMA ) va crear a l'any 71 en unes antigues escoles abandonades sales d'exposicions i centre de creació de nous artistes.Els edificis dels entorns contenen graffitis de molta qualitat i dónen al propi espai del P.S.1 imatge de postmodernitat.

A l'estiu cal anar-hi els dissabtes als WARM UP ( tots els dissabtes de juliol al primer de setembre, de tres de la tarda a vuit del vespre ), ingeniosa idea que permet combinar les performances musicals , amb actuacions de djs de vanguarda o grups de música electrónics o jazz d' avanguarda amb la visita a les exposicions temporals dels nous i joves creadors contemporanis. Aquest any destaca una exposició de pintures, escultures, video art, sobre armes, somnis i banderes ( weapons, dreams, flags ),en un diàleg de la visió d'artistes dels 60's i 70's i la d'artistes contemporanis, on queda subratllada l'utilització dels símbols en la cerimònia dels conflictes i de les guerres.

POSTALS DE NOVA YORK II ( 12 ). THE CATALAN CENTER. THE CLOISTERS.

Dissabte a Manhattan, i dia de brunch ( breakfast + lunch ), no em resistiré a no menjar-me uns eggs benedict. He quedat de bon matí amb Mary Ann Newman a la cafeteria ( a la cantonada de 17th street amb la setena avinguda ). La Mary Ann és una novayorkesa que a finals del setanta va anar a Madrid a ampliar estudis i que va conèixer Barcelona, i va enamorar-se de la ciutat, de Catalunya i la cultura catalana. Va fer la seva tesi doctoral sobre Eugeni d'Ors, va viure una bona temporada a Barcelona i amb el nou govern de la Generalitat ha posat en marxa the catalan center a Nova York en col.laboració amb la New York University ( NYU ), per ajudar a difondre la cultura i la llengua catalana a Nova York. Mary Ann és una extraordinària conversadora i excel.lent persona, amb un català preciós i una estima pel país que li permeten fer de perfecte interlocutora per la tasca encomenada des de l'Institut Ramón Llull. Conversem sobre els projectes en els que treballant, en idees de col.laboracions de futur, i en la seva visió de Catalunya i d' Estats Units des de la seva privilegiada posició. Parlem dels mecenatges tant importants en la cultura americana, i tant importants en la reneixença catalana, en contrast - sota el meu parer - en avui en dia, en que les administracions públiques son les que més esforç dediquen a la promoció de la cultura, i el mecenatge i l'iniciativa privada han quedat en segon plà, tal vegada perquè a vegades fins i tot està penalitzada per la societat catalana. La Marie Ann em fa reflexionar sobre el trencament que suposa pel mecenatge el període franquista. Després d'ensenyar-me unes excel.lents vistes panoràmiques de manhattan des del terrat del edifici on viu a la 16 street i des d'on va poder prendre unes excel.lents però frapants fotografies del malaurat 11 de septembre que també m'ensenya decideixo fer una visita que tenia moltes ganes de fer: The cloisters.

Potser aquesta no és una visita pels que per primera vegada arriben de turisme a Nova York, però sens dubte paga la pena anar-hi en d'altres visites. Cal agafar la línea blava A del subway fins a la parada a la 190 street - molt i molt amunt de manhattan. En arribar endinsar-se en Fort Tryon Park i en un passeig deliciós si fa bon temps de deu minuts s'arriba a The cloisters. Aquest museu que depèn del metropolitan museum, va ser finançat pel milionari John d. rockefeller, que va construir aquesta seu els anys trenta i va comprar la col.lecció de l'escultor George Branard que comprén claustres sencers, capelles, vitralls, salons medievals del romànic i gótic europeu. Hi han peces provinents de Catalunya, de molts indrets d' Espanya, França, Alemanya, Austria o Hungria. Contràriament al que imaginava el museu està fet amb gust i criteri, i els claustres originals que s'exposen, reconstruits peça a peça estàn exposats tal i com podriem veure en una abadia catalana o francesa. Especialment espectacular es veure el claustre del monestir benedictí de st. miquel de fuixà. Em sorprén gratament que en la explicació del museu es fa constar que el monestir saquejat al segle XVII i en ruines des del segle XIX és .... de França ( originally Catalunya ), Rousillon, about 1130-1140.

M'interesso especialment per un preciós i petit sepulcre, policromat, que sembla va pertanyer a Ermengol IX, compte d'urgell que originalment era a l' esglèsia de sta. maria de castelló de Farfanya ( Lleida ) i un doble monument sepulcral d' Àlvar de Cabrera, compte d'urgell i la seva muller Cecilia de Foix que originalment era a l' esglèsia de sta. maria de bellpuig. No puc deixar-me d'imaginar com a inicis del segle xx els col.lecionistes deurien fer les transaccions comercials amb la própia esglèsia o amb algún traficant d'obres d'art, però probablement també els col.leccionistes n'han assegurat la seva existència.

També em criden l'atenció una col.lecció d'aquamanilas - utilitzats en les cerimonies catòliques per rentar-se les mans -, amb diferents formes d'animals i uns excepcionals tapissos del segle XVI originaris de Brusel.les i que simbolitzen la caça simbòlica de l'unicorn.

POSTALS DE NOVA YORK II ( 11 ). LIVE AT THE VILLAGE VANGUARD

Si hi ha un local a jazz on és respira jazz es el Village vanguard (178 seventh avenue at 11th street ), un local underground, on el clima, l'acústica i l'ambient és el propi i idoni per un concert de jazz entre amics.

Al pas de la setena avinguda pel west village pot distingir-se l'ubicació del village vanguard, gràcies a un tendal vermell amb el nom del local que serveix de reclam. Una porteta petita i unes escales estretes condueixen al local soterrani. Vermell a la moqueta del terra i a l'escenari, negre la resta, amb decoració austera, i fotografies dels grans del jazz. Tauletes petites, on un pot prendre una copa mentre escolta la performance, il.luminació de recolliment i una sonoritat envolvent que no evita de tant en tant les vibracions que experimenta el local no própies de la música sinó del subway de la línea 1 que passa just per sota del vanguard. Tot i així el vanguard és la modesta catedral del jazz a manhattan, vàlid només per creients i no pels conversos a la música, no és elegant sinó funcional per tal que el jazz sigui l'autèntic protagonista. Potser per això és un dels locals preferits pels músics, una de les sales de concert on s'han produit més enregistraments en directe i on els amants del jazz poden trobar-se més cómodes.

Aquest any tinc l'oportunitat al vanguard d'assistir-hi a un extraordinari concert del quartet de la vocalista Rebecca Martin, a la que acompanyen entre d'altres el baixista del Mehldau trio: larry granadier i l'excel.lent guitarrista Kurt Rosenwinkel. I també a un concert del quartet del pianista Kenny Barron. Com es fa estimar el jazz... i manhattan !

TRAGÈDIA A MADRID. LA MORT QUE NO AVISA NI RESPECTA

Avui dia de sessió de la diputació permanent al Congrés de diputats, i que en certa manera començava a marcar la fi del període de vacances i el proper inici de curs parlamentari, les notícies de compareixences de ministres han quedat clarament en segon plà, davant l'imprevisible tragèdia que s'ha produit a Madrid, amb la mort de més de cent cinquanta passatgers d'un vol d'Spanair a Gran Canària. El fet luctuós encara fa més enfàtic pel país el fi del període de descans i tranquilitat própi del mes d'agost. Dolor, consternació i la nostra més profunda solidaritat amb les víctimes, algunes famíl.lies senceres que tornaven a casa, o que iniciaven les seves vacances. No és previsible perdre la vida en un accident aeri, probablement el mitjà de transport més segur, estadísticament el més fiable però la fatalitat - que sempre obeeix a causes concretes, i no sempre és evitable -, ha produit avui un dels sinistres aeris més luctuosos de l'història de l'aviació civil a Espanya.

En dies com avui et preguntes per la fragilitat de la vida, l'incertesa del futur i cóm la mort arriba sense avisar ni respectar dies, ni vacances, ni persones. Costa que una tragèdia d'aquest tipus no t'arrosseguin a una consciència negativa de l'esdevenidor proper. En moments en que precisament aquest no sembla favorable, una notícia com la d'avui és esfereïdora. Caldrà que ens sobrepossem, i que donem la cara al futur immediat: un setembre amb moltes dificultats però a la vegada amb reptes i amb esperances.

Descansin en pau les víctimes mortals de l'accident de Madrid.

POSTALS DE NOVA YORK II (10). DALÍ AL MOMA.

Si una de les visites obligades a NY és el The Museum of Modern Art (MOMA) al 11 west 53 street, en ple Midtown Manhattan, prop de la zona de privilegi de la Cinquena Avinguda, perquè conté una de les col·leccions més completes d'art contemporani, i també per la brillant resolució arquitectónica de l'edifici, net, lluminós, d'espais amplis, diàfans, que garanteixen una perfecte exposició de les obres, i que conjuntament amb el Whitney, el Guggenheim, i ara el New Museum converteixen aquesta ciutat en una de les capitals de l'art modern i l'art contemporani. Aquest estiu, mereix per sí sola la visita a la realment excepcional exposició temporal DALI & FILM, a la sisena planta del museu.

La mostra, organitzada per la Tate Modern de Londres, amb la col·laboració amb el MOMA i la Fundació Gala-Salvador Dalí - com s'hi nota la participació de la seva directora Montse Aguer!-, repassa les col·laboracions del pintor empordanés amb el món del cinema i el que aquest ha influït en la seva obra, amb la utilització de les il·lusions òptiques, i la incorporació de la imatge plenament a l'obra de Dalí i, posteriorment, a l'art modern i contemporani.


Des de les conegudes col·laboracions de Dalí als anys 30 amb el seu amic el director Luis Buñuel, a Un chien andalou i L'age d'or , a projectes no finalitzats de col·laboració amb els germans Marx o especialment amb Walt Disney, -es poden veure quinze minuts realment deliciosos de pel·licula d'animació titulada destino amb tots els dibuixos i pintures que Dalí va fer en col.laboració amb la factoria Disney per produir una pel·lícula animada surrealista-, o projectes finalitzats com l'escenificació d'un somni segons el projecte ideat per Dalí en un film d'Alfred Hitchcock: Spellbound. Fascinant poder veure el fragment del somni en el film al mateix temps que contemplar l'obra pictòrica de l'artista que després va saber perfectament interpretar en imatges el director de cinema amb absoluta perfecció.

La mostra permet un perfecte viatge pel surrealisme de Dalí en la pintura, en la imatge i en la dimensió novaiorquesa del pintor, que sentia gran atracció per aquesta ciutat. I Nova York també el va sentir com artista propi.

POSTALS DE NOVA YORK II (9). THE NEW YORK TIMES 14 AGOST. ECONOMIA ESPANYOLA DEL CREIXEMENT A LA CRISI EN MENYS D'UN ANY.

Avui el The New York Times, en el suplement d'economia Business day, dedica bona part de la seva pàgina tres a analitzar la situació económica a Espanya, a través dels comentaris i opinions d'un arquitecte, d'un professor d'escola de negocis d'IESE i d'un economista del BBVA (l'article). L'articulista Carter Dougherty titula: Ressaca de la construcció per l'economia espanyola, del creixement a la crisi amb menys d'un any, i repassa la preocupant situació derivada de la devallada del sector de la construcció, l'encariment de preus i de les hipoteques, i les previsions de destrucció de llocs de treball per dibuixar un escenari de seriosa crisi económica a Espanya.


Un dels efectes més contraindicats per la situació económica que viu Espanya, i per un setembre que es preveu complicat amb empreses importants que hauràn d'anar al concurs de creditors o a l'expedient de regulació de llocs de treball, també és la confiança que inspirem als inversors estrangers. Fa uns dies, un empresari català m'anunciava que el banc habitual amb el que treballa a centre europa li havia anunciat que no volia treballar més amb empreses domiciliades a Espanya. Això ens ha d'obligar a més de desplegar totes les mesures de suport a les empreses i als ciutadans en l'àmbit interior o més doméstic, millorar a través del nostre ministeri d'exteriors i d'economia, Pedro Solbes, la confiança en l'economia espanyola. Articles com el d'avui al NYT són una mala notícia per remuntar la situació. Les mesures adoptades ahir pel Consell de Ministres ajuden i molt, però caldrà també donar missatges de major seguretat cap al mercat exterior.

POSTALS DE NOVA YORK II (8). UNA NIT AL BLUE NOTE

El Blue Note (131 west, 3rd street ) és un dels locals de jazz de referència a NY. Situat pràcticament a l'encreuament entre la Sisena Avinguda i 3rd Street, al West village. Blue Note, és un nom associat al jazz, fa menció a la nota blava característica de jazz i blues, pel segell discogràfic de referència de jazz del mateix nom (Blue Note Records), i per l'emblemàtic local de NY. Té una de les millors programacions i cap dels grans noms del jazz pot resistir-se a no tocar aquí o al Village Vanguard. En ambdós locals s'hi han enregistrat un munt d'actuacions en directe pels més prestigiosos interprets.

Ahir, per cert, el concert era gravat per una posterior edició de cd: Latin side of Herbie Hancock, amb músics de la talla de Conrad Herwing -trombó-, Eddie Palmieri - ahir al piano- o sobretot Randy Brecker -trompeta-. El concert homenatge al genial pianista, Grammy del present any Herbie Hancock, del seus temes amb ritmes d'afro-cuban-latin jazz, en què hi ajudaven dos musics cubans a la percussió i al baix. Clàssics de Hancock -com la mítica Cantaloupe island, Watermelon man o Butterfly- es van escoltar al Blue Note, amb un públic malauradament no molt jazzístic. El Blue Note s'ha convertit en una visita turística obligada i recomenada per totes les guies.


Situat en una taula pràcticament al costat dels músics, que feia que la vibració d'una potentíssima secció de vent (trombó, dos trompetes i saxo tenor), t'impregnés de ritme i música cada milímetre del cos, impossible no disfrutar-ho! Asseguts a la mateixa taula i al costat nostre, amb el meu germà Àlvaro, -solidariament entregat a la meva afició-, una família d'italians s'adormien i una parella de japonesos escoltaven la música amb absoluta indiferència.

Sensacional l'actuació de Randy Brecker, en una forma excel·lent, potència, frasseig, ritme que va liderar la formació en un brillant concert. Randy es germà d'un altre dels grans del jazz desaparegut recentment el saxofonista Michael Brecker, del que em permeto recomenar un dels seus darrers cd's Pilgrimage (amb, precisament, Hancock, però també amb Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack Cejohnette).

Aquests dies de vacances que tinc més temps per escoltar música, he redescobert un impressionant pianista, que va influir moltíssim a Miles Davis: Ahmad Jamal, i dins la seva àmplia discografia n'he descobert una joia Live at the montreal jazz festival 1985, Atlantic Records 2006, amb una peça sensacional Yellow Fellow.

POSTALS DE NOVA YORK II (7). EL MEATPACKING DISTRICT

Entre la 12th i la 14 th Street i la vuitena i la desena avinguda aproximadament, al costat del West Village hi ha una de les zones més de moda de Nova York. Els hotels, locals i restaurants de disseny es van imposant en la zona tradicional dels escorxadors (meatpacking) de NY. L'activitat continua perquè encara resten una trentena d'escorxadors que sobreviuen a la pressió urbanística de la zona. Recomenable prendre's un café a la terrassa de l'Hotel Gansevoort (18 Ninth Avenue), per observar-hi una vista privilegiada al barri que combina els edificis d'una planta -antics escorxadors- convertits en restaurants de disseny, escorxadors en actiu, algún nou hotel de disseny, l'ambient de la vuitena avinguda i al darrera una privilegiada i magnífica vista del skyline de New Jersey.

L'oferta de restaurants -especialment japonesos- a la zona és magnífica; potser paga la pena una visita a l'Spice Market (403W 13th street cantonada 9th Avenue). Normalment, cal fer cues però l'experiència s'ho val: un ampli restaurant d'ambient asiàtic, molt ben cuidat i amb cuina tradicional de l'índia i tailàndia molt recomenable. Hi sopo amb el meu germà Álvaro de visita a NY. L'Àlvaro, i també l'advocat Esteve Ribas, són els amics amb qui he compartit més viatges.

També val la pena la visita al Buddha-bar (17 little west 12th street ), espectacular nou local de disseny, com si d'un modern temple budista és tractés i presidit per un gran buddha, on s'hi pot sopar o prendre alguna cosa, amb bon ambient garantit.

Al meatpacking, Apple acaba d'obrir una de les seves modernes botigues que no té res a envejar a la que presideix la Cinquena Avinguda amb la 59 th street. També la cadena Scoop (283 Greenwich Avenue) hi ha obert les seves exclusives botigues.


Diumenge al meu barri, el West Village, de sobte, ens trobem a la cantonada de la Setena Avinguda amb Bleecker Street, a una parella formada pels actors Tim Robbins i Susan Saradon. Són realment parella? New York!

POSTALS DE NOVA YORK II (6). DISSABTE A WILLIAMSBURG, BROOKLYN

Recomenació de l'amic Edu Madina: Williamsburg, a Brooklyn. Cal agafar la linia L del subway (la gris) i baixar a la parada de Bedford Avenue. Willamsburg es un barri emergent, molt a prop de Manhattan i on hi viu moltíssima gent jove. L'avinguda està tallada el dissabte, avui per competicions de bàdminton i tennis taula al bellmig del carrer, poetes declamant, parades ambulants de venedors, i moltíssima gent amb bicicleta. Comerços de roba de moda i a preus molt asequibles -recomenable Brooklyn Industries, 162 Bedford Avenue-, i petits restaurants amb cuina casolana -a Peter's Since 1969 menjo un pollastre boníssim per nou dòlars-. Un barri molt tranquil i una altra de les diferents mil cares de NY.


Tornant amb la línea L val la pena parar-se -ja a Manhattan- a la parada de 14 street amb Union Square, que dóna nom a la plaça. Hi ha un mercat de fruites, verdures i plantes molt concorregut el dissabte. Al centre de la plaça algún jove aspirant a telepredicador intenta fer mérits convencent a qui vol escoltar de l'importància de viure en la fe. No ho deu fer malament perquè més d'una vintena de persones escolten atentament les paraules i els crits de fervent creient del jove.

A Union Square hi ha un restaurant boníssim, el Blue Water Grill (31 Union Square West), amb bon peix i que als vespres també ofereix música de jazz d'ambient. També a Union Square, amb la 14 Street, una Virgin Store amb discografía amplíssima, si busqui el que si busqui.

POSTALS DE NOVA YORK II (5). HANK JONES AL BIRDLAND

Una altra nit per recordar, la del 8-8-08 al Birdland, amb el pianista Hank Jones. El Birdland es un dels locals emblemàtics del circuit jazzístic de Nova York, inicialment al 52nd Street, avui és al 325 West 44th Street, relativament a prop de Times square. Les seves llums de neó, amb dos ocells de l'entrada, són ja una icona del jazz. El nom de Birdland és en homenatge al saxofonista Charlie Parker "bird", i és també un local on pots sopar com la majoria dels clàssics a NY. Probablement, el més cómode, ben distribuit i agradable per escoltar un bon concert.

El d'ahir era especial, Hank Jones hi celebrava el seu 90è aniversari, amb pastís inclós al final de l'actuació. Novament, com Rollins fa un parell de dies, queda clar que l'edat no espatlla el talent ni la creativitat en un músic de jazz sinó que en fa reposar els ritmes amb una elegància extrema. Fins i tot Jones sonava massa perfecte i potser m'hauria agradat que és deixés anar com en els anys de major influència del bebop. Les dues peces que va tocar del gran Thelonius Monk: Round Midnight i Blue Monk van ser delicioses, acompanyat per un trio genial, on hi destacava el guitarrista Russell Mallone. Reconec que no és un instrument que apreciï especialment en el jazz, però Mallone aconsegueix que senti la guitarra perfectament integrada a la formació. Des de que vaig tenir l'oportunitat d'escoltar Mallone, fa uns deu anys al Festival de Jazz de Vitòria, continua progressant i s'ha convertit en la meva opinió, un dels grans interprets de guitarra en el món del jazz -amb permís de Bill Frisell-.

És habitual en aquests locals que, si hi vas sol -com en el meu cas-, t'acomodin en una taula amb alguna altra persona que també vagi sola. Així va ser anit: vaig compartir taula amb una noia xinesa que treballa a França en una empresa de cosmètica. Vaig poder fer-li d'introductor al món del jazz perquè era la primera vegada que anava a un concert. De totes maneres, va ser una manera excel·lent de practicar el meu anglès de supervivència.


Abans-d'ahir, també després de les meves classes -per cert, no m'acaben d'agradar-, em vaig rebre una millor gràcies a Ashley -amiga de Pedro Sánchez, regidor a l'Ajuntament de Madrid i amic-, que em va portar a una excel·lent vinoteca a l'Est Village: inoteca (98 Rivington Street). Em va permetre comprovar que faig avenços i que el meu coneixement mínim de l'anglès em permet, de moment, comunicar-me correctament.

POSTALS DE NOVA YORK II (4). SONNY ROLLINS AL CENTRAL PARK

Concert realment extraordinari el d'aquest vespre al Central Park, de la llegenda viva del jazz Sonny Rollins, un dels millors saxos tenors de la història del jazz. El concert en el marc del festival SummerStage '08, en què ha participat Mark Knopfler, Bebel Gilberto o el meu admirat trompetista Roy Hargrove.

Un concert a Central Park sota cel estrellat, envoltat d'arbres, asesegut a la gespa -excepcionalment artificial en el recinte del concert- i el frasseig perfecte de Rollins, que potser ha perdut amb els anys força però no el ritme viu del bebop, que és realment especial. Probablement, a Rollins, que va tocar a les formacions de Miles Davis i Thelonius Monk, només podem comparar-lo a Charlie Parker o John Coltrane, i en l'actualitat l'herència potser cal trobar-la en el magnífic Joe Lovano.

No només de jazz es viu a Nova York. Demà els The Police tanquen la seva gira al Madison Square Garden. Divendres actuen els Radiohead i dissabte Jack Johnson, a l'All Points West festival, a Liberty State Park.

Finalment, avui he pogut accedir al New Museum, a Bowery Street, i a més de l'extraordinari continent arquitectònic, el contingut és un autèntica aposta per l'art de present i futur, amb nous creadors, incorporant definitivament la fotografia, les arts visuals i les performances, així com projectes en col·laboració de diferents museus d'art contemporani del món. Actualment, ocupa tres plantes de l'edifici l'exposició After Nature que explora sobre els límits de la nostra civilització després de la guerra del golf. Sens dubte, el New Museum pot ser una bona referència pels rectors del futur Centre d'Art Contemporani de Girona.

Baixant el carrer Bowery fins a Canal Street arribo fins a Chinatown i Little Italy. A Mott Street, realment, em sento extranger, els comerços, la gent, l'ambient... és la Xina i difícilment un pot pensar que és a Nova York i només cal traspassar al següent carrer a Mulberry street: i es Itàlia! Restaurants, pizzeries i ambient italià. El contrast és increïble, sembla talment, com franquejar una frontera entre Orient i Occident perfectament ordenada per comunitats. Cal no perdre's aquesta passejada i, sobretot, transitar entre Mott Street, Mulberry Street, Baxter Street, Central Street i Grand Canal, i observar els canvis sobtats d'uns carrers i d'altres.

I quasi m'oblidava, avui he començat les meves classes d'anglès a la sisena planta de l'Empire State Building.

POSTALS DE NOVA YORK II (3). JAZZ STANDARD

En la meva segona nit a Nova York no he pogut resistir la temptació d'anar a escoltar algun concert de jazz en la inebastable oferta que ofereix la ciutat. Avui he escollit el JAZZ STANDARD (116 east 27th street), probablement, un dels locals més moderns però punters del panorama jazzistic. Com tot bon local de jazz, és en un soterrani i combina l'eficàcia d'una bona cuina, bon servei, amb una excel·lent programació musical que aquest més permetrà escoltar probablement a una de les millors big bands: Arturo O'farrill afro-latin jazz orchestra, Ron Miles Quartet, amb la participació del geni Bill Frisell, que no fa molt va actuar a l'Auditori de Girona -m'ho vaig perdre!-, o el Ted Nash Quartet.

Avui era el torn de Bobby Sanabria Big Band, una de les big band més ben valorades per la crítica darrerament i que ha estat nominada als premis Grammy. Al davant de la formació, el baterista Bobby Sanabria, d'origen portoriqueny i que amb un grup de dinou musics s'endinsa en les influències de l'afro-cuban jazz que el mestre Dizzy Gillespie va deixar a les generacions futures. Prefereixo les formacions de trio en jazz, però haig de reconèixer la força de les big band i el privilegi que el talent de dinou músics és dediqui a un auditori petit -una seixantena de persones-.

El format d'aquest local, que funciona bé a NY, et permet sopar o prendre alguna cosa i et carreguen un suplement de vint-i-cinc dòlars per la música. Prèviament, prenc el primer cosmopolitan de la temporada -el cocktail de NY: vodka, cointreau, suc d'arandans i suc de lima- i després una excel·lent hamburguesa - només se'n poden menjar de bones als estats units a pesar de que a casa nostra tinguem boníssima carn...-. Em serveix una simpàtica noia, la Jill, amb qui practico el meu anglès de supervivència... però més tard em pregunta d'on soc i descobreixo que sap ella millor espanyol que jo anglès, perquè va anar a aprendre'l tres anys a Sevilla!

Certament, l'interés per l'espanyol i la cultura espanyola a NY és molt intens, ho vaig comprovant. El concert dura aproximadament una hora i mitja, que permet arribar abans de la mitjanit a casa i escriu-re aquestes línees al bloc.

POSTALS DE NOVA YORK II (2) NEW MUSEUM OF CONTEMPORARY ART

Després de dinar pasta italiana, en el que ja s'ha convertit en el meu restaurant de Manhattan: al Sant Ambroeus, un petit i senzill restaurant italià al West Village, on l'any passat hi vaig anar tres vegades i la darrera exercint d'amfitrió a la diputada Pia Bosch i el seu marit en Toni Pensato, també de visita a la gran ciutat, he decidit dedicar la primera visita al New Museum of Contemporary Art (235 Bowery amb Prince Street ) en el Lower East Side, prop també del Soho. Impressionant edifici dels arquitectes Kazuyo Sejima i Ryne Nishizawa, en forma de grans blocs o caixes superposades en aparent desordre. Un nou museu que pretén exposar l'art d'avui i avançar-se a les noves idees de l'art dels propers anys. M'he quedat amb les ganes de veure'l perquè dilluns i dimarts és tencat i, per tant, hauré d'esperar a demà.

De tornada a casa he pogut comprovar la febre compradora europea que envaeix Nova York, amb la passejada pel carrer Broadway i després pel Bleecker Street. Efectivament, en molts dels articles que un pot comprar a Nova York els preus poden ser la meitat del que ens costaria a Girona. Em compro un polo a American Eagle Outfitters (junt a Abercrombie i Gap, són les Zara americanes) per 12 dòlars, unes bambes adidas clàssiques Stan Smith per 60 dòlars, a la complerta i ben sortida botiga que aquesta marca té al 610 de Broadway i uns cds de Miles Davis, Herbie Hancock, Dizzy Gillespie i Roy Hargrove per 10 dòlars cadascun, en una ben sortida botiga de música de jazz i rock: Bleecker Street Records (299 Blecker st).

No em resisteixo a no escoltar ràpidament les compres. Impagable versió del Round Midnight (Blue Miles, 2000 Sony Music), del cantaloupe island (Herbie Hancock, 1994 Nlue Note), i de a Night in Tunisia (Dizzye Gillespie, 2007 monterrey jazz festival records).També és molt recomenable el nou cd de Hancock (River, 2007 sony music ), disc de l'any i premi Grammy que el virtuós pianista va presentar fa pocs dies al excel·lent Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, gràcies al treball, dedicació i ambició del seu director, Albert Mayol, i l'alcalde, Pere Albó.

A la botiga Adidas una sorpresa agradable al costat de les pilotes de futbol americà un pot comprar la pilota oficial dels All Blacks de Nova Zelanda (el rugbi també existeix als Estats Units!). Pràcticament, una planta de la botiga està dedicada al soccer, amb algunes samarretes estrelles com la del Beckham, nova icona de Los Angeles Galaxy, i la samarreta de la selecció espanyola, nova campiona d'Europa.

POSTALS DE NOVA YORK II (1) 11TH STREET

És evident que alguna atracció forta desperta aquesta ciutat. Aquest estiu he sentit, novament, la seducció de Manhattan, de Nova York, i he decidit tornar-hi per segon any consecutiu. La meva amiga l'escriptora Natàlia Molero sempre m'insistia que no deixés de conèixer aquesta ciutat, que de ben segur m'atraparia i, certament, tenia raó.

Aquesta vegada sense les desventures de l'any passat, he aconseguit que Cristina Pato (web personal), una excel·lent pianista i gaitera que actualment està de gira a Espanya, em llogui el seu apartament al Village. Pato transita entre la música tradicional gallega, l'ópera -té editat un disc amb peces del nostre mestre Montsalvatge- i està preparant el seu doctorat sobre Isaac Albéniz. Ja m'he permés en nom de l'alcalde de Camprodon, l'Esteve Pujol, convidar-la un any que pugui al festival que organitzen durant el mes d'agost.

L'apartament és diminut, però molt agradable, llit, piano i una taula per l'ordinador i el lavabo, però això sí, és a un dels barris més agradables per viure-hi: el Greenwich Village, amb edificis de cuatre o cinc plantes, ple de petits parcs, restaurants amb encant i els santuaris del jazz (clubs com Village Vanguard i Blue Note, entre d'altres ). A la 11th Street, que és on visc, hi tinc a la cantonada la pastissería Magnolia Bakery, on permenenment hi han cues de gent per comprar-ne els seus pastissos, especialment des que els van posar de moda les protagonistes de la sèrie Sex in the city. Per cert, la seva protagonista, la Sarah Jessica Parker, la Carrie Bradshaw, és veïna del barri.

No molt lluny a la cantonada de la 11th Street amb Hudson Street, hi ha el White Horse Tavern, el local on es va iniciar Bob Dylan, i alguns carrers més enllà, el Park Hudson davant l'skyline impressionant de New Jersey, on procuraré fer-hi jogging cada dia combinat, quan pugui, amb les passejades pel Central Park, potser el millor parc urbà del món, tot i que aquest any em queda més lluny.