10.09.2006

CATALUNYA-EUSKADI
Diumenge de futbol al Camp Nou i reivindicatiu de les seleccions esportives nacionals. M'acompanya l'amic Camil Ros (UGT), amb vena més nacional que la meva. Ja us podeu imaginar que m'hauria agradat més que el partit es disputés a Montjuïc per raons de colors personals, però haig de reconèixer que a can Barça vam ser molt ben tractats per la Federació Catalana de Futbol i pel seu president, l'amic Jordi Roche, que està fent una feina impressionant de modernització de la federació.

Sens dubte es un pas més cap al reconeixement de les seleccions esportives a Catalunya i no sé si queda un camí llarg o curt, però la diada de diumenge, esportiva, cívica, amb una resposta notable de públic queda en l'imaginari col·lectiu per temps. Estic segur que ha de ser possible trobar-hi solució a través de la llei de l'esport. Certament, sembla difícil que les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi dels esports majoritaris, amb lligues nacionals potents com el futbol o el bàsquet puguin competir oficialment, però em resulta més comprensible en esports de tradició als nostres païssos. Em semblava raonable que pogués competir la selecció d'hoquei patins o Euskadi poso per exemple competís oficialment en pilota basca. A la Gran Bretanya, Anglaterra, Escòcia, Gales o Irlanda competeixen oficialment en un estat menys desconcentrat que el nostre i no passa res.

No he viscut com espectador en el món de l'esport res més emocionant que un partit de rugbi a Cardiff. Escoltar el Land of my fathers en gaelic al mític Arms Park, avui Estadi del Mil·leni (Millenium Stadium), és indescriptible. Per als gal·lesos guanyar esportivament a Anglaterra és el màxim, però no per això es trenca la unitat de la "Gran" Bretanya... Nosaltres poc a poc i bona lletra... Dit això, no crec que estem en disposició de demanar que Catalunya s'integri de moment en els Sis Nacions...