4.25.2008

la música


La música te efectes meravellosos, és un regal pels sentits, ens fa lliures, feliços i ens ajuda a viure. Ahir vaig tenir un dia pèssim, d'aquells que cal esborrar ràpidament i positivitzar pels dies bons que tenen que venir. Però el millor que podia passar-me en un dia com ahir és tenir un regal com el que l' auditori de girona em va oferir. Dos mites del jazz van oferir ahir un concert memorable a Girona: Mc Coy Tyner, i Joe Lovano. Puc utilitzar els qualificatius més excelsos que conegui del nostre extens vocabulari, però el concert d'ahir a Girona ha de ser recordat com una de les fites musicals més importants que hem viscut a la nostra ciutat, qualitat, elegància, ritme...jazz en estat pur!. Un somni només fa uns anys el pensar que algun dia llegendaries figures del jazz i de la música actuarien a Girona i en una magnífica sala simfónica amb una de les millors sonoritats que conec dels auditoris d'arreu del país. Després d'haver sentit el piano de Mc Coy Tyner i Brad Mehldau a l'Auditori, sols em queda somiar en sentir-hi un dia al mestre Keith Jarrett - de moment a Donosti el proper 23 de juliol -. Gràcies Auditori!
Figueres, Salt. Excel.lent també una vegada més la programació de joventuts musicals de Figueres i el seu festival de Jazz consolidat i amb una gran programació. Randy Wheston dissabte passat al teatre al jardí amb una aposta valenta de jazz fusió amb ritmes africans.
I aquest dissabte plat fort del black music festival a Salt, a la Mirona, novament Maceo Parker imprescindible. No ens acabem la oferta musical a Girona! Per molts anys!

4.17.2008

obertura solemne de les Corts


- article publicat a Diari de Girona -

Acabo de rebre un correu d'una mestra de Girona que conec per amics comuns i que em diu que, escoltat el discurs del president Bono i havent-li semblat contundent, generós i francament il·lusionant, creu que li ha arribat el moment de treballar per l'Estat que l'ha preparat acadèmicament, implicant-se en el projecte polític del PSC. Una bona notícia que confirma la centralitat política del PSC i la capacitat de generar noves adhesions, nous perfils, i nova massa crítica al nostre projecte per a Catalunya i per a Espanya. Efectivament, el discurs del president del Congrés ha estat el més destacat en la sessió d'obertura solemne de la legislatura, un elogi a l'activitat política i als valors compartits i a les emocions sinceres per part dels actors polítics. El diàleg constant i el saber escoltar són per a Bono els eixos vertebradors d'aquesta nova legislatura que s'inicia. Aquest sembla el fil conductor del nou escenari polític: el del pacte, el del diàleg, així ho va iniciar el president del Govern i el portaveu del principal partit de l'oposició en els discursos d'investidura, i l'ha continuat el president Bono en el seu discurs d'ahir, que també va seguir el monarca Joan Carles en el seu discurs d'obertura solemne. A diferència de fa quatre anys, he trobat a faltar en el discurs del Rei apel·lacions més clares a la diversitat i pluralitat dels pobles i cultures d'Espanya, tot i que ha definit l'Estat com a modern, unit, plural i divers, i ha fet el seu discurs amb plena sintonia a l'arquitectura central de tot allò que va expressar el president del Govern en el seu debat d'investidura, i recordant a les Corts la necessitat de polítiques d'Estat i de fer-ho amb consens, molt especialment en la lluita contra el terrorisme. A la tribuna de convidats escoltaven atentament la majoria de presidents de comunitats autònomes: Montilla, Aguirre, Revilla, Antich..., l'alcalde de Madrid Gallardón a prop però lluny de la presidenta de la comunitat, i l' expresident Marín entre d'altres. En la sessió solemne s'han estrenat els nous ministres, amb un orgullós i marcat accent femení. En la setena filera, on jo era assegut, s'asseien també els fins ara ministres Caldera, Clos, i Narbona, i els secretaris d'estat Vegara, Moraleda i Morlán- aquest sí confirmat nou secretari d'estat de planificació del Ministeri de Foment-. Els seients habituals del Congrés es canvien per seients més petits per tal de donar cabuda a diputats i senadors. Observo que a les bancades del PP se situen a les primeres fileres la majoria de diputades i senadores, signe inequívoc de la galanteria de la dreta, però hi destaca com una figura respectuosa però ja decrèpita el senador Fraga-un autèntic fouché de la política- que consagra avui la continuïtat en el regim constitucional de l'antic activista del règim franquista. No deixa de sorprendre'm de la Família Reial el seu posat en escena, absolutament hieràtic, sense gesticulació ni d'aprovació, ni de cap tipus en tota la durada de l'acte. Els diputats republicans també segueixen amb respecte tot l'acte i únicament queden asseguts en el moment que la Cambra dóna la benvinguda als monarques a peu dret i amb aplaudiments. Després dels discursos, el protocol obliga a la salutació un a un de diputats i senadors als membres de la Família Reial, i m'atreveixo a dirigir-me a la infanta Cristina en català -que va aprendre també en les seves estades a Palamós-, altesa..., i em respon amb un somriure. Tot seguit una parada militar, amb desfilada de representants dels tres exèrcits que des de dilluns dirigeix la flamant nova ministra de Defensa Carme Chacón i l'entrada per única vegada en tota la legislatura per la porta dels lleons. Un cop a dins, doble sorpresa, ni l'habitual proximitat dels monarques amb els diputats -aquest cop han fet un reservat només amb els membres del Govern i els membres de la mesa del Congrés i Senat-, ni tampoc l'aperitiu que solia servir-se, probablement signe d'austeritat del nou president de la cambra. Als passadissos tothom pendent de les valoracions del nou Govern i dels nomenaments dels càrrecs intermedis i de les noves responsabilitats en el grup parlamentari. Per fi la legislatura comença a caminar, encara que ho faci lentament.

4.14.2008

orgull gironí

Avui un dia després de perdre la final a Torí davant el Joventut, sento orgull per la feina ben feta, per un equip amb ànima, per uns excel.lents jugadors, técnics i equip humà, per l´arquitecte Toni Maceiras, pel miracle Josep Amat. Entre tots han escrit probablement la plana més brillant de l'història de l'esport gironí. Una final europea - segona consecutiva - impensable fa uns anys quan l'equip lluitava cada any per sobreviure en l'exigent ACB. Avui Girona es a l'èlit del bàsquet europeu, i es passeja per Europa amb el nom de Girona, per orgull de la ciutat i del conjunt de les comarques gironines, és segur una de les millors cartes de presentació que tenim i que caldrà cuidar, gràcies a l'esforç dels atrevits i al compromís només d'uns quants. Enhorabona Girona. SOM-HI!

4.10.2008

Investidura. L'escala cap al cel



L'investidura del candidat a la presidència del govern Jose Luis Rodriguez Zapatero haurà d'esperar fins la segona volta en votació per majoria simple el proper divendres, a resultes del debat i votació de dimecres en que el candiat no va aconseguir la majoria absoluta necessaria. Tot i així ningú negarà ni la legitimita de l'elecció, ni la confirmació de la confiança dipositada per més d'onze milions de vots en les darreres eleccions pels socialistes i el gest que significa que únicament els diputats populars, els republicans i Rosa Díez hi hagin votat en contra i la resta de grups polítics representats al congrés s'hagin abstingut, fet que també deixa en franca evidència als republicans incapaços de trobar novament el seu espai en la política espanyola. Les sensacions són que el debat ha estat clarament guanyat per Zapatero i que s'obre un període legislatiu caracteritizat per una voluntat d'ampliar el diàleg i deixar de banda el clima de crispació que s'havia instal.lat en el debat polític en la darrera legislatura. Als passadissos del Congrés els diputats populars fan propòsit d'esmena i de necessitat d'establir nous ponts de diàleg i també un nou taranna popular pel nou temps politic.

El president i els ministres en funcions mantenen els seus escons blaus del govern en el debat. Els he observat més relaxats i tranquils després del resultat electoral, tot i que si un fa l'exercici individual d'intentar esbrinar pels seus rostres i gestos si continuaran o no en el nou executiu poden observar-se semblants més o menys amables. He comprovat el contrast respecte a fa quatre anys, quan el president Aznar, al que no vaig veure ni tan sols intercanviar una breu frase amb el seu company d'escó Rodrigo Rato. Acabada la votació va donar la mà al president Zapatero i sense parlar amb ningú més es va fer fonedís. Durant aquests anys m'han explicat múltiples anècdotes sobre l'anterior president, com la d'aquell ministre que comentava a companys seus de govern després que Aznar passés pel seu costat i no els hi dediqués ni un bon dia, i que els hi deia: vosaltres creieu que aquest sap que som els seus ministres?. Afortunadament Zapatero ha canviat moltes coses i entre d'altres les formes de fer política, més respectuosa, més amable, de constant invitació al diàleg, de no imposició. Així s'ha mostrat en el seu segon debat d'investidura, disposat a governar amb diàleg permanent i amb la col.laboració de tots els grups parlamentaris i demanant expressament a Rajoy que estigui present en els grans temes de la legislatura i de pacte d'Estat. El debat ha estat de contingut bàsicament programàtic, desgranant el pla de govern: benestar econòmic, modernització del país i per una convivència segura, i Zapatero ha afrontat per primera vegada l'horitzó de desaccelaració econòmica amb un seguit de mesures concretes per a la reactivació de l'economia i específicament pel sector de la construcció.
M'ha agradat especialment que el president fes referència a la necessitat del nou finançament autonòmic i local, amb respecte al nou estatut d'autonomia de Catalunya, que es comprometés amb la publicació de les balances fiscals - ho deia el nostre programa electoral -, això sí amb la novetat que ho farà amb dos mesos, i amb el desplegament del nou estatut i el nou marc competencial. I sobretot que reconeguent les dificultats amb que s'enfronta l'economia en els propers anys es comprometés a no fer ni un pas enrera en tots els avenços socials compromesos en el programa electora i molt especialment pel que fa referència a la llei de dependència i a les pensions mínimes. També he percebut un discurs clar en la necessitat de modernització de l'administració de justícia, en una solució immediata al bloqueig al sí del màxim órgan de govern dels jutges i magistrats, i en la desconcentració de l'administració de justícia amb la creació dels consells territorials de justícia, i en altres temes complexes com l'immigració, el canvi climàtic o les noves necessitats d'energia o aigua.

Rajoy ha estat sorprenenment simple i buit de contingut en la seva exposició inicial, sense cap idea, ni proposta i ha millorat - pels seus - com sol ser habitual en ell a la rèplica, on ha intentat posar de manifest contradiccions i febleses d'arguments de Zapatero, que habitualment és mostra menys sòlid a les rèpliques i dúpliques però que aquest cop ha estat contundent i infinitament més solvent que el lider de l'oposició. Cal reconèixer en el to i el discurs de Rajoy una voluntat de major diàleg i d'entesa en els temes d'estat, i una voluntat expressada de començar de nou, de deixar de banda el difícil clima de la legislatura passada. Rajoy viu aquests dies especialment observat pels seus, en permanent examen, qüestionat pels canvis a la nova direcció parlamentària que ahir s'estrenava en el debat d'investidura. Mentre la nova direcció no perdia detall dels debats i no deixava de prendre notes i aportar suggeriments al seu cap de files, lluny d'ells situats a la cinquena filera i molt distanciats de la nova direcció seien conjuntament els defenestrats de l'antiga direcció i els àngels caiguts: Torme, Hernando, Salom, Pujalte, Pizarro, Martinez Sieso o González Pons, amb poques ganes d'aplaudir les intervencions de Rajoy. Per Madrid ja circula cada dia amb més força la probable oposició al congrés del PP encapçalada per Esperanza Aguirre, els seus fidels i tots aquests descavalcats per Rajoy en aquest nou període polític. Curiosament han estat asseguts en bona part del debat al costat de la direcció popular el senador Vilajoana (CIU) i el senador Bofill (ERC), que semblaven estranyament còmedes en aquesta ubicació.

Duran i Lleida, com sempre manté un nivell d'intervenció que el sitúen com un dels parlamentaris amb major capacitat oratòria al Congrés. Li he agraït en un debat com aquest, les referències a Plà, Espriu i Martí i Pol, que han trencat el llenguatge exclusivament polític del debat. Aquest cop no semblava convincent i sincera la voluntat de distanciar-se del candidat Zapatero, l'anunci d'aquest de posar data a la publicació de les balances fiscals i una llunyana intenció d'estudiar el possible transvasament del Rhoina, l'han alleugerit i permés moure la posició de CIU fins a l'abstenció. En la contesta a Durán, Zapatero ens ha complagut especialment als socialistes catalans al definir-se convençut de la visió federal d'Espanya. Ridao per contra no va tenir una primera intervenció al Congrés molt afortunada, i va rebre potser les més severes contestes de la jornada per part del candidat, potser fonamentades davant la certesa de que la formació republicana votava negativament amb el PP l'investidura. Confio que aquesta posició inicial no condicioni la legislatura i que puguem arribar a acords - com en el primer tram de la legislatura passada - especialment quan hagin finalitzat les turbulències internes en el sí de la seva formació política. Llamazares que ha insistit en la necessitat de revisió de la llei electoral que l'ha condemnat a una mínima representació al Congrés i Herrera i Jorquera (BNG) van intentar marcar perfil propi però abstenit-se a l'investidura i deixant expressa voluntat d'entesa i acords al llarg de la legislatura.
El debat més intens de la jornada va coincidir al final, a les nou del vespre - diuen que en el prime time televisiu - entre Josu Erkoreka (PNV) i Zapatero. Erkoreka excel.lent parlametnari - de l'escola de Deusto com la majoria de parlamentaris nacionalistes bascos -, va convidar al candidat a arriscar-se, però utilitzant un llenguatge equívoc i desafortunat que podia donar entendre un cert mercantilisme de la política i del paper dels nacionalistes bascos que va ser contundenment contestat per Zapatero en els millors minuts del debat, fent elogi de l'activitat política i del compromís dels socialistes bascos en defensa de la democràcia i la lluita contra la violència.

La jornada de dimecres amb els representants del grup mixt, va tenir en l'intervenció de Rosa Díez una de les sorpreses del debat. Feia temps que no sentia un discurs de contingut tan clarament ultranacionalista - supera de molt els del propi partit popular -, que fins i tot demanava un replanteig de l'Espanya de les autonomies i un retorn a les competències estatals exclusives en sanitat i educació argumentats en una falsa necessitat d'igualtat en els serveis públics i suposades discriminacions amb temes de política lingüística. Cal reconèixer que Zapatero va tractar amb guà blanc a l'ex-socialista que hauria merescut una resposta més contundent. Oramas (CC9, va fer una intervenció incomprensible, apel.lant fins i tot al iusnaturalisme en defensa de l'ultraperifèria de les illes canàries, i que feia enyorar la vela oratòria del parlamentari canari Mardones que ha deixat la política a la present legislatura. Barkos (NaBai), tot i els retrets a la manca d'entesa per governar amb els socialistes a la comunitat foral de Navarra, també es va mostrar disposada a nous marcs d'entesa i va deixar el vot en l'abstenció.

Finalitzat el debat de dimarts, quan arribava a l'hotel on habitualment m'allotjo a a Madrid, a l'inici del carrer Arenal prop de Sol, mentre la desitjada pluja a Catalunya queia amb insistència a la capital d'Espanya, un músic de carrer tocava amb la seva guitarra una preciosa versió acústica de la meva cançó predilecte: stairway to heaven de Led Zeppelin. Ho vaig interpretar com un desig de bona legislatura i de bon govern, el mateix dia que s'iniciaven les obres de desdoblament de la carretera N-II entre Sils i Maçanet. Tant de bo siguin signes de progrés i benestar pels propers anys.

4.08.2008

TOGA


Ahir vaig tornar a posar-me la toga després d'uns quants mesos sense fer-ho. Mai he volgut deixar la meva professió d'advocat malgrat dedicar-me en quasi exclusiva a la política en els darrers anys. Em permet tenir la seguretat de que el meu retorn al món laboral es més fàcil, una certa independència de criteri, i un coneixement directe dels problemes de la justícia als que intento donar resposta des de la responsabilitat parlamentària a la comissió de justícia.

La sensació va ser magnífica, d'orgull de pertànyer a la professió i de divertir-me novament en una vista oral que es va allargar per més d'hora i mitja. A més va ser la primera vegada que intervenia en els jutjats de Madrid, en un tema de reclamació de lesions per accident de circulació on l'objecte principal de la controvèrsia era l'indemnització per lucre cessant - dany patrimonial, benefici deixat d'obtenir -.
Els jutjats de plaza Castilla no son molt diferents dels de la nostra demarcació gironina, tot i que la seva arquitectura funcional i la densitat de persones que hi treballen , de professionals i de justiciables dónen una sensació de atapaïment. Ara em queda poder intervenir algún dia al tribunal suprem o a l'audiència nacional, alts tribunals que no he tingut mai ocasió d'intervenir-hi, i que signifiquen en part la confirmació per un professional del dret.

El judici anterior al meu era la típica baralla veinal, un judici de faltes per amenaces i insults. Prèviament la jutgessa va demanar a les parts si podien acordar amistosament la renuncia de l'acció penal a canvi del compromís de demanar disculpes de la denunciada i la voluntat de no incòrrer en el futur en més incidents. No ho van acceptar però al minut de sentir la controvèrsia dels fets es veia clarissim que necessàriament es dictaria una sentència absolutoria. Tot i així la jutgessa va deixar que les parts expliquessin en detall les seves males relacions, amb intervenció de diferents testimonis i per tant la celebració de la vista oral, lluny d' arbitrar una solució, va empitjorar de ben segur la relació entre ambdues veines. Novament sentir aquell judici va confirmar-me les necessitats de reforma a l'administració de justícia, i l'oportunitat de creació d'un model de justícia de proximitat, en el que sembla no creure massa el ministre de justícia Fernández Bermejo. Seria molt millor que aquest tipus de controvèrsies fossin vistes i resoltes per jutges de proximitat, no necessàriament de carrera judicial, que permetrien per exemple que un judici com el que ahir vaig presenciar - amenaces sense prova suficient, que necessiten més d'una conciliació que d'una sentència penal - pogués ser vist per un professional del dret no necessariament jutge de carrera o fins i tot per un jutge de pau, i no tingués pendent a una jutgessa i secretària judicial de carrera que haurien pogut destinar aquest temps a atendre altres temes que més ho deurien demandar en un jutjat d'instrucció de Madrid.

4.04.2008

PONÇ FELIU. FAUNA GIRONINA



Enhorabona a l'estimat amic i regidor de Girona Ponç Feliu per la presentació del llibre Fauna gironina que recull els seus escrits publicats a Diari de Girona dels animals i animalots que conviuen entre nosaltres a la ciutat de girona - i no humans! -. Éxit de convocatòria de l'amic Ponç, a la presentació del llibre a la casa de cultura, entre naturalistes, politics i amics de Girona que no es van voler perdre la convocatòria - tampoc la consellera Montserrat Tura -.

Feliç idea la de dedicar cada animal a algú. Als amics del ¨PACTE DE TOSSA¨ - al que ell també hi pertany, pacte polític i gens naturalista... - ens dedica el mussol, sens dubte pel símbol d'intel.ligència, tot i que els 'pactes' sempre ho són amb nocturnitat... com la presència del nostre animalot!. Per cert que l'animal preferit d'un dels integrants del pacte - el conseller Nadal - es el cavall i en col.lecciona de miniatures i no tant miniatures i un altre integrant del pacte col.lecciona soldats de plom - en David -. En Ponç i jo haurem... de col.leccionar mussols!.

i les generacions socialistes continuen...




M'agrada la fotografia que Pere Simón ha publicat al seu bloc de la darrera campanya de les generals. Quim Nadal, president de la federació del PSC a les comarques gironines, jo mateix, i en Pere primer secretari de les joventuts del PSC a girona. Present i futur inmediat! Gràcies Pere i als companys de les joventuts i de l'agrupació de girona per la feina a la campanya i en el dia a dia!

4.02.2008

La velocitat de la llum



Constitució del Congrés. La velocitat de la llum

(Article extret de Diari de Girona)


Comença la IX legislatura, i després dels resultats del 9 de març ahir es van constituir Congrés i Senat, amb la promesa o jurament del ?càrrec de diputats i senadors i la constitució de les meses d'ambdues cambres legislatives.
És un dia feliç, en què tothom expressa la satisfacció de ser partícip de la institució parlamentària. Aparentment sembla que serà una legislatura difícil però caracteritzada per unes millors formes de confrontació política, deixant de banda la crispació i tensió que van presidir bona part del debat parlamentari i l'ambient polític a Madrid en la darrera legislatura. Sens dubte, a més de la satisfacció personal, hi ha un enorme pes de la responsabilitat que als socialistes catalans ens han donat els electors amb els seus vots i la majoria de la representació parlamentària.
Avui també penso en el secretari general dels socialistes de Navarra i senador electe Carlos Chivite, que va ser enterrat ahir a la tarda. El vaig conèixer tant a Madrid com a Pamplona, a través de la meva amistat amb el diputat navarrès Juan Moscoso. Chivite era tot cor i passió política, però en el dia de constitució del Congrés el seu comiat també deixa de manifest el caràcter efímer de les responsabilitats públiques i els misteris de la nostra pròpia existència.
De bon matí hem quedat els tres diputats socialistes gironins, amb la Montse Palma i en Juli Fernández, per esmorzar plegats a la cafeteria Hontanares al carrer Sevilla, on m'he pres una tassa de xocolata desfeta que m'ha fet enyorar les de la Vienesa a Girona. Tot seguit, primera reunió del grup parlamentari, amb la nova direcció encapçalada per Toño Alonso i Ramón Jauregui i la presència del diputat del PSC Dani Fernández, en la qual se'ns reparteixen les paperetes de vot a la mesa del Congrés segons els acords amb la resta de grups parlamentaris. Així, una vegada més m'ha tocat votar la vicepresidència de CIU per a en Jordi Jané-fa quatre anys ho vaig fer per Jordi Vilajoana- i la secretaria de Joseba Beloki del PNB, i no poder-ho fer per la companya del PSC Tere Cunillera. Per cert, Jordi Xuclà i Carles Campuzano, de CiU, estaven molt pendents de les càmeres, segurament per actualitzar els seus blocs.
A les deu del matí va donar inici el primer ple de la legislatura. A les tribunes de convidats, molts familiars de diputats. Em fixo especialment en les mares dels companys diputats Juan Moscoso i de la diputada gironina Montse Surroca, i també de la nova diputada popular Dolors Montserrat, que inicia una nova nissaga política -la mare és diputada popular al parlament de Catalunya-, que comparteixen la satisfacció dels fills. També ho faig amb el diputat de l'Hospitalet i del PSC Jose Vicente Muñoz, que en anteriors legislatures va estar a punt d'entrar al Congrés i se'n va quedar a les portes, i que ara gràcies a l'excel·lent resultat del PSC a Barcelona finalment ho ha aconseguit. En Jose Vicente és l'expressió absoluta de la felicitat, home de fortes conviccions i capacitat de treball, està dret des del seu escó observant-ho tot, per no perdre's cap detall d'un dia tan significat. Veig també la ministra Chacón amb un notable avenç del seu estat de gestació i que és la viva imatge de l'èxit i l'alegria.
A la bancada del PP primers canvis, amb la nova portaveu Soraya Sáenz de Santamaría, al costat del diputat barceloní Ayllón i Cayetana Álvarez deToledo prop de Rajoy i Acebes, en el que vol significar el salt generacional i de direcció del nou PP. Per contra, Eduardo Zaplana ja ha retrocedit d'escó a l'hemicicle, en el que pot significar un pas cap al silenci, i als nous temps en la dreta espa?nyola. Gaspar LLamazares llueix un posat trist, i a més un targetó a la solapa demanant una nova llei electoral, que fa que sembli encara més solitària la seva presència parlamentària.
Es constitueix la mesa d'edat amb el diputat del PP Albendea presidint, i com a secretàries dues joves diputades socialistes, de Mallorca i Múrcia, de vint-i-sis anys: Miriam Muñoz i Sara Garcia. Tenen més edat que la que tenia el president del Govern, José Luis Rodriguez Zapatero, quan va iniciar la seva primera legislatura el 86, i per tant tot el futur per endavant. L'elecció del president del Congrés, José Bono, es produeix en segona volta, amb certa fredor i sense l'entusiasme que sí desperta l'elecció de la vicepresidència primera de Tere Cunillera. Després de votar l'elecció dels secretaris, assistim a l'emotiu jurament o promesa dels diputats que, s'allarga fins a prop de les dues. Els populars escullen majoritàriament la fórmula del jurament i la resta la de promesa. Els diputats republicans i algun de basc fan referència a l'imperatiu legal per acceptar la seva representació.
La jornada finalitza amb el discurs del nou president del Congrés, sorprenentment curt en relació amb el que va pronunciar fa quatre anys el president Marín. Ho fa amb to humil i conciliador, diu que vol ser el president de tots, que és compromet a ser just i que vol atendre especialment les minories. A les dues i deu dóna per inaugurada la legislatura. Molta feina, reptes, il·lusions i compromisos electorals per endavant en una legislatura especialment transcendent per al futur de Catalunya: nou finançament, desplegament de l'Estatut, dels avenços socials i resolució dels dèficits d'infraestrures, i també per al conjunt d'Espanya. Dino acompanyat -entre d'altres- dels meus amics diputats per Madrid i Segòvia, Antonio Hernando i Óscar López. Sortint de dinar i en plena carrera de San Jerónimo em trobo Javier Cercas, amic i veí d'infància al carrer Caterina Albert, a qui ara feia un temps que no veia. Com en tota la jornada d'avui m'adono del pas del temps, de com m'ha passat de ràpid l'anterior legislatura i de les coses que em queden per fer. La vida, el temps polític, de vegades transcorren com el títol de la darrera novel·la de Cercas, a la velocitat
de la llum.