10.23.2007

COPA DEL MON DE RUGBY


S'ha acabat un fantàstic campionat del món de rugby, amb més qualitat que mai, més competit que mai, i on les nacions petites de l'hemisferi sud també han demostrat que poden aspirar al més alt. Molt bona nota per l'Argentina que demana a crits poder participar en les màximes competicions anuals - o al sis nacions a l'hemisferi nord o al tres nacions a l'hemisferi sud -, per les seleccions petites de Fidji i Tonga, i també pels azzurri d'Itàlia que per dos puntets no van poder accedir als quarts de final. Els meus estimats dragons de Gales van tornar a decepcionar.
Els mitjans de comunicació a casa nostra han parlat una mica de rugby - excel.lents les cròniques de Segarra a la vanguardia -, i els pubs irlandesos a Girona i arreu han respirat rugby compartint cervessa i converses amb els amics - com manen els canons - mentre es gaudia d'un espectacle esportiu de primera categoria.
Em quedo amb la segona part del Nova Zelanda- França dels quarts de final a Cardiff a l'estadi del mileni, amb la capacitat de reacció i la defensa que van fer del resultat els bleus davant els totpoderosos all-blacks, un dels millors partits que recordo dels darrers anys. Em queda per veure la final Sudafrica- Anglaterra, novament la manca de puntualitat dels avions em van impedir veure en directe el partit al pub irlandés de la rambla amb els meus amics i ex-companys en el GEIEG de rugby Jordi Margarit, Enric Estrach i Isidre Mor. Però vaig tenir la sort de veure en directe a Paris, a Saint-Denis a l'imponent camp de l' Stade de France el partit de la primera volta entre els dos finalistes. Quin ambient de Rugby a Paris aquests dies, de color, de confraternització de les aficions. En aquell partit em va quedar clar que Sudafrica seria campiona : quina impotència d'Anglaterra davant la poderosa davantera sudafricana i la rapidesa dels seus tres quarts amb el magnífic ala Brian Habana i la seguretat del quinze Percy Montgomery en la direcció de l'equip i amb el peu en els cops de càstig. Però quedava un dubte la baixaper lesió a la primera volta d'un dels millors jugadors en actiu l'anglès Sir Jonny Wilkinson, un jugador diferent, completíssim: com placa, quina visió de joc, com mana i ordena l'equip, el millor peu del món... però en rugby com a cap altre esport l'equip és sempre més important que les individualitats i Wilkinson no va ser suficient per batre a Sudafrica. L'heroi del partit, un xicot que juga a poca distància de casa :a l'USAP de Perpinyà Percy Montgomery, la seva efectivitat va rematar l'excel.lent joc del seu equip. Els springboks novament campions. Enhorabona!

5 comentarios:

Anónimo dijo...

D'això se'n diu mirar cap a l'altre costat........parlem de rugby i no d'infraestructures? parlem de rugby i no del retorn dels papers de Salamanca? parlem de rugby i no de l'esquizofrenia del teu grup a Madrid? Visca els nostres pseudo-representants...o no!

lluis gamell dijo...

A mi també m'agrada que parlem de rugby. Segons he escoltat hi ha una possibilitat, no se si remota o realista, que la selecció argentina pogues juagar el torneig de les sis nacions a Barcelona o València. Segur que si fos així alguns ens alegariem molt.

Àlex Sáez dijo...

Lluis,

Sembla que el més factible es que Argentina pugués jugar amb les seleccions de l'hemisferi sud. De totes maneres si s'incorporessin al sis nacions (set) alguns membres de la selecció argentina s'han inclinat... per Bruseles. Tant de bó fos Barcelona!

Anónimo dijo...

I apologise, but, in my opinion, you commit an error. Let's discuss it. Write to me in PM.

Anónimo dijo...

Bravo, magnificent idea and is duly