EFECTE LLACH
Dissabte no vaig anar a Verges, tot i que em confeso admirador de la música de Lluís Llach, que forma part de la banda sonora de la vida de molts de nosaltres que identifiquem les seves cançons i músiques amb diferents instants presents o passats. Ja preveia que els responsables polítics no serien rebuts amb especial estima i que per coherència en Lluís evocaria en el concert el seu pensament polític.
Dissabte no vaig anar a Verges, tot i que em confeso admirador de la música de Lluís Llach, que forma part de la banda sonora de la vida de molts de nosaltres que identifiquem les seves cançons i músiques amb diferents instants presents o passats. Ja preveia que els responsables polítics no serien rebuts amb especial estima i que per coherència en Lluís evocaria en el concert el seu pensament polític.
LLuís Llach va definir-se d'esquerres i nacionalista radical, en un moment polític especialment delicat fruit del despropòsit en que està instalada la dreta nacional espanyola. Certament en els darrers anys quan el PP ha atiat el seu sentiment ultranacionalista durant el govern Aznar o en aquests darrers any d'oposició de Rajoy amb l'espanya se rompe i la masiva utilització dels símbols espanyols - i alguns preconstitucionals - en les convocatòries de manifestacions, desperta a Catalunya un nacionalisme reactiu. L'indicador més significatiu d'aquesta tendència és el creixement espectacular d'ERC a les eleccions legislatives de 2.004 on van passar de l'escó de Joan Puigcercós - al que cal reconèixer també una brillant etapa parlamentària a Madrid - als vuit diputats que avui tenen al Congrés de diputats.
A ERC no se li deu escapar que en situacions de confrontació i de radicalisme nacionalista espanyol creix a Catalunya també el sentiment nacionalista com a reacció a l'immoderació i a l'atac frontal contra les institucions catalanes, i que per altre banda el resultat incert de la sentència del Tribunal Constitucional en relació als recursos del PP i el Defensor del Poble contra l'Estatut d' Autonomía de Catalunya alimenta també un clima pólític prou tens. Fins ara ERC ha demostrat prou maduresa en el govern de la Generalitat per no caure en la provocació constant en que s'ha convertit la política que practica el PP, és per això que han sorprés les declaracions del viceprimer secretari dels republicans Xavier Vendrell oferint una suposada aliança amb CIU en cas que estigués disposada a convocar un referendum d'autodeterminació. Coneixent anticipadament la resposta de la federació nacionalista, les declaracions de Vendrell són al meu parer inoportunes, poc responsables i que només s'entenen en clau estrictament d'eleccions municipals i en l'horitzó de les futures eleccions generals. Seria desitjable una rectificació o matització de les seves declaracions per preservar l'estabilitat política i institucional que ha assolit el govern de la Generalitat i evitar donar nova munició a la dreta reaccionària del PP. Potser sense pretendre-ho Lluís Llach -algú ja ho anomentat l'efecte Llach- pot haver inspirat nous ànims a aquells que volen construir el seu projecte nacional a Catalunya contra els nacionalistes espanyols. Afortunadament crec que el projecte d'Espanya plural, federalitzant s'anirà consolidant malgrat els esforços de ruptura i de fracció que utilitza intencionadament el PP, i la nova dreta d'influència feixista.
"...per això malgrat la boira cal caminar...".
CONFIDENCIAL:Amb Lluís Llach tinc la recança de no haver pogut aconseguir, en el meu darrer any com a regidor, que pugués venir a Girona a fer un concert públic al parc del migdia i en el marc de les fires, dificultats de dates i pressupostàries m'ho van impedir. Després ho vam intentar amb en Joan Manel Serrat que per dates no va poder venir però es va comprometre l'any després amb el magnífic concert que va oferir a les fires del 2.004 al pavelló de fontajau acompanyat per la OBC.
5 comentarios:
Completament d'acord amb tu respecte a la proposta de Xavier Vendrell. Cal no caure en la trampa de la continua provocació dels de sempre, sense baixar la guàrdia, és clar.
Ja ho va dir Lluís Llach: Si a algú els fa emprenyar el fet de ser nacionalista, ell es considera radical.
Et pot agradar més o menys, però sempre ha sigut coherent. Bé, les ampolles de Vall-Llach podrien ser una mica més baratetes. Li perdono (he, he).
Curiosament, moltes de les seves cançons segueixen tenint vigència. Com ell deia: "Malgrat tot, la gallineta segueix tenint les mateixes idees que abans".
Quan parlava fa uns anys dels "neofatxes", encara es va quedar curt.
"Però tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant. Només un vianant". Una mostra d'humilitat.
Àlex, em sap greu que una persona com tu, que segons diu en Llach, forma part del bagatge de la banda sonora de la seva vida no fes res per anar aconcert perquè pensava que els polítics no seríen ben acollits. Noi cal ser a les verdes i a les madures. I sempre haguéssis quedat més bé que el President que va fer cara de pomes agres tot el concert i no va saber tatarejar ni una sola cançó.sort que la Pia i la Marina cantaven en força i això us dignifica com a PSC.
Estic segura que el concert d'en Llach t'hauria agradat i n'hauries gaudit amb il.lusió,perquè tu ets dels que creus que "malgrat la boira cal caminar".
Records
Benvolgut amic Àlex,
En primer lloc felicitar-te pel bloc, cada dia millora i les reflexions són certament molt interessants.
Potser en això sóc entre conservador i liberal (tot i que per sobre de qualsevol altra cosa sóc socialista), tanmateix considero que no estic prou segur per cap de les meves idees, que en un escenari com l'actual (pròsper, democràtic, socialment raonable), em portin a voler perdre aquest alt grau d'estabilitat política.
Això dels nacionalismes és una confrontació en diferents bandes, en què els socialistes en podem sortir escaldats per no ser nacionalistes. El nacionalisme és una tradició ideològica diferent a la del socialisme.
En tot cas, Kapuschinscki ha advertit que les voluntats maximalistes porten a les reaccions maximalistes. A mi em semblen barbaritats les opinions unilaterals, tant d'una banda com de l'altra. I em fan molta por. En aquest esceneri els socialisme ha de tenir un projecte clar d'Estat: el del respecte a la diferència i la constrúcció mútua.
Una abraçada, Alfons.
Llach va ser un dels estendards més emblemàtics de la lluita abans i durant la transició de la generació dels meus pares. Per a mi, Llach es la música que sonava a casa, en uns dies passats que l'oblit comença a amuntegar dins l'habitació polsosa i mal endreçada de la meva infància.
Entenc tot el que ell va representar, i encara representa, però per a mi és una veu que em remunta a coses que jo no he viscut, doncs la meva vida - en certa manera - ha estat post-transició.
El fet que la seva veu i missatge encara tingui vigència només demostra que l'estat espanyol segueix immers en la transició encara que no ho vulgui admetre.
La llàstima, en tot cas, és que s'apaguin unes veus, però d'altres molt desagradables encara segueixin cridant consignes d'èpoques mortes, ho que haurien d'haver mort.
Publicar un comentario