12.12.2006


ALLENDE


La mort de Pinochet no m'ha produït cap mena de sentiment, que si vaig tenir -de profunda alegria- quan l'any 2000 vam tenir per uns mesos l'esperança de la justícia. He pensat amb Salvador Allende, la mort digna i conseqüent un onze de setembre de 1.973, commocionat pel cop d' estat i probablement amb la sorpresa de la traïció, d'entre d'altres, del seu cap militar. A Allende no li van donar l'oportunitat de què la Unitat Popular consolidés un projecte social per Xile, que no interesava per res als governs dels Estats Units preocupats que no avancés suposadament el comunisme. De les reformes d'Allende poc va quedar, per obra i gràcia de Pinochet i l'escola de Chicago, que va afavorir les classes poderoses. Per contra, el terror i les injústicies van planar en els vint anys de dictadura.

No vull pensar amb Pinochet i si en Salvador Allende, amb Víctor Jara ( "canto que has sido valiente, siempre será canción nueva...."), amb Joan Alsina, amb els detinguts a l'estadio nacional, els desapareguts, amb els que van patir repressió de la DINA i les institucions del règim.

A Pinochet, en qualsevol cas, la mort li ha arrivat trenta tres anys tard.