Federalisme cultural a Espanya

Publicat a la revista de la fundació campalans núm.20 Estiu 2.009


Estranyament sembla haver passat desapercebut per a molts, però la primera compareixença de la nova ministra de cultura Ángeles González-Sinde al Senat mereix ser anotada i recordada com una fita cap al model desconcentralitzat i
federal que tanta gent del món de la cultura i de la política a Catalunya i al conjunt d’Espanya hem defensat. La ministra va presentar-se “no com a ministra de Cultura d’Espanya, sinó com a ministra de les cultures d’Espanya”. Per primer cop, el ministeritraslladava una visió marcadament federal en la gestió de les polítiques culturals, fet enel qual hem insistit els socialistes catalans d’antuvi, i que trencava una dinàmica demodel unitari, de rescat competencial, en què semblava que s’havia instal·lat la direcció ministerial a la plaza del Rey, i on sovint s’acabava convergint amb el concepte de cultura que domina a la dreta espanyola.

Si entenem el federalisme com una forma d’Estat que acull la descentralització política, la desconcentració administrativa en base a unes entitats territorials autònomes, federals, i que en certa manera concilia la unitat i el pluralisme, la cultura pot ser claramentel millor exponent del model que sempre hem defensat.
En un moment en el qual diferents forces polítiques nacionalistes de dreta i d’esquerra qüestionen la pròpia existència del Ministeri de Cultura per raons competencials o de contenció de la despesa –per què la cultura ha de patir sempre les primeres restriccions en temps de crisi? –-, emergeix amb força el nostre model propi, el d’un ministeri cooperatiu que tendeix la mà a la col·laboració institucional, que impulsa, que protegeix i estimula la realitat plural cultural i lingüística d’Espanya. Una riquesa, una oportunitat de posar en valor el millor de les nostres cultures dins l’articulació autonòmica de l’Estat i
la de promoure i projectar aquesta diversitat cultural a l’exterior.

En el marc de cooperació tan poc desenvolupat en el nostre Estat, la concertació i
coordinació entre administracions (les noves agències estatals, els consorcis, les xarxes, els circuits, les inversions compartides, la gestió i participació en les grans infraestructures culturals) són els instruments que cal aprofundir i potenciar en la dimensió descentralitzada i federal de les polítiques culturals.
Caminem –i les paraules de la ministra en són un bon exemple– cap a aquest
Ministeri de les Cultures dels pobles d’Espanya que garanteixi la promoció de la pluralitat i diversitat cultural en col·laboració i cooperació amb els governs autonòmics i locals. La idea federal no significa una divisió vertical de poders, en què prima el poder de l’Estat davant l’autogovern de les Comunitats Autònomes, sinó que prima la pluralitat, la llibertat cultural en el desplegament de polítiques públiques, i el valor de la cooperació i el respecte al marc constitucional i estatutari.

La Constitució espanyola (CE), en el seu preàmbul, manifesta clarament la voluntat
de la nació espanyola de protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions i a promoure el progrés de la cultura per assegurar a tots una digna qualitat de vida. L’article 9.2 CE, en el títol preliminar, garanteix la participació dels ciutadans en condicions d’igualtat també a la vida cultural, i dins el títol I, que correspon als drets i deures fonamentals, l’article 44
CE obliga els poders públics a la promoció i tutela a l’accés a la cultura a la que tothom hi té dret i l’article 149.2 CE atorga a l’Estat títol competencial, entenent la cultura com un deure i atribució essencials sense perjudici de les competències de les comunitats autònomes. Així doncs, per una banda l’accés a la cultura és un dret de ciutadania, un factor principal de benestar, un element de cohesió social, i per altra banda faculta al Govern de l’Estat a desenvolupar polítiques de foment de la cultura en un marc descentralitzat.

El nou Estatut d’autonomia (EAC), en el seu article 127, estableix amb claredat les
competències exclusives de la Generalitat de Catalunya en matèria de cultura: activitats artístiques i culturals que es porten a terme a Catalunya, el patrimoni cultural, els arxius,biblioteques i museus que no són de titularitat estatal, i el foment i difusió de la creació i la producció de les arts escèniques i musicals. Es produeix en l’àmbit de la cultura un fet singular i admès per bona part de la doctrina constitucional, i és que cal considerar que, amb la cultura, estem davant d’una competència concurrent o indistinta i que, per tant, totes les administracions públiques poden i de fet han de realitzar polítiques culturals.

En aquest sentit, és imprescindible un Ministeri de Cultura (de les cultures) que actuï transversalment, coordinadament i amb respecte al marc competencial que correspon als governs autonòmics, que recolzi també l’intens treball que es fa des dels municipis, que dialogui amb els agents culturals i que estimuli l’enorme potencial de les nostres indústries culturals com a factor de progrés de la nostra economia.
El Govern de l’Estat ha de desenvolupar el marc normatiu comú, i és en aquest sentit
que pot impulsar la reforma de la llei de propietat intel·lectual, o una nova llei d’arxius,o de les arts escèniques o musicals, o una nova llei de patrimoni històric en el marc d’una competència concurrent o indistinta i respectant les competències
exclusives dels governs autonòmics.
En l’àmbit de l’acció cultural descentralitzada, d’autogovern
de les Comunitats Autònomes, iniciatives com la conferència
sectorial de cultura, la participació de representants del Govern
català a la delegació espanyola davant la Unesco, la difusió i promoció
de la cultura i la llengua catalanes, també a través de la
xarxa de l’Instituto Cervantes en cooperació amb l’Institut
Ramon Llull, són clars exemples d’una cultura netament de
vocació federal.

Sens dubte, si avancem cap a aquest model on ens porta el
propi desenvolupament de l’Estat autonòmic i les reformes estatutàries, la cultura, per la seva realitat plural, diversa, ha de ser el millor exemple de lleialtat i cooperació entre el govern central i l’autonòmic, en un horitzó d’un model federal al que mai hem renunciat.
Allò que funciona i ha de funcionar amb total normalitat en les competències de cultura ha de reforçar els avenços en altres camps com les polítiques públiques sanitàries o educatives –també ho haurà de ser en la gestió de les infraestructures on la descentralització assenyala un model essencialment federal i on el govern d’Espanya ha de vetllar per evitar desequilibris–, i garantir l’equitat en la prestació de serveis públics i la igualtat d’oportunitats.
Des de la gestió de l’autogovern contribuïm al que el Dr. Ferran Requejo anomena
la construcció d’una confiança federal o la gestió de la desconfiança federal1. Les
polítiques culturals i els reptes de desenvolupament de l’EAC marquen el camí indestriable cap a la construcció d’una Espanya federal, on el punt de trobada, el marc de convivència, és el que vam anomenar un dia l’Espanya plural.