Si algú tenia dubtes sobre assistir o no a la manifestació de dissabte, i ho volia fer únicament per reclamar una major atenció de l'administració de l'Estat sobre la de deixadesa de les rodalies i la gestió millorable de RENFE, crec que va encertar no anant a la manifestació. Molts ho van fer en aquest sentit molestos pels inconvenients que tenen dia rera dia qua un servei públic de primera necessitat per anar a la feina els impedeix arribar a l'hora o fer-ho obligant-los a canviar de tren i autobusos en condicions poc eficients. Però els organitzadors de la plataforma del dret a decidir, i bona part dels partits polítics que hi donaven suport han transformat l'èxit de la manifestació en un suposat clam pel sobiranisme i la independència.
Els socialistes hem demanat disculpes pels inconvenients de la suspensió de la circulació de les rodalies, i per les dificultatrs que una obra de l'envergadura de l'alta velocitat al seu pas per Barcelona està ocasionant als usuaris del transport ferroviari, però no podiem dona suport a una convocatòria feta en clau electoral i per confondre. Avui no sabem si la convocatòria era un clam contra la gestió de les rodalies o un clam per la indepencència.
El propi president del govern Jose Luis Rodriguez Zapatero no ha defugit la seva pròpia responsabilitat i la del govern de l'Estat en aquesta situació, i ha reconegut expressament una i altre vegada el dèficit d'infrastructures que pateix Catalunya des de fa un munt d'exercicis presuupuestaris, i els problemes derivats de la gestió de rodalies i de l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona. El compromís del govern socialista amb Catalunya i les infrastructures es demostra amb fets: primer el reconeixement del dèficit, després l'acord de finançament i els projectes no només d'alta velocitat sinó també per les rodalies. Hauria estat raonable que el dirigents del partit que va governar Catalunya vint-i-tres anys reconeguessin que tenen part de responsabilitat en la manca de definició de les infrastructures bàsiques i en la deixadesa dels pressupostos de l'Estat dels governs populars als qui van donar suport. Molts anys de sentir la cantarella de peix al cova, de la capacitat de decisió amb els governs del PSOE i del PP, de pactes del Majestic, i resulta que ara tots els mals son dels governs socialistes. Crec que els ciutadans apreciaran la responsabilitat d'uns reconeixent que governar vol dir acceptar els problemes presents o heretats i intentar solucionar-los i l'oportunisme d'altres no acceptant errors propis i carregant-los tots a l'adversari.
Convergència democràtica encara ha fet més que això, en una cursa incomprensible per demostrar qui es més independentista: si els de veritat (ERC) o els conversos (CDC) proposen una reflexió entorn a la refundació del catalanisme i el dret a decidir. En un document francament decepcionant sobre les bases d'aquesta nova "casa gran" i en un discurs erràtic del seu dirigent Artur Mas pretenen en primer lloc recuperar l'hegemonia del catalanisme - això sí sota un fals oferiment d'obertura a altres forces polítiques - i pretenen que els ciutadans creguin que els problemes de gestió, els mals del país es resolen únicament amb suposat patriotisme i gestió des de Barcelona. Potser hem de recordar quan avui descobrim que altres comunitats autònomes ( informe Pisa ) gestionen millor els recursos educatius i obtenen millors resultats que nosaltres després d'anys de destinar-hi major despesa que el que hi destinaven els governs de Convergència i Unió des de la proximitat. El debat està en garantir uns serveis públics de qualitat independenment de qui els gestioni. Altra cosa és mirar des de la superioritat, des del menysteniment també a les institucions de l'Estat, i des de l'agitació permanent d'un conflicte Catalunya-Espanya que ni existeix ni volem que es produexi la majoria dels catalans, i que amaga les debilitats i deficiències del discurs d'algunes formacions polítiques.
La utilització del catalanisme que ens uneix al conjunt de catalanes i catalans i als partits polítics, mostra el grau d'incapacitat de convergència democràtica de Catalunya i del seu lider Artur Mas per ser una altrenativa solvent al president Montilla i al govern d'Entesa.
Els socialistes per contra estem preocupats en fer allò que sabem: governar i resoldre problemes. Fa pocs dies vam reunir-nos el conjunt del PSC a Girona no per parlar de cap refundació sinó de temes que interessen al dia dia dels ciutadans: infrastructures, habitatge i convivència. Nosaltres no tenim cap complex, ens estim més catalanistes que ningú, si per això s'entén el fort sentiment identitari, el respecte a les institucions catalanes i a la voluntat d'autogovernar-nos. Això sí ens sentim partícips del projecte integrador que és una Espanya moderna, pròspera i solidària, que respecte la diversitat del seus pobles i els seus sentiments nacionals.
El president Pujol sens dubte té una herència positiva, però sota el meu parer la seva principal debilitat va ser intentar fer el seu ideari catalanista hegemònic, i excloent. Potser pretenia que només podia ser bon català el que doonava el vot a la seva formació nacionalista. Avui Artur Mas intenta copiar i malament, potser aspira a dividir el país entre sobiranistes-independentistes i el que no ho som. No cal que recordi el mal que això provoca en el referent basc però no ho aconseguiran. Potser cal recordar-los-hi el que ens uneix i no ens separa: Catalunya un sol poble. El govern de Catalunya d' Entesa ho posa de manifests, amb el president Montilla i les diferents formacions polítiques que participen i donen suport al govern.
2.- Eduard Batlle. Ploro amb l'amic Eduard l'absència del pare i maleeixo la dissort de no haver escoltat a temps la bústia de veu en que la Sònia m'avisava de l'infortuni. Sento haver fallat a l'amic, per no haver estat al seu costat.
3.- Guillem Terribes. He començat a llegir el llibre autobiogràfic del llibreter Terribes, i els seus origens saltencs. Li agraeixo la dedicatòria, i especialment que em defineixi com... un home de Girona:fantàstic qualificatiu. També n'exerceixo des de Madrid.
4.-Manel Lucas. El periodista ha escrit un entretingut llibre: Soc perico i què?. També fa referència a pericos gironins: Salvador Carrera, Sebastià Salellas, Ponç Feliu, Ignasi Thió... i algun més....
L'amic Àngel Pes ha escrit un llibre d'obligada lectura i destinat a ser referència de politòlegs i d'exercents en responsabilitats públiques. Se'm fa difícil trobar un exercici més complert de reflexió profunda i de cerca de solucions des de la racionalitat i des de l'experiència històrica dels reptes que com a país tenim plantejats pels propers anys. Haig de reconèixer que cada plana que he llegit del seu llibre "necessitem governants" ( editorial Mina ) es una invitació a la reflexió i al debat, i en molts casos a compartir les crítiques i les solucions de futur que ens proposa. El títol te un punt de provocació i és una interpel.lació clara al conjunt de les forces polítiques, a les catalanistes en el sentit més ampli de que cal arbitrar solucions i deixar el plany permanent i les utopies sobiranistes.
