Em va costar decidir el viatge als Estats Units, potser per la visió negativa i injusta que a vegades en tenim des d'Europa, però certament Nova York, tal vegada, és la ciutat nord-americana més propera a la nostra cultura europea.
La meva primera il·lusió, el primer impuls per anar-hi des de fa temps, era conèixer els temples del jazz modern. Desaparegut el Cotton Club de Harlem, els locals de referència de tot aficionat el jazz estan entre Broadway i el Village. El local Blue Note -on l'admirat Jarrett trio va gravar sis discs amb un directe irrepetible- el Village Vanguard -on hi han gravat admirats pianistes com Uri Caine o Brad Mehldau- o el mític Birdland eren motius suficients per justificar el meu viatge a Nova York.
Realment, NY és un autèntic paradís per algú que estimi el jazz. Es fa difícil fer una tria cada dia de quin concert anar a sentir entre l'oferta de músics de qualitat que viu en aquesta ciutat. La majoria de locals son petits, acollidors, d'atmòsfera on a més es pot sopar i per un preu suplemetari entre 10 i 30 dòlars escoltar a primeres figures de jazz.
A Broadway -prop de Times Square- entrar al temple del Birldand ja produeix emoció: les llums de neó amb el logo dels dos ocells, l'escenari presidint el local, una barra de bar i un petit hemicile ple de taules per acompanyar els músics tot sopant o prenent alguna copa. Assiteixo a un concert memorable del vell saxofonista James Moody, amb qui també tinc ocasió d'intercanviar algunes paraules i demanar-li que em signi un autògraf. Probablement, aquesta setmana també hi aniré a escoltar al baixista del Jarrett trio: Gary Peacock, que actua acompanyat del gran baterista Paul Motian i del pianista Paul Bley. Un nou local que emergeix amb forca a Broadway és el Iridium, amb una programació de molta qualitat, que ahir em va permetre escoltar una de les big bands mes reconegudes: la Mingus Big Band i que aquesta mateixa setmana acull al trio del pianista John Patitucci.
Em reservo pels darrers dies els plats forts, ja he anat a veure els locals que coneixia per fotografies, que els tenia ben gravats i imaginats a la meva memòria i que tantes ganes tenia d'anar-hi. Son tots al barri de Greenwich Village, potser el barri que més m'agrada de NY: residencial, amb bons restaurants -seguint els consells de l'amic Donaire vaig sopar al Pearl Oyster Bar, i tambe en un excel·lent restaurant italia Sant Ambroeus- i amb el millor jazz possible: el Blue Note i el Village Vanguard. Al Blue Note a partir d'avui hi toca Dave Holland Sextet, a qui hem tingut ocasió tambe d'escoltar als festivals de Terrassa i Vitòria- Gasteiz, i Village Vanguard, un quintet del excel·lent trompeta Tom Harrell, a qui també he tingut l'ocasió de gaudir fa uns anys en el festival de jazz de Granada. El toldo vermell del "village" sembla presidir la setena avinguda (178 seventh ave south at 11th street), després unes estretíssimes escales et baixen al paradís del jazz.
Aquests potser en són els temples més destacats però desenes de bons locals de jazz amb genials programacions composen una oferta inabastable i irressistible. El Dizzy's Club -en honor al mestre GIllespie-, el Jazz Standard -on m'agradaria anar-hi a sentir la sorprenent vocalista de bossa nova Luciana Souza-, el Joe's Pub també al Village, o al Kitano lounge potser hauran de quedar per a posteriors visites.
Diumenge sota la pluja també tinc ocasió de presenciar un dels concerts del Summer Festival a Central Park de la nova figura emergent del pop nord-americà i nova icona de la comunitat gai Rufus Wainwright. Em decepciona el seu directe i en canvi descobreixo en els teloners The Magic Numbers, un grup a tenir en compta amb bones melodies i bons músics que no haurien desagradat l'històric grup de referència novaiorquès The Ramones. A prop d'on es celebra el concert hi ha Strawberry Fields, zona del parc restaurada en memòria de John Lennon, on hi ha un mosaic amb la paraula Imagine i 161 espècies de plantes -una per cada nació-. Patti Smith també toca aquests primers dies de setembre al Music Hall de Williamsburg amb totes les entrades venudes, tot i així crec no incorpora al seu repertori cap cançó catalana a pesar d'haver estat estrella convidada? Com va passar amb Lou Reed, en la passada setmana catalana a Nova York.
La meva primera il·lusió, el primer impuls per anar-hi des de fa temps, era conèixer els temples del jazz modern. Desaparegut el Cotton Club de Harlem, els locals de referència de tot aficionat el jazz estan entre Broadway i el Village. El local Blue Note -on l'admirat Jarrett trio va gravar sis discs amb un directe irrepetible- el Village Vanguard -on hi han gravat admirats pianistes com Uri Caine o Brad Mehldau- o el mític Birdland eren motius suficients per justificar el meu viatge a Nova York.
Realment, NY és un autèntic paradís per algú que estimi el jazz. Es fa difícil fer una tria cada dia de quin concert anar a sentir entre l'oferta de músics de qualitat que viu en aquesta ciutat. La majoria de locals son petits, acollidors, d'atmòsfera on a més es pot sopar i per un preu suplemetari entre 10 i 30 dòlars escoltar a primeres figures de jazz.
A Broadway -prop de Times Square- entrar al temple del Birldand ja produeix emoció: les llums de neó amb el logo dels dos ocells, l'escenari presidint el local, una barra de bar i un petit hemicile ple de taules per acompanyar els músics tot sopant o prenent alguna copa. Assiteixo a un concert memorable del vell saxofonista James Moody, amb qui també tinc ocasió d'intercanviar algunes paraules i demanar-li que em signi un autògraf. Probablement, aquesta setmana també hi aniré a escoltar al baixista del Jarrett trio: Gary Peacock, que actua acompanyat del gran baterista Paul Motian i del pianista Paul Bley. Un nou local que emergeix amb forca a Broadway és el Iridium, amb una programació de molta qualitat, que ahir em va permetre escoltar una de les big bands mes reconegudes: la Mingus Big Band i que aquesta mateixa setmana acull al trio del pianista John Patitucci.
Em reservo pels darrers dies els plats forts, ja he anat a veure els locals que coneixia per fotografies, que els tenia ben gravats i imaginats a la meva memòria i que tantes ganes tenia d'anar-hi. Son tots al barri de Greenwich Village, potser el barri que més m'agrada de NY: residencial, amb bons restaurants -seguint els consells de l'amic Donaire vaig sopar al Pearl Oyster Bar, i tambe en un excel·lent restaurant italia Sant Ambroeus- i amb el millor jazz possible: el Blue Note i el Village Vanguard. Al Blue Note a partir d'avui hi toca Dave Holland Sextet, a qui hem tingut ocasió tambe d'escoltar als festivals de Terrassa i Vitòria- Gasteiz, i Village Vanguard, un quintet del excel·lent trompeta Tom Harrell, a qui també he tingut l'ocasió de gaudir fa uns anys en el festival de jazz de Granada. El toldo vermell del "village" sembla presidir la setena avinguda (178 seventh ave south at 11th street), després unes estretíssimes escales et baixen al paradís del jazz.
Aquests potser en són els temples més destacats però desenes de bons locals de jazz amb genials programacions composen una oferta inabastable i irressistible. El Dizzy's Club -en honor al mestre GIllespie-, el Jazz Standard -on m'agradaria anar-hi a sentir la sorprenent vocalista de bossa nova Luciana Souza-, el Joe's Pub també al Village, o al Kitano lounge potser hauran de quedar per a posteriors visites.
Diumenge sota la pluja també tinc ocasió de presenciar un dels concerts del Summer Festival a Central Park de la nova figura emergent del pop nord-americà i nova icona de la comunitat gai Rufus Wainwright. Em decepciona el seu directe i en canvi descobreixo en els teloners The Magic Numbers, un grup a tenir en compta amb bones melodies i bons músics que no haurien desagradat l'històric grup de referència novaiorquès The Ramones. A prop d'on es celebra el concert hi ha Strawberry Fields, zona del parc restaurada en memòria de John Lennon, on hi ha un mosaic amb la paraula Imagine i 161 espècies de plantes -una per cada nació-. Patti Smith també toca aquests primers dies de setembre al Music Hall de Williamsburg amb totes les entrades venudes, tot i així crec no incorpora al seu repertori cap cançó catalana a pesar d'haver estat estrella convidada? Com va passar amb Lou Reed, en la passada setmana catalana a Nova York.
4 comentarios:
Àlex, si els altres 2 post de NY em feien enveja sana aquest ja és el màxim.
Continua explicant vivències, m'encanta! ja només ens falta sentir la música .....
Vols dir que tornaras ?
Nen, aixó pinta molt be.
No se si l'angles millora, pero la part lúdica sembla inmillorable.
Ja m'ho explicaras.
Una abraçada i que disfrutis.
"Em va costar decidir el viatge als Estats Units, potser per la visió negativa i injusta que a vegades en tenim des d'Europa" des d'Europa no, des de l'esquerra tronada i anticapitalista catalana que governa el nostre petit país
Com a president de club Saratoga demano poder venir amb tu la propera vegada que vagis a NY !!!
Ànims
Claudio
Publicar un comentario