Potser sigui perquè NY és la capital tambe del capitalisme, que el privat estigui sempre per davant del que és públic, que les infraestructures i els serveis públics no estan a l' alçada del país. En ple debat sobre les infraestructures a Catalunya i a Espanya ajuda a relativitzar-ho observar que en altres models, l'estat del benestar no està desenvolupat com el nostre, i que les infraestructures deixen molt que desitjar.
Coneixem que els Estats Units no han estat capacos de crear un acces públic i universal a la sanitat -tant de bo els democrates en el proper mandat ho aconsegueixin!-, però sorprèn la deixadesa de les infraestructures, del mobiliari urbà, dels carrers, del sanejament, de la neteja en alguns lloc... i com no del metro. El subway que deuria ser avancadíssim en el primer període del segle passat i que transporta centenars de milers de passatgers cada dia per l' illa de Manhattan de nord a sud (Uptown-Downtown ) està vell i deixat. Una setmana abans d'arribar a NY van haver-hi talls intermitents en la xarxa elèctrica i en el funcionament del metro a conseqüència de les pluges. L'utilitzo durant tot el dia i funciona correctament -massificat no cal dir-ho a les primeres hores del matí-, però de nit es diferent: vaig voler fer la prova d'utilitzar-lo de matinada fa dos dies i quasi no puc resistir la calor insuportable que vaig patir en els vint minuts d'espera del metro a l'estació de Columbus Circle per manca total de refrigeració. No cal dir que la sensació de seguretat no és la mateixa de dia -molta presència policial en el metro- que de nit desengelat i sense aparent vigilància.
Sens dubte que prefereixo el nostre model d'estat del benestar, l'estat protector davant el lliberalisme salvatge, que pagui la pena treballar des de la politica per garantir bons serveis públics i bones infraestructures i que cal exigir-les de qualitat amb el nivell de pressió fiscal que tenim pero ajuda a veure-ho diferent des d'un país en que l'individu és el que vetlla pel seu benestar personal sense pensar en la xarxa protectora de l'estat. L'altre dia parlant amb la productora audiovisual Millie Stanisic -bona amiga del meu amic Juan Moscoso-, em deia que era impensable que pugues rebre subvencions per la pel·lícula que actualment està produint, i que preferia que fos així perquè sense risc tampoc hi hauria èxit. La conversa em va fer veure un altre punt de vista en l'actual llei del cinema que comencarem a treballar el proper mes de setembre en el Parlament i on bona part de la discussió està en les qüotes de pantalla, les ajudes de les televisions i les subvencions.
CONFIDENCIAL: Vaig decidir venir a NY com estudiant, contractant classes d'anglès i allotjament, però la prova és més difícil del que pensava. Per diferents malentesos em trobo vivint en una residència en ple barri de Harlem compartint habitació amb un estudiant corea i bany amb una dotzena d'estudiants més. El meu company coreà es raríssim, diu que ha vingut a NY a estudiar anglès però no surt massa de l'habitació. De fet la te ocupada... en desordre!, i no deixa d'estar pendent de mi mentre jo hi sóc a dins, per marcar territori. Dormo en una llitera: quines dificultats que tinc per pujar i baixar del meu llit! Sembla que dissabte podré tornar a la residencia inicial en la que vivia en el Upperwest Side, com a mínim tenia una habitació individual -només hi cabia el llit i una taula-, molt semblant a la meva vella habitació d'intern al Collell quan estudiava C.O.U, i un bany compartit també amb una dotzena d'estudiants d'anglès i d'arts dramàtiques. De fet, viure a Manhattan és una sort: hi treballen mes de deu milions de persones i només n'hi viuen tres milions. El cost de l'habitatge és astronòmic, els lloguers elevadíssims i els hotels també molt cars: per tant, no tenia elecció en una estança a NY de més de dues setmanes.
En quan a les classes d'anglès -de dilluns a divendres durant tres hores i mitja- signifiquen una regressio a l'etapa escolar. No cal dir que sócc el mes vell de la classe, entre estudiants coreans, taiwanesos, japonesos, turcs, suïssos, italians, i em fa certa gràcia tornar a sortir a la pissarra a fer un exercici o fer tests i exàmens.
Coneixem que els Estats Units no han estat capacos de crear un acces públic i universal a la sanitat -tant de bo els democrates en el proper mandat ho aconsegueixin!-, però sorprèn la deixadesa de les infraestructures, del mobiliari urbà, dels carrers, del sanejament, de la neteja en alguns lloc... i com no del metro. El subway que deuria ser avancadíssim en el primer període del segle passat i que transporta centenars de milers de passatgers cada dia per l' illa de Manhattan de nord a sud (Uptown-Downtown ) està vell i deixat. Una setmana abans d'arribar a NY van haver-hi talls intermitents en la xarxa elèctrica i en el funcionament del metro a conseqüència de les pluges. L'utilitzo durant tot el dia i funciona correctament -massificat no cal dir-ho a les primeres hores del matí-, però de nit es diferent: vaig voler fer la prova d'utilitzar-lo de matinada fa dos dies i quasi no puc resistir la calor insuportable que vaig patir en els vint minuts d'espera del metro a l'estació de Columbus Circle per manca total de refrigeració. No cal dir que la sensació de seguretat no és la mateixa de dia -molta presència policial en el metro- que de nit desengelat i sense aparent vigilància.
Sens dubte que prefereixo el nostre model d'estat del benestar, l'estat protector davant el lliberalisme salvatge, que pagui la pena treballar des de la politica per garantir bons serveis públics i bones infraestructures i que cal exigir-les de qualitat amb el nivell de pressió fiscal que tenim pero ajuda a veure-ho diferent des d'un país en que l'individu és el que vetlla pel seu benestar personal sense pensar en la xarxa protectora de l'estat. L'altre dia parlant amb la productora audiovisual Millie Stanisic -bona amiga del meu amic Juan Moscoso-, em deia que era impensable que pugues rebre subvencions per la pel·lícula que actualment està produint, i que preferia que fos així perquè sense risc tampoc hi hauria èxit. La conversa em va fer veure un altre punt de vista en l'actual llei del cinema que comencarem a treballar el proper mes de setembre en el Parlament i on bona part de la discussió està en les qüotes de pantalla, les ajudes de les televisions i les subvencions.
CONFIDENCIAL: Vaig decidir venir a NY com estudiant, contractant classes d'anglès i allotjament, però la prova és més difícil del que pensava. Per diferents malentesos em trobo vivint en una residència en ple barri de Harlem compartint habitació amb un estudiant corea i bany amb una dotzena d'estudiants més. El meu company coreà es raríssim, diu que ha vingut a NY a estudiar anglès però no surt massa de l'habitació. De fet la te ocupada... en desordre!, i no deixa d'estar pendent de mi mentre jo hi sóc a dins, per marcar territori. Dormo en una llitera: quines dificultats que tinc per pujar i baixar del meu llit! Sembla que dissabte podré tornar a la residencia inicial en la que vivia en el Upperwest Side, com a mínim tenia una habitació individual -només hi cabia el llit i una taula-, molt semblant a la meva vella habitació d'intern al Collell quan estudiava C.O.U, i un bany compartit també amb una dotzena d'estudiants d'anglès i d'arts dramàtiques. De fet, viure a Manhattan és una sort: hi treballen mes de deu milions de persones i només n'hi viuen tres milions. El cost de l'habitatge és astronòmic, els lloguers elevadíssims i els hotels també molt cars: per tant, no tenia elecció en una estança a NY de més de dues setmanes.
En quan a les classes d'anglès -de dilluns a divendres durant tres hores i mitja- signifiquen una regressio a l'etapa escolar. No cal dir que sócc el mes vell de la classe, entre estudiants coreans, taiwanesos, japonesos, turcs, suïssos, italians, i em fa certa gràcia tornar a sortir a la pissarra a fer un exercici o fer tests i exàmens.
2 comentarios:
Ja, ja, ja... Saez, o ens prens el pèl com a bon sociata, o menteixes. Amb el teu sou et pots pagar dues setmanes a NYC de sobres.
M'has conmogut amb el teu humil relat sobre les dificultats per tirar endavant com un estudiant que ha de treballar ala nit mentres estudia de dia. Una persona tant humil i pobre com tu...Llàstima que quan ets a Girona no tinguis una vida tant humil, sinó tot el contrari.
amic meu no t'oblidis, segur que no ho faries, de dues visites seguint la ruta de pel·lícula proposada per Donaire. Fer camí de l'estació central fins l'edifici de les Nacions Unides, a poder ser a primera hora del matí aprofitant la munió de gent que transcorre per l'estació, una meravella arquitectònica, per moments et sentiràs com Cary Grant. M'alegro que et sentis rejovenir amb la nova vida d'estudiant!!!
Publicar un comentario