POSTAL DE NOVA YORK (5)

He visitat el consulat general d'Espanya a NY, al Midtown East Side (150 east 58th street, 30th floor), i conegut al cònsul Roberto Varela responsable de política cultural del consulat i que edita una publicació mensual Spain in NY amb una oferta cultural impressionant. Pel proper mes de setembre, per exemple, un homenatge a l'escriptor Francisco Ayala amb activitats de cinema, conferències i taules rodones, teatre, concerts de Savall i de Macaco, dança, cicles de cinema i excel·lents exposicions de Manolo Valdes o Juan Genoves en bones galeries d'art novaiorqueses. Amb Roberto Varela hem acabat trabant una bona amistat i em facilita reunir-me amb la misió espanyola a les Nacions Unides i amb responsables del Instituto Cervantes. M'entrevisto amb l'embaixador Íñigo de Palacio a la seu de la missió espanyola (245 east 47th street) amb qui intercanviem diferents punts de vista sobre la situació política americana i les perspectives futures de les Nacions Unides. Comprovo fins a quin extrem la declaració d'intencions de l'Aliança de les Civilitzacions del president Zapatero i el primer ministre Erdogan és una autèntica fulla de ruta pel futur de les pròpies Nacions Unides i que s'avança en el desenvolupament de les seves línees mestres amb el bon treball de la nostra diplomàcia i de la pròpia institució. Compartim amb l'ambaixador que els reptes immediats de Nacions Unides estan en la immigració i els fluxes migratoris, la defensa dels temes mediambientals i la lluita contra el terrorisme. Em recomforta pensar que el somni de les Nacions Unides és més que un desig i que nacions com la nostra estan més preocupades per la resolució de conflictes, per la cooperació internacional molt més que per intentar ser membres algun dia del Consell de Seguretat.

Visito també la seu del Instituto Cervantes de NY (211 east 49th street ), en ple Midtown East en una antiga finca residencial respectada en la seva rehabilitacio per seu de l'Instituto. D'entrada em sorprèn una excel·lent exposició que es pot visitar aquests dies "a propósito de hombres y mujeres", que prové de la col·lecció del museu d'art contemporani artium de Vitòria, i que conté pintures de Dalí, Antonio Saura, Picasso o Miró i escultures d'Oteiza i Chillida. L'Instituto Cervantes, que fins fa poques dates era dirigit per l'actual ministre de Cultura César Antonio Molina, ha aconseguit ser una autèntica punta de llança de la cultura espanyola a l'exterior, incorporant-hi a més el conjunt de les llengües i cultures d'Espanya.

Dirigeix el centre de NY Eduardo Lago, amb més de tres mil inscrits en les classes lingüístiques aquest any, és evident que l'interès d'aprendre espanyol a NY és enorme i em diuen que molt especialment en alts directius d'empreses, però també s'han inscrit a les classes de català sis alumnes -el perfil són novaiorquesos que per motius de treball o de turisme es traslladen a Catalunya i tenen interès en conèixer el nostre idioma- cap en euskera o gallec. Una biblioteca perfectament dotada i també una enorme programació cultural em donen la impressió que la seu del Instituto quedarà ben aviat petita. M'expliquen també que hi ha una excel·lent cooperació amb l'Institut Ramon LLull -que intentaré visitar en els pocs dies que em queden a NY-, que té com a principal activitat l'organització de la setmana catalana a NY, que cada any aconsegueix major impacte en la capital nord-americana.

POSTAL DE NOVA YORK (4)

Quan visites una gran ciutat i tens pocs dies no té sentit perdren cap visitant museus per més interessants que siguin, cal deixar-los per a una altra visita, De totes maneres, NY, com d'altres capitals com Parés o St. Petersburg, mereix una visita temàtica per als interessats en l'art modern i l'art contemporani.

Tothom diu que no cal perdre's la visita al MOMA (Museum of Modern Art), però jo em permeto recomenar primer el WHITNEY (Whitney Museum of American Art), un centre d'art contemporani atent i obert a les noves tendències. Una breu exposició permanent ocupa la cinquena planta dedicada a l'art modern americà, amb excel·lents expressions com la dels artistes Edward Hooper o George Belous, però el que desperta major interès són les exposicions temporals amb nous noms de referència i que cerquen noves connexions amb les arts visuals, el vídeo, la música. Summer of love art of the psychedelic era ocupa dues plantes de la Whitney aquests dies: posters, performances, fotografies, discs, mobiliari, festivals (Woodstock 69 com no!), Beatles, Stones, Joplin, Dylan, la protesta... experimentació, influències asiàtiques en l'art, art visual combinat amb la música, happenings... un excel·lent exemple de com mantenir un espai d'exposició viu i en permanent provocació. A la planta quarta una temporal de Rudolf Stingel, pintura, fotografia, cromatismes, miralls... i un espai que permet als visitants rotular o posar tac's composant una peça més de l'espai expositiu.

El Guggenheim (Solomon R. Guggenheim Museum), dissenyat per l'arquitecte Frank LLoyd Wright es sens dubte un dels espais arquitectònics destinats a l'art més brillant que he pogut conèixer. Una rampa en espiral que baixa des de la cúpula de l'edifici va deixant pas en els seus laterals a les diferents col·leccions permanents del museu i a les temporals. Em quedo sense poder veure la façana de l'edifici que porta mes d'un any en rehabilitació. Com a Bilbao i Venècia, el Guggenheim de NY conté una excel·lent selecció dels millors autors d'art modern del XIX i del XX: Mondrian, Kandinsky, Picasso, Manet... combinada també amb noves apostes d'artistes visuals. Dues temporals durant aquest mes d'agost: The shapes of space, diferents propostes de nous espais d'habitatge des d'un contenedor a una habitació a l'himalaia i una excel·lent exposició del considerat el més jove dels artistes abstractes expressionistes Richard Poussete-Dart.

El MOMA després de la seva renovació i ampliació s'ha convertit en el museu d'art modern més gran i important del món, -les col·lecions que conte difícilment deixen resistir al museu d'orsay o a l'ermitage la comparació-, en un espai amb molta llum gràcies a les grans finestres de vidre amb fantàstiques vistes al diferents carrers del Midtown (53d street), potser l'ampliació li ha fet perdre personalitat i l'ha convertit en una espècie de part temàtic de l'art. Tot i així, la cinquena i quarta planta d'aquest museu representen el millor del nostre art modern. L'obra de Picasso en qualitat i quantitat és potser la mes impactant. Salvador Dalí també hi està ben representat, tot i que la seva obra mes reconeguda la persistencia de la memòria ha iniciat un llarg periple per diferents museus que no el retornara al MOMA fins l'any 2009.

El MET (Metropolitan museum of Art) el més gran i el que pretén abastar la totalitat de la història de l'art conté també una extensa i excel·lent col·lecció d'art modern i aquests dies a més augmentada amb mes impressionistes Impressionist and early modern paintigs: the clarck brothers collect.

Em sorprenent gratament les sales destinades a l'art d'Àfrica, Amèrica i Oceania: màscares, escultures... i en canvi de les recent obertes noves sales d'art romà, grec i etrusc no em convenc el projecte museístic massa antic pel que ha de ser un museu de referència com el MET.

Per últim, pels interessats en el medi natural també hi ha la visita obligada al American Museum of Natural History, un inabastable museu que conté tot tipus d'espècies naturals. Penso en les hores que hi destinaria el meu bon amic biòleg i regidor Ponç Feliu, que no són exactament les meves. En destacaria la quarta planta dedicada als dinosaures que desperta la meva curiositat.

Em queda per veure si visitare The cloisters, museu d'art medieval, a la perifèria de Manhattan i que conte claustres i capelles, alguns de catalans malvenuts a l'inici del segle XX.

POSTAL DE NOVA YORK (3)

Em va costar decidir el viatge als Estats Units, potser per la visió negativa i injusta que a vegades en tenim des d'Europa, però certament Nova York, tal vegada, és la ciutat nord-americana més propera a la nostra cultura europea.

La meva primera il·lusió, el primer impuls per anar-hi des de fa temps, era conèixer els temples del jazz modern. Desaparegut el Cotton Club de Harlem, els locals de referència de tot aficionat el jazz estan entre Broadway i el Village. El local Blue Note -on l'admirat Jarrett trio va gravar sis discs amb un directe irrepetible- el Village Vanguard -on hi han gravat admirats pianistes com Uri Caine o Brad Mehldau- o el mític Birdland eren motius suficients per justificar el meu viatge a Nova York.

Realment, NY és un autèntic paradís per algú que estimi el jazz. Es fa difícil fer una tria cada dia de quin concert anar a sentir entre l'oferta de músics de qualitat que viu en aquesta ciutat. La majoria de locals son petits, acollidors, d'atmòsfera on a més es pot sopar i per un preu suplemetari entre 10 i 30 dòlars escoltar a primeres figures de jazz.

A Broadway -prop de Times Square- entrar al temple del Birldand ja produeix emoció: les llums de neó amb el logo dels dos ocells, l'escenari presidint el local, una barra de bar i un petit hemicile ple de taules per acompanyar els músics tot sopant o prenent alguna copa. Assiteixo a un concert memorable del vell saxofonista James Moody, amb qui també tinc ocasió d'intercanviar algunes paraules i demanar-li que em signi un autògraf. Probablement, aquesta setmana també hi aniré a escoltar al baixista del Jarrett trio: Gary Peacock, que actua acompanyat del gran baterista Paul Motian i del pianista Paul Bley. Un nou local que emergeix amb forca a Broadway és el Iridium, amb una programació de molta qualitat, que ahir em va permetre escoltar una de les big bands mes reconegudes: la Mingus Big Band i que aquesta mateixa setmana acull al trio del pianista John Patitucci.

Em reservo pels darrers dies els plats forts, ja he anat a veure els locals que coneixia per fotografies, que els tenia ben gravats i imaginats a la meva memòria i que tantes ganes tenia d'anar-hi. Son tots al barri de Greenwich Village, potser el barri que més m'agrada de NY: residencial, amb bons restaurants -seguint els consells de l'amic Donaire vaig sopar al Pearl Oyster Bar, i tambe en un excel·lent restaurant italia Sant Ambroeus- i amb el millor jazz possible: el Blue Note i el Village Vanguard. Al Blue Note a partir d'avui hi toca Dave Holland Sextet, a qui hem tingut ocasió tambe d'escoltar als festivals de Terrassa i Vitòria- Gasteiz, i Village Vanguard, un quintet del excel·lent trompeta Tom Harrell, a qui també he tingut l'ocasió de gaudir fa uns anys en el festival de jazz de Granada. El toldo vermell del "village" sembla presidir la setena avinguda (178 seventh ave south at 11th street), després unes estretíssimes escales et baixen al paradís del jazz.

Aquests potser en són els temples més destacats però desenes de bons locals de jazz amb genials programacions composen una oferta inabastable i irressistible. El Dizzy's Club -en honor al mestre GIllespie-, el Jazz Standard -on m'agradaria anar-hi a sentir la sorprenent vocalista de bossa nova Luciana Souza-, el Joe's Pub també al Village, o al Kitano lounge potser hauran de quedar per a posteriors visites.

Diumenge sota la pluja també tinc ocasió de presenciar un dels concerts del Summer Festival a Central Park de la nova figura emergent del pop nord-americà i nova icona de la comunitat gai Rufus Wainwright. Em decepciona el seu directe i en canvi descobreixo en els teloners The Magic Numbers, un grup a tenir en compta amb bones melodies i bons músics que no haurien desagradat l'històric grup de referència novaiorquès The Ramones. A prop d'on es celebra el concert hi ha Strawberry Fields, zona del parc restaurada en memòria de John Lennon, on hi ha un mosaic amb la paraula Imagine i 161 espècies de plantes -una per cada nació-. Patti Smith també toca aquests primers dies de setembre al Music Hall de Williamsburg amb totes les entrades venudes, tot i així crec no incorpora al seu repertori cap cançó catalana a pesar d'haver estat estrella convidada? Com va passar amb Lou Reed, en la passada setmana catalana a Nova York.

POSTAL DE NOVA YORK (2)

Potser sigui perquè NY és la capital tambe del capitalisme, que el privat estigui sempre per davant del que és públic, que les infraestructures i els serveis públics no estan a l' alçada del país. En ple debat sobre les infraestructures a Catalunya i a Espanya ajuda a relativitzar-ho observar que en altres models, l'estat del benestar no està desenvolupat com el nostre, i que les infraestructures deixen molt que desitjar.

Coneixem que els Estats Units no han estat capacos de crear un acces públic i universal a la sanitat -tant de bo els democrates en el proper mandat ho aconsegueixin!-, però sorprèn la deixadesa de les infraestructures, del mobiliari urbà, dels carrers, del sanejament, de la neteja en alguns lloc... i com no del metro. El subway que deuria ser avancadíssim en el primer període del segle passat i que transporta centenars de milers de passatgers cada dia per l' illa de Manhattan de nord a sud (Uptown-Downtown ) està vell i deixat. Una setmana abans d'arribar a NY van haver-hi talls intermitents en la xarxa elèctrica i en el funcionament del metro a conseqüència de les pluges. L'utilitzo durant tot el dia i funciona correctament -massificat no cal dir-ho a les primeres hores del matí-, però de nit es diferent: vaig voler fer la prova d'utilitzar-lo de matinada fa dos dies i quasi no puc resistir la calor insuportable que vaig patir en els vint minuts d'espera del metro a l'estació de Columbus Circle per manca total de refrigeració. No cal dir que la sensació de seguretat no és la mateixa de dia -molta presència policial en el metro- que de nit desengelat i sense aparent vigilància.

Sens dubte que prefereixo el nostre model d'estat del benestar, l'estat protector davant el lliberalisme salvatge, que pagui la pena treballar des de la politica per garantir bons serveis públics i bones infraestructures i que cal exigir-les de qualitat amb el nivell de pressió fiscal que tenim pero ajuda a veure-ho diferent des d'un país en que l'individu és el que vetlla pel seu benestar personal sense pensar en la xarxa protectora de l'estat. L'altre dia parlant amb la productora audiovisual Millie Stanisic -bona amiga del meu amic Juan Moscoso-, em deia que era impensable que pugues rebre subvencions per la pel·lícula que actualment està produint, i que preferia que fos així perquè sense risc tampoc hi hauria èxit. La conversa em va fer veure un altre punt de vista en l'actual llei del cinema que comencarem a treballar el proper mes de setembre en el Parlament i on bona part de la discussió està en les qüotes de pantalla, les ajudes de les televisions i les subvencions.

CONFIDENCIAL: Vaig decidir venir a NY com estudiant, contractant classes d'anglès i allotjament, però la prova és més difícil del que pensava. Per diferents malentesos em trobo vivint en una residència en ple barri de Harlem compartint habitació amb un estudiant corea i bany amb una dotzena d'estudiants més. El meu company coreà es raríssim, diu que ha vingut a NY a estudiar anglès però no surt massa de l'habitació. De fet la te ocupada... en desordre!, i no deixa d'estar pendent de mi mentre jo hi sóc a dins, per marcar territori. Dormo en una llitera: quines dificultats que tinc per pujar i baixar del meu llit! Sembla que dissabte podré tornar a la residencia inicial en la que vivia en el Upperwest Side, com a mínim tenia una habitació individual -només hi cabia el llit i una taula-, molt semblant a la meva vella habitació d'intern al Collell quan estudiava C.O.U, i un bany compartit també amb una dotzena d'estudiants d'anglès i d'arts dramàtiques. De fet, viure a Manhattan és una sort: hi treballen mes de deu milions de persones i només n'hi viuen tres milions. El cost de l'habitatge és astronòmic, els lloguers elevadíssims i els hotels també molt cars: per tant, no tenia elecció en una estança a NY de més de dues setmanes.

En quan a les classes d'anglès -de dilluns a divendres durant tres hores i mitja- signifiquen una regressio a l'etapa escolar. No cal dir que sócc el mes vell de la classe, entre estudiants coreans, taiwanesos, japonesos, turcs, suïssos, italians, i em fa certa gràcia tornar a sortir a la pissarra a fer un exercici o fer tests i exàmens.

POSTAL DE NOVA YORK (1)

Inicio les meves vacances d'estiu! Destí de les properes setmanes: Nova York, amb doble propòsit conèixer la que diuen es la capital del món i rebre unes quantes classes d'anglès, una de les moltes assignatures que tinc pendents.

Paul Auster, en la seva trilogia de Nova York, la defineix com un espai inexhaurible, un laberint de passos inacabables, i, que per molt que caminis, per molt que coneguis cada carrer i cada barri, sempre et quedes amb la sensació d'estar perdut dins la ciutat i dintre teu. No puc compartir la visió d' Auster. Alguna cosa té aquesta ciutat que dos dies després d'arribar-hi tens la sensació de sentir-la una mica teva. Un no se sent un extrany a Nova York, tots som novaiorquesos mentre hi vivim -encara que només sigui temporalment-, potser hi ajuda el crisol de cultures, origens i llengües que hi conviuen i que NY sembla tenir-hi la perfecta mixtura.

Nova York és diferent a totes les capitals que he conegut, de la dimensió i les proporcions dels grans edificis a Time Square o al districte financer a la personalitat dels barris acollidors del Soho o Greenwich Village, en els barris de Chelsea o de l'Upper West Side la vida passa de pressa, a un ritme vertiginós que t'atrapa i no t'incomode.

Les meves primeres bones impressions per al Central Park -quina delícia passejar-hi, llegir un llibre en un banc prop del llac, o practicar-hi esport- i per l'enorme oferta cultural: musica, teatre, espectacles...

No he deixat de visitar en els primers dies la Zona Zero de l'atemptat de l' 11-S que et deixa sense paraules quan n'observes la magnitud des del World Financial Center.

Tinc dies per endavant per explicar-vos algunes coses més, mentre intento alguna cosa més que sobreviure amb el domini de l'idioma anglès!

Infraestructures i Magdalena Álvarez

No és fàcil sortir avui defensant a la ministra Magdalena Álvarez, i avui el diputat i coordinador dels diputats i diputades del PSC Dani Fernández ho ha fet amb valentia i arguments. Els representants del PP, CIU, ERC, ICV han sortit criticant la gestió i demanant dimissions.

El cert és que mai com ara a la recent etapa democràtica el govern de l'Estat no havia fet un esforc inversor com el que s'esta fent, de la mateixa manera que el govern de la Generalitat i el conseller Quim Nadal estan invertint i solucionant problemes amb les infraestructures del nostre país com no ho havia fet cap dels responsables dels darrers governs de CIU. No només deu ser responsabilitat dels actuals gestors de Foment el dèficit d'infraestructures a Catalunya, o es que els governs de CIU que van governar i pactar amb satisfacció amb els executius del PP no tenen cap responsabilitat en la situació actual? Tenia interés el PP en invertir a Catalunya en els seus anys de govern o preferia fer-ho a Madrid o València?

Potser les crítiques són necessàries però el que cal és compromís, treball i dedicació per revertir aquesta situació i crec que en aquests aspectes el govern de l'Estat ha respós des del primer dia.

Malgrat això, també és cert que no podem demanar mes paciència als ciutadans que dia si i dia es veuen atrapats en les demores de les rodalies de RENFE. Cal demanar-los disculpes i treballar sense descans per revertir la situació. Em nego a compartir les crítiques destructives i més comprovant a Girona les millores en les carreteres que el departament de politica territorial està portant a terme, la resolució lenta però que avanca del desdoblament de la N-2, les inversions en l'aeroport de Girona o la construcció de la linea d'alta velocitat amb soterrament a la ciutat de Girona.

Exigència màxima i compromís i admissió de les responsabilitats que pertoquen a cadascú, les presents i les passades. Evidenment la resposta i les solucions corresponen als responsables del govern i els partits de l'oposició han d'exercir la fiscalització de l'acció de govern, però cal reconèixer també els avenços fets amb l'actual govern i els errors i dèficits dels que avui alcen la veu però que ahir van permetre les dificultats d'avui.

FESTIVALS D'ESTIU ( 2 )

A punt de començar el darrer dels grans festivals d'estiu a les comarques de girona: la shubertiada a Vilabertran, el balanç de l'oferta musical aquesta temporada d'estiu és difícilment superable. Aquest any no podré assistir a la meva cita anual a Vilabertran i a Torroella de Montgrí, segurament els dos festivals amb més personalitat, i que gràcies a l'excel·lent direcció dels amics Miquel Alsina i Josep Lloret han aconseguit -cadascú en la seva dimensió- situar-se en el panorama estatal de grans festivals.

El Festival de la Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols també mereix aquest any una menció especial, amb una programació espectacular i una resposta magnífica de públic. M'ha agradat també el nou escenari del port nou, on tinc la sort de poder sentir en directe a la vocalista Noa, en un concert difícil d'oblidar. A l'esplanada de Vilartagues, èxit de públic en la gira més multitudinària d'aquest estiu amb Serrat i Sabina.

A Perelada la meva visita anual per escoltar òpera a la fresca, per la proposta de Lindsay Kemp dels contes d'Hofmann d'Offenbach, que resulta discreta i lluny de la proposta de flauta màgica que em va enlluernar i fascinar ara fa uns deu anys a Peralada i que va influir en el meu interés pel gènere operístic.

IOLANDA PINEDA

Una de les principals alegries de les passades eleccions municipals va ser la victòria de Iolanda Pineda al municipi de Salt i la seva elecció com alcaldessa. No ho tenia fàcil després de dos mandats seguits de Jaume Torramadé com alcalde, reforçat com a vicepresident de la Diputació -sembla que el pas dels alcaldes per la Diputació dóna més desgast del previst-, amb un nou relleu de lideratge a la llista del PSC després que Carles Barceló no aconseguí recuperar l'alcaldia ara fa quatre anys.

Pineda sabia del repte que assumia quan fa poc més d'un any el PSC va demanar-li que tornés de Lleida -on residia i treballava amb el seu marit- novament a Salt per preparar la seva candidatura al seu municipi d'origen. Ben envolcallada per un entorn familiar que l'ha recolzat sempre en les idees i projectes polítics -especialment el seu pare Luciano i ara el seu marit Moisés-, i amb l'aposta clara de Quim Nadal, Marina Geli i Pep Quintanas, va fer un treball perfectament dirigit abans i durant la campanya electoral, de proximitat, de creació d'equips, d'immersió en les necessitats de Salt que la van portar a donar el tomb al seu municipi. La clara demostració que en política el treball ben fet normalment dóna fruits -vaig tenir ocasió de comprovar-ho en la campanya electoral-.

M'és senzill parlar d'algú amb qui he col.laborat i compartit professió i treball per més de quatre anys i que per tant en conec l'intel.ligència, capacitats i dedicació. No tinc dubte que te Salt al cap i sap que necessita, que l'hi convé, el que cal fer per resoldre algún dels seus problemes estructurals i com permetre la millora de la qualitat de vida de la gent i el reforç de l'orgull de ser saltenc. Quatre anys per endavant per demostrar que amb Ilanda Pneda i els socialistes és millora la gestió i l'acció de govern i permet a Salt donar un pas endavant com un dels municipis més importants de les comarques gironines.

Penso tot això mentre dinem a Girona - hem variat la nostra elecció inicial a Salt al trobar tancat can vilanova -, en una conversa afectuosa i on comprobo els projectes que prepara i els que estan en marxa, que hauran de permetre el canvi desitjat. Si el govern de la Generalitat s'ha compromés d'una manera clara amb Salt amb el projecte ambiciós del pla de barris, ara també li correspón al govern de l'Estat i per tant em comprometo amb l'alcaldessa a facilitar financiació de projectes des de Madrid.

No tinc dubtes de l'èxit de la gestió de Pineda i que ens sens cap menda de dubte ens trobem davant d'un dels referents immediats del socialisme gironí pels propers anys.

Els sous dels polítics

En els darrers dies es produeix cert debat a Girona sobre els sous dels representants polítics arran dels acords dels ajuntaments i de la Diputació de Girona.

En termes generals no pot dir-se que tots els representants polítics: de govern i electes tinguin compensacions econòmiques desproporcionades. En molts casos els alcaldes i alcaldesses de les comarques de Girona tenen sous inferiors a molts alts funcionaris dels seus propis consistoris, tot i la major dedicació i responsabilitat que exerceixen. Molts dels responsables de govern, i no cal dir -per exemple el president del govern- tenen assignacions contingudes, que no aguanten comparació amb el camp privat. Conec molts responsables polítics i de l'administració pública que prefereixen, per vocació, el servei públic que presten a treballar amb més ingressos econòmics en l'empresa privada. Possiblement en alguns casos podem compartir que existeix alguna desproporció però no és així en la majoria de casos. Es cert també que cal adecuar-se als sous mitjos de les treballadores i treballadors de Girona, molts dels quals els costa arribar al salari de mil euros, però també cal concloure que si volem tenir bons gestors i servidors públics també hem de retribuir-los correctament.

Possiblement el cas de la Diputació de Girona mereix alguna reflexió, com a institució al servei dels ajuntaments, on l'increment en aquesta ocasió d'alguns dels sous dels seus representants ha augmentat significativament per sobre del que ho han fet les retribucions en els respectius ajuntaments. La diferència de la Diputació amb els ajuntaments és que les decisions no tenen el control directe dels electors. Per aquest motiu els increments en les retribucions en els Ajuntaments son en molts casos els increments de l'IPC i els de la diputació han estat sensiblement per sobre. No hi estic en desacord perquè crec en el treball, la dedicació i l'esforç dels representants polítics a la diputació, i com en conec a la majoria del govern i de l'oposició em mereixen confiança. A mi el que em sembla exigible és que se'ns evaluin per la feina feta, i només si no és compleix amb les responsabilitats atribuides, si no hi ha dedicació a l'órgan o carrec pel qual se'ns retribueix que hi hagi la crítica però no abans.

El que no seria de rebut és que la diputació pagui als seus diputats i asessors per tal que només treballin pels seus respectius ajuntaments o només pels partits, també han de respondre per l'institució que representen o els contracta per donar servei a tots els ajuntaments i als ciutadans de les comarques de Girona.