DE JUANA CHAOS

De juana chaos és un criminal, un terrorista amb vinticinc assassinats a les seves espatlles i per això va ser condemnat a una condemna severa i al compliment de privació màxima de llibertat a 30 anys de presó en aplicació del codi penal del 73. En compliment dels beneficis penitenciaris que el codi penal del 73 permetía - no aplicables en el codi penal en vigor -, va complir la pena imposada, després de passar 18 anys i més de cent dies de presó.

Posteriorment, en un context d'alarma social per la seva possible excarcelació va ser condemnat per un delicte d'amenaces - que no de terrorisme - a dotze anys de presó per l'audiència nacional per uns articles publicats al DEIA, sentència que va ser modificada pel suprem a una pena de tres anys. Ja he explicat en un altre post que la sentència va ser segons el meu criteri desproporcionada. De juana està complint des de agost de 2.005 presó per aquest delicte d' amenaces que no pels delictes de sang. En aquest context s'ha produit la vaga de fam i les seves conseqüències que han posat al pres al límit de la vida. L'Estat és avui garant de la vida de De Juana i el seu delicat estat de salut ha aconsellat una decisió penitenciaria valenta però basada en raons legals i humanitàries. El govern i Alfredo Pérez Rubalcaba han adoptat la decissió adequada protegint la vida d'aquell que ha demostrat que no respecte la dels altres, però és una decisió que demostra la grandesa de la democràcia i de l'estat de dret. No s'ha excarcelat a De Juana que continuarà complint la condemna en règim vigilat, se li ha aplicat el segon grau, i fins i tot se li podria haver acordat el tercer grau atès que el art. 104.4 del Reglament penitenciari diu que " Los penados enfermos muy graves con padecimientos incurables, según informe médico, ... podrán ser clasificados en tercer grado por razones humanitarias y de dignidad personal, atendiendo a la dificultad de delinquir y a su escasa peligrosidad".

Rubalcaba avui deia que la diferència entre els terroristes i els demòcrates és que nosaltres respectem el dret a la vida de tots. Entre tots hem salvat la vida a De Juana, la democràcia li ha garantit els drets que ell no va respectar amb ninguna de les seves vinticinc víctimes . Hem de poder explicar a les víctimes que la finalitat del nostre estat de dret i de les penes no és merament retributiva. Vull pensar que la generositat amb la que s'actuat ha de fer reaccionar als violents i tant de bó serveixi per que algún dia l'esquerra abertzale condemni la violència i arribi la desitjada pau al país basc.

GREGORI ELORZA

Aquest matí, conjuntament amb en Joan Manel del Pozo, he acompanyat al nostre nou candidat a l'alcaldia de Lloret Gregori Elorza, en la seva primera presentació pública després d'haver estat escollit per l'agrupació de Lloret del PSC per disputar-li l'alcaldia a Xavier Crespo.

Bon començament el d'en Gori enllaçant amb l'herència honesta i compromesa del socialisme a Lloret, amb voluntat de compromís per un projecte col.lectiu i per treballar per totes les persones que viuen i treballen a Lloret.

M'ha agradat que fes referència al deute que les nostres generacions tenim amb el servei públic. Efectivament si som gent que ens hem format després de l'important aposta que els governs socialistes van fer als anys vuitanta per l'educació, per l'accés a l'universitat en condicions d'igualtat, en alguna mesura l'inversió que les generacions que ens han precedit han fet per nosaltres és hora de tornar-la amb treball pel comú. Un bon argument que demostra les seves sólides conviccions que jo conec des de la seva etapa universitària.

Ha dit coses assenyades i no ha avançat les línees del futur programa que treballa amb un equip jove i renovat, amb gent compromesa com en Joan Carles Amaya i la Lluïsa Parrilla. La participació en la presa de decisions, governar per a totes i a tots, i eliminar qualsevol pràctica abusiva de l'administració, han estat alguns dels principis que inspiraràn aquest programa. Com a primera carta de presentació déu n'hi dó!. Segur que arriben bons temps pel socialisme a Lloret.
Sort Gori!

URI CAINE

Ens estem acostumant a Girona de gaudir d'una programació musical excepcional, estimulada i augmentada des de l'entrada en funcionament de l' Auditori de Girona. Molts anys de treball per convertir Girona en una autèntica capital de la cultura a Catalunya, i l'excel.lent feina que a cultura despleguen l'amic regidor Ignasi Thió, i els programadors musicals David Ibáñez i Victor Garcia.
Ahir un nou exemple en un magnífic i inoblidable concert del pianista Uri Caine acompanyat del trompetista, fiscornista Paolo Fresu, del standards que tan li agrada deconstruir a Caine al bebop més punyent que hauria complagut al mestre Dizzy Gillespie.

Uri Caine està en el meu podium personal de pianistes de referència, amb el jove talent Brad Mehldau- que també ha trepitjat la sala de cambra de l'auditori de Girona-, i amb el qui anomeno déu, el mític Keith Jarrett - és diferent a tot, un ésser sobrehumà, si una divinitat toqués música ho faria amb l'entrega, sensibilitat i perfecció com jarret toca el piano-.

Uri Caine és un pianista que explora totes les possibilitats del jazz des del format de trio clàssic amb standards, a les deconstruccions dels clàssics musicals de Bach, Wagner, Schumann, o Mahler. Alguns dels meus discs preferits de Caine: Uri Caine trio, live at the village vanguard ( winter & winter, 2004 ), Uri Caine/Gustav Mahler, ulricht-primal light ( winter & winter, 1997 ).

Algunes recomenacions més de grans pianistes de jazz contemporanis, els nordics Ethan Iverson - primer amb el seu trio EST i ara amb The bad plus -, i Esbjörn Svensson, un parell de més de pianistes clàssics en actiu Monty Alexander i l'elegant Mc Coy Tyner, i dos més llatins el dominicà Michel Camilo i el barceloní Chano Dominguez.

Príncep de Girona

Felip de Borbó, príncep d' Asturies i de Girona va ser novament a Girona convidat per la Cambra de Comerç amb motiu dels premis a l'exportador. Una vegada més el representant de la casa Reial i hereu de la Corona va demostrar que la monarquía manté un alt sentit institucional, d'adaptació als temps, i de voluntat de servei. No he tingut mai la sensació quan he compartit algún acte públic amb el príncep que sigui una persona excessivament propera i afable, però el considero molt professional, sempre mostra la màxima predisposició, escolta i compleix el paper de perfecte embaixador del país. A Girona en vam tenir novament un bon exemple, va dirigir al tot girona ,en el dinar al Mas Marroch (Vilabrareix), un discurs de pràcticament una hora en un català més que correcte, elogiós amb el poble català i gironí, amb la cultura emprenedora i la vitalitat empresarial de les comarques gironines. Va complaure a propis i extranys i va propiciar després del dinar converses amb tot aquell que hi va tenir interés.

El pas dels anys ha demostrat que la monarquía manté un paper institucional, neutre políticament, amb voluntat de servei i que ha ajudat a consolidar les nostres institucions democràtiques. És evident que a molts - genéticament republicans- ens costa admetre que al segle XXI algú tingui prerrogatives diferents que la resta de ciutadanes i ciutadans per haver nascut en una família concreta. Els valors democràtics ens obliguen a respectar les institucions constitucionals, a la vegada que hem de reconèixer a la monarquía un valor d'estabilitat inqüestionable. El rei Joan Carles ha refrendat per la seva manera de fer i en fets la seva vàlua, a més dels valors i conviccions profundament democràtics. Crec que el príncep Felip va en la mateixa línea, i és coneixedor de la necessitat de guanyar-se l'estima del poble espanyol treballant per fer-se'n mereixedor de la seva confiança. El discurs en català i la sensibilitat cap a la pluralitat de l' estat demostrada a Girona el passat dilluns pot ser un bon indicador de que Felip de Borbó príncip de Girona i la monarquía volen ser útils als ciutadans del segle XXI.

THE POLICE,"we are the police and we are back"

CONFIDENCIAL. Així ho van anunciar al dia següent de l'entrega dels premis Grammy a Los Angeles, som els Police i tornem, Sting, Andy Summers i Stewart Copeland preparen tour que arrivarà a Europa el mes de setembre d'aquest any.

Els Police van ser el primer grup del que vaig ser reconegudament seguidor en la meva adolescència, coneixia totes les seves cançons, portava les carpetes escolars ben forrades de fotografies seves, em pasava tardes escoltant-los amb el vell tocadiscs i fent play back ajudat per la raqueta de tennis que em feia de rèplica de guitarra, i presentava adaptacions de les seves composicions als examens de música de primer de bup als maristes. Pensava que definitivament no els podria veure mai en directe, la darrera vegada que van tocar a Barcelona fa més de vint anys, no vaig tenir per edat l'autorització paterna per anar-hi, i ara sembla que The police seran a Barcelona el setembre vinent de la mà del promotor Gay Mercader.
Every little think she does is magic, Next to you, Roxanne, Tea in the sahara, Message in a bottle...hi han tantes cançons que formen part de la banda sonora de la meva vida que l'anunci del retorn de Police ha estat un gran regal. A Sting vaig decidir castigar-lo i mai vaig comprar-li cap dels seus discs en solitari enfadat per la responsabilitat que va tenir en la dissolució del grup. Avui amb l'anunci del retorn m'hi he començat a reconciliar. A Police els vaig substituir als anys de final del batxillerat coincidint amb els anys en que vaig estudiar al Collell, pels Iron Maden i altres grups de heavy i hard rock com AC/DC o Led Zeppelin. Després els meus gustos musicals s'han anat refinant: jazz, bossa nova, ópera, mpb, però sempre he tingut moments per recordar als police i per intentar trobar en els U2 o els Coldplay la seva enorme herència musical.

SELECCIONS NACIONALS

Periódicament torna al debat d'actualitat la demanda de les seleccions esportives nacionals a Catalunya, ara amb un nou impuls de la combativa federació de patinatge i del seu president Ramon Basiana. L'avenç en els darrers anys és indubtable, per una part la voluntat de la ciutadania i la majoria dels partits polítics de veure competir a la selecció nacional catalana en partits internacionals, i per altre la major facilitat de les institucions esportives de l'Estat en que això sigui possible. Un bon exemple és el darrer partit oficial de la selecció catalana i d'euskadi de futbol al Camp Nou, que anys enrera hauria estat impensable i que gràcies al actual secretari d'estat per l'esport Jaime Lisavetzki, al president de la federació catalana de fútbol Jordi Roche , i al consentiment de la federació espanyola es va disputar amb gran èxit de públic i de suport popular. Les vies de futur estàn obertes, ara caldrà explorar i revisar la llei de l'esport i treballar per què algún dia en determinats esports i/o en determinades competicions puguin competir les seleccions nacionals i/o autonòmiques.
No comparteixo la via difícil i complexe que ha anat utilitzant la federació de patinatge després de l'èxit de Macau i la frustració per no acceptar Catalunya com a membre de ple dret de la federació internacional. Ara ens sorprén la decisió d'acceptar Catalunya com a membre de la confederació sudamericana de patinatge que podria permetre competir a Catalunya en les competicions internacionals que organitzi aquesta confederació. A mi m'agradaria veure un dia la selecció d'hockey competint en el campionat d'Europa però no crec que tingui cap sentit veure-la competir en el campionat americà.

Mentre tant aquests dies estic d'enhorabona seguint el sis nacions de rugbi, on gales, escòcia i irlanda s'enfronten a Anglaterra sense cap problema - per cert quin magnífic partit el de diumenge entre Irlanda i França !-. Ja he explicat alguna vegada que soc fidel seguidor de la selecció nacional de Gales, i que poques coses m'emocionen més- esportivament parlant - que sentir l'himne de gales - land of my father - cantat pels milers de galesos a Cardiff, i viure-hi en directe un partit. Si tot va bé el mes vinent amb els meus amics i també ex-jugadors del GEIEG Jordi Margarit, Isidre Mor, Jordi Vich i Enrich Estrach seré al Millenium stadium per seguir el Gales- Anglaterra, i tot i que no hi ha res millor pels galesos que guanyar a Anglaterra... no és trenca la Gran Bretanya!

CONFIDENCIAL: vol Girona-Madrid. Dimarts vaig estrenar el vol d'Spanair girona-madrid que hauria de millorar la meva qualitat de vida i de treball. Per exemple podré deixar de conduir de Girona a Barcelona per agafar el pont aèri d'Iberia en les matinades boiroses d'hivern. Confiava que aquest vol no patiria els habituals retards del pont aèri, però de moment dimarts el vol de les set va arribar més de mitja hora tard i em va impedir atendre el meu primer compromís del día amb la cadena Ser amb qui havia compromés entrar en directe a tres quarts de nou del matí.

JUAN FERNANDO LÓPEZ AGUILAR

Ara que tots els focus informatius son amb el nou titular del ministeri de justícia, el fiscal del tribunal suprem Mariano Fernández Bermejo, em permeto destacar modestament des del meu bloc un dels polítics que com a parlamentari i com a titular de ministeri més m'ha impressionat en la meva recent etapa a les Corts espanyoles: el ministre Juan Fernando López Aguilar. Amb una trajectòria académica brillant, uns coneixements jurídics sólids, de la nova fornada de líders socialistes, López Aguilar tenia pràcticament assegurada la seva presència en el primer executiu de Rodríguez Zapatero, i així va ser. Home de verb fàcil i amb enormes capacitats de generar consensos i empaties - va ser l'artifex del pacte per la justícia des de l'oposició- ha tingut anys difícils tant per l'actitut de permanent bloqueig del PP en els projectes de llei que el ministre ha presentat, abandonat el PP en la pràctica unilateralment tots els acords suscrits en el pacte per la justícia de la darrera legislatura, com per la política de blocs del órgan de govern dels jutges que s'ha extés a les màximes institucions judicials: Suprem, Constitucional i en alguna mesura l'Audiència Nacional.

En la seva primera compareixença davant la comissió de justícia al congrés com a ministre López Aguilar va desgranar els objectius del seu mandat amb una ocurrent declaració de principis. Va dir-nos que ell no cauria en el penelopisme ni en l' adanisme, que no volia desteixir els canvis legislatius que s'havien produit en els anys de govern d'Aznar - com la Penélope d' Ulyses que desteixia el vespre la roba que teixia el matí per evitar casar-se amb algún dels seus pretendents mentre esperava l'espós-, i que no pensava que en el passat tot s'havia fet malament i ell tenia la recepte màgica per solucionar tots els problemes que afecten a l'administració de justícia, per tant no tot començava amb el seu mandat.

El ministeri de justícia ha treballat de valent per impulsar reformes legislatives profundes per ampliació de drets ( modificació codi civil en matèria de matrimoni, reforma de la llei del divorci ) , o per reformes processals i de modernització a l'administració de justícia ( llei orgànica del poder judicial: oficina judicial, consells territorials de justícia, justícia de proximitat, estatut del ministeri fiscal, tutela propietat intelectual, reforma de la llei del menor, del codi penal... ).

L'obstaculització del PP i les dificultats d'assolir acords per majoria estàn fent molt difícil que algunes d'aquestes puguin completar-se en la present legislatura pel seu caràcter d'orgàniques i que per tant precissen de majories reforçades, algunes tan necessàries o imprescindibles com les reformes de la llei orgància del poder judicial. L'altre pedra a l'espardenya constant en la gestió del ministre ha estat el contrapoder que ha volgut exercir la majoria conservadora del màxim órgan de govern dels jutges, el Consejo, així com les controvertides sentències de l'Audiència Nacional i Tribunal Suprem enmarcades en el frustrat procés de pau a Euskadi.

Probablement en la designació del nou ministre i el seu perfil de carrera judicial i fiscal cal veure-hi una voluntat de reconduir l'actual deriva de les màximes institucions judicials, massa sovint influenciades per posicions ideològiques properes al PP, on López Aguilar de perfil acadèmic hauria tingut serioses dificultats d'interlocució.

Per algú que estima el dret com López Aguilar, no deu haver estat fàcil acceptar la candidatura a la presidencia del govern autònom de Canàries i deixar el ministeri, però com escau a un bon polític i un bon gestor, el que sempre importa és el projecte col.lectiu i per tant que Canàries guanyi un excel.lent president i un bon govern.

CONFIDENCIAL: Dimecres passat López Aguilar va tenir la seva darrera intervenció al Congrés en una interpel.lació del PP. Em va costar fer-ho pel respecte que em produeixen els membres del govern, per un punt de timidesa, o per que no semblés una adulació gratuïta però finalment ho vaig fer, vaig acostar-me al seu escó per agrair-li com a jurista tot el que havia après d'ell compartint les sessions a la comissió de justícia i en les reunions i estones que m'havia dedicat de discussió en els temes en que he estat ponent o durant el debat de l'estatut de Catalunya, sempre predisposat, un luxe com a ministre. Em sembla que van emocionar-li les meves paraules, i que paga la pena reconèixer la feina entregada i ben feta malgrat les enormes dificultats, i també que aquestes coses cal dir-les.

Després el PP no va tenir l'elegància de respectar-lo una mica, la diputada del PP Ana Torme va dedicar-li una intervenció penosa, plena d'improperis, desacreditacions i electoralisme. El ministre va contestar-la amb la seva brillant oratòria i coneixement, i recitant Molière com a bon comiat.

Sort Juan Fernando a Canàries!

INDEPENDÈNCIA JUDICIAL? (2)

La recusació del magistrat del tribunal constitucional (TC) Pablo Pérez Tremps, per part del bloc conservador del TC ha obert un nou front de crisi institucional a la vegada que posa novament de relleu la voluntat d'utilització del poder judicial amb finalitats estríctament polítiques.

A aquestes alçades no cal amagar el que tothom sabia i és que amb la recusació o no de Pérez Tremps es jugaven bona part de les espectatives del partit popular (PP) en que prosperés el recurs d'inconstitucionalitat interposat contra l' Estatut de Catalunya. En l'entorn del PP ja feia mesos que tenien coll avall que la recusació es confirmaria, i que per tant que Rajoy podria reobrir l'altre gran argument d'oposició - a més del del bloqueig al procés de pau a Euskadi -: el de " l'estatut i españa se rompe ", amb l' única finalitat de que el PP torni novament al govern d'Espanya en les properes eleccions i de passada emportar-se per davant el govern d'Entesa a la Generalitat.

És evident que l'única sortida és la dimissió de Pérez Tremps, el nomenament d'un nou magistrat per tal de reestablir l'equilibri en el TC i esperar la decisió judicial que podria o no declarar l'inconstitucionalitat d'algún dels articles però no l'estructura de l'Estatut. En cas contrari coneixem anticipadament la decisió del tribunal: l'estimació en bona part del recurs d'inconstitucionalitat interposat pel PP i per tant l'eliminació dels fonaments, de l'arquitectura de l'Estatut de Catalunya aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. En aquest cas el grau de frustració i victimització que es viuria a Catalunya obriria riscos de fractura institucional i de radicalització, i qüestionaria el nou encaix de Catalunya en l'Espanya plural i moderna construides amb les reformes estatutàries.

El que ja és irreversible amb les darreres decisions dels màxims tribunals: suprem i constitucional, és el qüestionament polític i sobretot dels ciutadans de les própies institucions judicials i de que aquestes vetllin en tots els casos per l'estat de dret i per l'imperi de la llei. Com home de dret em resisteixo a no poder confiar en el dret i la justícia i per tant espero que les properes decisions ens permetin recuperar la confiança en les institucions judicials i la seva independència, autèntica garantia del nostre estat de dret.

CONFIDENCIAL: EL MUNDO en portada i altres mitjans en pàgines interiors com LA VANGUARDIA, recullen manifestacions de companyes i companys diputats i senadors de la reunió que ahir vam tenir a porta tencada amb la vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega.
Vaig aprendre ràpidament que en aquestes reunions internes no has de dir res que no és vulgui que sàpiguen els mitjans. Va ser en ocasió de la tramitació de la llei de retorn dels "papers de Salamanca" a la Generalitat, de la que era ponent, vaig intervenir en una reunió interna per demanar a la direcció del grup parlamentari, a Alfredo Pérez Rubalcaba, que estudiés l'inteposició d'accions penals contra les joventuts del PP a Castella-Lleó que en la seva web reproduien fotografies dels companys diputats d'aquesta comunitat autónoma amb rètols de "traidors" per haver votat a favor de la llei. Al cap de poques hores tenia a periodistes demanant-me que fes declaracions i l'endemà EL MUNDO i diferents confidencials se'n feien ressò.

INDEPENDÈNCIA JUDICIAL?

Difícil situació la que ens deixen les darreres actuacions judicials en el context del frustrat procés de pau a Euskadi. És evident que toca defensar des de les responsabilitats polítiques i des del govern l'independència judicial i el respecte a les sentencies i actuacions judicials. Altra cosa - des del meu punt de vista - és que les actuacions i sentències judicials no puguin ser qüestionades des de criteris estrictament jurídics i d'oportunitat política sempre que no tinguin per objecte les crítiques influir i condicionar les actuacions judicials.

La sentència condemnatòria de De Juana per amenaces, o la controvertida vinculació de JARRAI com a banda terrorista o armada són objectables des d'un punt de vista jurídic, i a més demostren escasa sensibilitat a un procés de pau que des del punt de vista de l'interés general i del bé jurídic protegit més important la vida, poden resultar fins i tot contraproduents. La possible imputació del president Ibarretxe - malgrat no sempre actui amb la prudència que cal exigir al lendakari - per iniciar diàleg amb l'esquerra abertzale és un nou episodi de noves dificultats i de decisions judicials objectables.

Per altra banda el poder judicial ja fa temps que intentar subvertir el poder legislatiu, a través de la majoria conservador en el Consell General del Poder judicial, que massa sovint ha estat utilitzat com un dels darrers ressorts de poder de la dreta espanyola.

La situació per tant és delicada per totes bandes, i si als governs autonòmics i a l' estatal cal exigir-los-hi certa cura amb les seves manifestacions públiques per tal que no erosionin al nostre estat de dret, també cal fer-ho amb jutges i magistrats i amb el poder judicial si amb les seves decisions forcen interpretacions jurídiques o actuen contra l'interés general, la voluntat popular i la sobirania nacional.

CONFIDENCIAL: Fa pocs dies vaig visitar per primera vegada la presó model per assistir-hi a un client. Em va demanar ajuda a través d'una emotiva carta i no em podia negar a anar-lo a veure i intentar-lo ajudar. No m'he tret encara la sensació de fred i de tristor que em va deixar la visita. El meu client a punt d'arribar a la seixantena d'anys se n'hi ha passat uns quants de tancat, ara però fa molt temps que no delinqueix i hi ha entrat novament per l'execució de condemna d'una vella sentència de l' Audiència nacional per falsificació de moneda. M'assegura que per primera vegada està complint una sentència injusta per fets que no va cometre, i m' admet una vida plena d'errors i de problemes amb la justícia mentre parlem amb l'impediement físic del vidre en un dels locutoris.
Escolto també un altre pres, un noi jove, de bona presència parlant per telèfon amb el seu pare, li parla esperençat amb que potser el mes de febrer podrà sortir de permís.

En temps en que es parla massa alegrement de l'enduriment o compliment íntegre de penes, una visita a la vetusta i inhòspita presó model deixa palès la duresa d'un sol dia de privació de llibertat.

ANNA PAGANS, alcaldessa de Girona

Ahir també a Girona vam iniciar el procés que ens portarà al PSC i a l' Anna Pagans de nou a guanyar per segona vegada les eleccions municipals, i a un període de vuit mandats i trenta dos anys de governs socialistes a Girona. Ho vam fer com ens agrada fer-ho al PSC amb la confiança de l'unanimitat de la militància de Girona i disposats a treballar tots i cadascún de nosaltres per obtenir el millor resultat i explicar a les ciutadanes i ciutadans de Girona el nostre ambiciós projecte.

Respectem als adversaris i als actuals socis polítics amb qui actualment compartim el govern de la ciutat, a qui apreciarem la sevas aportacions en positiu, però estem convençuts de que la bona feina feta pel PSC i el nostre projecte de futur ens haurà de donar el suport de la majoria de gironins.

Anna Pagans ens va tornar a expressar ahir el llegat del seu pensament polític, com dies enrera va fer en una molt bona conferència a Tribuna de Girona:

- partidària de lluitar permanenment per la igualtat
- aferrissadament demòcrata
- defensora de la cultura catalana
- progressista, entenent el progrés com a valor col.lectiu
- solidària
- contraria a qualsevol forma de dogmatisme, favorable al pel i constant exercici de la llibertat i el respecte.

En les darreres converses que he tingut amb l' Anna m'ha agradat la seva preocupació, que també ha demostrat en els seus anys al capdavant de l'alcaldia, per les pràctiques de bon govern que vol que siguin referent en el programa de govern.

També vam escollir Roger Casero, jove i preparat nou candidat a l'alcaldia de Sarrià de Ter i a Pere Cabarrocas, excel.lent alcalde per tornar a encapçalar la nostre candidatura a Quart.

Endavant Anna, Roger i Pere!

JORDI HEREU, alcalde de Barcelona

Amb l'aprovació dissabte al consell nacional del PSC de la candidatura de Jordi Hereu a l'alcaldia de Barcelona s'enceta de fet el compte enrera per les municipals del 27 de maig.

Excel.lent alcalde i candidat Jordi Hereu, amb qui tenim garantit per molts anys el lideratge i bon govern al cap i casal, i no dubto que un gran actiu pel PSC de present i de futur.

El vaig conèixer personalment no fa massa dies i em va impressionar molt favorablement. Li conexia la seva excel.lent formació, l'experiència municipal i les capacitats per afrontar el repte de l'alcaldia, però no la seva proximitat, la sensibilitat que demostra, la seva predisposició a la conversa, i sobretot com ell és mostra: tal com és, planer i gens ampul.lós, algú amb qui no et faria res travari una forta amistat. Desprén honestedat i lleialtat, dos virtuts imprescindibles per algú que és dediqui a la política.

Vaig refermar l'impressió que en vaig treure de la coneixença personal pocs dies després en una entrevista a BTV que li va fer Monegal. La manera d'expressar-se, fins i tot la postura en que seia a la cadira del plató, com duia posada l'americana o com gesticulava, potser haurien posat nerviós a més d'un assessor d'imatge però la proximitat i calidesa que deixava veure des de la pantalla de TV, sens dubte despertava confiança i adhesions. Per totes aquestes impressions i per les capacitats indubtables estic segur que tindrà un gran resultat en les properes eleccions del mes de maig, però el que és més important Barcelona ha guanyat un alcalde pel futur benestar de les barcelonines i barcelonins.

Sort i bona feina Jordi!

CONFIDENCIAL: Dissabte vaig tenir un inici de conversa amb la meva germana Laura que ens deviem. En els darrers anys ens hem distanciat molt per diferents motius, i potser hem començat a recuperar la nostre vella i personal connexió.
Si en els darrers blocs insisteixo en el diàleg com a base principal per la resolució de conflictes polítics, ja tardava en fer-ho en alguns de personals. Cóm me'n alegro de rectificar. Petons Laura!

MEME'S

Vaig a complir amb urgència però amb excessiu retràs dos memes pendents. El primer per l' amic, i excel.lent orador i company al Congrés de diputats Jordi Pedret, i el segon per l'inquiet activista, primer secretari de la JSC a les comarques gironines i regidor a Quart, David Maldonado. Haig de reconèixer que vaig haver de fer-me explicar més d'una vegada que era un meme pel company Pedret, però ara veig que és un divertimento del tot interessant.

1r meme per en Jordi. A l'esquerra del meu ordinador, a la taula de treball del meu despatx a Girona, m'hi apareix sota un diari de sessions del Congrés el llibre arrels empresarials gironines editat per la Cambra de Comerç de Girona i EL PUNT, amb textos de Narcís-Jordi Aragó i Enric Mirambell. Obro per la plana 56, parla dels impressors, i de la nissaga d'un dels nostres poetes gironins il.lustres Miquel de Palol:

" L'avi de Miquel de Palol treballava en una imprenta de Girona. El nét, a les seves memòries, el recorda doblegat vora la màquina, fent rodar una enorme mola de ferro, diu - mentre al taulell el fadrí major anava donant els fulls de paper blanc i les plegadores de fusta apilaven, llestos i plegats, els exemplars del diari que anava recollint l'aprenent-. Una olor penetrant de tinta fresca ho impregnava tot."

2n meme per en David. A la dreta de l'ordinador, sota una carpeta del meu despatx professional- que em recorda que tinc una trucada pendent a fer al company advocat Ramón Nicolazzi per intentar un acord abans de la data d'un judici previst pel proper 19 de febrer -, apareix un llibre d'un dels meus mestres , el Dr. Vicenç Navarro ( coordinador ), la situación social en España editat per editorial Biblioteca Nueva, obro per la plana 31, polarització social i educació infantil:

"En España sólo el 10,5% de los niños de 0 a 2 años asisten a escuelas de infancia, uno de los porcentajes más bajos de la UE-15. Tal como señala Maria José González, en el capítulo 11, este porcentaje (que España comparte con Grecia, Portugal e Italia) está muy por debajo de los porcentajes de aquellos países que tienen un elevado porcentaje de mujeres incorporadas al mercado de trabajo tales como Dinamarca, Suecia y Noruega, en donde los porcentajes de infantes de 0 a 2 años atendidos por escuelas públicas es 64%, 48% y 40% respectivamente. Ni que decir tiene que tal como también señala Maria José González, esta escasa disponibilidad de escuelas para niños de o a 2 años dificulta la integración de la mujer al mercado de trabajo, como lo demuestra el hecho de que las mujeres de 30-34 años con infantes de esta edad están menos integradas al mercado de trabajo (67%) que las mujeres solteras (90%) o que los hombres (98%)."

Jordi, David deute acomplert!

ATZUCAC

Atzucac atzucacs m 1 carreró o camí sense sortida. Recula que ens hem ficat en un atzucac, i no podrem passar. 2 fig. Les converses sobre la pau han entrat en un atzucac. (Diccionari manual de la llengua catalana, Institut d' estudis catalans).

No podria haver-hi millor definició i exemple de la situació en què queda el procés de pau després de l'atemptat a Madrid i el ple de dilluns al Congrés, que la que ens proposa l' Institut d'Estudis Catalans.

Tal i com es preveia la jornada de dilluns va ser un autèntic despropòsit, a conseqüència de la irresponsabilitat del líder de l'oposició Mariano Rajoy i aquesta dreta tant poc civilitzada de fer comparèixer el president del govern per informar de la política antiterrorista.

De res va servir la proposta de nous consensos i la mà estesa del president Zapatero per tal de sumar al PP a la unitat d'acció contra el terrorisme. Rajoy portava el seu discurs escrit pels plumilles, pels assessors i consellers d'Aznar, un discurs ple de rancúnia, manca de respecte i això si molta ambició política i de poder. Mai en la història recent de la democràcia ningú havia utilitzat el terrorisme per fer política -excepte l'esquerra abertzale-, i la dreta no va estar a l'alçada de les circumstàncies. Avui que tothom mou les seves posicions en benefici de l'interés general: el govern, els grups parlamentaris, Batasuna, els sindicats, la societat civil... Rajoy i el PP ens giren a tots l'esquena.

Duran i Lleida va fer novament una intervenció carregada de raó, l'atemptat a Madrid és un fracàs col.lectiu, no un fracàs del govern i l'únic responsable es la banda terrorista ETA.

Els que confiem en el diàleg i la força de les paraules per resoldre els conflictes no renunciem a que hi haura un dia que es donaran les condicions per que la pau retorni a Euskadi. Per això entre moltes d'altres coses cal la unitat de les forces democràtiques. Ens ho han posat molt difícil, és veritat, però ni va acabar la dictadura amb la xacra d' ETA, ni han pogut cap dels governs democràtics que ho han intentat. Caldrà un dur combat policial, però també el combat de les idees, de la política, del diàleg, de la negociació per tal que la llibertat i la pau s'imposi a Euskadi i a Espanya.

I EL PROCÉS DE PAU?

Dilluns vinent el President del govern compareix davant el ple del Congrés de Diputats per explicar la posició de l' executiu en l'iniciat procés de pau a Euskadi. No sembla que sigui el lloc, ni el moment per donar excessius detalls del procés frustrat de negociació amb la banda terrorista ETA, i en canvi es tornarà a posar de relleu la profunda divisió entre les forces majoritàries respecte a la lluita antiterrorista i a les possibilitats de pau a Euskadi.

Certament ETA ha fet volar pels aires qualsevol possibilitat d'entesa amb el govern a curt i mitjà termini. L'atemptat de Barajas per la seva dimensió i pel resultat luctuós no pot ser considerat únicament un toc d'atenció, ni un tensionament de les negociacions, sinó un trencament de la treva en tota regla, i l' inici d'una nova escalada de terror, malgrat que el darrer comunicat d' ETA no ho reconegui.

És desesperant que després de tants anys de terror, després de la consolidació de la democràcia, de l'incorporació de les generacions nascudes a la transició a la política subsisteixi el fanatisme dels terroristes. Incomprensible entendre a aquests joves nascuts en democràcia que poden defensar la secessió d' Euskadi des de les institucions democràtiques, i que prefereixen fer-ho empunyant una pistola o col.locant una bomba.

Puc acceptar des de posicions polítiques la crítica a la llei de partits, però ja és hora que Batasuna comenci a parlar clar i condemni la violència. Potser part del fracàs a Euskadi sigui que el braç polític d' ETA es merament instrumental, a diferència del Sinn Fein que va portar el pes de les negociacions de pau a Irlanda.

És ara a ETA i a Batasuna a qui els toca fer una demostració clara i inequívoca de condemna de la violència i d' abandonament de les pressions de les armes. Som conscients que no arrivarem a la pau únicament per la derrota del terrorisme a través de la pressió policial, que caldrà en un moment o altre reiniciar el diàleg, però per arrivar aquí ens cal recuperar l'esperança i la confiança.

XILE

Estimades i estimats amics, no es que us hagi abandonat en aquestes dates, pero just son les que utilitzo -sempre que puc- per viatjar, els que em coneixen be, em diuen que el que faig es fugir de les festes de nadal. No estan mancats de rao, soc un dels que aquests dies no em senten massa be, i prefereixo aprofitar-ho per coneixer mon. Us escric des de Xile, concretament des de Puerto Natales a la Patagonia xilena - perdoneu si no accentuo be per dificultats amb el teclatl xile -.
Un viatge interessant i amb la fortuna de que m' acompanya el meu pare, un viatge aixi ajuda a retrobar-nos. En pocs dies hem visitat de nort a sud Xile, des del desert d' Atacama, fins a l' extrem sud a Punta Arenas, passant per la zona dels llacs a Puerto Montt i puerto varas, a Chiloe. Ja us en explicare mes coses, en altres blocs...

He seguit amb desesperanca i frustracio el trencament de la pau a Espanya amb el nou atemptat d' ETA, i em rebenta haver-li de donar la rao a un conegut de l'AVT que m'anticipava fa un mes el fracas del proces de pau, i ara encara em costa assumir que aixi sigui.

Em vaig emocionar davant de l' escultura que recorda a Salvador Allende, davant el palacio de la moneda a Santiago de Xile, potser serveixin les seves reflexions en un moment de dificultats com les d' ara, per tal que no ens impedeixin els terroristes ser dones i homes lliures:

" Mucho mas temprano que tarde de nuevo se abriran las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor"

ESPERIT DE NADAL

Moltes vegades passem del desànim a l'ànim amb facilitat, potser per les ganes de veure les coses en sentit més positiu. Alguna cosa semblant sento avui que és el darrer dia del període de sessions al Congrés, on hem aprovat definitivament els pressupostos generals de l' Estat pel 2.007 i entre d'altres lleis aprovem la llei d'igualtat. Dos bons exemples d'una legislatura històrica: els pressupostos sense entrebancs, malgrat la majoria relativa del congrés, amb esmenes pactades amb tots els grups parlamentaris i una nova llei que amplia drets i que trenca amb desigualtats.

Si també aquesta és la legislatura del diàleg, de les formes, del consens, haurà de ser la legislatura del fi de la violència i de la pau al país basc. Com us deia avui estic/estem amb altres ànims, ho deduim dels rostres més serens del president del govern i del ministre de l'interior, de les converses entre companys, amb els periodistes. En certa manera remuntem el desànim que s'havia instalat els darrers dies en relació al procés de pau, en part alimentat pel partit popular i pels seus altaveus mediàtics i de l'associació de víctimes, d'un imminent trencament de la treva.

Per tant bones notícies per anar acomiadant l'any, que espero no només siguin per allò que anomenem l' esperit nadalenc.

CONFIDENCIAL: Les votacions dels pressupostos generals de l'Estat són llarguíssimes i seguides. Es voten centenars d'esmenes i no és molt difícil equivocar-se en alguna de les votacions, que marquen les direccions dels grups a través d' un portaveu ( la nostra jefa de votacions és la companya diputada de Jerez Mamen Sánchez ) que amb el braç aixecat marca el sentit de vot de tot el grup parlamentari: positiu amb un dit, l'abstenció amb dos dits i el vot negatiu amb tres dits. Amb tanta votació no és difícil equivocar-se en alguna. Avui us haig d'admetre que m'he equivocat en una en que tota la càmara ha votat a favor però amb dos vots negatius: el meu... i el del president del govern! - I és que potser no anava tant equivocat!-

JOVES, FUTUR, SOCIALISME

Dissabte l'agrupació de la JSC de Girona ens va oferir una jornada de reflexió que reconforta a aquelles i aquells que ens agrada la política i que hi creiem com eina transformadora de la societat en la que vivim.

Després de les eleccions autonòmiques, on les companyes i companys de la JSC a Girona van estar molt actius treballant en la campanya amb els militants, van ser els primers en manifestar la necessitat de generar un debat sobre els resultats i sobre les arrels i futur del socialisme. El trident de la JSC a Girona, Pere Simón, Alfons Jiménez i Marc Lamuá van organitzar una sessió de dissabte estimulant, on vam ser capaços entre tots de reflexionar sobre l'influència del marxisme, sobre la necessitat del mercat i el futur del socialisme democràtic. Ens hi van ajudar magnífiques intervencions de Jose A. Donaire, Xavier Amores o Germán Rodríguez.

Tindrà continuitat, però em va quedar clar que amb la pedrera gironina de la JSC el socialisme de futur té les arrels ben fortes.

ALLENDE


La mort de Pinochet no m'ha produït cap mena de sentiment, que si vaig tenir -de profunda alegria- quan l'any 2000 vam tenir per uns mesos l'esperança de la justícia. He pensat amb Salvador Allende, la mort digna i conseqüent un onze de setembre de 1.973, commocionat pel cop d' estat i probablement amb la sorpresa de la traïció, d'entre d'altres, del seu cap militar. A Allende no li van donar l'oportunitat de què la Unitat Popular consolidés un projecte social per Xile, que no interesava per res als governs dels Estats Units preocupats que no avancés suposadament el comunisme. De les reformes d'Allende poc va quedar, per obra i gràcia de Pinochet i l'escola de Chicago, que va afavorir les classes poderoses. Per contra, el terror i les injústicies van planar en els vint anys de dictadura.

No vull pensar amb Pinochet i si en Salvador Allende, amb Víctor Jara ( "canto que has sido valiente, siempre será canción nueva...."), amb Joan Alsina, amb els detinguts a l'estadio nacional, els desapareguts, amb els que van patir repressió de la DINA i les institucions del règim.

A Pinochet, en qualsevol cas, la mort li ha arrivat trenta tres anys tard.

CASAMENT PAU SANZ-MARTA NADAL

( A petició d'alguns companys de partit, amics i dels propis nuvis us reprodueixo les paraules que vaig dedicar-los-hi en el seu casament de dissabte 9 de desembre ).

Divendres 8. Immaculada concepció. Fine termini text casament Marta-Pau de dissabte.

La Marta va demanar-me fa un munt de mesos algunes paraules pel dia del seu casament, en nom dels amics, i suposo també per la part de "culpa" conscient o inconscient, de que ells dos és coneixessin, però com advocat que soc, com quan hem d'interposar recurs o contestar una demanda, tant si val que el termini sigui d'un dia o de vint, sovint l'acabem fent el darrer dia de plaç, com avui!.

En altres temps potser hauria celebrat o concelebrat el casament, però no ho haria pogut fer millor que en Jofre, tot i que casar és una de les responsabilitats - delegades per l'alcalde com totes - més difícils del regidor sobretot quan el qui l'exerceix desconeix -encara- les virtuts del matrimoni.

Què els hi diras a ells i als convidats?. Crec que no hauré de fer patir a en Pau glosant algunes de les aventures viscudes en els darrers vint anys, si per exemple expliqués l'episodi de la gacela de lloret acompanyat dels "Tibus", el "canvia gos" d' aquell cap d'any amb en Xevi o els sempre -o no- repentins mareigs d'en Pau en cotxe o en barca. Crec que la Marta els coneix i sinó resten reservats al secret professional, a més si els expliqués en el casament no seria allò que se'm suposa...políticament correcte.
Tampoc a la Marta de qui també en conec algunes aventures - no tantes com les d' en Pau - , i d'altres de caire més polític, que si les sentissin algún dels convidats potser ens estirerien de les orelles a més d'un.

Així doncs, potser caldrà que expliqui als convidats com son ells dos i com son quan estan junts. En podria dir moltes coses d'en Pau, és llest,noble,familiar,amic dels seus amics, i amb un riure net i inconfundible,contagiós. Un tennista dins i fora de la pista, m'explicaré: bon jugador des del fons de la pista, amb una bona dreta i millor esquerra- com no podria ser d'altre manera! - i amb bones cames - molt bones diria jo, i sinó que ho preguntin a la gacela de lloret!.
La Marta també te bona esquerra, però aquesta no és producte del tennis sinó de les conviccions i el treball personal. És organitzada i li agrada molt organitzar, és eficient,autoexigent, amb aquella combinació tan coneguda en la seva nissaga familiar d'emotivitat,afectivitat, i fort caràcter i rigor.

Els diré en nom dels amic, i per extensió dels familiars, que estem contents que es casin, que és una decisió valenta,encertada i madurada després d'una convivència feliç, corregida i augmentada amb la seva filla Paula.
Els donaré la sincera enhorabona, i les gràcies per haver-nos convidat, sabem que els fa feliços que els acompanyem i a nosaltres de veritat que també, a pesar del pont de l'immaculada frustrat.

Potser també hauria de dir alguna cosa sobre el matrimoni, sobre la "traditio", l' acte formal,la cerimònia civil davant la comunitat. A mi també em resultarà difícil - quasi tant com en Jofre - al ser una institució per mi desconeguda. No existeix la vocació de solter, però tampoc existeix la vocació de casat. Vaig reflexionar-hi no fa encara una setmana en el casament d'uns amics a Barcelona, on el celebrant subratllava com a valors esencials del matrimoni: la vocació i el sacrifici, i com objectiu principal la descendència. En Pau i la Marta tenien molta feina feta doncs, i crec que ells dos, tots aquells que decideixen casar-se, viure en comú, tenir parella els mouen sentiments i valors més forts encara: l'estimació,l'alegria d'estar junts,de compartir projecte,de ser feliços i de ser més lliures.

Ens hauria d'interessar del matrimoni tot allò que significa de compromís, d'ajuda mútua,de solidaritat,de familia en temps en que sembla que l'únic que importa és el projecte individual. Potser sí que el matrimoni te un punt de sacrifici,de renúncia, però ho és en benefici d'un valor superior, la felicitat compartida,el projecte comú.

La vida en comunitat familiar,associativa,veinal,política ajuda a fer societats més justes i més solidàries i per contra -malgrat ser una opció respectable- la vida en solitari,el projecte únic i professional,l'absència de participació en comunitat ens avoca a models de societats una mica més injustes,egoïstes i insolidàries.

En temps que ens preocupem per la desafecció democràtica, potser estigui en la pèrdua de valors,en el culte a la persona, en l'individualisme,l'inici del mal. El matrimoni,el projecte compartit,la familia democràtica,lliurament escollida que respecte l'individualitat d'un i de l'altre, però que també significa renúncia acceptada ens trasmet valors no sempre comuns en el nostre entorn. Per tant feliç exemple el d'en Pau i la Marta, als qui desitgem éxit,felicitat,salut i que ens hi volguin a tots nosaltres per compartir-ho.

Com no voldria finalitzar amb les meves maldestres paraules, n'utilitzaré de poetes per expressar el que volia dir-los-hi,

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella

Em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de licorella

I gorgs pregons que m'aturen, astuts

JV FOIX, sol i de dol

Damunt l'escorça faré

El senyal del meu amor.

Seran tot ú, l'arbre tendre

I el senyal del meu amor.

Veuré créixer el senyal de l'arbre tendre

I el senyal del meu amor

I encara junts creixeran

Després de la meva mort.

JM López Picó, Poesies



La tarda d'or ran l'horitzó declina;

Brinquen els poltres en la pau del prat;

Tot lliurament, plens d'ansietat divina,

Els dos joves pastors s'han desposat.

La núvia, que ha sentit la poderosa

Unció carnal de les seves aures,

Dels braços de l'espós s'ha alçat joiosa;

I ha somrigut pensant si, en nits properes,

Les eugues braves pariran centaures,

I fruitaran estrelles les pomeres...

Miquel de Palol, Noces

BANDERES

La polèmica dels darrers dies sobre les banderes em sembla francament estèril, fins i tot si la conclusió final és que el president manté el principi d' autoritat en el govern. Em sembla de país petit, de deformació del sentit del nacionalisme pensar que despenjant una bandera espanyola es fan passos endavant en l'autoafirmació patriótica. M'irrita veure la gegantina bandera espanyola a la plaça Colón de Madrid, però em produiria quasi la mateixa reacció si algú ara per exemple volgués que en posessim una de ben gran a cada plaça Catalunya del país - per fortuna ningú ho ha proposat.

Situacions similars és produeixen no sols a les institucions de la Generalitat, sinó en els ajuntaments on sovint són un element de discusió gratuïta, i acabem despenjant les banderes el dia de la festa major o col.locant una de catalana més gran que l'espanyola, o una catalana visible al balcó de l'ajuntament.

Fa uns mesos en una visita al Parlament de Catalunya acompanyant a uns diputats de la Duma rusa, en la meva condició de membre del grup d' amistat Congrés-Duma, em vaig sorprendre del discurs que el President del Parlament va fer als diputats russos, i les explicacións que després els hi van fer el personal del Parlament, al meu entendre se'ls hi va donar una explicació parcial i partidària o per dir-ho clar d' accent independentista, i potser no era el to en representants de l'institució del Parlament. La segona sorpresa la vaig tenir a l'hemicicle, darrera les cadires reservades al President i als membres de la Mesa, presidint el Parlament hi havien les dues banderes oficials: la catalana i l'espanyola, però ai làs! per gràcia d'algú ,discretament la catalana tapava completament a l'espanyola com si l'embolcallés. Segur que el detall va passar desapercebut als diputats russos, però no així per qualsevol de nosaltres, que entre els discursos i les banderes haurien pogut pensar que més enllà dels problemes d'encaix i de desplegament estatutari, tenim un greu conflicte amb Espanya, que sincerament crec que no existeix.

Si hi ha una realitat que solem dir-ne estat de dret, amb unes normes i unes lleis, les hem de complir els ciutadans i també les institucions- que algún exemple han de donar- i si no ens agraden intentem canviar-les per les vies democràtiques. Si ens molesta que alguns ens demostrin els atributs nacionalistes amb banderes no fem nosaltres exactament el mateix. L'autoafirmació del país no dependrà de més o menys banderes, si a mi m'emociona la meva bandera catalana i el cant dels segadors més que altres himnes i banderes perfecte, però a d'altres a Catalunya els hi serà al revés, però tampoc haurien de molestar-nos ni la bandera, ni els símbols constitucionals, que també son els nostres.

Sentiments, respecte i legalitat.

MOSCA GROSSA


Ahir la Demarcació a Girona del col.legi de periodistes feia entrega dels premis anuals: les mosques, no n'hi va haver de borda - la que s'otorga a la persona o entitat que dificulta la feina als periodistes - i en canvi n'hi van haver dues de grosses - pels que la fan més fàcil - per l' alcalde de Salt Jaume Torramadé i per Càrites.

Considero a en Jaume un amic, ha estat al meu costat en algún moment difícil malgrat ser de partit polític diferent, i sempre m'hi he entés defensant posicions diferents, i interessos no sempre comuns en defensa de Girona. Em consta el tracte deferent amb els periodistes d'ell i del seu gabinet d'alcaldia, i per tant no va ser sorprenent la seva elecció. M'agrada d'ell també que no hagi deixat mai l'exercici de la medicina, malgrat l'alcaldia requereixi una dedicació intensa. De totes maneres estic segur que ben aviat Salt tindrà alcaldessa, per que la nostra candidata Iolanda Pineda, sabrà defensar un programa ambiciós i una gestió manifestament millorable de l' alcalde Torramadé.

De la mosca de Càritas segur que en te tota la culpa el seu secretari general Salvador Maneu. De tracte cordial, de ferms valors, amb sensibilitat, rigurós i un jurista excel.lent, ahir va ocupar un discret segon pla, però tots sabiem que la mosca era ben seva.

A més d'aquestes mosques grosses, una mosca de Sant Narcís per Lluís Llach en l'any del comiat, i pels periodistes Collelldemont i Jaume Teixidor.

Cal felicitar l'iniciativa del col.legi, que presideix Narcís Genís, per haver donat a l'acte una dimensió més pública, i prova de l'encert va ser l'èxit de gent al saló de descans del teatre municipal per seguir l' acte molt ben conduït per la Bàrbara Julbe i en Màxim Castillo.

TAMUDO


La meva admiració per Raúl Tamudo, probablement el jugador més important de l'història de l' Espanyol, per la seva trajectòria i pel seu excel.lent gol de diumenge davant el Sevilla.

Tamudo te bona part de culpa en els darrers èxits de l' Espanyol i molt especialment en les dues copes del rei de l'any 2.000 i 2.006 amb dos gols de davanter llest tot just arrencar el partit. Recordo perfectament com amb llàgrimes als ulls i per disciplina se'n anava del Espanyol en el fitxatge després frustrat pel Blackburn Rovers - suposo que el responsable escocés que va dir que tenia una lesió crònica es dedica a altres coses -. És tracta d'un jugador que encara que ben pagat, sent els colors i s'implica amb el club, i també amb la selecció catalana i l'espanyola quan l'han convocat. Els pericos admirem també a Ronaldinho però em reconeixereu que si el gol de diumenge l'hagués fet el gauxo s'hauria vist a mig món, però era del noi de Sta. Coloma...

Sort al Barça avui amb els alemanys i que arrivin lluny a la Champions !, i esperem que l' Espanyol deu anys després s'emporti la UEFA novament amb Valverde a la banqueta. Clemente va deixar a Valverde a la banqueta en el partit de tornada de Leverkusen quan era jugador, i ara des de la banqueta com a entrenador podria portar-nos a un títol que es mereixeria el club i l' afició.

Com ens desvetlla el futbol! - I això que jo soc home de rugbi!

AUTONOMIA PERSONAL


Intervé aquest matí el president del govern en l'aprovació definitiva de la llei d'autonomia personal, l'anomenada llei de dependència. Sens dubte el pas més avançat en la present legislatura, que permet consolidar una societat més justa, més integradora, més solidaria i més digne. Podem sentir-nos satisfets que amb un govern socialista, amb un govern genuïnament d'esquerres, social siguem capaços d'universalitzar els serveis de dependència, amb càrrec als pressupostos generals de l' Estat. No era el model que pretenien altres grups parlamentaris com CIU o PNV que defensaven el copagament, i per tant un model distint i menys afavoridor per les persones més modestes i amb menys recursos, i en base això i a suposades ingerències competencials han votat en contra.

Certament la riquesa d'un país no es mesura només amb el creixement de la productivitat, i el creixement econòmic, amb lleis com la que s'aprova avui en que ampliem la nostra xarxa social i de benestar ens posem allà on volem : al capdavant dels països més avançats en polítiques d'estat del benestar i polítiques públiques per a les persones.

NOU GOVERN


Comença a caminar el nou govern, han passat pocs dies des de les eleccions, i les institucions catalanes tornen a estar a ple rendiment. Avui al Palau de la Generalitat han près posessió les conselleres i consellers de l'entesa, amb solemnitat, amb emoció i amb responsabilitat. Repeteixen els nostres consellers gironins Quim Nadal i Marina Geli, i no ho fa Joan Manel del Pozo a qui tothom li reconeix una brillant trajectoria al davant de la conselleria d' educació. No sempre son fàcils els equilibris en la composició de govern que ha comportat sacrificis dolorosos: Mascarell, Valls, Figueras... també repeteix Montse Tura, que canvia la conselleria d'interior per la de justícia, una nova immersió política per la ségolène catalana. A la nòmina de gironins hi afegim també Joan Puigcercós i Carme Capdevila, els dos consellers d'erc desprenen una intensa emoció durant tot el matí. M'impressiona especialment en Joan que es resisteix a deixar-se anar aguantant un posat quasi marcial, però es apunt de desfer-se com un sucre.

Un gran estímul pels socialistes gironins que en Quim i la Marina continuin al davant de les conselleries de PTOP i de Salut, sense ells alguns ens hauriem sentit una mica órfes, amb ells, amb el conjunt del govern i amb el president Montilla de ben segur assistirem a una política de fets i no de paraules.

ESTIL MONTILLA


El president electe José Montilla comença a exercir de president, i si algú tenia dubtes de si tornariem a caure en errors de l'anterior legislatura, en els primers gestos des de que ha estat escollit president comença a demostrar que no serà així. S' anirà confirmant allò que asseguraven la gent del seu entorn més immediat, que serà millor president que candidat. L'avala la seva trajectòria política i el lideratge al partit, a la diputació, a l' ajuntament i al ministeri, on ha sabut fer equips i dirigir-los. Tothom li reconeix ara en els tres partits de l'entesa, que part de la garantia de l'èxit dels propers anys descansa en que el president pugui exercir com a tal sense traves. El propi Carod- Rovira reconeix que la seva vice-presidència està limitada competencialment i que únicament suplirà al president en allò que li demani.

Montilla ha sabut tancar un acord de govern amb poca fressa i molta endreça, i a més ha evitat tant com ha pogut que en els darrers dies es parlés de repartiment de carteres i de càrrecs. Ell vol decidir i anunciar el govern quan toqui, sense soroll, segur sabrà combinar experiència amb persones noves, i escollir-ne les més aptes i preparades. A partir d'avui i no abans les futures conselleres i consellers hauràn de restar pendents del seu telèfon mòbil.

ERNEST LLUCH

Demà a Maià de Montcal el PSC fem un homenatge a Ernest Lluch, el temps passa però el record és viu, i si en els darrers anys ens ha acompanyat el president Maragall demà ho farà el president Montilla. Probablement serà el primer acte que farà el nou president de la Generalitat, i ex-ministre i ex-diputat a l'ex-ministre, i ex-diputat LLuch. Dues personalitats diferents però amb molts punts en comú, amb una visió d' Espanya moderna i integradora, i amb una contribució decisiva com a catalans al bon govern de l' Estat.

No vaig conèixer personalment a Lluch, el recordo per darrera vegada al congrés del PSC- Comarques gironines a Olot on vam escollir a la Marina Geli, primera secretària de la federació, ell també es sentía garrotxí per la seva residència a Maià on avui descansa, i per això era amb nosaltres. Lluch va ser diputat a Corts per Girona, i aquest detall sempre m'ha imposat, era un intel.lectual i polític molt complert, difícilment comparable. No sols va protagonitzar un dels períodes més importants de l'història recent del nostre país, amb una contribució decisiva universalitzant els serveis sanitaris a tota la població, sino que anem descobrint la seva erudició en tots els camps, des de la música a l'història. El Festival de Torroella amb en Josep Lloret al davant i la Fundació Lluch amb en Lluís Maria de Puig i el PSC permeten tenir-nos molt present a Lluch a tots aquells que no vam tenir la fortuna de compartir la seva amistat i el seu mestratge.

MONTILLA, PRESIDENT.


He escoltat el discurs d'investidura des del meu despatx al Congrés de Diputats, i gràcies al canal internacional de TV3, m'ha agradat. Em quedo amb la frase que "la política es fer el que és necessari en cada moment",i amb l'impressió que el nou president i el seu nou govern es dedicaràn a gestionar amb eficàcia i a treballar per la millora de la qualitat de vida de totes i tots. Gestió, gestió, i gestió aquest és el missatge que crec ha volgut transmetre el futur president. i per això bona part del seu discurs s'ha centrat amb un programa de govern exhaustiu i quasi detallat. No s'ha oblidat de reconèixer el paper decisiu del president Maragall, i de l'herència del president Pujol a qui pretén consultar les grans decissions de país, com així vol fer-ho amb tots els grups parlamentaris sense excepció. L'estil Montilla és comença a imposar: discreció, treball, eficàcia, govern, tranquilitat...i si a vegades li trobem a faltar passió, emotivitat , amb allò que diu o fa, avui ha volgut cloure el seu discurs deixant veure per l'escletxa part dels seus sentiments, i el seu capteniment i il.lusió per dedicar-se al servei públic.

SÉGOLÈNE



Visc amb certa expectació el procés de designació de Ségolène Royal a la candidatura a la presidència de l'Elisi. El procés de primàries al partit socialista sembla que ha donat una empenta a l'il.lusió i a l'esperança d'una victòria socialista. Sembla que l'iniciativa, el projecte, la renovació està en la candidatura de Ségolène davant d'un Nicolas Sarkozy a remolc, estendard de la França en crisi.

És difícil fer-ne paral.lelismes, però recordo com un moment d'inflexíó, de participació de les bases en les primàries Borrell-Almúnia, però no vam saber aprofitar l'empenta per presentar-nos a les eleccions generals amb una candidatura guanyadora. Probablement part de la culpa va ser interna, la direcció del partit no va saber llegir el mandat de les bases, i també el propi Borrell no va saber gestionar l'ampli suport rebut. Sembla que a França la frustrada experiència espanyola no es repetirà, la sensació de que el socialisme francés tancarà files entorn a la candidata Royal es total, i les possibilitats de derrotar la dreta amb una candidata nova, amb noves idees, moderna i que connecta amb els problemes de la gent és alta. La nova candidata tindrà com a principal aliat el propi aparell del partit liderat pel seu company Hollande, a qui en bona mesura també se l'ha de fer partícep de l'èxit del procés, i els barons del partit fins ara crítics Jospin o Fabius també han anunciat el suport a la candidata.

No es fàcil fer-ne paral.lelismes en el procés a Catalunya, amb una designació de candidat molt precipitada per la renúncia tardana del president Maragall. Potser si aquesta s'hagués produit en el moment d'aprovar l' estatut, s'hauria disposat de més temps per assajar un procés de primàries que te molts elements positius de debat i de mobilització de les bases. En el darrer consell federal del PSOE, el diputat Barrios d' izquierda socialista va preguntar a la direcció per l'eliminació a pràcticament tots els processos de designació de candidats d' eleccions primàries en el nostre partit. Serà interessant seguir l'èxit final de Ségolène en la seva candidatura, i reflexionar si els processos interns de participació no ens poden ajudar més a arribar als nostres electors i a fer les nostres organitzacions polítiques més creibles.

ZAPATERO I CHIRAC A GIRONA



No s'ha complert la dita de " hostes vingueren que de casa us tregueren" a Girona, la celebració de la cimera hispano-francesa ha comportat el mínim destorb a les ciutadanes i ciutadans de Girona. He fet la comprovació anant-me a comprar un llibre de viatges a la llibreria Ulyssus al carrer ballesteries sense cap problema. Certament hi havia molta presència policial, però discreta i educada i no impedien la deambulació pels carrers de la ciutat. Després com bon gironí he anat a fer el tafaner prop de la Fontana d'Or, exponent del millor gòtic civil de la ciutat, on tenia lloc una de les reunions, i on esperava el President Maragall a la comitiva que venia des de l' ajuntament, a la plaça del vi. Zapatero i Chirac venien passejant pel carrer ciutadans saludant afectuosament a tothom, com després ho han fet amb el President.

Després aprofitant que avui no soc a Madrid he esmorzat un cafè amb llet i un xuxu - els en hi hauran ofert als nostres distingits visitants?-, i he anat a saludar a l'alcaldessa molt contenta amb la visita. Us reconec que sento una mica d'enveja de no poder dinar amb ells a St. Pere galligans, no tant pel suculent dinar que els hi oferiran els germans Roca - que també !- com pel privilegi de dinar en una de les joies del nostre romànic.

La notícia trista del matí m'arriba per sms del partit: avui ha mort Carmel Rosa, històric militant i vell lluitador del POUM.

AMIC EDU



L'amic Eduardo Madina ens va donar ahir una nova lliçó de fermesa política i de serenitat, de conviccions democràtiques. Les seves darreres paraules, en el judici que es segueix contra els seus pressumptes botxins, Madina va assegurar que l'atemptat no havia canviat les seves profundes conviccions i els compromissos individuals i polítics.

Molts amics i companys que van ser ahir a la vista oral a l'Audiència Nacional em deien consternats que el més difícil d'entendre era l'actitut desafiant i burlesca dels botxins i dels seus familiars. Sempre he cregut que aquesta posada en escena respón a justificar una vida al servei del terror, i el buit que els quedarà després d'entregar tota la joventut i part de la seva maduresa a la reclusió penitenciaria, potser no els queda altre remei que intentar quedar com herois davant de la seva gent. El que si contribueixen amb aquestes actituts es a dificultar el procés de pau i a qüestionar les voluntats i bones intencions de tanta gent a Espanya.

Cap paraula de rencúnia de l'Eduardo, que va patir personalment i en el seu entorn familiar la crueltat dels violents. Segurament aquests li van impedir seguir una trajectòria esportiva d'alt nivell, però no l'hi han impedit que avui sigui un dels polítics joves més preparats, més brillants i amb més futur del nostre projecte socialista.

L' Eduardo va dir al Tribunal que va patir ferides físiques i ferides al cor, però us asseguro que l'emotivitat i sensibilitat de l'Eduardo han quedat intactes.

ENTESA AL CONGRÉS



Ha tornat a reaparèixer al debat polític la recuperació del grup parlamentari a Madrid, ara ja no del PSC sinó de l' Entesa catalana de progrés. Cap novetat si tenim en compte que al Senat ja fa dues legislatures que funciona prou bé, es acceptada per tothom, i en bona mesura es el precedent de l' acord del Tinell i la reedició del govern catalanista i d'esquerres després de les eleccions de l'1-N.

El PSC mai ha renunciat a recuperar el grup parlamentari, ho ha defensat el president del partit i també el nostre primer secretari i futur president de la Generalitat, i en el protocol que va liquidar el grup parlamentari presidit per Ernest Lluch es feia constar que el PSC no renunciava a recuperar-lo més endavant, tot això amb la signatura i el consentiment d' Alfonso Guerra. En el darrer congrés del PSC a Barcelona va tornar a estar en el debat amb una esmena que defensava la nostra agrupació del PSC a Girona, i finalment el document polític aprovat deixava en mans del nostre primer secretari i de l'executiva nacional decidir el moment i l'oportunitat de vindicar-lo.

En la present legislatura a Madrid es difícil la constitució del grup parlamentari del PSC o de l' Entesa que deixaria al grup parlamentari popular com a grup més numerós de la cambra i a més provocaria un desgast al PSOE i al propi Zapatero poc assumible. No obstant, sí que podriem assajar a partir d'ara alguna fórmula que permetés que periòdicament els 21 diputats del PSC, els 8 diputats d' ERC i els 2 diputats d'IC-V ens reunissim a Madrid per acostar postures i evitar contradiccions en les nostres tasques parlamentaries, i visualitzar també la cohesió entre les nostres formacions polítiques.

A futur amb un Congrés amb una majoria socialista més àmplia - si aixís fos el resultat a les generals del 2.008 - s'hauria d'estudiar el benefici de crear un grup parlamentari de l' Entesa, que es constituiria molt probablement com a tercer grup parlamentari del Congrés, amb les avantatges de parlar amb una sola veu, i aprofitar els valors i especificitats dels seus parlamentaris. Penseu que els grups parlamentaris més petits difícilment poden seguir amb rigor totes les tramitacions parlamentàries per excés de treball i que per tant amb un grup parlamentari més gran la divisió del treball i l' especialització també els faria guanyar en eficiència política.

El debat és espinós, sembla que IC-V ja se'n ha desmarcat, i es evident que es tracta d'un debat que no convé massa als nostres companys del PSOE, tot i així caldrà valorar-ho discreta i serenament. El que no s'entendria es que a Madrid mantinguessim diferències polítiques que no tenim a Barcelona. Confio plenament amb les diputades i diputats d' ERC i d'IC-V que també a Madrid sabrem trobar espais de diàleg i d'acords, i traslladar l'esperit de l'Entesa del Senat i del govern de Catalunya al Congrés de diputats.

DEMOCRÀCIA INTERNA

Joaquin leguina escriu avui a El país, un interessant article a propòsit de la designació d' alcaldable del PSOE a Madrid, on reflexiona sobre el pes de l'aparell del partit en la presa de decisions i sobre el paper dels parlamentaris.

Els partits sempre hem estat instruments, maquinàries electorals, ho erem a l' inici de la democràcia i ho som ara, i les direccions dels partits han exercit el poder amb mà de ferro. Sigui González o Zapatero, Reventós o Montilla, Pujol o Mas, qui mana mana, i ens hem inventat un conjunt d'órgans més o menys executius, més o menys participatius de democràcia formal dintre dels partits. Segurament ha de ser així, no sé si hauria precissament ajudat conèixer les discussions internes que s'han produit a l'interior dels partits en els darrers dies i ja hem comprovat els riscos de les decisions assemblearies en alguna formació política. Els nostres consells nacionals ratifiquen sense fisures les decissions de la direcció com a prova de la maduresa de partit i en benefici dels interessos estratègics.

Un dia al PSC- i també al PSOE - vam assajar la fórmula de les primàries sense massa èxit, i hem tornat als vells usos de decisió de les cúpules, amb ratificació més o menys formal. Així ho fem amb els programes polítics amb debats més o menys limitats i sense possibilitat de que aflorin veus o pensaments discrepants. Ho aprovem tot per unanimitat, donem imatge de perfecte unitat, de democràcia interna però no se si es creible pel conjunt de ciutadans. Ens hem també inventat la fórmula que la revisió d'idees es faci en els think-tanks dels partits, o en petits grups de treball, deixant a la nostra militància sovint el paper d'organització en el territori d'actes, de campanyes, segons les instruccions dels nostres aparells. Haurem de revisar si amb el nostre funcionament intern també contribuim a la desafecció democràtica. Els militants fem confiança a les nostres direccions i sovint no ens cal ni generar debats, i els electors contents o descontents prefereixen no anar a votar per que ja fan confiança al resultat que dónin les urnes.

Leguina també fa una crítica a com escollim internament els candidats a parlamentaris i el treball excessivament tutoritzat per la direcció de les diputades i diputats. Probablement ajudaria a l'identificació dels electors amb el seu diputat un canvi de llei electoral, que permetés l'elecció directa del diputat. Vull recordar que aquest era el model de llei electoral del PSC basada en el model alemany, l'elector podria votar una llista de diputats de partit de la circunscripció i també votar directament el diputat de la seva comarca. Mentre això no sigui així és evident que el pes de la direcció del partit en els parlamentaris ha de ser total. Em pertany la meva acta de diputat però jo he estat escollit en una llista del PSC i els electors majoritàriament han votat al meu partit i no a mi nominalment. La coneguda tentació de Leguina de no votar l'Estatut d'autonomía de Catalunya no hauria estat en aquest sentit justificada únicament per la convicció individual del diputat contra la direcció del grup parlamentari.

No em resisteixo a fer una crítica final al company Leguina, a qui m'he acostumat a veure sovint com entra a la comissió de cultura, signa en el full de control d'assistència i se'n va fins a la votació, i que després d'una trajectoria política extensa i plena d'encerts, no se li coneix cap iniciativa, ni intervenció parlamentària en la present legislatura. L' il.lusió és imprescindible en política, com ho és la renovació, si l'has perduda millor deixar pas a d'altres, i si et quedes les teves crítiques perden força.

SERENITAT

Ahir a Madrid em va deixar molt preocupat l'exasperació que demostraven els parlamentaris de CIU davant el nou context polític. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho, primer en la discussió a la comissió de justícia de la llei de societats professionals, a la que teniem garatida el vot afirmatiu de CIU que va acabar convertint-se en abstenció. La llei de societats professionals és una llei molt técnica, molt debatuda i acceptada per tots els col.lectius i col.legis professionals, i perfectament consensuada amb tots els grups parlamentaris, també amb el PP que ens va donar el vot afirmatiu. Vam acceptar una quinzena d'esmenes de CIU que justificaven sobradament el seu suport al projecte de llei, però ja han decidit exercir de frontal oposició a Madrid. En la meva intervenció vaig demanar al seu portaveu Jordi Jané que rectifiqués, sense éxit, dónen la legislatura per finalitzada i no pensen respectar cap dels acords parlamentaris previs. La mateixa actitud mantenien a la comissió de pressupostos que també celebrava sessions ahir.

Més tard vaig tenir ocasió de conversar amb Jordi Vilajoana (CIU) amb qui mantinc amistat de quan era conseller de cultura i jo regidor a Girona. És persona de tracte afable, cordial i amb gran capacitat de diàleg i d'arribar a acords, mai l'havia vist tant ofuscat i crispat com ahir. Ells creien que el govern de Catalunya el pactarien a Madrid amb el president Zapatero, i van menystenir l'advertència de que les decisions del PSC que afecten a Catalunya és decideixen a Barcelona. Començo a entendre l'estratègia de la protesta, de la manifestació a les seus d'ERC i em preocupa moltíssim. En el PP li dóna rèdits per que manté actius els seus però a un cost de crispació social molt alt, i no voldria que això acabés passant a la política catalana.

Els hi demanem serenitat i llegir bé el resultat d'aquestes eleccions en que els partits grans en una mesura o altre hem patit desgast. S'han acabat les grans majories hegemòniques, qui vulgui governar haurà de tenir capacitat d' acord, d' entesa, i per tant aviat hauran de canviar de formes i crear nous ponts de diàleg amb altres forces polítiques, si no volen caure en l'ostracisme. Els primers missatges dels partits que formem la majoria de govern cap a CIU han estat respectuosos, serens, sense rancúnia, l' oposició també te que ser tranquila si vol tornar a formar part del govern en properes legislatures.

Necessariament hi hauran espais de col.laboració amb CIU, en el desplegament de l'Estatut, en les grans infraestructures, a Barcelona i a Madrid. Però tampoc cal oblidar que malgrat el PSOE pot comptar també amb una majoria parlamentària a Madrid formada pels partits que integren l'entesa, poden decidir sobre la seva política d'aliances i fer-ho amb CIU (de manera permanent o no ). Aquest és un escenari que pot produir-se i que pot no ser dolent per ningú. Si CIU s'enroca en el ressentiment i la crispació potser no tingui altre remei que renunciar a l'acta notarial i col.laborar amb el PP, i qui sap si començar un període de convulsions internes i de dissolució. Serenitat.

HUMILTAT

M'ha agradat la compareixença d'avui al Parlament per donar a conèixer l'acord per l'Entesa Catalana de Progrés entre PSC, ERC i ICV. Sense eufòries, amb seriositat, respecte i humiltat. Tant de bó sigui un signe de la present legislatura. Els partits que conformaran el nou govern han expressat el que ens uneix: la lluita per les desigualtats, millores de les polítiques de benestar, el treball per les persones que viuen i treballen a Catalunya, i la lluita per la seva cohesió social. Ningú vol perdre aquesta segona oportunitat de consolidar un govern estable de les esquerres. No fallarem! -hem pogut sentir-.

Tot va prou ràpid: l'acord de govern, el repartiment de responsabilitats entre els partits i ben aviat els consellers i conselleres escollits per acompanyar el president Montilla. La veritat és que tinc ganes que arribi el moment de constituir el nou Parlament, escollir el nou President i que comencem a treballar com a millor resposta a les tensions dels darrers dies. Que no sorgeixin les discussions internes de repartiment de poder i la insensibilitat amb els qui han treballat els darrers anys amb eficàcia al govern.

El meu reconeixement personal i polític a la consellera Tura, que discretament deu haver acceptat que el seu departament sigui gestionat en breu pel conseller Joan Saura. Així ha de ser: aquest és el resultat de la negociació, en que la vàlua personal, l'eficàcia de la gestió i els projectes pendents queden per darrera de la necessitat de l'acord. El mateix podria dir del conseller Mascarell, el conseller Sabaté, o la consellera Figueras. Això no treu que m'incomodi, que malgrat la voluntarietat i accidentalitat d'aquesta professió sovint la sortida sigui poc justa. Per que darrera dels polítics hi ha persones. El meu afecte per tots ells i espero que sapiguem aprofitar tota la seva vàlua i experiència política.

ENTESA



L'acord de governabilitat pels propers anys comença a donar les primeres passes. Neix la nova entesa de les forces d'esquerra amb voluntat de prioritzar allò que més ens uneix: la lluita per les desigualtats i les polítiques socials.

Estem d'enhorabona i probablement prenem les primeres decisions encertades per tal que la política i els polítics recuperem crèdit. Un pacte entre CIU i PSC després d'haver posat de manifest en la campanya electoral les profundes diferències ideològiques i de programa d'ambdues formacions polítiques o un pacte CIU i ERC després de les dures crítiques de Mas a ERC en el DVD i la seva voluntat de governar en solitari haurien semblat interessats, un frau electoral de manca de respecte pels electors i per la militància dels partits amb conseqüències molt negatives.

Però no n'hi ha prou en anunciar l'acord i el repartiment de responsabilitats en el nou govern. Aquest nou pacte no genera l'il.lusió i les espectatives de l'acord del Tinell, després dels desencontres viscuts en el primer assaig de govern de coalició del nostre recent període democràtic. El primer repte es recuperar la confiança i les il.lusions, aprendre dels errors i això passa per cohesionar el govern i centrar-se en millorar les polítiques públiques al servei dels ciutadans. Caldrà també tenir respecte a l'adversari que encapçalarà l'oposició amb un ampli suport electoral i comptar amb ells en el desplegament estatutari.

La primera compareixença de Carod ahir davant els mitjans de comunicació va ser tota una declaració d'intencions, pel que sembla l'entesa neix amb unes noves bases. Esperem fer camí junts i construir un país socialment cohesionat, aquesta és una alta responsabilitat, un repte en que esperem tothom estigui a l'alçada. Llarga vida a l' Entesa!

TRIPARTIT AMB GARANTIES I SINÓ OPOSICIÓ

Hem d'intentar repetir el govern catalanista i de progrés, per continuar avançant en les polítiques socials i per desplegar l'estatut. Amb les forces d'esquerres hi tenim afinitats programàtiques, ideològiques i també personals. Amb Convergència i Unió - com hem comprovat en la present campanya - ens separa el model social i també el de país. Venim d'una experiència de govern positiva, amb tres anys aquest govern ha donat un salt qualitatiu al país sense precedents i ha trencat l'ensopiment i paràlisis dels darrers governs de CIU. Tenim ganes de repetir l'experiència però sense els enfrontaments i discrepàncies dels darrers anys. Pactem també la cohesió d'aquest govern, i si intuim que s'han de repetir algún dels episodis viscuts, potser haurem de valorar passar a l'oposició.

DECEPCIÓ

A vosaltres amigues i amics no us puc enganyar, vaig establir també com objectiu a l'inici d'aquest bloc donar-vos a conèixer la versió més personal de profundis, i per tant us reconec una profunda decepció. Vagi per endavant que comparteixo plenament les decisions del meu partit, i que segueixo creient en les virtuts del canvi de candidat i en el missatge social que hem intentat trasmetre, però també cal reconèixer clarament la derrota.

L'escenari que es dibuixa ens deixa tres alternatives i cap exenta de problemes: reeditar el tripartit, la sociovergència i l'oposició volguda o induïda. Tot sembla indicar que serà la primera, que planteja algunes dificultats a Madrid i alguns riscos d'inestabilitat. Sense precipitar-se cal prendre decisions aviat i no allargar el procés de pactes que ens pot erosionar.

Caldrà serenament analitzar els resultats, comencem per admetre errors i rectifiquem si cal en vistes a les municipals que tenim a tocar. La bona notícia es que en bona mesura tot depèn de nosaltres.