Publicat a El Punt
Amb l'acord sobre nou finançament autonòmic comença a resoldre's la difícil agenda catalana que ha protagonitzat la política catalana i l'espanyola des de l'inici del procés de reforma i posterior aprovació de l' Estatut de Catalunya i que ha coincidit amb el nou govern d'esquerres i catalanista a Catalunya, amb el president Maragall i el president Montilla, i amb el govern socialista a Espanya del president Rodríguez Zapatero. Ens resta només la sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos interposats pel Partit Popular i el Defensor del Poble (?) a l'Estatut de Catalunya. Cal esperar-ne una sentència que validi l'arquitectura constitucional del nou Estatut i que interpreti alguns dels articles que han estat recorreguts qüestionant determinades competències autonòmiques. Un cop completat en breu i satisfactòriament l'atzucac en què havíem convertit la política nacional, podem generar major estabilitat política i parlamentària a Catalunya i Espanya, imprescindible per afrontar i centrar-nos en el desplegament de polítiques públiques que ajudin a resoldre la crisi econòmica i financera, generin ocupació i confiança d'acord amb un marc clar de competències estatals i autonòmiques, i amb un adequat finançament. El nou escenari, superada l'agenda catalana que ha marcat l'esdevenir del debat polític, ens ha de permetre als socialistes dedicar-nos només a allò per a què sens dubte la majoria dels ciutadans ens ha donat suport, a millorar les nostres polítiques públiques, reforçar l'estat del benestar, fer créixer la nostra economia, i a fer-ho amb paràmetres de major justícia, cohesió i igualtat entre ciutadans.
A Catalunya cal fer un esforç, i no només des de la política, per valorar el que tenim: un elevat grau d'autogovern amb el finançament necessari, i a valorar-ne el compromís del conjunt d'Espanya i singularment del govern socialista de Rodríguez Zapatero amb el nostre país. Tenim al davant les majors possibilitats, riqueses naturals, patrimonials, culturals, tenim talent, empreses dinàmiques per ser un país capdavanter en una Espanya moderna i en una Europa que integra i creix com a subjecte polític. Una Catalunya orgullosa del seu passat, però no melancòlica, segura del seu present i de les seves capacitats, sense necessitat d'emmirallar-se permanentment en d'altres i sobretot confiada en un futur que amb acció política i decidida ha de millorar la qualitat de vida de la gent.
