POSTALS DE NOVA YORK II (6). DISSABTE A WILLIAMSBURG, BROOKLYN

Recomenació de l'amic Edu Madina: Williamsburg, a Brooklyn. Cal agafar la linia L del subway (la gris) i baixar a la parada de Bedford Avenue. Willamsburg es un barri emergent, molt a prop de Manhattan i on hi viu moltíssima gent jove. L'avinguda està tallada el dissabte, avui per competicions de bàdminton i tennis taula al bellmig del carrer, poetes declamant, parades ambulants de venedors, i moltíssima gent amb bicicleta. Comerços de roba de moda i a preus molt asequibles -recomenable Brooklyn Industries, 162 Bedford Avenue-, i petits restaurants amb cuina casolana -a Peter's Since 1969 menjo un pollastre boníssim per nou dòlars-. Un barri molt tranquil i una altra de les diferents mil cares de NY.


Tornant amb la línea L val la pena parar-se -ja a Manhattan- a la parada de 14 street amb Union Square, que dóna nom a la plaça. Hi ha un mercat de fruites, verdures i plantes molt concorregut el dissabte. Al centre de la plaça algún jove aspirant a telepredicador intenta fer mérits convencent a qui vol escoltar de l'importància de viure en la fe. No ho deu fer malament perquè més d'una vintena de persones escolten atentament les paraules i els crits de fervent creient del jove.

A Union Square hi ha un restaurant boníssim, el Blue Water Grill (31 Union Square West), amb bon peix i que als vespres també ofereix música de jazz d'ambient. També a Union Square, amb la 14 Street, una Virgin Store amb discografía amplíssima, si busqui el que si busqui.

POSTALS DE NOVA YORK II (5). HANK JONES AL BIRDLAND

Una altra nit per recordar, la del 8-8-08 al Birdland, amb el pianista Hank Jones. El Birdland es un dels locals emblemàtics del circuit jazzístic de Nova York, inicialment al 52nd Street, avui és al 325 West 44th Street, relativament a prop de Times square. Les seves llums de neó, amb dos ocells de l'entrada, són ja una icona del jazz. El nom de Birdland és en homenatge al saxofonista Charlie Parker "bird", i és també un local on pots sopar com la majoria dels clàssics a NY. Probablement, el més cómode, ben distribuit i agradable per escoltar un bon concert.

El d'ahir era especial, Hank Jones hi celebrava el seu 90è aniversari, amb pastís inclós al final de l'actuació. Novament, com Rollins fa un parell de dies, queda clar que l'edat no espatlla el talent ni la creativitat en un músic de jazz sinó que en fa reposar els ritmes amb una elegància extrema. Fins i tot Jones sonava massa perfecte i potser m'hauria agradat que és deixés anar com en els anys de major influència del bebop. Les dues peces que va tocar del gran Thelonius Monk: Round Midnight i Blue Monk van ser delicioses, acompanyat per un trio genial, on hi destacava el guitarrista Russell Mallone. Reconec que no és un instrument que apreciï especialment en el jazz, però Mallone aconsegueix que senti la guitarra perfectament integrada a la formació. Des de que vaig tenir l'oportunitat d'escoltar Mallone, fa uns deu anys al Festival de Jazz de Vitòria, continua progressant i s'ha convertit en la meva opinió, un dels grans interprets de guitarra en el món del jazz -amb permís de Bill Frisell-.

És habitual en aquests locals que, si hi vas sol -com en el meu cas-, t'acomodin en una taula amb alguna altra persona que també vagi sola. Així va ser anit: vaig compartir taula amb una noia xinesa que treballa a França en una empresa de cosmètica. Vaig poder fer-li d'introductor al món del jazz perquè era la primera vegada que anava a un concert. De totes maneres, va ser una manera excel·lent de practicar el meu anglès de supervivència.


Abans-d'ahir, també després de les meves classes -per cert, no m'acaben d'agradar-, em vaig rebre una millor gràcies a Ashley -amiga de Pedro Sánchez, regidor a l'Ajuntament de Madrid i amic-, que em va portar a una excel·lent vinoteca a l'Est Village: inoteca (98 Rivington Street). Em va permetre comprovar que faig avenços i que el meu coneixement mínim de l'anglès em permet, de moment, comunicar-me correctament.

POSTALS DE NOVA YORK II (4). SONNY ROLLINS AL CENTRAL PARK

Concert realment extraordinari el d'aquest vespre al Central Park, de la llegenda viva del jazz Sonny Rollins, un dels millors saxos tenors de la història del jazz. El concert en el marc del festival SummerStage '08, en què ha participat Mark Knopfler, Bebel Gilberto o el meu admirat trompetista Roy Hargrove.

Un concert a Central Park sota cel estrellat, envoltat d'arbres, asesegut a la gespa -excepcionalment artificial en el recinte del concert- i el frasseig perfecte de Rollins, que potser ha perdut amb els anys força però no el ritme viu del bebop, que és realment especial. Probablement, a Rollins, que va tocar a les formacions de Miles Davis i Thelonius Monk, només podem comparar-lo a Charlie Parker o John Coltrane, i en l'actualitat l'herència potser cal trobar-la en el magnífic Joe Lovano.

No només de jazz es viu a Nova York. Demà els The Police tanquen la seva gira al Madison Square Garden. Divendres actuen els Radiohead i dissabte Jack Johnson, a l'All Points West festival, a Liberty State Park.

Finalment, avui he pogut accedir al New Museum, a Bowery Street, i a més de l'extraordinari continent arquitectònic, el contingut és un autèntica aposta per l'art de present i futur, amb nous creadors, incorporant definitivament la fotografia, les arts visuals i les performances, així com projectes en col·laboració de diferents museus d'art contemporani del món. Actualment, ocupa tres plantes de l'edifici l'exposició After Nature que explora sobre els límits de la nostra civilització després de la guerra del golf. Sens dubte, el New Museum pot ser una bona referència pels rectors del futur Centre d'Art Contemporani de Girona.

Baixant el carrer Bowery fins a Canal Street arribo fins a Chinatown i Little Italy. A Mott Street, realment, em sento extranger, els comerços, la gent, l'ambient... és la Xina i difícilment un pot pensar que és a Nova York i només cal traspassar al següent carrer a Mulberry street: i es Itàlia! Restaurants, pizzeries i ambient italià. El contrast és increïble, sembla talment, com franquejar una frontera entre Orient i Occident perfectament ordenada per comunitats. Cal no perdre's aquesta passejada i, sobretot, transitar entre Mott Street, Mulberry Street, Baxter Street, Central Street i Grand Canal, i observar els canvis sobtats d'uns carrers i d'altres.

I quasi m'oblidava, avui he començat les meves classes d'anglès a la sisena planta de l'Empire State Building.

POSTALS DE NOVA YORK II (3). JAZZ STANDARD

En la meva segona nit a Nova York no he pogut resistir la temptació d'anar a escoltar algun concert de jazz en la inebastable oferta que ofereix la ciutat. Avui he escollit el JAZZ STANDARD (116 east 27th street), probablement, un dels locals més moderns però punters del panorama jazzistic. Com tot bon local de jazz, és en un soterrani i combina l'eficàcia d'una bona cuina, bon servei, amb una excel·lent programació musical que aquest més permetrà escoltar probablement a una de les millors big bands: Arturo O'farrill afro-latin jazz orchestra, Ron Miles Quartet, amb la participació del geni Bill Frisell, que no fa molt va actuar a l'Auditori de Girona -m'ho vaig perdre!-, o el Ted Nash Quartet.

Avui era el torn de Bobby Sanabria Big Band, una de les big band més ben valorades per la crítica darrerament i que ha estat nominada als premis Grammy. Al davant de la formació, el baterista Bobby Sanabria, d'origen portoriqueny i que amb un grup de dinou musics s'endinsa en les influències de l'afro-cuban jazz que el mestre Dizzy Gillespie va deixar a les generacions futures. Prefereixo les formacions de trio en jazz, però haig de reconèixer la força de les big band i el privilegi que el talent de dinou músics és dediqui a un auditori petit -una seixantena de persones-.

El format d'aquest local, que funciona bé a NY, et permet sopar o prendre alguna cosa i et carreguen un suplement de vint-i-cinc dòlars per la música. Prèviament, prenc el primer cosmopolitan de la temporada -el cocktail de NY: vodka, cointreau, suc d'arandans i suc de lima- i després una excel·lent hamburguesa - només se'n poden menjar de bones als estats units a pesar de que a casa nostra tinguem boníssima carn...-. Em serveix una simpàtica noia, la Jill, amb qui practico el meu anglès de supervivència... però més tard em pregunta d'on soc i descobreixo que sap ella millor espanyol que jo anglès, perquè va anar a aprendre'l tres anys a Sevilla!

Certament, l'interés per l'espanyol i la cultura espanyola a NY és molt intens, ho vaig comprovant. El concert dura aproximadament una hora i mitja, que permet arribar abans de la mitjanit a casa i escriu-re aquestes línees al bloc.

POSTALS DE NOVA YORK II (2) NEW MUSEUM OF CONTEMPORARY ART

Després de dinar pasta italiana, en el que ja s'ha convertit en el meu restaurant de Manhattan: al Sant Ambroeus, un petit i senzill restaurant italià al West Village, on l'any passat hi vaig anar tres vegades i la darrera exercint d'amfitrió a la diputada Pia Bosch i el seu marit en Toni Pensato, també de visita a la gran ciutat, he decidit dedicar la primera visita al New Museum of Contemporary Art (235 Bowery amb Prince Street ) en el Lower East Side, prop també del Soho. Impressionant edifici dels arquitectes Kazuyo Sejima i Ryne Nishizawa, en forma de grans blocs o caixes superposades en aparent desordre. Un nou museu que pretén exposar l'art d'avui i avançar-se a les noves idees de l'art dels propers anys. M'he quedat amb les ganes de veure'l perquè dilluns i dimarts és tencat i, per tant, hauré d'esperar a demà.

De tornada a casa he pogut comprovar la febre compradora europea que envaeix Nova York, amb la passejada pel carrer Broadway i després pel Bleecker Street. Efectivament, en molts dels articles que un pot comprar a Nova York els preus poden ser la meitat del que ens costaria a Girona. Em compro un polo a American Eagle Outfitters (junt a Abercrombie i Gap, són les Zara americanes) per 12 dòlars, unes bambes adidas clàssiques Stan Smith per 60 dòlars, a la complerta i ben sortida botiga que aquesta marca té al 610 de Broadway i uns cds de Miles Davis, Herbie Hancock, Dizzy Gillespie i Roy Hargrove per 10 dòlars cadascun, en una ben sortida botiga de música de jazz i rock: Bleecker Street Records (299 Blecker st).

No em resisteixo a no escoltar ràpidament les compres. Impagable versió del Round Midnight (Blue Miles, 2000 Sony Music), del cantaloupe island (Herbie Hancock, 1994 Nlue Note), i de a Night in Tunisia (Dizzye Gillespie, 2007 monterrey jazz festival records).També és molt recomenable el nou cd de Hancock (River, 2007 sony music ), disc de l'any i premi Grammy que el virtuós pianista va presentar fa pocs dies al excel·lent Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, gràcies al treball, dedicació i ambició del seu director, Albert Mayol, i l'alcalde, Pere Albó.

A la botiga Adidas una sorpresa agradable al costat de les pilotes de futbol americà un pot comprar la pilota oficial dels All Blacks de Nova Zelanda (el rugbi també existeix als Estats Units!). Pràcticament, una planta de la botiga està dedicada al soccer, amb algunes samarretes estrelles com la del Beckham, nova icona de Los Angeles Galaxy, i la samarreta de la selecció espanyola, nova campiona d'Europa.

POSTALS DE NOVA YORK II (1) 11TH STREET

És evident que alguna atracció forta desperta aquesta ciutat. Aquest estiu he sentit, novament, la seducció de Manhattan, de Nova York, i he decidit tornar-hi per segon any consecutiu. La meva amiga l'escriptora Natàlia Molero sempre m'insistia que no deixés de conèixer aquesta ciutat, que de ben segur m'atraparia i, certament, tenia raó.

Aquesta vegada sense les desventures de l'any passat, he aconseguit que Cristina Pato (web personal), una excel·lent pianista i gaitera que actualment està de gira a Espanya, em llogui el seu apartament al Village. Pato transita entre la música tradicional gallega, l'ópera -té editat un disc amb peces del nostre mestre Montsalvatge- i està preparant el seu doctorat sobre Isaac Albéniz. Ja m'he permés en nom de l'alcalde de Camprodon, l'Esteve Pujol, convidar-la un any que pugui al festival que organitzen durant el mes d'agost.

L'apartament és diminut, però molt agradable, llit, piano i una taula per l'ordinador i el lavabo, però això sí, és a un dels barris més agradables per viure-hi: el Greenwich Village, amb edificis de cuatre o cinc plantes, ple de petits parcs, restaurants amb encant i els santuaris del jazz (clubs com Village Vanguard i Blue Note, entre d'altres ). A la 11th Street, que és on visc, hi tinc a la cantonada la pastissería Magnolia Bakery, on permenenment hi han cues de gent per comprar-ne els seus pastissos, especialment des que els van posar de moda les protagonistes de la sèrie Sex in the city. Per cert, la seva protagonista, la Sarah Jessica Parker, la Carrie Bradshaw, és veïna del barri.

No molt lluny a la cantonada de la 11th Street amb Hudson Street, hi ha el White Horse Tavern, el local on es va iniciar Bob Dylan, i alguns carrers més enllà, el Park Hudson davant l'skyline impressionant de New Jersey, on procuraré fer-hi jogging cada dia combinat, quan pugui, amb les passejades pel Central Park, potser el millor parc urbà del món, tot i que aquest any em queda més lluny.

Punt i final?

Avui el CB Girona SAD ha anunciat l'impossibilitat de poder competir l'any vinent a l'ACB. Sento una infinita decepció per no haver pogut mantenir un patrimoni de la ciutat i del país que era el bàsquet d'èlit a Girona. Un projecte que en vint anys te noms propis i d'altres d'anónims que entre tots han mantingut il.lusions de joves i grans i han dut el nom de Girona a les places i escenaris nacionals i internacionals.
Avui és un dia de fracàs col.lectiu. El meu respecte i comprensió a les persones que han treballat i de valent des del club per tal de donar continuitat a un projecte il.lusionant i que els darrers anys també ha estat un projecte guanyador. Serà difícil repetir una trajectòria com la viscuda i el pas del temps encara dimensionarà en la justa mesura el valor d'aquests vint anys d' ACB per l'esport i per Girona.
Disculpes als joves, als abonats, als empleats del club, als jugadors, als técnics. Només puc dir que molta gent ha treballat al límit de les seves capacitats i entrega per tal de que el somni del bàsquet no acabés.
La llavor continúa en el bàsquet Sant Josep, en l'esport de base i tant de bó la temporada vinent des de la categoria que correspongui el CB Girona comenci una nova etapa, amb l'orgull del patrimoni heretat. Hi continuarem estant aprop.

És de veritat "la quinta del biberón" ?

CONFIDENCIAL: En alguns mitjans de Madrid a la nova generació política socialista se'ns ha batejat com a " quinta del biberón ". Aquests son alguns dels suposats integrants del biberón i grans amics, que hem coincidit aquesta temporada com a col.laboradors del programa de ràdio "las tardes de Ramón Garcia" a Punto Radio. Amb Ramontxu: Antonio Hernando (diputat per madrid, portaveu d'interior, secretari federal de política municipal ), Pedro Sánchez ( regidor ajuntament de Madrid ), Juan Moscoso ( diputat per Navarra, portaveu mixta unió europea ), Oscar López ( diputat per Segovia i futur candidat a la presidència de Castella i Lleó ), Edu Madina ( diputat per Vizcaya i vocal de l'executiva federal ) i jo mateix.

Carme Chacón, ministra de defensa.

Ahir va comparèixer al Congrés de diputats la ministra Carme Chacón, després de sis mesos de baixa de maternitat per poder-se dedicar al seu fill Miquel. Com no podia ser d'altre manera no va deixar de treballar com queda demostrat en una compareixença que va deixar satisfets a tots els grups parlamentaris. Una fulla de ruta precisa i valenta que també comportarà el relleu de bona part de la cúpula militar.La notícia inicial pel canvi que significa que una dona ocupi a Espanya per primera vegada la cartera ministerial de defensa, comença a deixar pas a les capacitats, gestió i les bones polítiques que portarà a terme Chacón.

Avui la majoria de diaris nacionals incorporen la fotografia d'aquest post. Probablement sigui una de les imatges de la legislatura. Una ministra Chacón elegant, feliç i segura, s'acompanya d'una assistent militar, en els passadissos del Congrés de Diputats. Ambdues amb vestit blanc, elegant però que donen l'imatge de país seriós, modern i d'un exercit professional. Si les imatges ajuden a acompanyar les polítiques aquesta n'és un bon exemple.

NEIL YOUNG

NEIL YOUNG avui al Rock and Rio. Esplèndida l'entrevista a EL PAIS. Amb més de seixanta anys la lluita contra la guerra - els seus inicis contra la de vietnam, avui contra la d'irak- el fa recuperar l'inspiració i les ganes de tocar per protestar i vindicar.

HEY, HEY, MY, MY... rock and roll can't never died... en la versió eléctrica i salvatge amb els CRAZY HORSE una de les meves predilectes..

ESPANYA-RÚSSIA (2)

I finalment gran segona part, un bon partit de futbol i Espanya a la final contra Alemania. A Madrid clima d'euforia, celebracions i ambient, i és que l'esport ajuda a fer feliç a la gent.

Xavi Hernandez, Cesc Fàbregas, Silva, Marchena... quins grans jugadors!

ESPANYA-RÚSSIA (1)

Estic veient l'Espanya-Rússia, plou a viena i acaba de retirar-se Villa per Cesc Fàbregas. Soc al meu despatx al Congrés, la segona part la veuré amb uns amics. Reconec que no m'apassiona molt seguir la selecció espanyola - menys amb l'absència dels "pericos" Tamudo, Riera, De la peña o Luis Garcia, però desitjo que guanyem i que a la final ens enfrontem a Alemanya i trenquem el malefici. Recordo perfectament la final de l'eurocopa amb França i la pifia d' Arkonada.

Els jugadors que estàn disputant l'eurocopa aparenment tenen gana, talent i juguen com un equip tant de bó que per fi la selecció espanyola tingui un resultat de prestigi en una competició d'importància.

A Madrid molt d'ambient, seguidors vestits de vermell, moltes senyeres constitucionals i quasi ni taxis pels carrers. Veig un grup de nord-americans de turisme però amb samarretes de la selecció espanyola. Coincideixo fa unes hores amb la ministra d' educació dinant al pizza nostra davant el teatre de la zarzuela amb el temps just per agafar l'avió per ser a viena amb la selecció espanyola.

S'aproxima la mitja part... 0-0. També m'agrada el projecte de copa de les nacions que promou la federació catalana de futbol, que ha deixat de llegat Jordi Roche.

JOAN BOSCH, advocat i politic, in memoriam

I EL GIRONA FC A SEGONA! HISTÒRIC!

GIRONA ACB!

Sebastià Salellas, advocat. IN MEMORIAM

Miquel diumé, periodista. IN MEMORIAM

i ho va ser!

AVUI POT SER UN GRAN DIA: SOM-HI GIRONA!

Litúrgia i institucions

Publicat a Diari de Girona.


Dilluns i dimarts de la present setmana s'han constituït les comissions, i per fi la legislatura pel que fa al treball parlamentari es posa plenament en funcionament. L'especialització de diputades i diputats en diferents àmbits sectorials fa especialment efectiva la feina dels parlamentaris dels grups majoritaris, i per contra els grups més petits han de fer esforços per no deixar sense atendre algunes de les divuit comissions constituïdes.

Dilluns arribo a Madrid just a temps per acomiadar les despulles de l'expresident del govern Calvo Sotelo, que des de diumenge reposaven a la sala de les Passes perdudes del palau del Congrés. Comiat sobri i amb honors al qui va ser el segon president de la nostra recent democràcia. Comprovo fins a quin punt la litúrgia i sobrietat de l'acte reforcen les nostres institucions democràtiques. Darrere el fèretre de l'expresident que surt de la porta dels lleons i després de rebre els honors militars dels tres exèrcits en formació a la Carrera de San Jerónimo, els presidents Zapatero, Bono i Rojo, màxims representants de les altes institucions de l'Estat, acompanyen el seguici mortuori, precedint la família i una representació de diputats i senadors.

La setmana passada va tenir lloc el primer ple ordinari, centrat en dos temes d'autèntica actualitat i urgència: mesures de reactivació econòmica i mesures excepcionals i urgents per garantir el consum d'aigua de boca a Barcelona i a l'àrea metropolitana. Probablement sigui un bon indicador de legislatura que en el primer debat s'afrontin temes en el quals cal determinació i actuació urgent. La desacceleració econòmica es un fet que afecta el nostre teixit productiu, i cada cop més la inflació es nota en les nostres economies domèstiques: en la benzina del cotxe, en productes bàsics, amb la puja de les hipoteques. Tot i així, el pont de maig sembla desmentir-ho amb les carreteres plenes de gent disposada a fer uns dies de vacances.Les primeres mesures presentades pel vicepresident Solbes estan centrades a fer front a la desacceleració a través de millores fiscals: reducció de 400 euros per a pensionistes, assalariats i autònoms, avançament en les devolucions de l'IVA a les empreses i mesures de reactivació del sector de la construcció que permetran, entre d'altres, accelerar la licitació d'obra pública i promocionar la rehabilitació d'edificis. La política desplegada en l'anterior legislatura per l'equip econòmic socialista d'estabilitat pressupostària i superàvit en els comptes públics superior als 3.000 milions d'euros permet afrontar amb confiança els propers anys, on el creixement econòmic serà clarament inferior al darrer quatrieni.

La conducció d'emergència Tarragona-Abrera que ha d'evitar els riscos de subministrament d'aigua a Barcelona s'adopta per urgència que més de cinc milions de persones puguin quedar-se sense abastament d'aigua de boca el proper mes d'octubre per la situació de sequera. Aquesta és una situació que necessàriament ha de ser temporal mentre no estigui en funcionament la futura planta desalinitzadora del Prat, que hauria d'estar finalitzada el juny del 2009, i es fa aprofitant una cessió temporal de drets d'aigua sense extreure'n cap gota addicional de l'Ebre. El debat de l'aigua és un debat delicat i que posa en risc novament l'enfrontament territorial, també a casa nostra. El cert és que el grup socialista al Govern de l'Estat i a la Generalitat és el que ha pres les decisions i qui ha planificat la situació d'emergència. Les alternatives que plantegen altres formacions polítiques deixen al descobert la seva manca de previsió i de decisió en la política de l'aigua. És legítim que els regants del Ter reclamin una reflexió sobre el sistema Llobregat-Ter, i probablement sigui necessari un radical canvi en la política d'estalvi de l'aigua, que haurà també de començar en els propis regants i també en el conjunt de la població.