POSTALS DE NOVA YORK II (10). DALÍ AL MOMA.

Si una de les visites obligades a NY és el The Museum of Modern Art (MOMA) al 11 west 53 street, en ple Midtown Manhattan, prop de la zona de privilegi de la Cinquena Avinguda, perquè conté una de les col·leccions més completes d'art contemporani, i també per la brillant resolució arquitectónica de l'edifici, net, lluminós, d'espais amplis, diàfans, que garanteixen una perfecte exposició de les obres, i que conjuntament amb el Whitney, el Guggenheim, i ara el New Museum converteixen aquesta ciutat en una de les capitals de l'art modern i l'art contemporani. Aquest estiu, mereix per sí sola la visita a la realment excepcional exposició temporal DALI & FILM, a la sisena planta del museu.

La mostra, organitzada per la Tate Modern de Londres, amb la col·laboració amb el MOMA i la Fundació Gala-Salvador Dalí - com s'hi nota la participació de la seva directora Montse Aguer!-, repassa les col·laboracions del pintor empordanés amb el món del cinema i el que aquest ha influït en la seva obra, amb la utilització de les il·lusions òptiques, i la incorporació de la imatge plenament a l'obra de Dalí i, posteriorment, a l'art modern i contemporani.


Des de les conegudes col·laboracions de Dalí als anys 30 amb el seu amic el director Luis Buñuel, a Un chien andalou i L'age d'or , a projectes no finalitzats de col·laboració amb els germans Marx o especialment amb Walt Disney, -es poden veure quinze minuts realment deliciosos de pel·licula d'animació titulada destino amb tots els dibuixos i pintures que Dalí va fer en col.laboració amb la factoria Disney per produir una pel·lícula animada surrealista-, o projectes finalitzats com l'escenificació d'un somni segons el projecte ideat per Dalí en un film d'Alfred Hitchcock: Spellbound. Fascinant poder veure el fragment del somni en el film al mateix temps que contemplar l'obra pictòrica de l'artista que després va saber perfectament interpretar en imatges el director de cinema amb absoluta perfecció.

La mostra permet un perfecte viatge pel surrealisme de Dalí en la pintura, en la imatge i en la dimensió novaiorquesa del pintor, que sentia gran atracció per aquesta ciutat. I Nova York també el va sentir com artista propi.

POSTALS DE NOVA YORK II (9). THE NEW YORK TIMES 14 AGOST. ECONOMIA ESPANYOLA DEL CREIXEMENT A LA CRISI EN MENYS D'UN ANY.

Avui el The New York Times, en el suplement d'economia Business day, dedica bona part de la seva pàgina tres a analitzar la situació económica a Espanya, a través dels comentaris i opinions d'un arquitecte, d'un professor d'escola de negocis d'IESE i d'un economista del BBVA (l'article). L'articulista Carter Dougherty titula: Ressaca de la construcció per l'economia espanyola, del creixement a la crisi amb menys d'un any, i repassa la preocupant situació derivada de la devallada del sector de la construcció, l'encariment de preus i de les hipoteques, i les previsions de destrucció de llocs de treball per dibuixar un escenari de seriosa crisi económica a Espanya.


Un dels efectes més contraindicats per la situació económica que viu Espanya, i per un setembre que es preveu complicat amb empreses importants que hauràn d'anar al concurs de creditors o a l'expedient de regulació de llocs de treball, també és la confiança que inspirem als inversors estrangers. Fa uns dies, un empresari català m'anunciava que el banc habitual amb el que treballa a centre europa li havia anunciat que no volia treballar més amb empreses domiciliades a Espanya. Això ens ha d'obligar a més de desplegar totes les mesures de suport a les empreses i als ciutadans en l'àmbit interior o més doméstic, millorar a través del nostre ministeri d'exteriors i d'economia, Pedro Solbes, la confiança en l'economia espanyola. Articles com el d'avui al NYT són una mala notícia per remuntar la situació. Les mesures adoptades ahir pel Consell de Ministres ajuden i molt, però caldrà també donar missatges de major seguretat cap al mercat exterior.

POSTALS DE NOVA YORK II (8). UNA NIT AL BLUE NOTE

El Blue Note (131 west, 3rd street ) és un dels locals de jazz de referència a NY. Situat pràcticament a l'encreuament entre la Sisena Avinguda i 3rd Street, al West village. Blue Note, és un nom associat al jazz, fa menció a la nota blava característica de jazz i blues, pel segell discogràfic de referència de jazz del mateix nom (Blue Note Records), i per l'emblemàtic local de NY. Té una de les millors programacions i cap dels grans noms del jazz pot resistir-se a no tocar aquí o al Village Vanguard. En ambdós locals s'hi han enregistrat un munt d'actuacions en directe pels més prestigiosos interprets.

Ahir, per cert, el concert era gravat per una posterior edició de cd: Latin side of Herbie Hancock, amb músics de la talla de Conrad Herwing -trombó-, Eddie Palmieri - ahir al piano- o sobretot Randy Brecker -trompeta-. El concert homenatge al genial pianista, Grammy del present any Herbie Hancock, del seus temes amb ritmes d'afro-cuban-latin jazz, en què hi ajudaven dos musics cubans a la percussió i al baix. Clàssics de Hancock -com la mítica Cantaloupe island, Watermelon man o Butterfly- es van escoltar al Blue Note, amb un públic malauradament no molt jazzístic. El Blue Note s'ha convertit en una visita turística obligada i recomenada per totes les guies.


Situat en una taula pràcticament al costat dels músics, que feia que la vibració d'una potentíssima secció de vent (trombó, dos trompetes i saxo tenor), t'impregnés de ritme i música cada milímetre del cos, impossible no disfrutar-ho! Asseguts a la mateixa taula i al costat nostre, amb el meu germà Àlvaro, -solidariament entregat a la meva afició-, una família d'italians s'adormien i una parella de japonesos escoltaven la música amb absoluta indiferència.

Sensacional l'actuació de Randy Brecker, en una forma excel·lent, potència, frasseig, ritme que va liderar la formació en un brillant concert. Randy es germà d'un altre dels grans del jazz desaparegut recentment el saxofonista Michael Brecker, del que em permeto recomenar un dels seus darrers cd's Pilgrimage (amb, precisament, Hancock, però també amb Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack Cejohnette).

Aquests dies de vacances que tinc més temps per escoltar música, he redescobert un impressionant pianista, que va influir moltíssim a Miles Davis: Ahmad Jamal, i dins la seva àmplia discografia n'he descobert una joia Live at the montreal jazz festival 1985, Atlantic Records 2006, amb una peça sensacional Yellow Fellow.

POSTALS DE NOVA YORK II (7). EL MEATPACKING DISTRICT

Entre la 12th i la 14 th Street i la vuitena i la desena avinguda aproximadament, al costat del West Village hi ha una de les zones més de moda de Nova York. Els hotels, locals i restaurants de disseny es van imposant en la zona tradicional dels escorxadors (meatpacking) de NY. L'activitat continua perquè encara resten una trentena d'escorxadors que sobreviuen a la pressió urbanística de la zona. Recomenable prendre's un café a la terrassa de l'Hotel Gansevoort (18 Ninth Avenue), per observar-hi una vista privilegiada al barri que combina els edificis d'una planta -antics escorxadors- convertits en restaurants de disseny, escorxadors en actiu, algún nou hotel de disseny, l'ambient de la vuitena avinguda i al darrera una privilegiada i magnífica vista del skyline de New Jersey.

L'oferta de restaurants -especialment japonesos- a la zona és magnífica; potser paga la pena una visita a l'Spice Market (403W 13th street cantonada 9th Avenue). Normalment, cal fer cues però l'experiència s'ho val: un ampli restaurant d'ambient asiàtic, molt ben cuidat i amb cuina tradicional de l'índia i tailàndia molt recomenable. Hi sopo amb el meu germà Álvaro de visita a NY. L'Àlvaro, i també l'advocat Esteve Ribas, són els amics amb qui he compartit més viatges.

També val la pena la visita al Buddha-bar (17 little west 12th street ), espectacular nou local de disseny, com si d'un modern temple budista és tractés i presidit per un gran buddha, on s'hi pot sopar o prendre alguna cosa, amb bon ambient garantit.

Al meatpacking, Apple acaba d'obrir una de les seves modernes botigues que no té res a envejar a la que presideix la Cinquena Avinguda amb la 59 th street. També la cadena Scoop (283 Greenwich Avenue) hi ha obert les seves exclusives botigues.


Diumenge al meu barri, el West Village, de sobte, ens trobem a la cantonada de la Setena Avinguda amb Bleecker Street, a una parella formada pels actors Tim Robbins i Susan Saradon. Són realment parella? New York!

POSTALS DE NOVA YORK II (6). DISSABTE A WILLIAMSBURG, BROOKLYN

Recomenació de l'amic Edu Madina: Williamsburg, a Brooklyn. Cal agafar la linia L del subway (la gris) i baixar a la parada de Bedford Avenue. Willamsburg es un barri emergent, molt a prop de Manhattan i on hi viu moltíssima gent jove. L'avinguda està tallada el dissabte, avui per competicions de bàdminton i tennis taula al bellmig del carrer, poetes declamant, parades ambulants de venedors, i moltíssima gent amb bicicleta. Comerços de roba de moda i a preus molt asequibles -recomenable Brooklyn Industries, 162 Bedford Avenue-, i petits restaurants amb cuina casolana -a Peter's Since 1969 menjo un pollastre boníssim per nou dòlars-. Un barri molt tranquil i una altra de les diferents mil cares de NY.


Tornant amb la línea L val la pena parar-se -ja a Manhattan- a la parada de 14 street amb Union Square, que dóna nom a la plaça. Hi ha un mercat de fruites, verdures i plantes molt concorregut el dissabte. Al centre de la plaça algún jove aspirant a telepredicador intenta fer mérits convencent a qui vol escoltar de l'importància de viure en la fe. No ho deu fer malament perquè més d'una vintena de persones escolten atentament les paraules i els crits de fervent creient del jove.

A Union Square hi ha un restaurant boníssim, el Blue Water Grill (31 Union Square West), amb bon peix i que als vespres també ofereix música de jazz d'ambient. També a Union Square, amb la 14 Street, una Virgin Store amb discografía amplíssima, si busqui el que si busqui.

POSTALS DE NOVA YORK II (5). HANK JONES AL BIRDLAND

Una altra nit per recordar, la del 8-8-08 al Birdland, amb el pianista Hank Jones. El Birdland es un dels locals emblemàtics del circuit jazzístic de Nova York, inicialment al 52nd Street, avui és al 325 West 44th Street, relativament a prop de Times square. Les seves llums de neó, amb dos ocells de l'entrada, són ja una icona del jazz. El nom de Birdland és en homenatge al saxofonista Charlie Parker "bird", i és també un local on pots sopar com la majoria dels clàssics a NY. Probablement, el més cómode, ben distribuit i agradable per escoltar un bon concert.

El d'ahir era especial, Hank Jones hi celebrava el seu 90è aniversari, amb pastís inclós al final de l'actuació. Novament, com Rollins fa un parell de dies, queda clar que l'edat no espatlla el talent ni la creativitat en un músic de jazz sinó que en fa reposar els ritmes amb una elegància extrema. Fins i tot Jones sonava massa perfecte i potser m'hauria agradat que és deixés anar com en els anys de major influència del bebop. Les dues peces que va tocar del gran Thelonius Monk: Round Midnight i Blue Monk van ser delicioses, acompanyat per un trio genial, on hi destacava el guitarrista Russell Mallone. Reconec que no és un instrument que apreciï especialment en el jazz, però Mallone aconsegueix que senti la guitarra perfectament integrada a la formació. Des de que vaig tenir l'oportunitat d'escoltar Mallone, fa uns deu anys al Festival de Jazz de Vitòria, continua progressant i s'ha convertit en la meva opinió, un dels grans interprets de guitarra en el món del jazz -amb permís de Bill Frisell-.

És habitual en aquests locals que, si hi vas sol -com en el meu cas-, t'acomodin en una taula amb alguna altra persona que també vagi sola. Així va ser anit: vaig compartir taula amb una noia xinesa que treballa a França en una empresa de cosmètica. Vaig poder fer-li d'introductor al món del jazz perquè era la primera vegada que anava a un concert. De totes maneres, va ser una manera excel·lent de practicar el meu anglès de supervivència.


Abans-d'ahir, també després de les meves classes -per cert, no m'acaben d'agradar-, em vaig rebre una millor gràcies a Ashley -amiga de Pedro Sánchez, regidor a l'Ajuntament de Madrid i amic-, que em va portar a una excel·lent vinoteca a l'Est Village: inoteca (98 Rivington Street). Em va permetre comprovar que faig avenços i que el meu coneixement mínim de l'anglès em permet, de moment, comunicar-me correctament.

POSTALS DE NOVA YORK II (4). SONNY ROLLINS AL CENTRAL PARK

Concert realment extraordinari el d'aquest vespre al Central Park, de la llegenda viva del jazz Sonny Rollins, un dels millors saxos tenors de la història del jazz. El concert en el marc del festival SummerStage '08, en què ha participat Mark Knopfler, Bebel Gilberto o el meu admirat trompetista Roy Hargrove.

Un concert a Central Park sota cel estrellat, envoltat d'arbres, asesegut a la gespa -excepcionalment artificial en el recinte del concert- i el frasseig perfecte de Rollins, que potser ha perdut amb els anys força però no el ritme viu del bebop, que és realment especial. Probablement, a Rollins, que va tocar a les formacions de Miles Davis i Thelonius Monk, només podem comparar-lo a Charlie Parker o John Coltrane, i en l'actualitat l'herència potser cal trobar-la en el magnífic Joe Lovano.

No només de jazz es viu a Nova York. Demà els The Police tanquen la seva gira al Madison Square Garden. Divendres actuen els Radiohead i dissabte Jack Johnson, a l'All Points West festival, a Liberty State Park.

Finalment, avui he pogut accedir al New Museum, a Bowery Street, i a més de l'extraordinari continent arquitectònic, el contingut és un autèntica aposta per l'art de present i futur, amb nous creadors, incorporant definitivament la fotografia, les arts visuals i les performances, així com projectes en col·laboració de diferents museus d'art contemporani del món. Actualment, ocupa tres plantes de l'edifici l'exposició After Nature que explora sobre els límits de la nostra civilització després de la guerra del golf. Sens dubte, el New Museum pot ser una bona referència pels rectors del futur Centre d'Art Contemporani de Girona.

Baixant el carrer Bowery fins a Canal Street arribo fins a Chinatown i Little Italy. A Mott Street, realment, em sento extranger, els comerços, la gent, l'ambient... és la Xina i difícilment un pot pensar que és a Nova York i només cal traspassar al següent carrer a Mulberry street: i es Itàlia! Restaurants, pizzeries i ambient italià. El contrast és increïble, sembla talment, com franquejar una frontera entre Orient i Occident perfectament ordenada per comunitats. Cal no perdre's aquesta passejada i, sobretot, transitar entre Mott Street, Mulberry Street, Baxter Street, Central Street i Grand Canal, i observar els canvis sobtats d'uns carrers i d'altres.

I quasi m'oblidava, avui he començat les meves classes d'anglès a la sisena planta de l'Empire State Building.

POSTALS DE NOVA YORK II (3). JAZZ STANDARD

En la meva segona nit a Nova York no he pogut resistir la temptació d'anar a escoltar algun concert de jazz en la inebastable oferta que ofereix la ciutat. Avui he escollit el JAZZ STANDARD (116 east 27th street), probablement, un dels locals més moderns però punters del panorama jazzistic. Com tot bon local de jazz, és en un soterrani i combina l'eficàcia d'una bona cuina, bon servei, amb una excel·lent programació musical que aquest més permetrà escoltar probablement a una de les millors big bands: Arturo O'farrill afro-latin jazz orchestra, Ron Miles Quartet, amb la participació del geni Bill Frisell, que no fa molt va actuar a l'Auditori de Girona -m'ho vaig perdre!-, o el Ted Nash Quartet.

Avui era el torn de Bobby Sanabria Big Band, una de les big band més ben valorades per la crítica darrerament i que ha estat nominada als premis Grammy. Al davant de la formació, el baterista Bobby Sanabria, d'origen portoriqueny i que amb un grup de dinou musics s'endinsa en les influències de l'afro-cuban jazz que el mestre Dizzy Gillespie va deixar a les generacions futures. Prefereixo les formacions de trio en jazz, però haig de reconèixer la força de les big band i el privilegi que el talent de dinou músics és dediqui a un auditori petit -una seixantena de persones-.

El format d'aquest local, que funciona bé a NY, et permet sopar o prendre alguna cosa i et carreguen un suplement de vint-i-cinc dòlars per la música. Prèviament, prenc el primer cosmopolitan de la temporada -el cocktail de NY: vodka, cointreau, suc d'arandans i suc de lima- i després una excel·lent hamburguesa - només se'n poden menjar de bones als estats units a pesar de que a casa nostra tinguem boníssima carn...-. Em serveix una simpàtica noia, la Jill, amb qui practico el meu anglès de supervivència... però més tard em pregunta d'on soc i descobreixo que sap ella millor espanyol que jo anglès, perquè va anar a aprendre'l tres anys a Sevilla!

Certament, l'interés per l'espanyol i la cultura espanyola a NY és molt intens, ho vaig comprovant. El concert dura aproximadament una hora i mitja, que permet arribar abans de la mitjanit a casa i escriu-re aquestes línees al bloc.

POSTALS DE NOVA YORK II (2) NEW MUSEUM OF CONTEMPORARY ART

Després de dinar pasta italiana, en el que ja s'ha convertit en el meu restaurant de Manhattan: al Sant Ambroeus, un petit i senzill restaurant italià al West Village, on l'any passat hi vaig anar tres vegades i la darrera exercint d'amfitrió a la diputada Pia Bosch i el seu marit en Toni Pensato, també de visita a la gran ciutat, he decidit dedicar la primera visita al New Museum of Contemporary Art (235 Bowery amb Prince Street ) en el Lower East Side, prop també del Soho. Impressionant edifici dels arquitectes Kazuyo Sejima i Ryne Nishizawa, en forma de grans blocs o caixes superposades en aparent desordre. Un nou museu que pretén exposar l'art d'avui i avançar-se a les noves idees de l'art dels propers anys. M'he quedat amb les ganes de veure'l perquè dilluns i dimarts és tencat i, per tant, hauré d'esperar a demà.

De tornada a casa he pogut comprovar la febre compradora europea que envaeix Nova York, amb la passejada pel carrer Broadway i després pel Bleecker Street. Efectivament, en molts dels articles que un pot comprar a Nova York els preus poden ser la meitat del que ens costaria a Girona. Em compro un polo a American Eagle Outfitters (junt a Abercrombie i Gap, són les Zara americanes) per 12 dòlars, unes bambes adidas clàssiques Stan Smith per 60 dòlars, a la complerta i ben sortida botiga que aquesta marca té al 610 de Broadway i uns cds de Miles Davis, Herbie Hancock, Dizzy Gillespie i Roy Hargrove per 10 dòlars cadascun, en una ben sortida botiga de música de jazz i rock: Bleecker Street Records (299 Blecker st).

No em resisteixo a no escoltar ràpidament les compres. Impagable versió del Round Midnight (Blue Miles, 2000 Sony Music), del cantaloupe island (Herbie Hancock, 1994 Nlue Note), i de a Night in Tunisia (Dizzye Gillespie, 2007 monterrey jazz festival records).També és molt recomenable el nou cd de Hancock (River, 2007 sony music ), disc de l'any i premi Grammy que el virtuós pianista va presentar fa pocs dies al excel·lent Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, gràcies al treball, dedicació i ambició del seu director, Albert Mayol, i l'alcalde, Pere Albó.

A la botiga Adidas una sorpresa agradable al costat de les pilotes de futbol americà un pot comprar la pilota oficial dels All Blacks de Nova Zelanda (el rugbi també existeix als Estats Units!). Pràcticament, una planta de la botiga està dedicada al soccer, amb algunes samarretes estrelles com la del Beckham, nova icona de Los Angeles Galaxy, i la samarreta de la selecció espanyola, nova campiona d'Europa.

POSTALS DE NOVA YORK II (1) 11TH STREET

És evident que alguna atracció forta desperta aquesta ciutat. Aquest estiu he sentit, novament, la seducció de Manhattan, de Nova York, i he decidit tornar-hi per segon any consecutiu. La meva amiga l'escriptora Natàlia Molero sempre m'insistia que no deixés de conèixer aquesta ciutat, que de ben segur m'atraparia i, certament, tenia raó.

Aquesta vegada sense les desventures de l'any passat, he aconseguit que Cristina Pato (web personal), una excel·lent pianista i gaitera que actualment està de gira a Espanya, em llogui el seu apartament al Village. Pato transita entre la música tradicional gallega, l'ópera -té editat un disc amb peces del nostre mestre Montsalvatge- i està preparant el seu doctorat sobre Isaac Albéniz. Ja m'he permés en nom de l'alcalde de Camprodon, l'Esteve Pujol, convidar-la un any que pugui al festival que organitzen durant el mes d'agost.

L'apartament és diminut, però molt agradable, llit, piano i una taula per l'ordinador i el lavabo, però això sí, és a un dels barris més agradables per viure-hi: el Greenwich Village, amb edificis de cuatre o cinc plantes, ple de petits parcs, restaurants amb encant i els santuaris del jazz (clubs com Village Vanguard i Blue Note, entre d'altres ). A la 11th Street, que és on visc, hi tinc a la cantonada la pastissería Magnolia Bakery, on permenenment hi han cues de gent per comprar-ne els seus pastissos, especialment des que els van posar de moda les protagonistes de la sèrie Sex in the city. Per cert, la seva protagonista, la Sarah Jessica Parker, la Carrie Bradshaw, és veïna del barri.

No molt lluny a la cantonada de la 11th Street amb Hudson Street, hi ha el White Horse Tavern, el local on es va iniciar Bob Dylan, i alguns carrers més enllà, el Park Hudson davant l'skyline impressionant de New Jersey, on procuraré fer-hi jogging cada dia combinat, quan pugui, amb les passejades pel Central Park, potser el millor parc urbà del món, tot i que aquest any em queda més lluny.

POSTAL DE NOVA YORK (5)

He visitat el consulat general d'Espanya a NY, al Midtown East Side (150 east 58th street, 30th floor), i conegut al cònsul Roberto Varela responsable de política cultural del consulat i que edita una publicació mensual Spain in NY amb una oferta cultural impressionant. Pel proper mes de setembre, per exemple, un homenatge a l'escriptor Francisco Ayala amb activitats de cinema, conferències i taules rodones, teatre, concerts de Savall i de Macaco, dança, cicles de cinema i excel·lents exposicions de Manolo Valdes o Juan Genoves en bones galeries d'art novaiorqueses. Amb Roberto Varela hem acabat trabant una bona amistat i em facilita reunir-me amb la misió espanyola a les Nacions Unides i amb responsables del Instituto Cervantes. M'entrevisto amb l'embaixador Íñigo de Palacio a la seu de la missió espanyola (245 east 47th street) amb qui intercanviem diferents punts de vista sobre la situació política americana i les perspectives futures de les Nacions Unides. Comprovo fins a quin extrem la declaració d'intencions de l'Aliança de les Civilitzacions del president Zapatero i el primer ministre Erdogan és una autèntica fulla de ruta pel futur de les pròpies Nacions Unides i que s'avança en el desenvolupament de les seves línees mestres amb el bon treball de la nostra diplomàcia i de la pròpia institució. Compartim amb l'ambaixador que els reptes immediats de Nacions Unides estan en la immigració i els fluxes migratoris, la defensa dels temes mediambientals i la lluita contra el terrorisme. Em recomforta pensar que el somni de les Nacions Unides és més que un desig i que nacions com la nostra estan més preocupades per la resolució de conflictes, per la cooperació internacional molt més que per intentar ser membres algun dia del Consell de Seguretat.

Visito també la seu del Instituto Cervantes de NY (211 east 49th street ), en ple Midtown East en una antiga finca residencial respectada en la seva rehabilitacio per seu de l'Instituto. D'entrada em sorprèn una excel·lent exposició que es pot visitar aquests dies "a propósito de hombres y mujeres", que prové de la col·lecció del museu d'art contemporani artium de Vitòria, i que conté pintures de Dalí, Antonio Saura, Picasso o Miró i escultures d'Oteiza i Chillida. L'Instituto Cervantes, que fins fa poques dates era dirigit per l'actual ministre de Cultura César Antonio Molina, ha aconseguit ser una autèntica punta de llança de la cultura espanyola a l'exterior, incorporant-hi a més el conjunt de les llengües i cultures d'Espanya.

Dirigeix el centre de NY Eduardo Lago, amb més de tres mil inscrits en les classes lingüístiques aquest any, és evident que l'interès d'aprendre espanyol a NY és enorme i em diuen que molt especialment en alts directius d'empreses, però també s'han inscrit a les classes de català sis alumnes -el perfil són novaiorquesos que per motius de treball o de turisme es traslladen a Catalunya i tenen interès en conèixer el nostre idioma- cap en euskera o gallec. Una biblioteca perfectament dotada i també una enorme programació cultural em donen la impressió que la seu del Instituto quedarà ben aviat petita. M'expliquen també que hi ha una excel·lent cooperació amb l'Institut Ramon LLull -que intentaré visitar en els pocs dies que em queden a NY-, que té com a principal activitat l'organització de la setmana catalana a NY, que cada any aconsegueix major impacte en la capital nord-americana.

POSTAL DE NOVA YORK (4)

Quan visites una gran ciutat i tens pocs dies no té sentit perdren cap visitant museus per més interessants que siguin, cal deixar-los per a una altra visita, De totes maneres, NY, com d'altres capitals com Parés o St. Petersburg, mereix una visita temàtica per als interessats en l'art modern i l'art contemporani.

Tothom diu que no cal perdre's la visita al MOMA (Museum of Modern Art), però jo em permeto recomenar primer el WHITNEY (Whitney Museum of American Art), un centre d'art contemporani atent i obert a les noves tendències. Una breu exposició permanent ocupa la cinquena planta dedicada a l'art modern americà, amb excel·lents expressions com la dels artistes Edward Hooper o George Belous, però el que desperta major interès són les exposicions temporals amb nous noms de referència i que cerquen noves connexions amb les arts visuals, el vídeo, la música. Summer of love art of the psychedelic era ocupa dues plantes de la Whitney aquests dies: posters, performances, fotografies, discs, mobiliari, festivals (Woodstock 69 com no!), Beatles, Stones, Joplin, Dylan, la protesta... experimentació, influències asiàtiques en l'art, art visual combinat amb la música, happenings... un excel·lent exemple de com mantenir un espai d'exposició viu i en permanent provocació. A la planta quarta una temporal de Rudolf Stingel, pintura, fotografia, cromatismes, miralls... i un espai que permet als visitants rotular o posar tac's composant una peça més de l'espai expositiu.

El Guggenheim (Solomon R. Guggenheim Museum), dissenyat per l'arquitecte Frank LLoyd Wright es sens dubte un dels espais arquitectònics destinats a l'art més brillant que he pogut conèixer. Una rampa en espiral que baixa des de la cúpula de l'edifici va deixant pas en els seus laterals a les diferents col·leccions permanents del museu i a les temporals. Em quedo sense poder veure la façana de l'edifici que porta mes d'un any en rehabilitació. Com a Bilbao i Venècia, el Guggenheim de NY conté una excel·lent selecció dels millors autors d'art modern del XIX i del XX: Mondrian, Kandinsky, Picasso, Manet... combinada també amb noves apostes d'artistes visuals. Dues temporals durant aquest mes d'agost: The shapes of space, diferents propostes de nous espais d'habitatge des d'un contenedor a una habitació a l'himalaia i una excel·lent exposició del considerat el més jove dels artistes abstractes expressionistes Richard Poussete-Dart.

El MOMA després de la seva renovació i ampliació s'ha convertit en el museu d'art modern més gran i important del món, -les col·lecions que conte difícilment deixen resistir al museu d'orsay o a l'ermitage la comparació-, en un espai amb molta llum gràcies a les grans finestres de vidre amb fantàstiques vistes al diferents carrers del Midtown (53d street), potser l'ampliació li ha fet perdre personalitat i l'ha convertit en una espècie de part temàtic de l'art. Tot i així, la cinquena i quarta planta d'aquest museu representen el millor del nostre art modern. L'obra de Picasso en qualitat i quantitat és potser la mes impactant. Salvador Dalí també hi està ben representat, tot i que la seva obra mes reconeguda la persistencia de la memòria ha iniciat un llarg periple per diferents museus que no el retornara al MOMA fins l'any 2009.

El MET (Metropolitan museum of Art) el més gran i el que pretén abastar la totalitat de la història de l'art conté també una extensa i excel·lent col·lecció d'art modern i aquests dies a més augmentada amb mes impressionistes Impressionist and early modern paintigs: the clarck brothers collect.

Em sorprenent gratament les sales destinades a l'art d'Àfrica, Amèrica i Oceania: màscares, escultures... i en canvi de les recent obertes noves sales d'art romà, grec i etrusc no em convenc el projecte museístic massa antic pel que ha de ser un museu de referència com el MET.

Per últim, pels interessats en el medi natural també hi ha la visita obligada al American Museum of Natural History, un inabastable museu que conté tot tipus d'espècies naturals. Penso en les hores que hi destinaria el meu bon amic biòleg i regidor Ponç Feliu, que no són exactament les meves. En destacaria la quarta planta dedicada als dinosaures que desperta la meva curiositat.

Em queda per veure si visitare The cloisters, museu d'art medieval, a la perifèria de Manhattan i que conte claustres i capelles, alguns de catalans malvenuts a l'inici del segle XX.

POSTAL DE NOVA YORK (3)

Em va costar decidir el viatge als Estats Units, potser per la visió negativa i injusta que a vegades en tenim des d'Europa, però certament Nova York, tal vegada, és la ciutat nord-americana més propera a la nostra cultura europea.

La meva primera il·lusió, el primer impuls per anar-hi des de fa temps, era conèixer els temples del jazz modern. Desaparegut el Cotton Club de Harlem, els locals de referència de tot aficionat el jazz estan entre Broadway i el Village. El local Blue Note -on l'admirat Jarrett trio va gravar sis discs amb un directe irrepetible- el Village Vanguard -on hi han gravat admirats pianistes com Uri Caine o Brad Mehldau- o el mític Birdland eren motius suficients per justificar el meu viatge a Nova York.

Realment, NY és un autèntic paradís per algú que estimi el jazz. Es fa difícil fer una tria cada dia de quin concert anar a sentir entre l'oferta de músics de qualitat que viu en aquesta ciutat. La majoria de locals son petits, acollidors, d'atmòsfera on a més es pot sopar i per un preu suplemetari entre 10 i 30 dòlars escoltar a primeres figures de jazz.

A Broadway -prop de Times Square- entrar al temple del Birldand ja produeix emoció: les llums de neó amb el logo dels dos ocells, l'escenari presidint el local, una barra de bar i un petit hemicile ple de taules per acompanyar els músics tot sopant o prenent alguna copa. Assiteixo a un concert memorable del vell saxofonista James Moody, amb qui també tinc ocasió d'intercanviar algunes paraules i demanar-li que em signi un autògraf. Probablement, aquesta setmana també hi aniré a escoltar al baixista del Jarrett trio: Gary Peacock, que actua acompanyat del gran baterista Paul Motian i del pianista Paul Bley. Un nou local que emergeix amb forca a Broadway és el Iridium, amb una programació de molta qualitat, que ahir em va permetre escoltar una de les big bands mes reconegudes: la Mingus Big Band i que aquesta mateixa setmana acull al trio del pianista John Patitucci.

Em reservo pels darrers dies els plats forts, ja he anat a veure els locals que coneixia per fotografies, que els tenia ben gravats i imaginats a la meva memòria i que tantes ganes tenia d'anar-hi. Son tots al barri de Greenwich Village, potser el barri que més m'agrada de NY: residencial, amb bons restaurants -seguint els consells de l'amic Donaire vaig sopar al Pearl Oyster Bar, i tambe en un excel·lent restaurant italia Sant Ambroeus- i amb el millor jazz possible: el Blue Note i el Village Vanguard. Al Blue Note a partir d'avui hi toca Dave Holland Sextet, a qui hem tingut ocasió tambe d'escoltar als festivals de Terrassa i Vitòria- Gasteiz, i Village Vanguard, un quintet del excel·lent trompeta Tom Harrell, a qui també he tingut l'ocasió de gaudir fa uns anys en el festival de jazz de Granada. El toldo vermell del "village" sembla presidir la setena avinguda (178 seventh ave south at 11th street), després unes estretíssimes escales et baixen al paradís del jazz.

Aquests potser en són els temples més destacats però desenes de bons locals de jazz amb genials programacions composen una oferta inabastable i irressistible. El Dizzy's Club -en honor al mestre GIllespie-, el Jazz Standard -on m'agradaria anar-hi a sentir la sorprenent vocalista de bossa nova Luciana Souza-, el Joe's Pub també al Village, o al Kitano lounge potser hauran de quedar per a posteriors visites.

Diumenge sota la pluja també tinc ocasió de presenciar un dels concerts del Summer Festival a Central Park de la nova figura emergent del pop nord-americà i nova icona de la comunitat gai Rufus Wainwright. Em decepciona el seu directe i en canvi descobreixo en els teloners The Magic Numbers, un grup a tenir en compta amb bones melodies i bons músics que no haurien desagradat l'històric grup de referència novaiorquès The Ramones. A prop d'on es celebra el concert hi ha Strawberry Fields, zona del parc restaurada en memòria de John Lennon, on hi ha un mosaic amb la paraula Imagine i 161 espècies de plantes -una per cada nació-. Patti Smith també toca aquests primers dies de setembre al Music Hall de Williamsburg amb totes les entrades venudes, tot i així crec no incorpora al seu repertori cap cançó catalana a pesar d'haver estat estrella convidada? Com va passar amb Lou Reed, en la passada setmana catalana a Nova York.

POSTAL DE NOVA YORK (2)

Potser sigui perquè NY és la capital tambe del capitalisme, que el privat estigui sempre per davant del que és públic, que les infraestructures i els serveis públics no estan a l' alçada del país. En ple debat sobre les infraestructures a Catalunya i a Espanya ajuda a relativitzar-ho observar que en altres models, l'estat del benestar no està desenvolupat com el nostre, i que les infraestructures deixen molt que desitjar.

Coneixem que els Estats Units no han estat capacos de crear un acces públic i universal a la sanitat -tant de bo els democrates en el proper mandat ho aconsegueixin!-, però sorprèn la deixadesa de les infraestructures, del mobiliari urbà, dels carrers, del sanejament, de la neteja en alguns lloc... i com no del metro. El subway que deuria ser avancadíssim en el primer període del segle passat i que transporta centenars de milers de passatgers cada dia per l' illa de Manhattan de nord a sud (Uptown-Downtown ) està vell i deixat. Una setmana abans d'arribar a NY van haver-hi talls intermitents en la xarxa elèctrica i en el funcionament del metro a conseqüència de les pluges. L'utilitzo durant tot el dia i funciona correctament -massificat no cal dir-ho a les primeres hores del matí-, però de nit es diferent: vaig voler fer la prova d'utilitzar-lo de matinada fa dos dies i quasi no puc resistir la calor insuportable que vaig patir en els vint minuts d'espera del metro a l'estació de Columbus Circle per manca total de refrigeració. No cal dir que la sensació de seguretat no és la mateixa de dia -molta presència policial en el metro- que de nit desengelat i sense aparent vigilància.

Sens dubte que prefereixo el nostre model d'estat del benestar, l'estat protector davant el lliberalisme salvatge, que pagui la pena treballar des de la politica per garantir bons serveis públics i bones infraestructures i que cal exigir-les de qualitat amb el nivell de pressió fiscal que tenim pero ajuda a veure-ho diferent des d'un país en que l'individu és el que vetlla pel seu benestar personal sense pensar en la xarxa protectora de l'estat. L'altre dia parlant amb la productora audiovisual Millie Stanisic -bona amiga del meu amic Juan Moscoso-, em deia que era impensable que pugues rebre subvencions per la pel·lícula que actualment està produint, i que preferia que fos així perquè sense risc tampoc hi hauria èxit. La conversa em va fer veure un altre punt de vista en l'actual llei del cinema que comencarem a treballar el proper mes de setembre en el Parlament i on bona part de la discussió està en les qüotes de pantalla, les ajudes de les televisions i les subvencions.

CONFIDENCIAL: Vaig decidir venir a NY com estudiant, contractant classes d'anglès i allotjament, però la prova és més difícil del que pensava. Per diferents malentesos em trobo vivint en una residència en ple barri de Harlem compartint habitació amb un estudiant corea i bany amb una dotzena d'estudiants més. El meu company coreà es raríssim, diu que ha vingut a NY a estudiar anglès però no surt massa de l'habitació. De fet la te ocupada... en desordre!, i no deixa d'estar pendent de mi mentre jo hi sóc a dins, per marcar territori. Dormo en una llitera: quines dificultats que tinc per pujar i baixar del meu llit! Sembla que dissabte podré tornar a la residencia inicial en la que vivia en el Upperwest Side, com a mínim tenia una habitació individual -només hi cabia el llit i una taula-, molt semblant a la meva vella habitació d'intern al Collell quan estudiava C.O.U, i un bany compartit també amb una dotzena d'estudiants d'anglès i d'arts dramàtiques. De fet, viure a Manhattan és una sort: hi treballen mes de deu milions de persones i només n'hi viuen tres milions. El cost de l'habitatge és astronòmic, els lloguers elevadíssims i els hotels també molt cars: per tant, no tenia elecció en una estança a NY de més de dues setmanes.

En quan a les classes d'anglès -de dilluns a divendres durant tres hores i mitja- signifiquen una regressio a l'etapa escolar. No cal dir que sócc el mes vell de la classe, entre estudiants coreans, taiwanesos, japonesos, turcs, suïssos, italians, i em fa certa gràcia tornar a sortir a la pissarra a fer un exercici o fer tests i exàmens.

POSTAL DE NOVA YORK (1)

Inicio les meves vacances d'estiu! Destí de les properes setmanes: Nova York, amb doble propòsit conèixer la que diuen es la capital del món i rebre unes quantes classes d'anglès, una de les moltes assignatures que tinc pendents.

Paul Auster, en la seva trilogia de Nova York, la defineix com un espai inexhaurible, un laberint de passos inacabables, i, que per molt que caminis, per molt que coneguis cada carrer i cada barri, sempre et quedes amb la sensació d'estar perdut dins la ciutat i dintre teu. No puc compartir la visió d' Auster. Alguna cosa té aquesta ciutat que dos dies després d'arribar-hi tens la sensació de sentir-la una mica teva. Un no se sent un extrany a Nova York, tots som novaiorquesos mentre hi vivim -encara que només sigui temporalment-, potser hi ajuda el crisol de cultures, origens i llengües que hi conviuen i que NY sembla tenir-hi la perfecta mixtura.

Nova York és diferent a totes les capitals que he conegut, de la dimensió i les proporcions dels grans edificis a Time Square o al districte financer a la personalitat dels barris acollidors del Soho o Greenwich Village, en els barris de Chelsea o de l'Upper West Side la vida passa de pressa, a un ritme vertiginós que t'atrapa i no t'incomode.

Les meves primeres bones impressions per al Central Park -quina delícia passejar-hi, llegir un llibre en un banc prop del llac, o practicar-hi esport- i per l'enorme oferta cultural: musica, teatre, espectacles...

No he deixat de visitar en els primers dies la Zona Zero de l'atemptat de l' 11-S que et deixa sense paraules quan n'observes la magnitud des del World Financial Center.

Tinc dies per endavant per explicar-vos algunes coses més, mentre intento alguna cosa més que sobreviure amb el domini de l'idioma anglès!