JAZZ TERRASSA

El mes de març és la data anual del meu peregrinatge a Terrassa i al seu magnífic festival de jazz que any rera any ens sorprén amb una programació de luxe gràcies al capteniment i a la dedicació del valentí i la susanna, amb qui també he coincidit en peregrinatges als altres grans festivals de jazz a vitoria-gasteiz i donosti. Aquest any hi vaig molt ben acompanyat per la meva col.lega d'escó al congrés de diputats i ex-regidora terrassenca la Dolors Puig.

Si hagués triat un grup que em venia de gust escoltar en directe, segur hauria escollit entre d'altres el esbjörn svensson trio. Quan fa uns dies us explicava en un post els meus pianistes i trios de jazz preferits - coincideixo en molts amb el meu bon amic Jordi Martinoy - us destacava l'svensson trio, un dels pocs que no havia pogut mai escoltar en directe, però terrassa m`'ho va proporcionar el passat dissabte. Magnífic concert, amb el clima próxim i respectuós que poques catedrals del jazz tenen com a terrassa. La presentació imprescindible del valentí, l'entrega dels músics a un públic respectuós i exigent, i la proximitat dels músics en el post-concert- aquest cop hi intercanvio quatre mots amb el meu anglès nivell first i em signen també un cd- , son ingredients que converteixen el festival de terrassa en un referent.

Els e.s.t ( esbjörn svensson trio ) és un trio innovador, a voltes amb músiques properes al pop, a voltes amb el jazz més vanguardista. Una molt bona recomenació per els no iniciats en el jazz, també hi afegeixo els the bad plus, amb un estil similar, que no decepcionaràn a ningú i una bona manera de començar a estimar el jazz - i us aviso que quan això comença no té retorn!-.

Em va sorprendre dissabte l'evolució dels e.s.t cercant noves sonoritats als seus instruments, més electrònics, que em va semblar influència d'un altre trio imprescindible i inclassiflicable els americans medeski, martin & wood, història viva del jazz del segle XXI.

Terrassa no s'acaba aquí, aquest any encara hi podrem veure més actuacions estelars, per exemple el dijous 22 el mític baixista Ron Carter , el 23 el pianista de l'admirat Gillespie Kenny Barron, el 24 la vocalista brasilera Luciana Souza i el 26 un dels millors bateristes del món Jack deJohnnete, baterista de l'excels Jarret trio. Molts motius per tornar aquest mes a Terrassa.

GIRONA EN BONES MANS

Valen-me de la meva condició de primer secretari de l'agrupació del PSC de Girona, no he deixat d'assistir als plens de l'ajuntament si coincideix un dimarts que no tinc sessió plenaria al Congrés de diputats. Ho faig en primer lloc per mantenir-me al dia del debat municipal, per donar suport als meus companys del grup municipal, però també amb un punt nostàlgic dels feliços cinc anys participant del govern de la meva ciutat.

Com els jugadors de futbol que passen més nervis a la banqueta que en el camp, quasi visc amb més intensitat el ple municipal des del públic que quan ocupava un seient de regidor de govern. Tot i així paga la pena comprobar que les sessions plenaries transcorren amb la seguretat i decisió que l'alcaldessa Anna Pagans i l'equip de govern imprimeixen. Tant és així que l'oposició ha quedat molt desdibuixada, però potser també cal agrair-li el to respectuós i de propostes en positiu que sempre utilitzen les seves portaveus Zoila Riera (CIU) i Concepció Veray (PP).

Ahir va protagonitzar en bona mesura el ple, l'informe anual de la defensora del ciutadà Teresa Seseres, que ha sabut posar el segell d'efectivitat i prestigi a aquesta nova institució al servei dels ciutadans. Les recomenacions de la defensora s'han convertit amb un instrument eficaç per millorar el servei de l'administració pública valorades pel govern i per l'oposició.

També va ocupar bona part del ple tres mocions dels grups municipals: una sobre la detenció de la sarrianenca Núria Pòrtules, una altra sobre la plena igualtat de les dones i una darrera sobre la gestió de Renfe. Vaig pensar que pràcticament repetiem alguns dels debats viscuts en els darrers dies al ple del Congrés de diputats - llei d'igualtat, renfe- i que tenia dubtes si algún d'aquests debats calia reproduir-los al consistori, però sens dubte és un nou exemple que la proximitat de la política municipal fa precisament que hagi d'ocupar-se del problemes que més neguiteixen als ciutadans i les causes de les mocions ho eren. A la plaça del vi esperant la sortida del ple un grup de companys de la Núria és manifestaven demanant la seva llibertat. Potser no ho poden fer a les portes de l'Audiència nacional o del ministeri de justícia i és raonable que ho facin davant els representants més directes del poble.

Entre el públic assistent al ple hi comencen a aparèixer futurs candidats al nou consistori, ahir hi era present bona part de la candidatura de CIU a les properes eleccions municipals amb el seu candidat Carles Puigdemont al capdavant. Tinc un profund respecte per Puigdemont, i crec que aportarà idees noves i interessants a la ciutat, però també tinc el convenciment que la bona gestió de l' Anna Pagans, del PSC, així com dels nostres companys de govern ens hauria de donar una amplia majoria a la convocatòria electoral del proper 27 de maig.

Acabat el ple tinc temps d'arribar al darrer quart del partit de la Fiba cup Akasvayu Girona- Panaioios on és decideix favorablement el primer partit de l'eliminatòria pels gironins. Aquest equip té solidesa per arribar a la final four de la Fiba cup i guanyar-la, i si fos a Girona al pavelló Fontajau fantàstic!.

ESPANYA ES RAJOY I EL PP?

En el joc de despropòsits en que vol convertir la política a Espanya el Partit Popular (PP) i Mariano Rajoy amb l'únic objectiu de tornar al poder en les eleccions legislatives de 2.008, hi ha una novetat: la frívola apropiació dels símbols nacionals per donar entendre que són els únics defensors de l'unitat d'Espanya i valedors de l'orgull patri. Ja hem observat com en les darreres manifestacions convocades per la asociación de víctimas del terrorismo (AVT) i el PP han anat apareixen cada cop més banderes nacionals i algunes de pre-constitucionals, com han fet sonar l'himne nacional, i com és fan constans referències a l'unitat d'Espanya.

Rajoy amb la convocatòria de la manifestació de dissabte insisteix en l'estratègia, establint com a capçalera de la manifestació el lema "España por la libertad", i justificar-ho dient que la mobilització de dissabte pretén mostrar el "rebuig dels espanyols a la decisió política". Segur que els signes nacionals i l'himne seran a partir d'ara molt més presents en tots els actes de partit del PP, inclusos els seus congressos, despertant un nou nacionalisme espanyol ranci i perillós. A vegades penso que és una autèntica provocació per que l' altra Espanya és manifesti amb les banderes republicanes i vindiqui l'himne nacional de Riego. Quina irresponsabilitat! la bandera i l'himne d'Espanya és de tots els espanyols i el PP n'està fent un ús patrimonial amb criteris de rendibilitat política. L'estratègia del PP es donar la sensació que estem en un país de crispació, de caos, de desgovern, de fractura nacional, sense importar l'influència que finalment pugui despertar en part de la ciutadania. Els altres partits polítics, i els ciutadans assenyats que coneixem l'història de fractura del nostre país no caurem en la provocació.

Espanya avui és un país modern i avançat, amb unes tases de creixement molt per sobre de la resta de paísos de l'Unió europea, un país d'oportunitats i de bons serveis públics que ha permès repartir correctament la riquesa i un país plural que respecta l'autogovern i els trets diferencials de les cultures i pobles que l'integren. El nostre és un model d'éxit, d'entesa i de pacífica convivència que l'afany de poder del PP no trencarà. El terrorisme i la manca de pau a Euskadi és una de les preocupacions principals al nostre país, i és responsabilitat del govern intentar solucionar-ho amb tots els mitjans al seu abast, i amb l'aval de la majoria electoral que va donar-li el govern a Zapatero i als socialistes el 14-M del 2.004. Aquest és el mal d'origen del PP no haver acceptat mai la derrota democràtica, ni l'alternança política. Rajoy i el PP patrimonialitzen el poder i els símbols nacionals, és manifesten contra les decisions legítimes, legals, i democràtiques - penseu per exemple en les manifestacions contra l'aprovació de la llei que permet el matrimoni entre homosexuals - com si per dret natural el govern sempre hagués d'estar en mans de la dreta.

Afortunadament Espanya no és ni el PP, ni Rajoy.

DE JUANA CHAOS

De juana chaos és un criminal, un terrorista amb vinticinc assassinats a les seves espatlles i per això va ser condemnat a una condemna severa i al compliment de privació màxima de llibertat a 30 anys de presó en aplicació del codi penal del 73. En compliment dels beneficis penitenciaris que el codi penal del 73 permetía - no aplicables en el codi penal en vigor -, va complir la pena imposada, després de passar 18 anys i més de cent dies de presó.

Posteriorment, en un context d'alarma social per la seva possible excarcelació va ser condemnat per un delicte d'amenaces - que no de terrorisme - a dotze anys de presó per l'audiència nacional per uns articles publicats al DEIA, sentència que va ser modificada pel suprem a una pena de tres anys. Ja he explicat en un altre post que la sentència va ser segons el meu criteri desproporcionada. De juana està complint des de agost de 2.005 presó per aquest delicte d' amenaces que no pels delictes de sang. En aquest context s'ha produit la vaga de fam i les seves conseqüències que han posat al pres al límit de la vida. L'Estat és avui garant de la vida de De Juana i el seu delicat estat de salut ha aconsellat una decisió penitenciaria valenta però basada en raons legals i humanitàries. El govern i Alfredo Pérez Rubalcaba han adoptat la decissió adequada protegint la vida d'aquell que ha demostrat que no respecte la dels altres, però és una decisió que demostra la grandesa de la democràcia i de l'estat de dret. No s'ha excarcelat a De Juana que continuarà complint la condemna en règim vigilat, se li ha aplicat el segon grau, i fins i tot se li podria haver acordat el tercer grau atès que el art. 104.4 del Reglament penitenciari diu que " Los penados enfermos muy graves con padecimientos incurables, según informe médico, ... podrán ser clasificados en tercer grado por razones humanitarias y de dignidad personal, atendiendo a la dificultad de delinquir y a su escasa peligrosidad".

Rubalcaba avui deia que la diferència entre els terroristes i els demòcrates és que nosaltres respectem el dret a la vida de tots. Entre tots hem salvat la vida a De Juana, la democràcia li ha garantit els drets que ell no va respectar amb ninguna de les seves vinticinc víctimes . Hem de poder explicar a les víctimes que la finalitat del nostre estat de dret i de les penes no és merament retributiva. Vull pensar que la generositat amb la que s'actuat ha de fer reaccionar als violents i tant de bó serveixi per que algún dia l'esquerra abertzale condemni la violència i arribi la desitjada pau al país basc.

GREGORI ELORZA

Aquest matí, conjuntament amb en Joan Manel del Pozo, he acompanyat al nostre nou candidat a l'alcaldia de Lloret Gregori Elorza, en la seva primera presentació pública després d'haver estat escollit per l'agrupació de Lloret del PSC per disputar-li l'alcaldia a Xavier Crespo.

Bon començament el d'en Gori enllaçant amb l'herència honesta i compromesa del socialisme a Lloret, amb voluntat de compromís per un projecte col.lectiu i per treballar per totes les persones que viuen i treballen a Lloret.

M'ha agradat que fes referència al deute que les nostres generacions tenim amb el servei públic. Efectivament si som gent que ens hem format després de l'important aposta que els governs socialistes van fer als anys vuitanta per l'educació, per l'accés a l'universitat en condicions d'igualtat, en alguna mesura l'inversió que les generacions que ens han precedit han fet per nosaltres és hora de tornar-la amb treball pel comú. Un bon argument que demostra les seves sólides conviccions que jo conec des de la seva etapa universitària.

Ha dit coses assenyades i no ha avançat les línees del futur programa que treballa amb un equip jove i renovat, amb gent compromesa com en Joan Carles Amaya i la Lluïsa Parrilla. La participació en la presa de decisions, governar per a totes i a tots, i eliminar qualsevol pràctica abusiva de l'administració, han estat alguns dels principis que inspiraràn aquest programa. Com a primera carta de presentació déu n'hi dó!. Segur que arriben bons temps pel socialisme a Lloret.
Sort Gori!

URI CAINE

Ens estem acostumant a Girona de gaudir d'una programació musical excepcional, estimulada i augmentada des de l'entrada en funcionament de l' Auditori de Girona. Molts anys de treball per convertir Girona en una autèntica capital de la cultura a Catalunya, i l'excel.lent feina que a cultura despleguen l'amic regidor Ignasi Thió, i els programadors musicals David Ibáñez i Victor Garcia.
Ahir un nou exemple en un magnífic i inoblidable concert del pianista Uri Caine acompanyat del trompetista, fiscornista Paolo Fresu, del standards que tan li agrada deconstruir a Caine al bebop més punyent que hauria complagut al mestre Dizzy Gillespie.

Uri Caine està en el meu podium personal de pianistes de referència, amb el jove talent Brad Mehldau- que també ha trepitjat la sala de cambra de l'auditori de Girona-, i amb el qui anomeno déu, el mític Keith Jarrett - és diferent a tot, un ésser sobrehumà, si una divinitat toqués música ho faria amb l'entrega, sensibilitat i perfecció com jarret toca el piano-.

Uri Caine és un pianista que explora totes les possibilitats del jazz des del format de trio clàssic amb standards, a les deconstruccions dels clàssics musicals de Bach, Wagner, Schumann, o Mahler. Alguns dels meus discs preferits de Caine: Uri Caine trio, live at the village vanguard ( winter & winter, 2004 ), Uri Caine/Gustav Mahler, ulricht-primal light ( winter & winter, 1997 ).

Algunes recomenacions més de grans pianistes de jazz contemporanis, els nordics Ethan Iverson - primer amb el seu trio EST i ara amb The bad plus -, i Esbjörn Svensson, un parell de més de pianistes clàssics en actiu Monty Alexander i l'elegant Mc Coy Tyner, i dos més llatins el dominicà Michel Camilo i el barceloní Chano Dominguez.

Príncep de Girona

Felip de Borbó, príncep d' Asturies i de Girona va ser novament a Girona convidat per la Cambra de Comerç amb motiu dels premis a l'exportador. Una vegada més el representant de la casa Reial i hereu de la Corona va demostrar que la monarquía manté un alt sentit institucional, d'adaptació als temps, i de voluntat de servei. No he tingut mai la sensació quan he compartit algún acte públic amb el príncep que sigui una persona excessivament propera i afable, però el considero molt professional, sempre mostra la màxima predisposició, escolta i compleix el paper de perfecte embaixador del país. A Girona en vam tenir novament un bon exemple, va dirigir al tot girona ,en el dinar al Mas Marroch (Vilabrareix), un discurs de pràcticament una hora en un català més que correcte, elogiós amb el poble català i gironí, amb la cultura emprenedora i la vitalitat empresarial de les comarques gironines. Va complaure a propis i extranys i va propiciar després del dinar converses amb tot aquell que hi va tenir interés.

El pas dels anys ha demostrat que la monarquía manté un paper institucional, neutre políticament, amb voluntat de servei i que ha ajudat a consolidar les nostres institucions democràtiques. És evident que a molts - genéticament republicans- ens costa admetre que al segle XXI algú tingui prerrogatives diferents que la resta de ciutadanes i ciutadans per haver nascut en una família concreta. Els valors democràtics ens obliguen a respectar les institucions constitucionals, a la vegada que hem de reconèixer a la monarquía un valor d'estabilitat inqüestionable. El rei Joan Carles ha refrendat per la seva manera de fer i en fets la seva vàlua, a més dels valors i conviccions profundament democràtics. Crec que el príncep Felip va en la mateixa línea, i és coneixedor de la necessitat de guanyar-se l'estima del poble espanyol treballant per fer-se'n mereixedor de la seva confiança. El discurs en català i la sensibilitat cap a la pluralitat de l' estat demostrada a Girona el passat dilluns pot ser un bon indicador de que Felip de Borbó príncip de Girona i la monarquía volen ser útils als ciutadans del segle XXI.

THE POLICE,"we are the police and we are back"

CONFIDENCIAL. Així ho van anunciar al dia següent de l'entrega dels premis Grammy a Los Angeles, som els Police i tornem, Sting, Andy Summers i Stewart Copeland preparen tour que arrivarà a Europa el mes de setembre d'aquest any.

Els Police van ser el primer grup del que vaig ser reconegudament seguidor en la meva adolescència, coneixia totes les seves cançons, portava les carpetes escolars ben forrades de fotografies seves, em pasava tardes escoltant-los amb el vell tocadiscs i fent play back ajudat per la raqueta de tennis que em feia de rèplica de guitarra, i presentava adaptacions de les seves composicions als examens de música de primer de bup als maristes. Pensava que definitivament no els podria veure mai en directe, la darrera vegada que van tocar a Barcelona fa més de vint anys, no vaig tenir per edat l'autorització paterna per anar-hi, i ara sembla que The police seran a Barcelona el setembre vinent de la mà del promotor Gay Mercader.
Every little think she does is magic, Next to you, Roxanne, Tea in the sahara, Message in a bottle...hi han tantes cançons que formen part de la banda sonora de la meva vida que l'anunci del retorn de Police ha estat un gran regal. A Sting vaig decidir castigar-lo i mai vaig comprar-li cap dels seus discs en solitari enfadat per la responsabilitat que va tenir en la dissolució del grup. Avui amb l'anunci del retorn m'hi he començat a reconciliar. A Police els vaig substituir als anys de final del batxillerat coincidint amb els anys en que vaig estudiar al Collell, pels Iron Maden i altres grups de heavy i hard rock com AC/DC o Led Zeppelin. Després els meus gustos musicals s'han anat refinant: jazz, bossa nova, ópera, mpb, però sempre he tingut moments per recordar als police i per intentar trobar en els U2 o els Coldplay la seva enorme herència musical.

SELECCIONS NACIONALS

Periódicament torna al debat d'actualitat la demanda de les seleccions esportives nacionals a Catalunya, ara amb un nou impuls de la combativa federació de patinatge i del seu president Ramon Basiana. L'avenç en els darrers anys és indubtable, per una part la voluntat de la ciutadania i la majoria dels partits polítics de veure competir a la selecció nacional catalana en partits internacionals, i per altre la major facilitat de les institucions esportives de l'Estat en que això sigui possible. Un bon exemple és el darrer partit oficial de la selecció catalana i d'euskadi de futbol al Camp Nou, que anys enrera hauria estat impensable i que gràcies al actual secretari d'estat per l'esport Jaime Lisavetzki, al president de la federació catalana de fútbol Jordi Roche , i al consentiment de la federació espanyola es va disputar amb gran èxit de públic i de suport popular. Les vies de futur estàn obertes, ara caldrà explorar i revisar la llei de l'esport i treballar per què algún dia en determinats esports i/o en determinades competicions puguin competir les seleccions nacionals i/o autonòmiques.
No comparteixo la via difícil i complexe que ha anat utilitzant la federació de patinatge després de l'èxit de Macau i la frustració per no acceptar Catalunya com a membre de ple dret de la federació internacional. Ara ens sorprén la decisió d'acceptar Catalunya com a membre de la confederació sudamericana de patinatge que podria permetre competir a Catalunya en les competicions internacionals que organitzi aquesta confederació. A mi m'agradaria veure un dia la selecció d'hockey competint en el campionat d'Europa però no crec que tingui cap sentit veure-la competir en el campionat americà.

Mentre tant aquests dies estic d'enhorabona seguint el sis nacions de rugbi, on gales, escòcia i irlanda s'enfronten a Anglaterra sense cap problema - per cert quin magnífic partit el de diumenge entre Irlanda i França !-. Ja he explicat alguna vegada que soc fidel seguidor de la selecció nacional de Gales, i que poques coses m'emocionen més- esportivament parlant - que sentir l'himne de gales - land of my father - cantat pels milers de galesos a Cardiff, i viure-hi en directe un partit. Si tot va bé el mes vinent amb els meus amics i també ex-jugadors del GEIEG Jordi Margarit, Isidre Mor, Jordi Vich i Enrich Estrach seré al Millenium stadium per seguir el Gales- Anglaterra, i tot i que no hi ha res millor pels galesos que guanyar a Anglaterra... no és trenca la Gran Bretanya!

CONFIDENCIAL: vol Girona-Madrid. Dimarts vaig estrenar el vol d'Spanair girona-madrid que hauria de millorar la meva qualitat de vida i de treball. Per exemple podré deixar de conduir de Girona a Barcelona per agafar el pont aèri d'Iberia en les matinades boiroses d'hivern. Confiava que aquest vol no patiria els habituals retards del pont aèri, però de moment dimarts el vol de les set va arribar més de mitja hora tard i em va impedir atendre el meu primer compromís del día amb la cadena Ser amb qui havia compromés entrar en directe a tres quarts de nou del matí.

JUAN FERNANDO LÓPEZ AGUILAR

Ara que tots els focus informatius son amb el nou titular del ministeri de justícia, el fiscal del tribunal suprem Mariano Fernández Bermejo, em permeto destacar modestament des del meu bloc un dels polítics que com a parlamentari i com a titular de ministeri més m'ha impressionat en la meva recent etapa a les Corts espanyoles: el ministre Juan Fernando López Aguilar. Amb una trajectòria académica brillant, uns coneixements jurídics sólids, de la nova fornada de líders socialistes, López Aguilar tenia pràcticament assegurada la seva presència en el primer executiu de Rodríguez Zapatero, i així va ser. Home de verb fàcil i amb enormes capacitats de generar consensos i empaties - va ser l'artifex del pacte per la justícia des de l'oposició- ha tingut anys difícils tant per l'actitut de permanent bloqueig del PP en els projectes de llei que el ministre ha presentat, abandonat el PP en la pràctica unilateralment tots els acords suscrits en el pacte per la justícia de la darrera legislatura, com per la política de blocs del órgan de govern dels jutges que s'ha extés a les màximes institucions judicials: Suprem, Constitucional i en alguna mesura l'Audiència Nacional.

En la seva primera compareixença davant la comissió de justícia al congrés com a ministre López Aguilar va desgranar els objectius del seu mandat amb una ocurrent declaració de principis. Va dir-nos que ell no cauria en el penelopisme ni en l' adanisme, que no volia desteixir els canvis legislatius que s'havien produit en els anys de govern d'Aznar - com la Penélope d' Ulyses que desteixia el vespre la roba que teixia el matí per evitar casar-se amb algún dels seus pretendents mentre esperava l'espós-, i que no pensava que en el passat tot s'havia fet malament i ell tenia la recepte màgica per solucionar tots els problemes que afecten a l'administració de justícia, per tant no tot començava amb el seu mandat.

El ministeri de justícia ha treballat de valent per impulsar reformes legislatives profundes per ampliació de drets ( modificació codi civil en matèria de matrimoni, reforma de la llei del divorci ) , o per reformes processals i de modernització a l'administració de justícia ( llei orgànica del poder judicial: oficina judicial, consells territorials de justícia, justícia de proximitat, estatut del ministeri fiscal, tutela propietat intelectual, reforma de la llei del menor, del codi penal... ).

L'obstaculització del PP i les dificultats d'assolir acords per majoria estàn fent molt difícil que algunes d'aquestes puguin completar-se en la present legislatura pel seu caràcter d'orgàniques i que per tant precissen de majories reforçades, algunes tan necessàries o imprescindibles com les reformes de la llei orgància del poder judicial. L'altre pedra a l'espardenya constant en la gestió del ministre ha estat el contrapoder que ha volgut exercir la majoria conservadora del màxim órgan de govern dels jutges, el Consejo, així com les controvertides sentències de l'Audiència Nacional i Tribunal Suprem enmarcades en el frustrat procés de pau a Euskadi.

Probablement en la designació del nou ministre i el seu perfil de carrera judicial i fiscal cal veure-hi una voluntat de reconduir l'actual deriva de les màximes institucions judicials, massa sovint influenciades per posicions ideològiques properes al PP, on López Aguilar de perfil acadèmic hauria tingut serioses dificultats d'interlocució.

Per algú que estima el dret com López Aguilar, no deu haver estat fàcil acceptar la candidatura a la presidencia del govern autònom de Canàries i deixar el ministeri, però com escau a un bon polític i un bon gestor, el que sempre importa és el projecte col.lectiu i per tant que Canàries guanyi un excel.lent president i un bon govern.

CONFIDENCIAL: Dimecres passat López Aguilar va tenir la seva darrera intervenció al Congrés en una interpel.lació del PP. Em va costar fer-ho pel respecte que em produeixen els membres del govern, per un punt de timidesa, o per que no semblés una adulació gratuïta però finalment ho vaig fer, vaig acostar-me al seu escó per agrair-li com a jurista tot el que havia après d'ell compartint les sessions a la comissió de justícia i en les reunions i estones que m'havia dedicat de discussió en els temes en que he estat ponent o durant el debat de l'estatut de Catalunya, sempre predisposat, un luxe com a ministre. Em sembla que van emocionar-li les meves paraules, i que paga la pena reconèixer la feina entregada i ben feta malgrat les enormes dificultats, i també que aquestes coses cal dir-les.

Després el PP no va tenir l'elegància de respectar-lo una mica, la diputada del PP Ana Torme va dedicar-li una intervenció penosa, plena d'improperis, desacreditacions i electoralisme. El ministre va contestar-la amb la seva brillant oratòria i coneixement, i recitant Molière com a bon comiat.

Sort Juan Fernando a Canàries!

INDEPENDÈNCIA JUDICIAL? (2)

La recusació del magistrat del tribunal constitucional (TC) Pablo Pérez Tremps, per part del bloc conservador del TC ha obert un nou front de crisi institucional a la vegada que posa novament de relleu la voluntat d'utilització del poder judicial amb finalitats estríctament polítiques.

A aquestes alçades no cal amagar el que tothom sabia i és que amb la recusació o no de Pérez Tremps es jugaven bona part de les espectatives del partit popular (PP) en que prosperés el recurs d'inconstitucionalitat interposat contra l' Estatut de Catalunya. En l'entorn del PP ja feia mesos que tenien coll avall que la recusació es confirmaria, i que per tant que Rajoy podria reobrir l'altre gran argument d'oposició - a més del del bloqueig al procés de pau a Euskadi -: el de " l'estatut i españa se rompe ", amb l' única finalitat de que el PP torni novament al govern d'Espanya en les properes eleccions i de passada emportar-se per davant el govern d'Entesa a la Generalitat.

És evident que l'única sortida és la dimissió de Pérez Tremps, el nomenament d'un nou magistrat per tal de reestablir l'equilibri en el TC i esperar la decisió judicial que podria o no declarar l'inconstitucionalitat d'algún dels articles però no l'estructura de l'Estatut. En cas contrari coneixem anticipadament la decisió del tribunal: l'estimació en bona part del recurs d'inconstitucionalitat interposat pel PP i per tant l'eliminació dels fonaments, de l'arquitectura de l'Estatut de Catalunya aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. En aquest cas el grau de frustració i victimització que es viuria a Catalunya obriria riscos de fractura institucional i de radicalització, i qüestionaria el nou encaix de Catalunya en l'Espanya plural i moderna construides amb les reformes estatutàries.

El que ja és irreversible amb les darreres decisions dels màxims tribunals: suprem i constitucional, és el qüestionament polític i sobretot dels ciutadans de les própies institucions judicials i de que aquestes vetllin en tots els casos per l'estat de dret i per l'imperi de la llei. Com home de dret em resisteixo a no poder confiar en el dret i la justícia i per tant espero que les properes decisions ens permetin recuperar la confiança en les institucions judicials i la seva independència, autèntica garantia del nostre estat de dret.

CONFIDENCIAL: EL MUNDO en portada i altres mitjans en pàgines interiors com LA VANGUARDIA, recullen manifestacions de companyes i companys diputats i senadors de la reunió que ahir vam tenir a porta tencada amb la vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega.
Vaig aprendre ràpidament que en aquestes reunions internes no has de dir res que no és vulgui que sàpiguen els mitjans. Va ser en ocasió de la tramitació de la llei de retorn dels "papers de Salamanca" a la Generalitat, de la que era ponent, vaig intervenir en una reunió interna per demanar a la direcció del grup parlamentari, a Alfredo Pérez Rubalcaba, que estudiés l'inteposició d'accions penals contra les joventuts del PP a Castella-Lleó que en la seva web reproduien fotografies dels companys diputats d'aquesta comunitat autónoma amb rètols de "traidors" per haver votat a favor de la llei. Al cap de poques hores tenia a periodistes demanant-me que fes declaracions i l'endemà EL MUNDO i diferents confidencials se'n feien ressò.

INDEPENDÈNCIA JUDICIAL?

Difícil situació la que ens deixen les darreres actuacions judicials en el context del frustrat procés de pau a Euskadi. És evident que toca defensar des de les responsabilitats polítiques i des del govern l'independència judicial i el respecte a les sentencies i actuacions judicials. Altra cosa - des del meu punt de vista - és que les actuacions i sentències judicials no puguin ser qüestionades des de criteris estrictament jurídics i d'oportunitat política sempre que no tinguin per objecte les crítiques influir i condicionar les actuacions judicials.

La sentència condemnatòria de De Juana per amenaces, o la controvertida vinculació de JARRAI com a banda terrorista o armada són objectables des d'un punt de vista jurídic, i a més demostren escasa sensibilitat a un procés de pau que des del punt de vista de l'interés general i del bé jurídic protegit més important la vida, poden resultar fins i tot contraproduents. La possible imputació del president Ibarretxe - malgrat no sempre actui amb la prudència que cal exigir al lendakari - per iniciar diàleg amb l'esquerra abertzale és un nou episodi de noves dificultats i de decisions judicials objectables.

Per altra banda el poder judicial ja fa temps que intentar subvertir el poder legislatiu, a través de la majoria conservador en el Consell General del Poder judicial, que massa sovint ha estat utilitzat com un dels darrers ressorts de poder de la dreta espanyola.

La situació per tant és delicada per totes bandes, i si als governs autonòmics i a l' estatal cal exigir-los-hi certa cura amb les seves manifestacions públiques per tal que no erosionin al nostre estat de dret, també cal fer-ho amb jutges i magistrats i amb el poder judicial si amb les seves decisions forcen interpretacions jurídiques o actuen contra l'interés general, la voluntat popular i la sobirania nacional.

CONFIDENCIAL: Fa pocs dies vaig visitar per primera vegada la presó model per assistir-hi a un client. Em va demanar ajuda a través d'una emotiva carta i no em podia negar a anar-lo a veure i intentar-lo ajudar. No m'he tret encara la sensació de fred i de tristor que em va deixar la visita. El meu client a punt d'arribar a la seixantena d'anys se n'hi ha passat uns quants de tancat, ara però fa molt temps que no delinqueix i hi ha entrat novament per l'execució de condemna d'una vella sentència de l' Audiència nacional per falsificació de moneda. M'assegura que per primera vegada està complint una sentència injusta per fets que no va cometre, i m' admet una vida plena d'errors i de problemes amb la justícia mentre parlem amb l'impediement físic del vidre en un dels locutoris.
Escolto també un altre pres, un noi jove, de bona presència parlant per telèfon amb el seu pare, li parla esperençat amb que potser el mes de febrer podrà sortir de permís.

En temps en que es parla massa alegrement de l'enduriment o compliment íntegre de penes, una visita a la vetusta i inhòspita presó model deixa palès la duresa d'un sol dia de privació de llibertat.

ANNA PAGANS, alcaldessa de Girona

Ahir també a Girona vam iniciar el procés que ens portarà al PSC i a l' Anna Pagans de nou a guanyar per segona vegada les eleccions municipals, i a un període de vuit mandats i trenta dos anys de governs socialistes a Girona. Ho vam fer com ens agrada fer-ho al PSC amb la confiança de l'unanimitat de la militància de Girona i disposats a treballar tots i cadascún de nosaltres per obtenir el millor resultat i explicar a les ciutadanes i ciutadans de Girona el nostre ambiciós projecte.

Respectem als adversaris i als actuals socis polítics amb qui actualment compartim el govern de la ciutat, a qui apreciarem la sevas aportacions en positiu, però estem convençuts de que la bona feina feta pel PSC i el nostre projecte de futur ens haurà de donar el suport de la majoria de gironins.

Anna Pagans ens va tornar a expressar ahir el llegat del seu pensament polític, com dies enrera va fer en una molt bona conferència a Tribuna de Girona:

- partidària de lluitar permanenment per la igualtat
- aferrissadament demòcrata
- defensora de la cultura catalana
- progressista, entenent el progrés com a valor col.lectiu
- solidària
- contraria a qualsevol forma de dogmatisme, favorable al pel i constant exercici de la llibertat i el respecte.

En les darreres converses que he tingut amb l' Anna m'ha agradat la seva preocupació, que també ha demostrat en els seus anys al capdavant de l'alcaldia, per les pràctiques de bon govern que vol que siguin referent en el programa de govern.

També vam escollir Roger Casero, jove i preparat nou candidat a l'alcaldia de Sarrià de Ter i a Pere Cabarrocas, excel.lent alcalde per tornar a encapçalar la nostre candidatura a Quart.

Endavant Anna, Roger i Pere!

JORDI HEREU, alcalde de Barcelona

Amb l'aprovació dissabte al consell nacional del PSC de la candidatura de Jordi Hereu a l'alcaldia de Barcelona s'enceta de fet el compte enrera per les municipals del 27 de maig.

Excel.lent alcalde i candidat Jordi Hereu, amb qui tenim garantit per molts anys el lideratge i bon govern al cap i casal, i no dubto que un gran actiu pel PSC de present i de futur.

El vaig conèixer personalment no fa massa dies i em va impressionar molt favorablement. Li conexia la seva excel.lent formació, l'experiència municipal i les capacitats per afrontar el repte de l'alcaldia, però no la seva proximitat, la sensibilitat que demostra, la seva predisposició a la conversa, i sobretot com ell és mostra: tal com és, planer i gens ampul.lós, algú amb qui no et faria res travari una forta amistat. Desprén honestedat i lleialtat, dos virtuts imprescindibles per algú que és dediqui a la política.

Vaig refermar l'impressió que en vaig treure de la coneixença personal pocs dies després en una entrevista a BTV que li va fer Monegal. La manera d'expressar-se, fins i tot la postura en que seia a la cadira del plató, com duia posada l'americana o com gesticulava, potser haurien posat nerviós a més d'un assessor d'imatge però la proximitat i calidesa que deixava veure des de la pantalla de TV, sens dubte despertava confiança i adhesions. Per totes aquestes impressions i per les capacitats indubtables estic segur que tindrà un gran resultat en les properes eleccions del mes de maig, però el que és més important Barcelona ha guanyat un alcalde pel futur benestar de les barcelonines i barcelonins.

Sort i bona feina Jordi!

CONFIDENCIAL: Dissabte vaig tenir un inici de conversa amb la meva germana Laura que ens deviem. En els darrers anys ens hem distanciat molt per diferents motius, i potser hem començat a recuperar la nostre vella i personal connexió.
Si en els darrers blocs insisteixo en el diàleg com a base principal per la resolució de conflictes polítics, ja tardava en fer-ho en alguns de personals. Cóm me'n alegro de rectificar. Petons Laura!

MEME'S

Vaig a complir amb urgència però amb excessiu retràs dos memes pendents. El primer per l' amic, i excel.lent orador i company al Congrés de diputats Jordi Pedret, i el segon per l'inquiet activista, primer secretari de la JSC a les comarques gironines i regidor a Quart, David Maldonado. Haig de reconèixer que vaig haver de fer-me explicar més d'una vegada que era un meme pel company Pedret, però ara veig que és un divertimento del tot interessant.

1r meme per en Jordi. A l'esquerra del meu ordinador, a la taula de treball del meu despatx a Girona, m'hi apareix sota un diari de sessions del Congrés el llibre arrels empresarials gironines editat per la Cambra de Comerç de Girona i EL PUNT, amb textos de Narcís-Jordi Aragó i Enric Mirambell. Obro per la plana 56, parla dels impressors, i de la nissaga d'un dels nostres poetes gironins il.lustres Miquel de Palol:

" L'avi de Miquel de Palol treballava en una imprenta de Girona. El nét, a les seves memòries, el recorda doblegat vora la màquina, fent rodar una enorme mola de ferro, diu - mentre al taulell el fadrí major anava donant els fulls de paper blanc i les plegadores de fusta apilaven, llestos i plegats, els exemplars del diari que anava recollint l'aprenent-. Una olor penetrant de tinta fresca ho impregnava tot."

2n meme per en David. A la dreta de l'ordinador, sota una carpeta del meu despatx professional- que em recorda que tinc una trucada pendent a fer al company advocat Ramón Nicolazzi per intentar un acord abans de la data d'un judici previst pel proper 19 de febrer -, apareix un llibre d'un dels meus mestres , el Dr. Vicenç Navarro ( coordinador ), la situación social en España editat per editorial Biblioteca Nueva, obro per la plana 31, polarització social i educació infantil:

"En España sólo el 10,5% de los niños de 0 a 2 años asisten a escuelas de infancia, uno de los porcentajes más bajos de la UE-15. Tal como señala Maria José González, en el capítulo 11, este porcentaje (que España comparte con Grecia, Portugal e Italia) está muy por debajo de los porcentajes de aquellos países que tienen un elevado porcentaje de mujeres incorporadas al mercado de trabajo tales como Dinamarca, Suecia y Noruega, en donde los porcentajes de infantes de 0 a 2 años atendidos por escuelas públicas es 64%, 48% y 40% respectivamente. Ni que decir tiene que tal como también señala Maria José González, esta escasa disponibilidad de escuelas para niños de o a 2 años dificulta la integración de la mujer al mercado de trabajo, como lo demuestra el hecho de que las mujeres de 30-34 años con infantes de esta edad están menos integradas al mercado de trabajo (67%) que las mujeres solteras (90%) o que los hombres (98%)."

Jordi, David deute acomplert!

ATZUCAC

Atzucac atzucacs m 1 carreró o camí sense sortida. Recula que ens hem ficat en un atzucac, i no podrem passar. 2 fig. Les converses sobre la pau han entrat en un atzucac. (Diccionari manual de la llengua catalana, Institut d' estudis catalans).

No podria haver-hi millor definició i exemple de la situació en què queda el procés de pau després de l'atemptat a Madrid i el ple de dilluns al Congrés, que la que ens proposa l' Institut d'Estudis Catalans.

Tal i com es preveia la jornada de dilluns va ser un autèntic despropòsit, a conseqüència de la irresponsabilitat del líder de l'oposició Mariano Rajoy i aquesta dreta tant poc civilitzada de fer comparèixer el president del govern per informar de la política antiterrorista.

De res va servir la proposta de nous consensos i la mà estesa del president Zapatero per tal de sumar al PP a la unitat d'acció contra el terrorisme. Rajoy portava el seu discurs escrit pels plumilles, pels assessors i consellers d'Aznar, un discurs ple de rancúnia, manca de respecte i això si molta ambició política i de poder. Mai en la història recent de la democràcia ningú havia utilitzat el terrorisme per fer política -excepte l'esquerra abertzale-, i la dreta no va estar a l'alçada de les circumstàncies. Avui que tothom mou les seves posicions en benefici de l'interés general: el govern, els grups parlamentaris, Batasuna, els sindicats, la societat civil... Rajoy i el PP ens giren a tots l'esquena.

Duran i Lleida va fer novament una intervenció carregada de raó, l'atemptat a Madrid és un fracàs col.lectiu, no un fracàs del govern i l'únic responsable es la banda terrorista ETA.

Els que confiem en el diàleg i la força de les paraules per resoldre els conflictes no renunciem a que hi haura un dia que es donaran les condicions per que la pau retorni a Euskadi. Per això entre moltes d'altres coses cal la unitat de les forces democràtiques. Ens ho han posat molt difícil, és veritat, però ni va acabar la dictadura amb la xacra d' ETA, ni han pogut cap dels governs democràtics que ho han intentat. Caldrà un dur combat policial, però també el combat de les idees, de la política, del diàleg, de la negociació per tal que la llibertat i la pau s'imposi a Euskadi i a Espanya.

I EL PROCÉS DE PAU?

Dilluns vinent el President del govern compareix davant el ple del Congrés de Diputats per explicar la posició de l' executiu en l'iniciat procés de pau a Euskadi. No sembla que sigui el lloc, ni el moment per donar excessius detalls del procés frustrat de negociació amb la banda terrorista ETA, i en canvi es tornarà a posar de relleu la profunda divisió entre les forces majoritàries respecte a la lluita antiterrorista i a les possibilitats de pau a Euskadi.

Certament ETA ha fet volar pels aires qualsevol possibilitat d'entesa amb el govern a curt i mitjà termini. L'atemptat de Barajas per la seva dimensió i pel resultat luctuós no pot ser considerat únicament un toc d'atenció, ni un tensionament de les negociacions, sinó un trencament de la treva en tota regla, i l' inici d'una nova escalada de terror, malgrat que el darrer comunicat d' ETA no ho reconegui.

És desesperant que després de tants anys de terror, després de la consolidació de la democràcia, de l'incorporació de les generacions nascudes a la transició a la política subsisteixi el fanatisme dels terroristes. Incomprensible entendre a aquests joves nascuts en democràcia que poden defensar la secessió d' Euskadi des de les institucions democràtiques, i que prefereixen fer-ho empunyant una pistola o col.locant una bomba.

Puc acceptar des de posicions polítiques la crítica a la llei de partits, però ja és hora que Batasuna comenci a parlar clar i condemni la violència. Potser part del fracàs a Euskadi sigui que el braç polític d' ETA es merament instrumental, a diferència del Sinn Fein que va portar el pes de les negociacions de pau a Irlanda.

És ara a ETA i a Batasuna a qui els toca fer una demostració clara i inequívoca de condemna de la violència i d' abandonament de les pressions de les armes. Som conscients que no arrivarem a la pau únicament per la derrota del terrorisme a través de la pressió policial, que caldrà en un moment o altre reiniciar el diàleg, però per arrivar aquí ens cal recuperar l'esperança i la confiança.

XILE

Estimades i estimats amics, no es que us hagi abandonat en aquestes dates, pero just son les que utilitzo -sempre que puc- per viatjar, els que em coneixen be, em diuen que el que faig es fugir de les festes de nadal. No estan mancats de rao, soc un dels que aquests dies no em senten massa be, i prefereixo aprofitar-ho per coneixer mon. Us escric des de Xile, concretament des de Puerto Natales a la Patagonia xilena - perdoneu si no accentuo be per dificultats amb el teclatl xile -.
Un viatge interessant i amb la fortuna de que m' acompanya el meu pare, un viatge aixi ajuda a retrobar-nos. En pocs dies hem visitat de nort a sud Xile, des del desert d' Atacama, fins a l' extrem sud a Punta Arenas, passant per la zona dels llacs a Puerto Montt i puerto varas, a Chiloe. Ja us en explicare mes coses, en altres blocs...

He seguit amb desesperanca i frustracio el trencament de la pau a Espanya amb el nou atemptat d' ETA, i em rebenta haver-li de donar la rao a un conegut de l'AVT que m'anticipava fa un mes el fracas del proces de pau, i ara encara em costa assumir que aixi sigui.

Em vaig emocionar davant de l' escultura que recorda a Salvador Allende, davant el palacio de la moneda a Santiago de Xile, potser serveixin les seves reflexions en un moment de dificultats com les d' ara, per tal que no ens impedeixin els terroristes ser dones i homes lliures:

" Mucho mas temprano que tarde de nuevo se abriran las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor"

ESPERIT DE NADAL

Moltes vegades passem del desànim a l'ànim amb facilitat, potser per les ganes de veure les coses en sentit més positiu. Alguna cosa semblant sento avui que és el darrer dia del període de sessions al Congrés, on hem aprovat definitivament els pressupostos generals de l' Estat pel 2.007 i entre d'altres lleis aprovem la llei d'igualtat. Dos bons exemples d'una legislatura històrica: els pressupostos sense entrebancs, malgrat la majoria relativa del congrés, amb esmenes pactades amb tots els grups parlamentaris i una nova llei que amplia drets i que trenca amb desigualtats.

Si també aquesta és la legislatura del diàleg, de les formes, del consens, haurà de ser la legislatura del fi de la violència i de la pau al país basc. Com us deia avui estic/estem amb altres ànims, ho deduim dels rostres més serens del president del govern i del ministre de l'interior, de les converses entre companys, amb els periodistes. En certa manera remuntem el desànim que s'havia instalat els darrers dies en relació al procés de pau, en part alimentat pel partit popular i pels seus altaveus mediàtics i de l'associació de víctimes, d'un imminent trencament de la treva.

Per tant bones notícies per anar acomiadant l'any, que espero no només siguin per allò que anomenem l' esperit nadalenc.

CONFIDENCIAL: Les votacions dels pressupostos generals de l'Estat són llarguíssimes i seguides. Es voten centenars d'esmenes i no és molt difícil equivocar-se en alguna de les votacions, que marquen les direccions dels grups a través d' un portaveu ( la nostra jefa de votacions és la companya diputada de Jerez Mamen Sánchez ) que amb el braç aixecat marca el sentit de vot de tot el grup parlamentari: positiu amb un dit, l'abstenció amb dos dits i el vot negatiu amb tres dits. Amb tanta votació no és difícil equivocar-se en alguna. Avui us haig d'admetre que m'he equivocat en una en que tota la càmara ha votat a favor però amb dos vots negatius: el meu... i el del president del govern! - I és que potser no anava tant equivocat!-

JOVES, FUTUR, SOCIALISME

Dissabte l'agrupació de la JSC de Girona ens va oferir una jornada de reflexió que reconforta a aquelles i aquells que ens agrada la política i que hi creiem com eina transformadora de la societat en la que vivim.

Després de les eleccions autonòmiques, on les companyes i companys de la JSC a Girona van estar molt actius treballant en la campanya amb els militants, van ser els primers en manifestar la necessitat de generar un debat sobre els resultats i sobre les arrels i futur del socialisme. El trident de la JSC a Girona, Pere Simón, Alfons Jiménez i Marc Lamuá van organitzar una sessió de dissabte estimulant, on vam ser capaços entre tots de reflexionar sobre l'influència del marxisme, sobre la necessitat del mercat i el futur del socialisme democràtic. Ens hi van ajudar magnífiques intervencions de Jose A. Donaire, Xavier Amores o Germán Rodríguez.

Tindrà continuitat, però em va quedar clar que amb la pedrera gironina de la JSC el socialisme de futur té les arrels ben fortes.